SR. FERNANDO GUILLEN

 

(1932-2013)

 

Si és que el món de la faràndula porta una ratxa... fa un dies la sra. Lizarán i després el sr. Fernando Guillén, patriarca de la saga Guillén.

 

El sr. Guillén era un monstre del teatre, però la seva vocació inicial fou la direcció cinematogràfica, però impregnà la memòria col·lectiva amb el seu paper per a la televisió: La Saga dels Rius.

 

En els seus inicis -a finals dels anys '40 del segle passat- va intentar ingressar al Instituto de Investigaciones Cinematográficas (IIEC) de Madrid, precursora de la futura Escuela de Cine, però no tenia l'edat i no el van admetre. Llavors es matricula  a Dret a la Universitat de València però l'escena teatral es creua amb la seva vida per canviar-la per a sempre ... s'implica cada cop més en el Teatro Español Universitario. L'any 1953 abandona definitivament Dret i es dedica a la interpretació. La seva fou una llarga trajectòria teatral abans que fos conegut pel gran públic, al costat de mestres com Adolfo Marsillach o Juanjo Menéndez. Fou membre de les companyies teatrals de Fernando Fernán-Gómez i de Conchita Montes. Brilla en títols com: Muerte de un viajante, El enemigo del pueblo o Seis personajes en busca de autor.

 

Amb la seva muller, Gemma Cuervo creen una companyia teatral pròpia. El seu tàndem deixa una empremta profunda en programes com Estudio 1 o Novela. Aquest salt a la petita pantalla, entrant amb el teatre, el convertí en un rostre popular.

 

Ja madur, vindrien les seves col·laboracions per al cinema, de la mà de Pedro Almódovar a La ley del deseo (1987), Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988), Todos sobre mi madre (1999); també amb Carlos Saura, Ventura Pons, Imanol Uribe, Alex de la Iglesia... i a la memorable i no prou reconeguda: Don Juan en los Infiernos (1991), del mestre Gonzalo Suárez, un Don Juan a les acaballes de la seva vida amb el que aconseguí el Goya al millor actor.

 

El sr. Guillén ha engegat una saga farandulera continuada en els seus fills/es: Cayetana i Fernando Guillén Cuervo.

 

La seva era una presència potent, amb caràcter, amb solidesa (molt pròxim en el posat al gran Jordi Dauder) i, sobretot, sobretot, la veu ... una veu profunda, contundent... Així que, jo em quedo amb el sr. Guillén de La Veu de Mujeres al borde de un ataque de nervios.. sense ella, el clàssic del sr. Almodóvar no seria el mateix.

 

 

 

 

EL RETORN DEL SR. DAVID BOWIE

_

Una bona notícia, amics i amigues, el sr. Bowie continua en actiu i treu nou disc. Des del 2002 -fa 10 anys!- que el sr. Bowie no treia cap treball nou, s'han editat recopilatoris o directes, però no material nou.

 

El dia del seu 66è aniversari va anunciar la publicació d'aquest nou treball que va agafar per sorpresa fins i tot als seus fans. El nou disc s'anomena The Next Day i estarà disponible al març. Encara no l'hem escoltat però l'avançament ens apunta cap un regust nostàlgic i un neguit cap al pas del temps (se'ns està fent gran, el Duc Blanc): el nom del disc -The Next Day-, el títol del primer single-vídeo: Where are we now? i les imatges del clip sobre el Berlín que va conèixer l'artista abans de la caiguda del mur, amb imatges de l'apartament on va viure.

 

El sr. David Bowie porta des del 2006 retirat dels escenaris, fet que ha desencadenat especulacions -sempre desmentides per familiars pròxims- sobre el seu estat de salut. Tot i això, en el 2004 se li va haver de practicar un angioplastia d'urgència, fet que el portà a reduir les seves actuacions.

 

Va ser convidat a participar en la inauguració dels JJOO de Londres 2012 però l'enfrontament amb el director artístic de la gala (Danny Boyle) no ho van fer possible ... tot i això, es va poder escoltar el seu -meravellós- Heroes.

 

En el 2006 va rebre un Grammy en reconeixement a la seva carrera, potser pensant que aquesta s'estava acabant... però el sr. Bowie per alguna cosa és el rei de les reinvencions, del camaleonisme, del canvi... i torna a estar aquí !!!

 

Estem contents de la seva tornada !!!

 

LES FOTOGRAFIES DEL SR. JOSEF HOFLEHNER

_

La nostra amiga Laura Medrano, sempre alerta, ens descobreix fotògrafs en el seu blog; aquest és un dels darrers que ens ha 'presentat': el sr. JOSEF HOFLEHNER. (gràcies, srta. Medrano! ;D )

 

Nascut l'any 1955 a Àustria, és internacionalment conegut pels seus paisatges en blanc i negre. Amb 20 anys va comprar una càmara i va viatjar per tot el món. L'any 2007 fou escollit el Fotògraf de la Naturalesa de l'Any. Les seves imatges han estat exposades a les principals ciutats: Londres, Berlín, Los Angeles, Nova York i d'octubre a desembre de l'any passat vam poder veure la seva feina a Galeria Valid Foto Barcelona.

 

 

Ha publicat diversos llibres de fotografia ensenyant-nos com veu el món, com per exemple: Southern Ocean (2002), Frozen History (2003), Gegendum (2004), Unleashed (2005), Yemen (2006), Unleashed Two (2007), Big Island (2008), Li River (2008), China (2008), Nine 9 (2008), China (2009), Jet Airliner (2009) o Unleashed Three (2010).

 

 

 

Les imatges del sr. Hoflenhner respiren quietud, calma, silenci... pocs elements i molt contrastats ofereixen a l'espectador unes imatges potents i, en alguns casos, misterioses.

 

 

 

OSCAR, GOYA I GAUDI 2012: LES NOMINACIONS

_

El principi d'any és època de premis per al setè art. Fa poc s'entregaven els Gobus d'Or i fa uns dies s'anunciaven les nominación als Oscar (allà), els Goya (aquí) i els Gaudí (més aquí, encara).

 

Els Gaudí (s'entregaran el 03 de febrer)

Aquest any la gala estarà presentada per Andreu Buenfuente. L'Acadèmia del cinema Català ha escollit amb més nominacions els films: Blancanieves (amb 12 nominacions) i El Bosc (amb 11); les segueixen Els nens salvatges (amb 8) i Fènix 11-23 (amb 7). Les 4 estan nominades com a millor pel·lícula. No obrirem, un altre cop, la discussió de si els premis són necessaris, de si són justos o serveixen d'alguna cosa però que un film tan clarament menor com Fènix 11-23 tingui 7 nominacions i opti a millor film de l'any, només es justifica perquè el president de l'Acadèmia és el director del film: Joel Joan (una vergonya!). També està la possibilitat de que la raó d'haver-ho fet estigui perquè no n'han trobat més en les que es parli majoritàriament en català.

 

Aquestes 4 acaparen els principals premis grossos, però es destacable la menció de J.A. Bayona (Lo Imposible) i Cesc Gay com a nominats a millor director. Destacable com millors pel·lícules fetes aquí però en els que no es parla en català estan: REC 3: Génesis, Red Lights, The Pelayos, Una pistola en cada mano.

 

En les nominades a millor documental destacant treballs al voltant de personalitats que han mort recentment, com Pepe Rubianes (a Pepe & Rubianes de Manuel Huerga) o Jordi Dauder (a Jordi Dauder, la revolució pendent de Antoni Verdaguer). Les nominades a millor film d'animació Els cadells i el codi de Marco Polo, Les Aventures de Tadeu Jones o Papa, sóc una zombi. I com a millor pel·lícula europea: Dans la maison (de François Ozon), Le Havre (d'Aki Kaurismaki), Les Intouchables (de Olivier Nakache i Eric Toledano) i Lo Imposible (de Juan Antonio Bayona)

 

El Gaudí d'honor serà per a Montserrat Carulla.

 

En quant a quiniela possible, espero que el reconeixement vagi cap a Blancanieves, el film més arriscat i valuós del 2012.

 

Els Goya (s'entregaran el 17 de febrer)

Els premis de l'Acadèmia de les Arts Cinematogràfiques d'Espanya també ha enaltat com a gran nominada Blancanieves del Pablo Berger, amb 18 nominacions. La segueixen Grupo 7 (amb 16 nominacions), Lo Imposible (amb 14) i El artista y la modelo (amb 13).

 

Sobretot les 3 amb més nominacions són les que aglutinen les nominacions als principals premis. De Blancanieves la destaquen com a possible millor pel·lícula, millor actriu (Maribel Verdú), millor actor (Daniel Giménez Cacho), millor actor i actriu secundaris (Josep Maria Pou i Angela Molina), actor i actriu revel·lació (Emilio Gavira i Macarena García), música (Alfonso Vilallonga), guió original (Pablo Berger) i muntatge (Fernando Franco). De Grupo 7 destaquen, sobretot, el repartiment actor (Antonio de la Torre), actor secundari (Julián Villagrán), actriu revel·lació (Estefania de los Santos), guió (Alberto Rodríguez i Rafael Cobas)  i música (Julio de la Rosa).

 

Són destacables pelis amb 5 nominacions com les de Las Aventuras de Tadeo Jones que, per ser d'animació, són moltes nominacions. També amb 5 Invasor (de Daniel Carlpasoro), francament la qualitat del film no en justifica tantes. I amb 3 Carmina o Revienta.

 

El Goya d'honor serà per Concha Velasco.

 

Per fi José Sacristán veu reconeguda la seva feina amb la nominació de l'Acàdemia com a millor actor per El muerto y ser feliz... el sr. Sacristán MAI havia estat nominat!. L'acadèmia ha nominat a Penélope Cruz com a millor actriu per un film que ha passat sense pena ni glòria per les nostres cartelleres: Volver a nacer (de Sergio Castellito).

 

Una pena que s'hagi oblidat al sr. Vigalondo i la seva interessant Extraterrestre o l'estimulant Rec 3.

 

Com a preferència insisteixo en el reconeixement cap a Blancanieves i m'agradaria que es valorés la feina del sr. Paco León i el seu film familiar i, sobretot, sobretot que se li doni un premi al sr. José Sacristan, JA !!!

 

Quiniela Goya: Blancanieves (pel·lícula), Pablo Berger (director), Maribel Verdú (actriu), José Sacristán (actor), Juan Villagrán (actor secundari), Angela Molina (actriu secundaria), Fernando Trueba i Jean-Claude Carriére (guió original), Paco León (director novell), Alfonso Vilallonga (música), Las aventuras Tadeo Jones (film animació), Macaren García (actriu revel·lació), Alex Moner (actor revel·lació).

 

Els Oscar (s'entregaran el 24 de febrer)

I per acabar, els mal etiquetats 'millors premis del cinema' (què significa, això?): Els Oscar. Francament, des de que fa un parell d'anys es va ampliar a 9 les candidates millor pel·lícula s'ha reafirmat -encara més!- la sensació de que aquests premis només serveixen com a galeria i, no sempre, per a premiar la qualitat dels productes.

 

Les pel·lícules més nominades són: Lincoln (12 ominacions), La vida de Pi (11), El lado bueno de las cosas (8),  Los Miserables (8), Argo (7), Zero Dark Thirty (5), Amour (5), Django (5), Bestias del sur salvaje (4).

 

En la categoria principal, de millor film, destaquen films que parlen de la Història dels EEUU, actual o passada, com Lincoln, Argo, La noche más oscura o Django; després estan Los Miserables, La Vida de Pi, Bestias del sur salvaje, El lado bueno de las cosa i,  la gran sopresa, és la inclusió de Amor en aquesta categoria. I no només com a millor film, sinó com a millor director ... és flipant imaginar-se al sr. Haneke caminant per la catifa vermella! A la categoria de millor director també està Ange Lee, Steven Spielberg, David O. Russell o Benh Zeitlin (incomprensiblement, s'ha esclòs Ben Affleck o Quentin Tarantino, per exemple).

 

Com a millor actor Daniel Day-Lewis (i la seva transformació en Lincoln), Hugh Jackman, Bradley Cooper, Joaquin Phoenix i  Denzel Washington; millor actriu: Naomi Watts, Jennifer Lawrence, Jessica Chastain, Emmanuelle Riva i Quvenzhané Wallis. En l'apartat de secundaris, trobem nominats: Tommy Lee Jones, Philip Seymour Hoffman, Robert de Niro, Alan Arkin i Christoph Waltz; i d'actrius: Anne Hathaway, Jackie Weaver, Amy Adams, Helen Hunt i Sally Field.

 

El fet curiós d'incloure a Amor com a millor film encara sobta més quan la trobem nominada, també, a millor film de parla no anglesa, acompanyant a No (Xile), A Royal Affair (Dinamarca), Kon-tiki (Noruega), Rebelle (War witch)(Canadà).

 

M'encantaria que valoressin la feina de Ben Affleck a Argo, a l'Anne Hathaway de Los Miserables i, sobretot, al sr. Haneke !!

 

Quiniela Oscar: Lincoln (film), Steven Spileberg (director), Jennifer Lawrence (actriu), Daniel Day-Lewis (actor), Anne Hathaway (actriu secundària), Philip Seymour Hoffman (actor secundari), Django (guió original), Argo (guió adaptat), Amour (pel·lícula parla no anglesa), Frankenweenie (film d'animació).

 

  

DISNEY HA COMPRAT STAR WARS

 

 

Fa unes setmanes la notícia donava la volta al món: el sr. George Lucas es desfeia la seva productora -Lucasfilm-, l'havia comprat Disney i es valoraven les conseqüències que això podria tenir per a la saga Star Wars. Les reaccions han estat de tots els colors: d'una banda, bona, perquè significa que la saga tindrà continuitat (estan parlant de realitzar 3 films més); de l'altra, dolenta, perquè que assumeixi Disney una saga com aquesta -amb el seu tarannà: infantil i conservador- vol dir que l'univers de la 'guerra de les galàxies' s'aboca a un superficiliatzació segura.

 

Però, bueno, no avancem aconteixements; de moment, la notícia és que el sr. Lucas s'ha després de la seva productora i això vol dir que també estan inclosos: Indiana Jones, empreses adherides com Skywalker Sound (creadors del sistema de so THX) i Light & Music (la més gran companyia d'efectes especials del món). La transacció s'ha realitzat per 4.000 milions de dòlars... que, segons ha manifestat el bo de Lucas, seran donats totalment a l'educació pública de California.

 

El sr. Lucas sempre ha afirmat que la història d'Star Wars consta de 9 episodis i només n'hi ha fets 6. Disney s'ha accelerat en afirmar que ja estan preparant una nova trilogia. Es van sentint noms com J.J.Abrams o Brad Bird per a ser-ne els directors, sense confirmació encara.Sobre els arguments possibles per als nous films fa anys que autors i guionistes han continuant la història amb títols publicat com Trilogia de la Nova República o El resurgir de la Fuerza Oscura.... Independentment de l'aspecte que acabin tenint els films, per a qualsevol fan de la saga, veure com continua la història, saber més coses del futur dels bessons skywalker o de Han Solo et provoca una sentiment d'emoció i nostàlgia per una de les sagues que més han fet volar la nostra imaginació ... ara per ara, només ens queda esperar... que la força ens acompanyi!!!

SRA. ANNA LIZARAN

(1944-2013)

_

Fa un parell de setmanes ens arribava la notícia de la mort d'una de les dames del teatre català, la sra. Anna Lizaran. En llegir als diaris, al mes d'octubre, que el dia abans de l'estrena de la seva nova obra (La Bête al TNC) era substituida pel sr. Jordi Bosch... ens fèu pensar el pitjor. I el pitjor s'ha fet realitat.

 

La sra. Lizaran era una actriu amb una intensitat, energia i força com en tenen poques... era una bèstia de l'escena! Va nèixer a Esparreguera l'any 1944. Era filla d'una modista i d'un mecànic i, de ben petita, ja despuntava l'interès per la 'comèdia'. Va estudiar art dramàtic al Centre d'Estudis Experimentals de Barcelona i va ser una dels primers membres de Els Comediants. L'any 1974 marxa a París a estudiar amb el mim Jacques Lecoq, i dos anys després torna a Barcelona per a fundar el Teatre Lliure. Ella era una 'resident' del Lliure, que era com casa seva, amb obres com: Hamlet, Tot esperant Godot, La Tempesta, Forasters, Agost, Lorenzaccio, Una jornada particular amb els directors més rellevants del país: Lluís Pasqual, Josep Maria Mestres, Sergi Belbel, Joan Ollé, Fabià Puigserver o Josep Maria Flotats. Des de 1976 fins a l'actualitat ha participat, de forma ininterrompuda, en una obra cada any.... La seva darrera gran interpretació fou a Agost, al TNC.

 

En el cinema va treballar amb Pedro Almodóvar, Francesc Betriu, Rosa Vergés o Ventura Pons i a la televisió en sèries com Porca Misèria o Jet Lag. El seus darrers treballs cinematogràfics foren, principalment, sota la direcció del sr. Pons: El perquè de tot plegat, Actrius, Morir (o no) i Forasters; i la darrera: Herois (de Pau Freixas)

 

Al llarg de la seva trajectòria va rebre força reconeixements: Premi Margarida Xirgú (1982), Creu de Sant Jordi (2000), Premi Nacional de Teatre (2003). La sra. Anna Lizaran, -l'Annita, com li deien els seus amics i amigues- va morir amb només 68 anys.

Què poc s'ho pensava aquesta senyora, que amb els seus durs inicis -que havia "de pagar ella 500 pessetes per a treballar a Els Comediants"- pogués arribar a ser una de les millors actrius d'aquest país. Els i les que treballaren amb ella la descriuen com una persona immensa, abrumadora, monumental, intensa... però també carinyosa, sensible, detallista. La sra. Lizaran era una persona de gran personalitat però de petits gestos.

"Continuo sent curiosa. Has d'estar desperta quan vas pel carrer i mires la gent.

Descobrir, descobrir i treballar, treballar"

(Anna Lizaran)

 

JUEGO DE TRONOS A GOOGLE EARTH

_

Caram, les barreres entre el món real i el virtual, entre el món real i el fictici cada cop són més primes... a Google Earth podeu viatjar virtualment però amb la sensació de realitat per la geografia de Juego de Tronos: visitar Desembarco del Rei, arribar al llindar del Mur del Nord, creuar Invernalia...

Això és el que ha estat capaç de fer un seguidor de la sèrie. A més inclou línies temporals vinculades amb el mapa per a poder seguir la història. Es tracta d'una bona idea tenint en compte les accions paral·leles que tenen lloc i que ens obliga a posar tota la nostra atenció.

Ho podeu consultar aquí.



 

DE VIDA (42): ABRIL VOL PARLAR !!!

_

GRACIES, PALAS !!!

_

 

Rebre un paquet de correus, obrir-lo i trobar 5 llibres del gran Sandor Marai...no és un regal... ES UN TRESOR !!!

 

Gràcies, Palas !!!

PREMIS GLOBUS D'OR 2013: ARGO I LOS MISERABLES

_

A partir d'aquest any aquella frase tòpic i típica de que els Globus d'Or són l'antesala dels Oscar s'ha acabat. Per primer cop, els Globus s'han entregat després de les nominacions d'aquells, per tant, ambdós premis van per lliure. I la prova està en la figura del sr. Ben Affleck que va aconseguir el Globus d'Or com a millor director per Argo, quan els Oscar no l'han ni nominat. Tot i això, el film de Ben té 7 nominacions als Oscar pel seu film. L'alegria gens dissimulada del sr. Affleck no podia ser menor, havia guanyat a Ang Lee, Spielberg o Tarantino en aquest categoria.

 

L'Associació de Premsa Estrangera de Los Angeles, encarregada d'entregar aquest premis van proclamar com a principals guanyadores: Argo i Los Miserables.  Premis merescuts! Argo és una re-visita al cinema polític dels '70, amb ritme, ben facturada, amb certa trampa hollywoodiana -és cert!- ; es tracta d'un bon film i de la confirmació definitiva de que el sr. Affleck és mil vegades millor director que actor. Los Miserables potser no és exactament un film musical, es tracta, més aviat, d'un recull de cançons extretes del famós musical de Broadway filmat de forma que els actors i actrius es llueixen... i com ho fan! Emoció intensa!.

 

Argo s'emportà, també, el premi al millor Film de Drama i Los Miserables a millor Film Musical, millor actor principal (Hugh Jackman) i millor actriu de repartiment (Anne Hathaway).

 

El premi per a millor actriu de comedia per a Jennifer Lawrence (per El lado bueno de las cosas), millor film estranger per Amor (de Michael Haneke), millor cançó per l'Skyfall d'Adele, millor banda sonora per a La Vida de Pi, millor film d'animació per a Brave i premi honorífic Cecil B. De Mille per a Jodie Foster

 

Poc reconeixement doncs per a Lincoln (rebent el premi més inevitable per Day Day-Lewis, per a molts no interpreta a Lincoln... ÉS Lincoln!), La Noche más Oscura (amb l'únic premi de millor actriu per Jessica Chastain) i Django Desencadenado (amb premis per a millor actor secundari a Christoph Waltz i millor guió).

 

Van marxar de la gala amb les mans buides: Lo Imposible i El Atlas de la Nubes.

 

Sense tenir en compte la validesa o no d'aquests tipus de premis, estem contents pel reconeixement a Argo i Los Miserables i encantats pel globus d'or al Walzt (ens agrada el sr. Waltz!) i a la srta. Anne Hathaway... el seu I Dreamed a dream és corprenedor!

IMPOSTORS I FARSANTS

_

L'emperador Tiberi tenia un astròleg al seu servei, Trasil d'Alexandria, que com tots els astròlegs era un penques i un aprofitat. Un dia l'emperador es va afartar que mai l'encertés i va decidir matar-lo. Però com que Tiberi era una ànima sarcàstica abans va fer cridar-lo: "Trasil -va dir-, seu i fes el teu horoscop per al dia d'avui". Trasil va obeir, i a mesura que movia les taules astrals la cara li canviava de dolor: "Oh Cèsar -va gemegar-, m'amenaça un poder invencible! Sóc home mort". Commogut, Tiberi el va abraçar i li va dir que no moriria.

 

Fa dos mil anys que convivim amb l'astrologia. Molt més, de fet, perquè els seus inventors van ser els sumeris. Però ni dos mil anys de llums i civilització han aconseguit eradicar-la. És un plantejament tan absurd que la seva mateixa inconsistència el blinda de les crítiques. Si l'astrologia defensa la influència dels planetes sobre les persones es podria al·legar, per exemple, que una mare que alleta el seu fill exerceix sobre el nadó una força gravitatòria sis vegades superior a la del planeta Mart. O que Urà es va descobrir al segle XVIII, Neptú al XIX i Plutó al XX amb la qual cosa tots els pronòstics anteriors havien de ser erronis per força. És més, l'astrologia dóna importància a uns cossos celestes i a altres no, sense criteri: ¿per què Plutó, que és una insignificant boleta de gel, hauria d'afectar el nostre destí en canvi els immensos forats negres de l'univers, les galàxies o els quàsars, no?.

 

S'afirma que l'astrologia i altres màncies triomfen gràcies a la compulsió humana per conèixer el nostre futur. Discrepo. El seu èxit es basa en altres aspectes. En primer lloc, l'astrologia és un aliment directe del nostre ego. Només hem de veure preadolescents fent manetes. Quan una noieta li pregunta a un noi si és cranc, o peixos, el que menys importa són els signes astrals. S'està fent la gran pregunta prèvia al procés de seducció: aquest m'interessa? I en segon lloc les màncies són una estratègia d'adaptació al fracàs. Quan tot falla sempre queden els planetes. Quan ningú ens estima, quan cap feina ens vol, sempre podem consultar l'horòscop amb l'esperança que demà sí, demà trobarem l'amor i la fortuna. Els rics no fan travesses ni consulten les estrelles.

 

Haurem d'admetre, però, que l'astrologia té una utilitat: serveix per detectar les contradiccions de la nostra societat. Hem decidit, per exemple, prohibir una activitat com els toros, quan els únics que poden prendre mal són quatre toreros despistats. I en canvi tolerem una monumental indústria del frau a gran escala, que inclou canals de TV, programes de ràdio amb recursos públics, horòscops en diaris que se suposen seriosos i milions de pobres desgraciats que cada dia són espoliats per lladres amb túnica. El futur no es pot predir perquè no existeix, és una pura il·lusió, i qui es guanya la vida afirmant el contrari és un delinqüent. Avui mateix teclejo 'tarot' al Google i em surten uns 5 milions d'anuncis com aquests:"La Maestra Vidente: Sin nada más que tu fecha te lo cuento todo". O "Vidente Sensitiva: Te sorprenderá todo lo que puedo decirte con solo escuchar tu nombre". Que les víctimes de l'estafa siguin estúpids no implica que l'estafa sigui menys punible.

 

La indústria fraudulenta de les màncies és un dels fenòmens més presents en la nostra quotidianitat i alhora que menys interès desperta. A veure si ho entenem: no és una qüestió de llibertat de creences sinó de Codi Penal, de la mateixa manera que ningú defensaria els trilers al·legant que la víctima té dreta practicar jocs d'atzar. Masses d'incauts són escurats cada dia mentre la nostra classes dirigent ignora el problema. Vet aquí, doncs, l'autèntica lliçó que l'astrologia ens regala: un  ciutadà lliure no hauria de fer cas mai ni a les multituds ni als governs.

 

Començava amb una anècdota de Trasil. Del que podem estar segurs és que era un gran psicòleg. Aquell dia va intuir el que passava i va salvar-se gràcies a una finta molt hàbil: escenificar que el Cèsar era més poderós que les estrelles. Paradoxalment, allò el va consagrar com l'astròleg més dotat del món antic. Però el que no va entendre el món antic és que el perdó de Tiberi destruïa la credibilitat de l'astrologia: en salvar la vida, Trasil anul·lava el seu propi pronòstic.

 

Si fos per mi manaria construir una tassa de vàter més gran que la plaça Sant Jaume. Arreplegaria tots els vidents, astròlegs i tarotistes del país, i els abocaria allà dins. I quan estiréssim de la cadena, oh veritat irrefutable, constataríem que cap d'ells havia predit el seu destí final.

 

Albert Sánchez Piñol a

Debat de l'Ara del 18/02/12

 

KONIEC 2013!, EL CALENDARI DE GARAU & ABRINES

 

_

 

Els srs. Joan Garau i Joana Abrines són dos artistes que formen part del col·lectiu poètic audiovisual Impar(3en1) han il·lustrat versos en format calendaris, postals, videopoemes... Estan junts des del 2003 i apart de crear material imprès es dediquen a fer recitals de poesia amb elements visuals i música en directe. Aquest any ens ofereixen un calendari visualment molt potent: el Koniec 2013!, que podeu descarregar gratuïtament en aquest enllaç i van publicar en el Cultura|s de La Vanguardia del 02/01/13. Aquí teniu el Gener.

 

 

LA DESIGUALTAT PER AL SR. ROUSSEAU

_

"El primer que havent tancat un terreny va gosar dir: 'Això és meu', i va trobar gent prou beneita per creure'l, va ser el veritable fundador de la societat civil. Quants crims, guerres, morts, quantes misèries i horrors no hauria estalviat el gènere humà el qui, arrencant les estaques o omplint el fossat, hagúés cridat als seus semblants: 'Guardeu-vos d'escoltar aquest impostor; esteu perduts si oblideu que els fruits són de tots i que la terra no és de ningú'"

 

Jean-Jacques Rousseau (1755)

Discurs sobre l'origen de la desigualtat entre els homes

 

SR. AGUSTIN GARCIA CALVO

(1926-2012)

_

Fa uns mesos moria uns dels filòsofs rebels que encara ens quedaven. El sr. Agustín García Calvo tenia 86 anys i era el més semblant a un home del renaixement: filòsof, traductor, poeta, assagista, editor, dramaturg... Més de 80 llibres publicats i una actitud vital contra qualsevol forma de poder vigent i potent fins als seus darrers dies.

 

Nascut a Zamora, inicialment va estudiar filologia clàssica a Salamanca i va treballar com a professor. L'any 1965 va ser expulsat de la seva càtedra per donar suport a les revoltes estudiantils. Es va exiliar a França on va coordinar tertúlies polítiques en un cafè del Barri Llatí i va tornar l'any 1976, essent readmès a la vida universitària, de la que es va jubilar 1992.

 

Traductor de clàssics grecs i llatins, de Shakespeare i el Marqués de Sade. L'any 1988 va ser capaç de crear una disciplina nova de la unió de la filologia, les matemàtiques i el teatre. El sr. García Calvo ha guanyat premis d'assaig, de dramatúrgia i de traducció per les seves obres.

 

El llenguatge era el seu punt fort i la seva teoria del llenguatge exposada a Del lenguaje (1979), De la construcción (1983) i Del aparato (1999) són obres de referència. Amant d'escriure com es parla, enemic dels homenatges que, segons ell, "maten el que pugui haver-hi de viu en les paraules".

 

Com a anècdota, el sr. García Calvo va rebre l'encàrrec del president de la Comunitat de Madrid (en aquella època Joaquin Leguina) per a que escrivís l'himne de la comunitat pel preu simbòlic d'una pesseta... ell en va fer un text irònic i burleta amb frases com: ¡Madrid, uno, libre, redondo, autónomo, entero!.

 

La seva presència en les accions del 15-M van ser constants... amb un megafon a la mà es va posar al costat dels manifestants i va cridar consignes contra el sistema econòmic i polític imperant. Els seus llibres Contra la Família, Contra la Pareja, Contra la Paz, Contra la Democracia, Noticias desde abajo o Que no, que no... donen bona mostra del seu tarannà crític, contundent contra qualsevol forma de poder, fins i tot, d'aquelles que no ho semblen. El sr. García Calvo estava convençut -com ho estem molts i moltes- de que el llenguatge construeix la Realitat.

 

"Jamás la falta de fe o el descreimiento

han dicho una mentira o apretado el gatillo de un arma".

 

"La paz es sólo la guerra sin declarar".

 

"Yo trato de privarme de ideas. Todos los días me quito alguna, pero siempre me quedan demasiadas".

¿Y MI BICICLETA?

_

Estas Navidades, la actriz Katie Holmes se ha gastado un pastón en regalos para su hija Suri, la que tuvo cuando estaba liada con Tom Cruise. En total, Holmes se ha gastado unos 37.000 euros, cifra bastante superior a la que en general suelen gastar las personas que celebran la llegada de Papá Noel o de los Reyes Magos (o de ambos). En el caso de Suri, de seis años,al ser estadounidense, los regaloes le llegaron por Navidad. Para empezar, una casa en miniatura. Pero no una casa en miniatura normal y corriente, de las que ves en las jugueterías normales. No. Esta es de estilo victoriano y lleva instalación de agua corriente y de electricidad. Ha costado 20.000 euros y ya está instalada en el jardín de su residencia en Nueva York. Además de la casa, le ha regalado un iPad mini (unos 600 euros) y un Mercedes Benz en miniatura (8.000 euros), amén de un vestido del diseñador Ralph Lauren y un abrigode piel firma Chloé (precios sin especificar). El vestido y el abrigo pasarán a engrosar el armario de la niña, que contiene ya prendas valoradas en dos millones y medio de euros. Dicen los expertos de la prensa rosa que Katie Holmes se ha querido lucir con la niña, porque esta ha sido su primera Navidad tras el divorcio de sus padres.

 

Ahora está de moda decir que los críos mimados y consentidos no son felices, porque lo tienen todo y ya nada les satisface. No sé si creérmelo. Aun a riesgo de vivir esa infancia insatisfecha, me hubiese gustado ser un niño consentido, mucho. Pero no fue así. Por ejemplo: pasé toda mi niñez soñando con una bicicleta que no me atrevía ni a pedir. (Literalmente soñándola. Durante años se me repetía un sueño: me regalaban la bici y era infinitamente feliz. Luego, cuando me despertaba vería que todo había sido un sueño y me sentía muy desgraciado). No me atrevía ni a pedirla porque tenía ojos en la cara y veía que la situación de mis padres, trabajadores, era tan precaria que el mismo hecho de pedirla me parecía una indecencia. Mis regalos, los días 6 de enero, era más modestos que los de Suri. Recuerdo sobre todo los de una mañana de Reyes concreta: un par de cuentos infantiles, un conejo de trapo blanco relleno de serrín y un zurrón de color verde (con flecos) que mi madre me había hecho para que sirviesen de acompañamiento a la escopeta de plástico con tapón de corcho que, junto con los dos cuentos antes mencionados y doce monedas de chocolate forradas de papel dorado, eran lo único que realmente compraban en la tienda. El resto, todo, se fabricaba en casa. Cada año, más o menos igual. Con los años, por cierto, el zurrón de cazador acabó sirviendo de bolsa para las pinzas de la ropa.

 

Pues bien, pese a las penurias económicas y a no tener nunca todo lo que soñaba, no tuve una infancia feliz. En algunos aspectos fue bastante desgraciada, porque el ambiente que se vivía en casa no era precisamente para ponerse a dar saltos de alegría. Es evidente que tener dinero no da la felicidad, pero les aseguro que no tenerlo tampoco la da. Seguro que, si a Suri le apetece una bicicleta, la pide sin cortarse un pelo. Y no sólo la pide sino que, además, se la traen

 

Quim Monzó a Seré Breve

de El Magazine de La Vanguardia del 06/01/13