SRA. MAUREEN O'HARA

(1920-2015)

Fa unes setmanes moria la sr. Maureen O'Hara, actriu del Hollywood clàssic: pèl-roja, insubmissa i combativa. 

La sra. O'Hara va nèixer com a Maureen FitzSimons a Millwall, prop de Dublin; filla d'un comerciant i d'una cantant amateur, la seva infantesa va estar marcada per una dura educació catòlica. Als 5 anys va descobrir que volia ser actriu en recitar un poema a l'escola ... la seva mare la va apuntar a classes de locució i interpretació i amb 14 anys ja col·laborava en programes radiofònics de Dublin. Quan té 17 anys la seva mare l'acompanya a un càsting a Londres i es escollida per a un Hitchcock: Posada Jamaica (1939)... 2 anys després li arribaria el seu primer gran paper: Qué verde era mi valle del mestre John Ford. A partir d'aquí, vindrien El cisne negro, El sargento inmortal, Esta tierra es mía, El secreto de una mujer o Río Grande, de nou amb John Ford al costat de John Wayne. Només el sr. Ford li entregà a la sr. O'Hara els papers més importants i la cirera d'aquesta col·laboració vingué amb El Hombre tranquilo (1952) una de les obres mestres  de l'etapa tardana de Ford, de nou amb el sr. Wayne.

La sra. O'Hara era una senyora amb les idees clares, combativa i de forta personalitat. El sr. John Wayne va arribar a dir d'ella: "Prefereixo heure-me-les amb un paio de dos metres, que amb aquest huracà devastador anomenat Maureen O'Hara"

L'any 1946 es nacionalitza com a ciutadana nord-americana i la seva presència en el cinema estigué marcada per papers pocs rellevants i, fins i tot, mediocres. L'any passat Clint Eastwood i Liam Neeson li van entregar l'Oscar honorífic a la seva carrera

Només per la seva interpretació de Mary Kate Danaher a El Hombre tranquilo, personatge apassionat, indomable, fort i independent, la sra. Maureen O'Hara mereix està en un lloc d'honor en la Història del Cinema...

POR UN LEGADO DIGNO

¿No dicen que hoy en día se trata de ser emprendedor? Pues manos a la obra. Eso es lo que habrán pensado los creadores de una organización que, a la vista de que cada vez más gente se tatúa, han decidido que puede ser buena idea ofrecer un servicio para que, cuando te mueras, tus tatuajes no se pudran contigo en la tumba o ardan en del crematorio, junto con el resto del cuerpo. Se llama Napsa, asegura que sus objetivos son "la preservación del skin art" y ofrece consejos y apoyo a los que decidan dejar en herencia sus tatuajes a sus deudos.

El método a seguir es interesante. Primero hay que registrarse en la web de Napsa: crear una cuenta y toda la pesca. Luego declaras si te gusta llevar tatuajes o si eres una "artista tatuador". Luego das un nombre (no es necesario que sea el tuyo, un nick sirve), una dirección de e-mail y una contraseña. Acto seguido confirmas la contraseña. Te dan entonces un certificado de socio. Lo enseñas a tus amigos y parientes para que vean de qué palo vas y sepan que, cuando te mueras, a uno de ellos -el escogido- le habrá tocado en suerte tu tattoo. Imagine la cara de felicidad de este último.

- ¿De verdad me vas a dejar tu tatuaje?

- Pues sí, para que veas lo mucho que te aprecio.

Cuando te mueres, antes de dieciocho horas, el escogido activa el proceso vía internet. Los de Napsa le envían información detallada sobre el proceso necesario para arrancarte el trozo de piel y un kit completo de productos para cortarlo y preservarlo  de forma que no se descomponga. Sólo falta entonces enviarlo por correo a la empresa, que será quien acabe de aplicar los productos necesarios para su conservación.

Entre tres y seis meses después, el elegido recibirá un cuadro con tu tatuaje en el centro y un marco de los más churrigueresco. Aseguran que el método de conservación permitirá "que tu historia, tu espíritu y tu legado pervivan durante generaciones".

Me parece una idea espléndida. Lástima que nunca me haya tatuado nada. Por eso, lo primero que haré el lunes será buscar un tatto shop -en mi barrio hay unas cuantas- y pedirles que me tatúen a Bob Esponja sodomizando a una alcachofa, por ejemplo. Así podré legar algo digno a mis descendientes que, el día que Dios me llame a su reino, recibirán el cuadro con alegría y alborozo, lo colgarán en una pared del comedor y se dedicarán a ir mirándolo mientras cenan.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 

de La Vanguardia del 18/10/15

1500 !!!

Ostres, és una xifra que es diu ràpid!. I fa lleig que m'ho digui jo mateix, però, arribar al post número 1.500 té molt de mèrit. El Ciutadà K va nèixer l'11 de març de 2008 i amb un senzill 'Comencem...' hem estat capaços de post a post, entrada a entrada arribar fins aquí .... així que, tot i no ser el nostre aniversari, ens felicitem per l'entrada número 1.500 !!!!

Això és el que deia el post número 2, l'endemà d'obrir-lo i ja el volia tancar:

"Les primeres petjades és el que tenen... has d'establir les bases d'allò que serà.... -buf!, el que vols no sempre va en la línia del que acaba sent.

Certament, escriure un blogg no m'ho havia plantejat mai, quan en sentia a parlar pensava: "exactament, per a què?" .... ¿¿quina necessitat pot tenir algú/na d'escriure el que li passa pel cap (o altres zones del cos) en aquest mitjà heterogeni, global ... infinit que és la 'internet' ?? a qui li pot interessar el que tu pensis, el que tu facis, el que tu escriguis??

vale, ja m'he desmotivat.... tanco el bloc!!!"

Gràcies per les vostres visites, comentaris i opinions !!!

COLLITA FESTIVAL DONOSTIA 2015

Uf, pendent teníem encara valorar el darrer Festival de Cinema de Donostia. Edició 63 amb el premi honorífic a Emily Watson i premi de la crítica (Premi FIPRESCI) per a la millor pel·lícula de l'any al veterà George Miller i el seu Mad Max: Fury Road, un dels pocs casos en els que públic i crítica van de la mà.

Bon any per al cinema penínsul·lar amb perles que ja estan a la cartellera i heu de córrer a veure-les abans de que marxin, com -sobretot!-: Truman, de Cesc Gay amb el solvent tàndem Javier Cámara/Ricardo Darín; El Desconocido (debut de Dani de la Torre) o El Clan (de Pablo Trapero, després del premi al millor director en el darrer Festival de Venezia. Presents, tambe, Mi gran Noche (d'Alex de la Iglesia), Lejos del mar (Imanol Uribe), El rey de la Habana (d'Agustí Villaronga), Un dia perfecte per volar (de Marc Recha) o la nova (i decepcionant) d'Aménabar: Regresión.

Per les pantalles del Kursaal van passar: The Assassin (la nova de Hou Sia-Hsien), Sunset Song (de Terence Davies), Nuestra hermana pequeña (de Hirokzu Koreada), Sicaro (de Denis Villeneuve), estrenada la setmana passada amb una intensitat i ritme molt recomanable o l'apocalíptica i kitsch High-Rise de Ben Wheatley

Pel que respecta al premis, el cinema d''aquí' es va emportar alguna molla del pastís, malgrat que el premi gran -la Conxa d'Or a la millor pel·lícula- fou per a Sparrows (de Rúnar Rúnarsson, ni de bon tros la millor a jutjar pels comentaris de la crítica) i Premi Especial del Jurat per Evolution (de Lucile Hadzihalilovic; més arriscada que l'anterior, la guanyadora). Conxa de Plata al millor director per Joachim Lafosse (per Le Chevaliers blancs). Conxa de Plata al millor actor (ex aqueo) per Ricardo Darín i Javier Cámara (per Truman); i la millor actriu pr Yordanka Ariosa (per El rey de La Habana). El Premi del públic a la millor pel·lícula fou per a Nuestra hermana pequeña de Hirokazu Kore-eda.

Com sempre, films que van a parar a la llista de pendents.... se'ns gira feina!

EN CONSTRUCCIO' D'AMPOSTA RADIO- #PROGRAMA 12

EL LIBRO DE LA SELVA

La obsesión por incentivar la lectura está llevando a piruetas inimaginables tiempo atrás, cuando lo máximo que las entidades culturales hacían eran campañas con imperativos tipo 'Anímate a leer' o '¡Nunca sin tu libro!'. Una vez vi por la calle a una muchacha con una camiseta en la que, a la altura de las tetas, se leía: 'Read books not t-shirts'. Me pareció el mejor eslogan que había visto hasta entonces.

Y de hecho la gente lee. Lee y escribe más que nunca. En el ordenador y el móvil, pero, leer, leen. Pero lo que los incentivadores quieren es que se lean libros. A mí, por la cuenta que me trae, me parece bien, siempre que no recurran al sonsonete de 'el placer de la lectura', porque hay libros que, más que placer, provocan diarrea y convendría hablar de 'el disgusto de la lectura'.

A lo que íbamos. El próximo 3 de diciembre lanzarán desde Cabo Cañaveral un cohete especial con libros. Va destinado a un astronauta, Scott Kelly, que lleva en órbita desde marzo y, cada tanto, envía desde su cuenta de Twitter fotografías de la Tierra. Son preciosas. ¿Se aburre ya de las fotos y quiere un poco de lectura? No es exactamente así. Sucede que, una vez más, para 'incentivar la lectura' entre los chicos (y, en este caso, además, el interés por la ciencia), leerá libros desde la estación espacial. Es parte de un programa que hace años que está en marcha: Story Time from Space. El astronauta lee, una cámara lo graba, lo cuelgan on line y los niños terráqueos se conectan a internet y lo escuchan. '¡Genial!¡Mira, mamá, estoy escuchando un libro que un señor lee desde el espacio!'.

Otra pirueta. En Tokio acaban de inaugurar un hotel de esos que muchos llaman hostels (para no llamarlos albergues, que les parece vulgar). Combina el alojamiento con un biblioteca con más de mil setecientos libros, además de cómics (los inevitables manga, supongo). El plan es que pronto lo libros sean más de tres mil. En coherencia con esos principios se llama Book and Bed. Las habitaciones son pequeñas pero preciosas, con enormes estanterías llenas de volúmenes. Las camas, simples, están medio escondidas tras los anaqueles repletos. Eso sí: ofrecen wifi gratuito para todos aquellos que, entre párrafo y párrafo de la novela que lean, quieran pasarse unas cuantas horas navegando por internet. Una cosa es que el hotel se presente como amante de los libros y otra muy diferente que sus propietarios sean tontos.

Quim Monzó, a Seré Breve de el Magazine 

de La Vanguardia del 15/11/15

OBSESION DOMESTICA DE LAS SRA. MAGDALENA BORS

La sra. Magdalena Bors va nèixer a Amberes (Bèlgica) l'any 1976 però viu a Austràlia des de petita. Va estudiar Arquitectura però després es va decantar cap a les humanitats artístiques amb la fotografia. El seu treball fotogràfic planteja escenes impossibles dins d'un entorn domèstic quotidià; com si es tractés d'una mena d'hipertròfia dels hobbies o activitats que es produeixen dins d'una llar: el menjador es pot desbordar peces de puzzle o el cuarto de rentar pots ser envaït per una autèntica selva.

L'artista confecciona aquests escenaris de forma minuciosa i molt detallista; i pot invertir mesos o, fins i tot, anys per a que un escenari quedi com ella vol abans d'apretar el disparador fotogràfic.

Obsesión doméstica és un recull d'11 fotografies de les sèries fotogràfiques Tierra natal i El séptimo día que podem veure fins al 12 de febrer al Museu d'Art Contemporani Gas Natural Fenosa de Barcelona.

Poesia i màgia embolcallades de quotidianeïtat...

CALENDARI PIRELLI 2016: MENYS NUS MES TALENT

Yoko Ono, Patti Smith, Amy Schumer, Natalia Vodianova, Serena Williams, Tavi Gevinson, Yao Chen, Fran Lebowitz, Kathleen Kennedy, Mellody Hobson, Ava DuVernay, Agnes Gund, Shirin Neshat són les protagonistes del nou Calendari Pirelli 2016 que realitzarà la sra. Annie Leibovitz. Com podeu detectar pels noms d'algunes d'aquestes personalitats, aquest any el calendari queda lluny d'aquelles belleses joves, esculturals i mig nues (o totalment nues). Aquest any s'ha optat per persones amb rellevància social i el talent (que com tots sabem està a l'interior...).

El calendari que fa 51 anys va néixer com a obsequi nadalenc per a propietaris de garatges ara és un objecte de culte que no està a la venda i que només es reparteix a personalitats del món. 

En paraules de 'la Leibovitz' el calendari "és un treball sobre els papers que juguen les dones avui, dones que han assolit alguna cosa" ... ben adaptat als nous temps, certament, però pocs somnis lúbrics despertaran... certament.

ENTREVISTA EXCLUSIVA A ANOHNI BY ROSA & RICARDO

Ja fa temps que ens vam declarar fans absoluts del sr. Antony Hegarty i els Antony and the Johnsons, des de que un bon dia de 2004 vam escoltar la seva veu màgica... ens vam quedar completament enamorats, forever!. Molts cops he compartit vídeos i estrenes dels seus nous treballs en aquesta casa... tinc una bona amiga virtual: la Rosa Blackstar que és 1000 vegades més fan que jo; tant, que coneix personalment al sr. Hegarty i ha parlat més d'un cop amb ell; tant, que gestiona la pàgina del Facebook de fans de l'Antony i no només això, sinó que ha creat una espai web de fans d'aquest artista. I encara hi ha més, Rosa acompanyada de Ricardo han aconseguit una entrevista exclusiva amb Antony, que ara està donant a conèixer el nom amb el que se'l coneix en entorn privat i familiar: Anohni. 

Rosa i Ricardo, eufòrics amb la possibilitat d'aquest assoliment, van ser generosos i ho van compartir amb la resta de persones que valorem l'Anohni, tot demanat-nos qüestions que li volguéssim plantejar a l'artista. L'entrevista està agrupada en 4 blocs temàtics: The Future, The Past, Friends and Collaborators i Something Personal, on l'artista comenta les inquietuds dels fans més fans. 

Anohni està a punt a punt de llançar un treball nou, més ballable, més electrònic... HOPELESSNESS però, d'això, en parlarem un altre dia.

Aquí us deixo l'entrevista íntegra (o podeu anar a la font original clicant en aquest enllaç)

The Future

First, we all are still a little bit bewildered after learning that you will be using the name ANOHNI when releasing your new album. What else can you tell us about this change of name? Is it something permanent? Or something to put some distance from your previous work?
Anohni is the name I have been using in my private life for several years. I felt like sharing it professionally for this project. “Antony and the Johnsons” still exists as a band name, but I will be using Anohni most likely from now on on a personal level. 
Well, the next obvious question is: what can you tell us about HOPELESSNESS? Is there a release date yet? We are all looking forward to listening to your new and very different album.
The record is as different as could be from my previous work. I am not sure that many of you who prefer the early chamber music style will enjoy it! It is a dance / experimental electronic record with quite a dark thematic undertow. It is an album I felt very compelled to produce. It will be released next spring and I will be working on aspect of that for the year of 2016.
Is there going to be a music video with the release of the new album? 
There will be several quite special videos, all of which we are working on now, and which I am quite excited about.
Regarding the live presentation of HOPELESSNESS: Do you already know how is it going to happen? Will there be a World Tour? Will it be very different from your previous concerts?
The presentation will be very unconventional and I'll probably raise a few eyebrows. I want to explore my voice as separated from my body, and employ avatars to represent my body. But this will get more concrete as we develop and rehearse over the coming months.
When we had the chance of listening to 4 Degrees live earlier this year, thematically it looked like Another World’s angry sister. Have you reflected on that? Has your vision of the world become angrier in the last few years? Why?
I have grown tired of grieving for humanity, and I also thought I was not being entirely honest by pretending that I am not a part of the problem. 4 Degrees is kind of a brutal attempt to hold myself accountable, not just valorize my intentions but also reflect on the true impact of my behaviors.
How has your visual work evolved in the recent years? Do you have plans for any new exhibitions?
I have a plan for a major exhibit of my drawings in Germany next summer.
 
The Past
The Turning tour in 2006 made it possible to give more visibility to the beauty and dignity of transgender people. Do you see right now a real improvement regarding social inclusion of transgender people, or are stereotypes and ignorance spread in the same way as in the past? 
Obviously in the US and to some extent in the UK there have been great strides in visibility for trans people in the last couple of years. That has been very exciting for the trans community in the US and I hope that other countries can start to enjoy this conversation as well, and that it might start to benefit oppressed people around the world. Although I have always talked about myself and my work in the context of being transgendered, I feel a bit on the outskirts of the US trans-hubbub in the media. But I feel it will benefit the younger generations most explicitly, and I am delighted for that. The sooner gay and trans people can get on safe and equal footing, the sooner they can more powerfully lend their unique voices as a community to advocate for issues beyond their own well-being.
The same way Turning did with transgender issues, the Future Feminism movement seems to have preceded a new wave of Feminism across popular and “mainstream” culture. What do you think about this new popularization of the word Feminism? Do you see it as authentic?
I am glad to say that we were also a part of a recent resurgence in popular interest in feminism as it applies to our lives and circumstances today. One of my proudest achievements in the last few years was seeing me quoted in the international press saying “Jesus as a girl, Allah as a woman, Buddha as a mother”. And now with Pope Francis even considering the ecology! This is a far cry from just a few years ago. It seems like some of the things we care about are finally becoming more popular urgent concerns, thank Goddess!
It has been mentioned sometime in the past that you have been working in a project concerning Blacklips. Is that true? It would be really interesting as it is a part of your work that remains a mystery and less known.
I have compiled a trailer for a Blacklips documentary that I would like to make one day. I spent a couple of years interviewing all the participants of Blacklips after one of my best friends from the group died in 2011. It put a fire under me to at least collect the raw documentation. I suspect it will not see the light for a few years however. 
In recent years you have performed wonderful concerts with orchestras. Still we miss the lovely intimate feeling of the performances with the very talented Johnsons. Will there ever be concerts with the Johnsons or an equivalent band?
I honestly don't know if I will revisit that configuration again, or whether it will just remain a lovely memory of a wonderful period in my 30s. I adore all those musicians, Julia [Kent] and Max[im Moston] and Joan [Wasser] and co. They are all very busy with their own lives and projects these days, and my process has shifted and evolved. But the recordings are forever!!!! The funniest part of it is that I recorded I am a Bird Now to document that group of musicians before our configuration fell apart! None of us could have imagined that we would have that glorious run!
In your words some of the songs you've written over the years have gone through a long journey from their composition to the time they were recorded and later released. Could you tell us more about your songwriting process? Do you take time to let your compositions 'age' before allowing them to be listened to? 
Not consciously, but sometimes things take a long time to gestate. on the other hand, other projects are completed instantaneously. There really isn't a formula. I spend a lot more time on a day to day basis doing visual work, but when I do return to music, it sets my heart aflame. Recently I have been setting my vocals to tracks by producers, which is a whole different world, and very liberating.
Two of your recent projects have been The Life and Death of Marina Abramovic and the She’s So Blue concerts. Are there plans for releasing or performing the songs featured there?
I have vague plans to do record some of this material and a lot of other material from my past when the time is right!
Are there plans for a DVD / Blu-Ray release of the Swanlights Concert with the light work of Chris Levine or the Antony and the Ohnos concert with Yoshito Ohno? 
Nothing like this is currently planned.
Your first album and the I Fell In Love With a Dead Boy EP are your only releases that can’t be found in vinyl format. Have you thought about re-releasing them in that format now that its use is spreading out again?
It is something I have long wanted to do. I actually prepared that vinyl for production many years ago and submitted it to World Serpent in 2002, but the label closed down before the records could go into production. I have to dig those files out again and send them to the record company! 

Friends and Collaborators
It is rather difficult to describe the enigmatic charm of the music of your friend and collaborator William Basinski. His compositions have a sense of eternity, are contemplative, their listening requires attention, time and a particular mood...what is your perception of Basinski’s music? 
I love Billy’s music, I am proud to say I helped him along the way as I introduced his work to David Tibet. I have always been a giant fan and for years I was the only one listening to it on cassettes that he would make for me!!!! But in terms of describing the work, I will leave that to his many enamored critics!
Did Beyoncé or Jay-Z ever react (publicly or in private) to your rendition of 'Crazy in Love’? 
No.
What is the dream duet or collaboration that hasn’t happened yet? And the one that has already happened that you cherish the most?
I would like to do more projects with artists from traditional and indigenous communities. I absolutely loved working with the Martu earlier this year. 

Something Personal
Name the last song, album and artist/singer you really loved.
I LOVE BUFFY SAINT MARIE’s NEW ALBUM “POWER IN THE BLOOD”!!!!!!!! It is fantastic.
Name five albums to take to a desert island. 
Big Science by Laurie Anderson 
Loaded by The Velvet Underground
Variations for Piano [and tape] by William Basinski
It is Finished! by Nina Simone
Treasure by Cocteau Twins
It’s Only Theater of Pain by Christian Death!
I know that's 6…
What are your favorite poets? 
Recently I have been reading these gorgeous Zoroastrian texts. I used to like EE Cummings when I was a teenager. 
Which artistic period do you feel more attracted to? Which artists do you like the most? 
In terms of painting, I like Veronica’s Veil! I like quite minimalist work and I like heavy abstraction. I do not like figurative work on the whole. I like paintings by animals! I have a brilliant painting by an elephant!
Do you have a favorite wine to drink while listening to Nina Simone?
I never whine while listening to Nina! It would be an insult to her greatness!
Do you have a favorite hiding place? 
In the clouds.
What's your take on weird/strange coincidences?
I dont know why they happen!
Would you like to become involved in politics?
I feel in my own funny way I have used my platform in the media to speak about things that some deem political. But other than in that way, no. 
Do you allow yourself the privilege of taking care of a garden? It's probably not an easy task living in Manhattan.
I used to garden for a living in my 20s!!! I love taking care of all my plants in my home. And I have a garden of crystals by my bed.

The End
Is there something else you would like to add or say? 
Thankyou!!! xxx

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XLI ): SITGES 2015 (PRIMER PART)

FRANKENSTEIN (2015)

El director de la mítica Candyman (1992), el sr. Bernard Rose ens presenta una nova versió del clàssic personatge de Mary Shelley. En paraules del director, ha volgut ser més fidel al llibre que altres versions però fent-ne una lectura realista, contemporània i sanguinària; menys romàntic del que estem acostumats. Aquí no es tracta del naixement d'un monstre, sinó del naixement d'un ésser perfecte que es va deformant, pervertint. Treball innovador que malgrat el enfocaments nous que li donen a la història coneguda per tots no acaba d'aixecar el vol... aix, un toc romàntic no hagués anat malament.

Valoració: 6,5

MAGGIE (2015)
Film del debutant Henry Hobson. El film fa temps que promociona oferint com a reclam veure a Arnold Schwarzenegger en un paper dramàtic com no l'havíem vist abans. El film ens proposa un pas més en el cinema de zombies, on l'important ja no és la infecció i la supervivència a ella, sinó el plantejament realista de "què fer si en tens un o una a casa?", el rebutjaries? l'acceptaries?. Calma i tensió dramàtica per a un plantejament que ens fa pensar que els films de zombies -a l'igual que poder ser còmics- també poden ser dramàtics i deixar de banda el sustos.
Valoració: 7

LOVE (3D)(2015)
Aquest era el film provocador del Festival de Sitges 2015, cada any n'hi ha un. Film passejat per diferents Festivals Internacional, com Cannes, per exemple. Es tracta d'un film d'autor, 'porno romàntic', un gènere nou que s'ha inventat el sr. Gaspar Noé (el director de la imprescindible Irreversible). El film no és res més que la història d'una relació de parella (com tantes n'hem vist): la trobada, la passió, les infidelitats, el trencament... filmada amb actors/actrius no professionals amb només 4 pàgines de guió, la resta? improvitzada. La pel·lícula està plantejada den una estructura no linial, fragmentada i desordenada en el temps. La gran novetat és que veiem sense censura les relacions sexuals que tenen els protagonistes. No us deixeu enganyar per la provocació del sexe, es tracta del Cinema en majúscules: passió, sexe, pornografia ... i Amor.
Valoració:8,5

EL CADAVER DE ANNA FRITZ (2015)
Film debut d'Hèctor Hernández Vicen, guionista en molts productes televisius de Tv3. Aquí es planteja un tema delicat: la necrofília en l'àrea d'autopsies d'un hospital. Un film de 77 minuts, amb aire de TV movie que aconsegueix algun moment inquietant. Actors i actrius joves, i més o menys, solvents en un film d'un únic espai. Tota la acció gira al voltant del cos mort d'Anna Fritz, personatge d'una actriu de moda idolatrada i admirada. El títol no porta a enganys. Però la pregunta és inevitable: Qui va matar Anna Fritz?
Valoració: 6,5

LA PROXIMA VEZ APUNTARE AL CORAZON (2015)
Film francès basat en uns fets reals que superen la ficció i que van tenir trasbalsada una petita regió francesa i la seva pròpia gendarmeria: un gendarme francès que també era un serial killer en les seves estones d'oci. Els fets van tenir lloc a finals dels '70 del segle passat. Transtorn mental, sadisme, cinisme a l'estil francés. Tota la peli transmet aquell aire 'de cinema francès' d'aquella època, com si no contents en mostrar els fets ocorreguts en aquells anys el film també hagués de ser l'època. Un pél allargada i tediosa... com l'estereotip de 'peli francesa'. Hagués pogut ser un Zodiac, però el sr. Anger no és Fincher.
Valoració: 5

ENDORPHINE (2015)

Film del que fou director de fotografia d'Incendis del VIlleneuve: el sr. André Turpin. El film flipat del Festival. Un mateix personatge en 3 edats diferents, mostrats en un somni que es va repetint, sobreposant...críptica, kafkiana, per deixar-se portar. Una mena d'Origen a la canadenca. He de reconèixer que en algun moment es transmet l'atmòsfera d'algun film del sr. David Lynch, però en general, costa establir connexió amb el film, a voltes tan cripticisme ja ho té això. 
Valoració: 6

THE ASSASSIN (2015)

Film d'un dels grans directors de cinema xinès, el sr.Hou Hsiao-Hsien, responsable de films com el Maestro de marionetas, entre d'altres. Film de gran potencia visual, vestuaris preciosos i fotografía impecable per a explicar-nos una història d'una jove educada per a lluitar en la Xina dels Emperadors, plena d'intrigues i lluites de poder. Tot un viatge a la cultura xinesa filmat de forma freda, agrupada en estampes de gran bellesa. Sí, ja m'heu pillat, massa sovint ens quedem en un nivell esteticista. 
Valoració: 6,5

CEMETERY OF SPLENDOUR (2015)

Que el senyor -de nom impronunciable-: Apichatpong Weerasethakul és un poeta de la imatge, no és cap descobriment. El director mes reconegut de Tailandia ens porta una història de soldats dorments, esperits que es manifiesten "marca de la casa', en càmera quasibé fixa, contemplativa, gairebé com un documental... però que aconsegueix una magia com pocs directors son capaços. Film fet de silencis, de paraules no dites i d'una interrelació natura/humanitat màgica, com molt bé ens il·lustra el cartell. El sr. Weerasethakul és un director imprescindible.
Valoració: 8

LAST DAYS IN THE DESERT (2015)

Què voleu que us digui? a mi, l'imaginari juedo-cristià 'me pone' i les pelis al voltant de Jesucrist m'atrauen, encara que sigui ateu. Amb aquesta voluntat m'he aproximat al darrer film del sr. Rodrigo Garcia, responsable de Nueve vidas amb un film que ens parlar dels dies en que Jesús -prou convincent Ewan McGregor- marxa al desert per pregar i ser temptat diversos cops pel dimoni. Bueno, no sabem quina nivell d'activitat o gresca va tenir Jesús aquells dies, però el film té massa sorra, massa desert, massa lenta, massa llarga... malgrat el repàs potent i ràpid dels darrers dies del Mesies.

Valoració: 5,5

GREEN ROOM (2015)

Un dels films més esperats del Sitges'15 del director de la reivindicable Blue Ruin. Green Room és adrenalínica, frenética i sanguinària, tot un joc de supervivència enfront d'uns dels monstres més perillosos: els skins nazis. Canvieu els vampirs d'Abierto hasta el amanecer per skins i ja ho teniu. Speedica, enrarida i angoixant, amb un Patrick Stewarts que deixa les bondats del personatge de la saga X-Men per a mostrar-nos la seva cara més malsana i psicòpata. Mola!

Valoració: 8 

SLOW WEST (2015)

Debut en el llargmetratge del sr. John McLaen. Slow West és un western de factura clàssica però amb una ironia i història romàntica que la fan diferent. Es tracta d'una road movie, d'una buddy movie i de western de persecucions i panda de malos com mana el canon d'aquest gènere. L'elegància visual i el rerafons romàntic de la història la fan una peli molt recomanable. Amb el guapote/malote del Fassbender com a valor afegit i una BSO molt cuidada.

Valoració: 8

ELESTREE 1976 (2015)

Del director de documentals Jon SPira ens arriba el documental: Elstree 1976. Un documental que és un sentit homenatge a tots els actores/actrius -que son molts/es- que s'amagaven sota una máscara en els films de la saga Star Wars, començant pel gran David Prowse/Darth Vader. El film ens escull 5 ó 6 d'aquestes persones en papers de diferent nivell d'importància dins del films i els dóna càmera i micro per a que ens expliquin com van superar el casting, quin record tenen dels rodatges i què han fet la resta de la seva vida. La gran majoria treuen profit signant autògrafs en les variades convencions d'Star Wars que fan arreu del món. Una film emotiu, respectuós, interessant...una meravella!!

Valoració: 9

BELLADONNA OF SADNESS (1973)

Estem davant d'un classic d'animació de 1973 (l'any que naixia) del japonés Eiichi Yamamoto en una versió restaurada. Tot un referent de l'animació per a adults, descobrir-la al 2015 i en pantalla gran és una dels encants del Festival de Sitges.... psicodelia, erotisme, modernitat ...tot un Viatge audiovisual al servei de la història trista de Belladonna que serveix d'icona reivindicativa del paper de la Dona en les revolucions i accions de protesta per a millorar el món. Bells quadres que es van succeint amb un aconseguit toc sexi.

Valoració: 7,5

ASSASSINATION (2015)

La producció cinematogràfica de Corea del Sud és de treure's el barret, i aquest film n'és un bon exemple. Del director de El Gran golpe, a Assassination el sr. Choi Dong-hoon ens parla de la invasió de Corea del Sud per part del Japó als '30 del segle passat i la resistència del poble coreà. Un film d'espies, mercenaris i un bon guió. Direcció artística impecable, trepidant, intensa, madura, divertida...139 minuts que passen en un sospir. Amb uns personatges ambigus i sòlids i un muntatge elegant. Una sorpresa del Festival!

Valoració: 8,5

FREE FALL (2015)

Parlar del sr. György Pálfi més que parlar de director de cinema és parlar d'Artista, en majúscules. Molts dels seus films són petits experiment d'art visual o de video art, directament, com ho evidencien Hukkle o Taxidermia. Cinema d'autor vingut d'Hongria poc o gens estrenat per aquí. A Free Fall és ofereix humor negre i molt surrealista, històries creuades en les que es capgira la realitat, situacions grotesques i delirants. Un gran descobriment i n'esperem veure més treballs del sr. Palfi, ens hem quedat amb ganes de més.

Valoració: 8

STRANGERLAND (2015)

Feia temps que no veiem a la sr. Nicole Kidman en un film 'petit'.  Es tracta del primer llargmetratge de ficció de la directora Kim Farrant, professional curtida en el documental i series de TV. Aquí ens parla d'un film de desaparicions. Uns pares perden els seus fills adolescents en un poble envoltat de desert a Austràlia... el paisatge pren un protagonisme crucial per a crear una atmósfera de misteri i ambient enrarit que destapen relacions familiars malsanes. El punt de partida era prou inquietant, però, aix la història no s'acaba de rematar i tot queda amb una sensació de clímax estruncat. Llàstima!

Valoració: 6,5