EUFÒNIC 2017

El festival més xulo de les Terres de l'Ebre ja el tornem a tenir aquí. Eufònic és un festival al voltant de les arts sonores i visuals en el que l'activitat es concentra en 4 dies -dels 31 d'agost al 3 de setembre- a La Ràpita; però -com cada any i aquest any més que mai- les ones expansives de l'Eufònic arriben fins a d'altres poblacions tot ubicant instal·lacions artístiques a Alcanar, Amposta, Miravet, Tortosa, Ulldecona i Vinaròs. Llocs singulars (un antic molí d'oli, una sala d'una ermita, una antiga cisterna o un castell, per exemple) que lliguen passat i present. Llegat històric que es converteix en ressó sonor/visual contemporani. Aquest festival és capaç de lligar, com cap altre, territori, paisatge i experiència sonora i visual.

L'Eufònic aglutina actuacions audiovisuals, tallers, instal·lacions artístiques, accions sonores, activitats per al públic familiar i concerts en espais singulars.

La inauguració serà avui mateix -31/08- amb el concert de Carles Viarnés + Corral (visuals)(Auditori Sixto Mir-La Ràpita) i la Cloenda el 03/09 amb La Ladilla Rusa + Santa Marta (DJ) (amb la disbauxa clàssica al Xiringuito de la Costa-La Ràpita).

No sempre sabem què anem a veure, no sempre coneixem als artistes de la programació però és que l'Eufònic pretén -precisament- descobrir, destapar, aproximar. L'actitud davant de l'Eufònic és deixar-se portar... Per l'Eufònic passaran (podeu escoltar com sonen clicant damunt): Espinoza, Bola, Lidia Damunt, Julia, Sontag Shogun, Les Sueques, Skygaze, Indian Wells, Les Rauchen Verboten, Ex Continent, Carles Viarnès, Shoeg, Museless, Marina Herlop, Farai, Anímic, Ladilla Rusa, Somadamantina, Undo, Radiocontrol, Los Voluble + Bulos.net, Sonido Tupinamba, Lucient, Edgar de Ramon, Martí Guillem Cïscar, Jonás Gruska, Xavi Bové, ... Acompanyats de visuals de Florence To, Corral, Acid Thermal, Laetitia Morais,... 

4 dies ben intensos en la que escollir és torna d'una complicació extrema. Tot i això, aquesta és la meva llista de preferits i que no em perdria:

- Carles Viarnès + Corral
- Ubaldo
- Shoeg
- Marina Herlop
- Anímic
- Les Sueques (en el 'marco incomparable' dels Ullals de Baltasar)
- Los Voluble + Bulos.net
- Museless
- Undo

Apa, amics i amigues, que com cada any, se'ns ha girat feina!!

PER MOLTS ANYS, NURIA !!!

un any més,

un any més junts.

t'estimem!

Per molts anys!

EL TANDEM SANDRO/MALKOVICH FA UN HOMENATGE ALS MESTRES DE LA FOTOGRAFIA

El sr. Sandro Miller -fotògraf- li va demanar al sr. John Malkovich la col·laboració per a un projecte molt especial: recrear les fotografies més reconegudes de la Història de la Fotografia utilitzant a l'actor com a únic model. 

Tant se val que el protagonista sigui un home o una dona, l'actor es presta sense recança a posar com toca segons el referent fotogràfic.

La sèrie s'anomena: Malkovich, Malkovich, Malkovich: Homenaje a los maestros de la fotografia i són evidents l'habilitat del fotògraf per a recrear el to, la il·luminació i la composició de la imatge en qüestió i de l'actor per a interpretar l'emoció de la persona fotografiada.

És important ressaltar que totes les fotografies han estat acabades sense l'ús de Photoshop per a manipular l'aspecte de l'actor.

Deixem per al final una de les més impactants, el sr. John Malkovich s'atreveix amb emular la mateixa Marilyn Monroe. 

Entre valentia i inconsciència!  

DE USHER II DEL SR. BRADBURY

- De debó?

- I tant! Cada home, deien, havia d'enfrontar-se a la realitat. Havia d'enfrontar-se al que l'envoltava. Calia que desaparegués qualsevol actitud que no fos aquesta. Totes les meravelloses mentides literàries, tots els ocells de la fantasia havien de ser morts a trets! Els van arrenglerar contra un mur de biblioteca, un matí de diumenge, fa trenta anys, el 1975. Van alinear el Papá Noel, el Cavaller Sense Testa, la Blancaneus, l'Ogre que segrestava la Filadora d'Or, la Mare Ànec... Quins gemecs! Els van disparar, i van cremar els castells de paper, les granotes encantades, els reis antics i tots els que van ser feliços per sempre més (ja que era un fet que, mai, ningú no havia estat feliç per sempre més). L'això era que era va convertir en el res mai més no va ser. Van escampar les cendres del fantasma Rickshaw per les runes del país d'Oz, van fer un farcell amb els ossos de Glinda la Bona i d'Ozma, i de Polícrom en van fer miques en un espectroscopi. Al Ball dels Biòlegs, van servir el pare Carbasser amb merenga. La Mongetera va morir víctima de la paperassa de la burocràcia. La Bella Dorment es va despertar pel petó d'un científic i va morir per la punxada fatal de la seva xeringa. A Alícia li van fer beure d'una ampolla d'elixir que li va mudar la mida, de tal manera que mai més no pogués cridar: "Cada vegada més i més espaterrant!". Van trencar el Mirall d'un cop de martell i, amb un parell més de cops, van aixafar el Rei Vermell i l'Ostra. 

(...)

Ray Bradbury a Usher II (1950) 

de Les Croníques Marcianes 

SRA. JEANNE MOREAU

(1928-2017)

Fa unes poques setmanes moria -amb 89anys- una de les dames del cinema francès (amb permís de la sra. Catherine Deneuve), per a molts una de les actrius més emblemàtiques del país veí: la sra. Jeanne Moreau. 

La mare de la petita Jeanne -Kathleen Sarah Buckley- era una artista anglesa que a l'anar a actuar al Follies-Bergère de París amb la seva companyia va conèixer al que seria el seu marit -Anatole Désiré Moreau- que tenia un restaurant a Montmartre. La parella va instal·lar-se a París. La petita Jeanne va estudiar en el Liceu Edgar Quinet i es va formar en el Conservatori parisenc. 

La sra. Jeanne Moreau va ser el membre més jove admès mai a la Comedie Française amb només 20 anys, un any abans havia debutat en el teatre en el Festival d'Avignon. La sra. Moreau era, principalment, una actriu de teatre i també de cinema i televisió; però també directora de cinema, teatre i òpera a més de guionista i escriptora i, fins i tot, cantant, vessant menys coneguda de l'artista.

Fou un dels símbols de la Nouvelle Vague, l'època daurada de l'actriu, ens els anys '50 i '60 del segle passat, quan fou la musa de Louis Malle, François Truffaut, Michelangelo Antonioni, Luis Buñuel, Jacques Demy i Roger Vadim... la 'flor i nata' del cinema europeu de l'època. Fora del seu país fou dirigida per Elia Kazan, Peter Brook, Wim Wenders, Marcel Ophüls o Orson Welles. El mateix Orson Welles la va considerar "la millor actriu del món". Musa també de directors moderns, com Amos Gitai

Va participar en més de 100 films i la majoria d'ells són de les millors pel·lícules de la història del cinema: Los amantes, La novia vestía de negro, Ascensor para el cadalso, La noche, Diario de una camarera, Jules et Jim o Querelle. I també rellevants films dels anys '90 com El amante (Annaud), Nikita (Besson) o Le temps qui reste (Ozon). La seva darrera pel·lícula (no finalitzada) fou amb una altre veterà: el sr. Manoel de Oliveira l'any 2012. 

Guanyadora de premis en diversos festivals al llarg de la seva trajectòria, fins i tot tingué el seu Oscar honorífic.

La Història del Cinema -sobretot europeu- no el podríem entendre sense la sra. Jeanne Moreau... de mirada trista i absent, de bellesa sobrenatural, sexi i freda, dura i alegre, enamorada i gèlida, fermament d'esquerres i dona de caràcter. Tot i això -i més- podia ser la sra. Moreau. 

D'ON TREUS EL TEMPS?

La concepció d'aquest llibre parteix de l'experiència vital i d'un lectura. El model literari que el va iniciar va ser Espècies d'espais de Georges Perec, un punt de partida insuperable del qual després m'he desviat. Com és sabut, Perec hi explora diversos espais, cada cop més amplis: la pàgina, el llit, l'habitació, l'apartament... fins a Europa, el món o l'espai. El seu és un inventari que no exclou la invenció, i la primera idea que vaig tenir va ser explorar les possibilitats de fer la mateixa operació amb el temps. Vaig arribar a pensar un índex que començava amb l'ara, un instant, la nit, un cap de setmana... i anava fins a la vida laboral, un segle o la història. El programa era atractiu, però l'experiència vital me'n va apartar.

En va ser la primera culpable una pregunta recurrent, cada cop més carregosa, provocada per la meva propensió a la hiperactivitat: "Però tu d'on treus el temps?". Dita en àmbits molt diferents, de vegades amb educació exquisida, a voltes escopida com un retret. Pronunciada des de l'admiració i des de l'animadversió, molt fàcil de detectar en cara que no tinguis a mà cap rabiòmetre. No sé pas d'on treus el temps, et diuen. I tu sents la fragància de la floreta o esquives la trajectòria de la fètida pedra. Intentar respondre aquesta enutjosa pregunta em va desviar del programa perequià. 

Però abans de renunciar a plantar temporalitzadors als meravellosos capítols d'Espècies d'espais, la pulsió de l'escriptura ja passava pel temps. Hi era des del meu primer text literari, i segurament hi serà sempre, però va prendre forma mental amb els meus fills. Molta gent pren consiència del pas del temps quan procrea i, sobtadament, comença a assistir a l'extraordinari espectacle de la creixença dels seus descendents. No cal insistir-hi gaire: els fills són uns referents temporals de carns i ossos que ens marquen el pas del temps d'una manera tan joiosa com cruel. La renovació de l'espècie és, també, una recreació nostra que ens fa adonar-nos del deteriorament inexorable del model original. En el meu cas, la paternitat no s'ha limitat a aportar-me la constatació de l'envelliment, sinó que m'ha mostrat d'una manera molt flagrant la importància dels bioritmes.

Màrius Serra (2017:57-58). 

D'on trec el temps

LA SRA. CAROLINA, AMISTATS VIRTUALS QUE SON REALS

Gràcies a una amiga comuna que ens va posar en contacte, la srta. Carolina (de Castellar del Vallès i resident a Copenhagen des de fa temps) va 'entrar' a can Ciutadà K un 19 de novembre de 2008 amb un comentari. Des de llavors el contacte virtual es va anar mantenint tot participant i comentant en els blogs respectius (malauradament ella va deixar d'escriure en el seu interessant blog un maig de 2015).

Aquella amistat virtual ha anat creixent fins a convertir-se en real. I des de Copenhagen va arribar a Terres de l'Ebre per a desmentir que la xarxa és freda i impersonal, ans al contrari, t'ofereix nous amics plens d'abraçades i somriures.

Beneïda Internet! 

SRA. TERELE PAVEZ

(1939-2017)

Fa unes setmanes moria Teresa Marta Ruiz Penella, coneguda artísticament com a Terele Pávez, una veterana del món de la interpretació, tan veterana que quan ella naixia acabava la Guerra Espanyola.

La sra. Pávez va nèixer a Bilbao, filla del polític Ramón Ruiz Alonso i Magdalena Penella Silva, en una família d'artistes: músics, compositors i actrius. Germana d'Emma Penella i tieta d'Emma Ozores, per exemple. El cognom de Pávez el va treure del segon cognom de la seva àvia materna -Emma Silva Pávez- com una forma de diferenciar-se de les seves germanes. 

Tot i que va nèixer a Bilbao (i el seu caràcter té molt de basc) va crèixer i viure a Madrid tota la seva vida, continuant ben aviat la carrera artística de la saga familiar. Amb només 12 anys participa en el primer film: Novio a la vista (1953)(de Berlanga), paper que aconseguí gràcies al sr. Jesús Franco, un amic de la família. Precisament, aquest la dirigiria en el segon film de la carrera de l'actriu: Tenemos 18 años (1959).

Paral·lelament al cinema, la sra. Pávez va encetar una reconeguda carrera en el món teatral, al costat de grans com Adolfo Marsillach o Miguel Narros; obres de teatre portades a la televisió en programes com Estudio 1, per exemple. La dècada dels '60 i '70 del segle passat va participar en pocs film i es va centrar més en el teatre. L'any 1983 arrriba un dels seus papers més recordats, la Régula de Los Santos inocentes (Mario Camus). Durant aquesta dècada dels '80 enllaça papers potents i nominacions a premis a Réquiem por un campesino español, El Lute II: mañana seré libre; Laura, del cielo llega la noche o Diario de invierno.

Tot i aquest reconeixement estigué un època 'oblidada' per al cinema fins que el sr. Alex de la Iglesia ens la recuperà per a El dia de la bestia (1995); i aquesta 'recuperació' continuà amb un seguit de col·laboracions que ens feren veure la part còmica de la sra. Pávez, una part desconeguda per al gran públic fins llavors, a: La Comunidad (2000), 800 balas (2002), Balada triste de trompeta (2010), Las brujas de Zugarramurdi (2013)(amb la què aconseguí el Goya), Mi Gran noche (2015) i El Bar (2017). 

Els 2000 arriba amb un paper televisiu que popularitza el seu rostre a Cuéntame como pasó en diferents temporades.

La sra. Terele Pávez va morir amb 78 anys i el seu rostre dur, atormetat, la seva actitud passional i temperamental ens ha regalat interpretacions d'una intensitat difícil d'oblidar. Els seus rols secundaris no impedien fer-la lluir com a principial en els films que participava.

LES LLAGOSTES

Els coets van incendiar els pedregars, van fer lava dels rocs, carbó de la fusta, vapor de l'aigua... De la sorra i la sílice, en van fer vidre verd que, com un enorme mirall trencat, reflectia tota la invasió. Els coets venien de nit, com tambors que repiquessin. Els coets venien com llagostes, en núvols que s'escampaven com flors de fum rosat.

Dels coets sortien homes amb martells a les mans. Homes disposats a colpejar ràpidament aquell món estrany fins donar-li una forma que els resultés més familiar, disposats enderrocar tot el que no fos conegut, amb les boques plenes de claus, com carnívors de dents d'acer, escopint-los perquè les mans, actives, bastissin cases de fusta, a les quals van afegir ràpidament teulades que esborraven les paoroses estrelles i cortines verdes que deixaven la nit fora. I quan els fusters havien fet la feina, arribaven les dones, amb testosde flors, manils i cassoles.

Començava aleshores una fressa que cobria tot el silenci marcià i l'obligava a restar més enllà de portes i finestres.

Sis mesos més tard, ja hi havia una dotzena de poblats al planeta desèrtic. Eren plens de tubs de neó que feien zum-zum i de bombetes grogues. En total, unes noranta mil persones havien arribat ja a Mart. I, a la Terra, moltes més feien les maletes...

Ray Bradbury (1950:143). 

Les cróniques marcianes

LA PSICOLOGIA DE L'ESPERA

Quan jo estudiava la llicenciatura no teníem cap assignatura sobre el tema, sí que de forma tangencial alguna tractava el concepte de 'temps' i com les persones l'entenem i el fem  nostre (o no).

Vivim en una societat amb tanta pressa i amb tanta necessitat d'immediatesa que tractar i conèixer el que significa 'esperar' s'ha convertit en una àrea d'estudi i investigació.

Com a primera dada ens diuen que passem 4 anys de la nostra vida fent (ja us dic jo que si aneu un cop a l'any a Port Aventura, no tinc dades empíriques, però us asseguro que aquesta xifra pot arribar als 6 anys). El flipant és que és el mateix temps que dediquem a menjar o a navegar per internet. 

La Psicologia de l'espera és, doncs, per a posar-nos formals, la branca de la psicologia que investiga els procesos mentals, emocionals i físics de les persones que passen pel procés de l'espera.

Certament, aquesta branca ens la 'vendran' com a nova (ves que no comencin a aparèixer llibres com a bolets sobre el tema) però uns dels 'avis' de la Psicologia moderna, el sr. William James, ja deia que quan una persona està ocupada, la percepció del temps que passa mentre dura l'activitat és més petita. Que el temps és relatiu ja ho sabem però el que aquesta branca de coneixement persegueix és -entre altres coses- alleugerir aquesta sensació negativa d'espera. I això ho fan amb tècniques com: posar monitors per a informar-nos que el temps que passa per a que ens 'toqui', donar algun fulletó informatiu mentres esperem en una cua, fer cues en forma de serp, donar a coneìxer -en el cas del trànsit, per exemple- la raó de l'espera, fer cua acompanyat, tenir molt clar l'objectiu o la fita que es vol aconseguir amb la cua (exemple de les entrades a concerts),...

Ens diuen que, en general, afirmem haver passat un 30% més de temps fent la cua que el que ha passat en realitat. Aix, reconec que en el meu cas potser parlaria d'un 50%.

REIVINDICAR ELS CAÇADORS DE NAZIS

El sr. Andrew Nagorski ha publicat Cazadores de Nazis un apassionant llibre dedicat a totes aquelles persones que van dedicar la seva vida a fer justícia i a detectar i denunciar als dirigents nazis que després de la II Guerra Mundial van escampar-se i amagar-se pel món.

Malauradament, els que hem anat veient a les portades dels diaris són als assassins, als botxins, senzillament, als psicòpates que es van refugiar en un règim autoritari que acceptava les atrocitats que van arribar a cometre. Assassins, entre molts altres, com: Adolf Eichmann, Klaus Barbie, Ilse Koch o Erich Priebke. Tots ells acusats de ser corresponsables de l'Holocaust.

El llibre que ens ocupa s'encarrega de convertir en portada aquelles persones anònimes que van fer una feina valenta i, fins i tot, heroica per portar als tribunals el botxins. Quan el món occidental volia superar les ferides de la darrera gran guerra quan abans millor, quan alguns governs protegien a responsables del règim nazi dins de les seves fronteres per aprofitar els seus coneixements durant la Guerra Freda (EEUU i URSS) persones com Elizabeth Holtzman, Eli Rosenbaum, Benjamin Ferencz, William Denson, Fritz Baue, Simon Wiesenthal, Tuvia Friedman, Beate Klarsfeld i Serge Klarsfeld... i molts altres van dedicar la seva vida, tota la seva vida (i això és diu ràpid) a perseguir als assassins per a que tinguessin el judici que merexien per haver atemptat contra la humanitat. 

La pena és que molts d'aquells botxins se'ls van escapar, la pena és que no van rebre el suport necessari dels governs occidentals per a realitzar una autèntica acció de justícia; això, però, tampoc no és res nou: quants franquistes (i còmplices de la tortura) estan 'tallant el bacallà' de l'economia dels nostres país?.

El més esgarrifós és que quan aquests nazis són jutjats amb proves, quan es fa públic tot allò que van arribar a fer la gran majoria no s'arrepenteix absolutament de res; i en alguns casos, fins i tot, afloreix l'orgull i la sobèrbia del que es pensa per damunt dels altres. 

Bona part dels nazis van morint sense que el pes de la justícia els faci pagar per totes les atrocitats que van realitzar. Tots aquests caçadors i caçadores de nazis també estan morint i amb ells la croada que van iniciar l'any 1945, llibres com el del sr. Nargorski són necessaris per no oblidar, per registrar tot allò que va passar.

Un llibre necessari, doncs, per a poder agraïr -tot posant noms i cognoms- a totes aquelles persones que van lluitar per fer una món més just.

COMPTE ENRERE

Quan algú comença a sentir el cuc de l'escriptura, allò que el mallorquí Biel Mesquida  en diu escriguera, sovint les paraules se li agombolen al cervell i allò és can 60. L'aspirant a escriptor ha d'aprendre a posar una mica d'ordre en el desori verbal que acompanya la pulsió creativa perquè si permet la revolta dels mots mai no arribarà a fer-los baixar braç avall fins a la punts dels dits i els mots no esdevindran escriptura. Potser la millor manera de complir amb el que aquí es demana sigui fer un compte enrere, entre altres coses perquè l'expectativa que genera comptar enrera implica mirar endavant, i això sempre és molt millor. De manera que, partint d'aquelles pel·lícules de catàstrofes que estaven tan en voga quan finalment va morir Franco al llit -Aeropuerto 77, Aeropuerto 78-, anirem descendint per la Route 66 de can 60 amb una copar de Licor 43 a la mà i el Canal 33 a la pantalla. Aleshores, com qui no vol la cosa, ens vestirem de 21 botó, joiosos per la bona nova però sense perdre mai de vista els hereus del 20-N i del 18 de juliol, recuperarem un exemplar antic d'aquell efímer suplement en català del Cambio 16 que es va dir Setze, i ens aclofarem en un racó a llegir-hi un article amb el cap a quarts de 15.

No cal fer la prova del Carboni 14 per determinar que un escriptor és, primer de tot, una persona que vol escriure i, amb el temps, aprèn a posar una paraula al costat d'una altra. En el millor dels casos, un dimarts 13 l'escriptor en qüestió troba una veu personal i arriba a ser capaç d'agrupar paraules que mai abans no havien estat juntes. Potser aquesta ha de ser la seva màxima aspiració a l'hora d'escriure: defugir l'a12nament del br11jador verbal i no creure's pas cap 10, perquè en literatura tot sovint el que no és 9 és 8 i tot plegat són faves comptades. Un escriptor no ha de ser un 7ciències delitós de mostrar al món tota la seva saviesa. Ni tampoc un professional que conegui les tècniques de redacció i se sàpiga molt proper, 6plau!, a la perfecció formal. Tant se val que després l'entrevistin a Tele-5 com a Ràdio 4. Escriure un text impecable en un 3 i no res té un valor estrictament mecanogràfic. Sense la barreja informulable de pell, verb, cor, ànima, enginy i engany, la literatura neix amputada. I, en darrer terme, l'únic que perdura és el text. L'autor pot ser agra2 i no deixar indeiferent ning1. Però, davant del seu text, és un 0 a l'esquerra. Ignició!

Màrius Serra (2017) 

D'on trec el temps

EL FOTOGRAF JR: DEL GRAFITI A CANNES 2017

JR és el nom d'un artista de carrer francès, fotògraf i, ara, cineasta del que se sap ben poca cosa. Va nèixer l'any 1983 però no sabem la seva identitat real. Quan era adolescent es dedicava a fer grafitis pels carrers de París, un bon dia es va trobar una càmera de fotos al metro i es convertí amb el 'fotògraf clandestí'! (com si hagués trobat un super poder o una cosa per l'estil). A partir d'aquell dia es va dedicar a ampliar les fotos que feia i penjar-les per les parets de la ciutat, una mena de 'grafiti fotogràfic'. Per a l'artista, el carrer és la galeria més gran del món.

Els seus treballs urbans van anar tenint reconeixement i ara són molts i moltes els què el seguim a les xarxes (a Instagram té 1 milió de seguidors/es) i ha exposat en galeries i centres d'art d'Amsterdam, Berlín, Londres, Rio de Janeiro, Shangai o Los Angeles.

Fa un parell d'anys en vam parlar en aquesta casa arrel d'un projecte de 'cares del món' que havia presentat.

Aquest fotògraf acompanyat de la 'gran dama' del cinema francès, la sra. Agnés Varda van presentar un documental en el passat Festival de Cannes. Visages villages és el viatge que ambdós artistes van fer per França, visitant petits pobles i comunitats, escoltant les històries quotidianes dels seus habitants, capturant la fotografia dels seus rostres en gran tamany i enganxant-les en parets i murs. Un bon homenatge a les històries de vida anònimes i a la quotidianeïtat, tan habitual en l'obra de la sra. Varda.

L'ARCA DE NOE DEL SR. BARCELO A SALAMANCA

Si per casualitat aneu a Salamanca, abans de l'01 d'octubre, tindreu la sort de gaudir d'una exposició del sr. Miquel Barceló, un dels artistes del nostre país més reconegut arreu del món.

La Universitat de Salamanca celebra els 800 anys d'història i per a celebrar-ho ha muntat una gran exposició en diferents punts de la ciutat amb peces del sr. Barceló. Es tracta de 80 obres amb diferents tècniques, pintura, escultura, dibuix, performance... bona part d'elles realitzades en els darrers cinc anys. Com ho han definit els mateixos organitzadors es tracta d'una autèncita Arca de Noé d'aquest artista mallorquí.

El sr. Barceló és un artista 'total' de les arts plàstiques: imprevisible, variable, múltiple, experimental, juganer, neguitós, inquiet; segur que totes les etiquetes que impliquin 'dinamisme i canvi' hi encaixarien. 

Els darrers 15 anys de treball de l'artista els podem trobar passejant per Salamanca: 

- en el Patio de Escuelas, mostrant-nos les il·lustracions que féu per a l'edició de 2003 de la Divina Comèdia de Dante i un grup escultòric anomenat 14 Allumettes; 

- l'Hospederia Fonseca, amb obres pintòriques que van del 2009 al 2016 com les sèries blanca, blau i parietal; 

- la capella del Arzobispo Fonseca, amb el bodegó Arca de Noé amb una vintena de ceràmiques; 

- el pati del palau Anaya, amb la monumental escultura Le grand écouteur; 

- i, finalment, la Plaça Mayor, on trobem el Gran elefant dret, escultura d'un elefant que s'agunta sobre la trompa.

Una aproximació a l'obra del sr. Barceló com una oportunitat única de gaudir de l'ampli ventall expressiu que representa aquest artista. El sr. Barceló té un neguit expressiu, una necessitat comunicativa i un compromís amb els 'materials' com pocs artistes contemporanis.

Aix, qui pogués anar a Salamanca ...

PESCANT SERIES DE TV (25): FALLING WATER

A diferència de les 'pesques' televisives anteriors -sèries que no havia vist, encara- aquesta 'pesca' és sobre una sèrie que estic veient i vaig ben bé per la meitat. 

Falling water ha estat estrenada la primera temporada a Prime Video d'Amazon el passat octubre de 2016 i aquest abril ja han renovat per a una segona temporada. El capítol pilot fou escrit i co-creat per Blake Masters i Henry Bromell (tot i que aquest va morir l'any 2013).

La sinopsis de partida són 3 persones que no es coneixen però que són capaces de somiar parts del mateix somni... a mida que la trama evoluciona ens adonem que no es tracta de quelcom personal i particular sinó que forma part d'un estructura més gran que engloba tota la humanitat.

Un dels directors de bona part dels capítols és l'espanyol Juan Carlos Fresnadillo, aquell que a principis dels 2000 ens va sorprendre amb films inquietants com Intacto (2001), 28 semanas después (2007) o Intruders (2011); el xicot s'està obrint camí als EEUU i els projectes que té en cartera hi ha noms com Spielberg o Verbinski

La sèrie no arriba amb el suport de la crítica però sí de certa audiència. Que si és lenta, pretenciosa, complexa, difícil, rocambolesca... Certament, no és una sèrie de 'connexió ràpida' fins al capítol 3 no hi 'entres' del tot; si hi entres, és clar, perquè els que no ho fan la deixen, segur.

Una barreja entre Sense 8 i Twin Peaks. A mi, em tenen enganxat!

SR. GEORGE A. ROMERO

                                                                    

(1940-2017)

Fa unes setmanes moria un dels pares dels 'zombies' a nivell cinematogràfic, el director de la Noche de la muertos vivientes (1968), film fundacional del gènere de zombies: George A. Romero.

George Andrew Romero va nèixer a Nova York l'any 1940, concretament en el barri del Bronx i el seus pares eren de procedència gallega (pare)) i lituana (mare). L'avi patern va nèixer a Neda (Galícia), va emigrar a Cuba però quanla seva muller estava embarassada tornava a Galícia per a que els seus fills neixessin a allà. Per tant, el pare del sr. George A. Romero va nèixer a La Coruña -on hi va viure de jove- però després marxà a Cuba i, finalment, al Bronx on coneixeria a la seva dona i mare dels seus fills.

Des de la seva infantesa el sr. George A. Romero li va interessar el món del cinema i, de petit, gravava pel·lícules de 8 mm. A principis del '60 va començar treballant en agències de publicitat i a la televisió. Juntament amb dos companys van crear l'agència The Latent Image, però es van avorrir aviat de fer 'anuncis' i el sr. Romero va decidir llençar-se a fer el seu primer llargmetratge adaptant el llibre Soy leyenda (de Richard Matheson). Van funda la productora Image Tne Productions i amb 114.000$ van realitzar La noche de los muertos vivientes. Fou l'any 1968 i aquest film va configurar l'arquetip del zombi popular que coneixem actualment... vigent fins a The Walking Dead. "George A. Romero creà als zombis, ell va fer les regles, disparar-los al cap, si et mosseguen quedes infectat, els morts tornant a la vida, George va fer tot això" (Eli Roth, 2007)

Aquest film és tot un referent, a banda d'haver aconseguit una recaptació de 40 milions de dòlars molts són els creadors del gènere de terror que manifesten tenir aquell film com film de capçalera.

El sr. George A. Romero va continuar realitzant films de terror però, òbviament, sense  aconseguir el ressó ni l'impacte d'aquell primer film. Malgrat això, aquells primers films The Crazies (1973) o Martin (1977, presentada a Cannes) tenen un pes rellevant en el gènere.

10 anys després, però, el sr. Romero planteja una continuació d'aquell primer film a Dawn of the Dead (1978, aquí va ser estrenada amb el nom de Zombi) feta amb 1,5 milions de dòlars van recaptar 40 milions en tot el món. Essent més valorada, fins i tot, que la primera, per a molts crítics la millor pel·lícula de zombies de la Història.

Amb la dècada dels '80 arriba l'amistat del sr. Romero amb Stephen King que li escriu Creepshow (1982), un altre referent cinematogràfic vuitanter, feta de contes de terror breus. L'èxit del film va generar una sèrie de televisió: Tales from the Darkside (1984).

Els morts vivents van continuar en una tercera part: El día de los muertos (1985).

A partir dels '90 el sr. Romero ja és una institució, dirigeix un film amb Dario Argento, permet que Tom Savini (encarregat dels efectes especials i de maquillatge) en dirigeixi un remake i, fins i tot, va tenir un cameo a El silencio de los corderos (1991) fent d'agent de l'FBI.

Va dirigir La mitad oscura (1993), adaptant Stephen King de nou i amb cert reconeixement de públic i crítica. 

El canvi de segle va començar amb un període d'inactivitat per al sr. Romero i el tanteig d'una sèrie de televisió que no va tenir massa èxit. Finalment, tornaria als zombies amb un nova part: Land of the Dead (2005) amb un pressupost de 15 milions de dòlars, el més gran de la seva carrera. Tot i les crítiques positives, el sr. Romero no en va quedar prou content i filmar una nova versió finançada de forma independent i l'anomenà: Diary of the Dead (2007); la novetat és que plantejava un reboot i un intent de genera una nova saga. Abans d'acabar la dècada arribaria una nova peli de zombis: Survival of the Dead (2009) presentada en el Festival de Cine de Venècia.

Quan va arribar The Walking Dead, els productos van oferir al sr. Romero la possibilitat de dirigir algun capítol però ell es negà afirmant que no eren els 'seus' zombies. 

Un dels darrers treballs del sr. Romero fou per a la Marvel, un còmic anomenat Empire of the Dead (2014) escrit per ell i dibuixat per Alex Maleey; a banda de zombies, el còmic introdueix vampirs. 

Que alguns dels seus films fossin estrenats en prestigiosos festivals de cinema no és casual; els flms dels sr. George A. Romero eren més que simples films de zombies, eren autèntiques radiografies de la societat del moment (generalment, crítica contra el sistema classista del capitalisme) i contra els mitjans de comunicació o tractats sobre com reacciona l'ésser humà en situació extrema de supervivència.

Els zombies que coneixem no serien iguals sense la feina del sr. George A. Romero: "Abans de George els zombies en les pel·lícules eren creats mitjançant vudú [...]. Ell redefiní als zombies com a caníbals creats per la ciència, no la màgia. Portà als zombies a un terror més apocalíptic. De sobte podien estar en qualsevol lloc" (Max Brooks, 2008, escriptor de Guerra Mundial Z).

AGOSTO

Cuando un servidor era niño -nací en 1952, o sea que imagínense la de años que han pasado- básicamente me pasaba los días de agosto en casa, sólo, porque muchos años mis padres trabajaban incluso ese mes. ¿Qué hacía para ocupar mi tiempo? Leía. Los libros que había en casa, poco, pero si los había leído meses antes, los releía,una actividad interesantísima, porque a veces la primera vez que los lees no descubres todos sus recovecos. De ficción, Algo flota sobre el agua,de Lajos Zilahy, Crimen y castigo de Fiódor Dostoyevski(que son losque tenían mis padres en un estante) y luego los que consideraban infantiles o juveniles, y que me habían regalado: de Jules Verne, Mark Twain, Emilio Salgari... Y cuando los había releído mil veces volvía a releer el diccionario de la lengua española de Atilano Rancés y la Enciclopedia Victoria.

Y luego me aburría. Ahora está de moda decir que los chicos, abrumados por la cantidad de estímulos de todo tipo que tienen (pantallas incluidas), sería bueno que se aburriesen, porque eso los lleva a encontrarse con ellos mismos y a descubrir formas de ocupar su tiempo a partir de las decisiones de su cerebro. En aquellos tiempos,estímulos había pocos y quizá por eso un día se me ocurrió plantar garbanzos en un plumier lleno de polvos de talco -no veía cómo conseguir tierra- y hacerlos germinar. Habría podido seguir por ese camino y ser perito agrícola, como Joan Manuel Serrat, pero yo, con mis garbanzos germinados en talco ya quedé contento. Un día que coincidí con Terenci Moix poco antes de que muriese, no sé en qué emisorade radio, intrigado, le pregunté por su afición a colorear imágenes de películas en blanco y negro con un software, y me contestó:

- A ver. Si, de niño, hubiese tenido un ordenador como los que tenemos ahora, ¿hubieses leído tanto como entonces?

La respuesta fue (y es) no. Me habría dedicado a bucear en internet lo que desconocía. Como la página de De todo un poco del TBO, que en aquellos años cincuenta me entusiasmaba, y en al que había tantos errores como ahora en internet. Pero también un cúmulo de verdades. El juego consistía (y consiste) en discernir qué es cierto y qué es falso; posverdad se llama ahora. La diferencia es que De todo un poco era un suministra semanal y se acababa enseguida. Internet no se acaba nunca y eso impide que a los que se aburren se les ilumine el cerebro e inventen cosas. Laus Deo.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 

de La Vanguardia del 06/08/17

CITA AMB BJORK DIGITAL AL CCCB

Ho vam comentar en el seu moment, el Sònar 2017 (BCN) va arribar amb el tret de sortida de la visita/actuació/exposició de la sra. Björk: la finlandesa més raruna i mundialment reconeguda. Ja ho hem dit molts cops: ens agrada Björk! Per això, no ens podem perdre BJÖRK DIGITAL al CCCB fins al 24 de setembre.

La passió que manifesta en moltes ocasions la sra. Björk pels avenços tecnològics és ben coneguda: des de l'adquisició del reactable, a les produccions musicals que es lliguen en apps o als seus videoclips en 3D o 360º... qualsevol aparell nou que surt allà està ellà per a treure-li partit i exprimir les seves potencialitats creatives. De fet, Björk és capaç com ningú de combinar orgànic/artificial en els seus temes musicals.

Björk Digital és el pas coherent tenint en compte això que dèiem, no podem muntar una exposició a la diva islandesa de forma convencional (amb objectes i quadres penjats) ha de ser quelcom més... digital. Així doncs l'expo és una experiència immersiva de realitat virtual. Es planteja com un recorregut en el que bona part del temps portes ulleres de realitat virtual i 'et trobes' amb Björk: en un cas, per exemple, en una platja mentres et canta 'només' a tu, ella canta i tu pots anar admirant el paisatge que us envolta; en una altra, entrem a la gola de l'artista per veure què passa mentres canta.... Sens dubte, es tracta d'una nova forma de connectar amb el públic. 

Hem de tenir en compte que per l'artista no es tracta exactament d'una 'exposició', ella parla d''experiència' i ella és la comissària de l'expo que ha controlat cadascun dels detalls de la mateixa.

Aquest dissabte la visitem!