
En va ser la primera culpable una pregunta recurrent, cada cop més carregosa, provocada per la meva propensió a la hiperactivitat: "Però tu d'on treus el temps?". Dita en àmbits molt diferents, de vegades amb educació exquisida, a voltes escopida com un retret. Pronunciada des de l'admiració i des de l'animadversió, molt fàcil de detectar en cara que no tinguis a mà cap rabiòmetre. No sé pas d'on treus el temps, et diuen. I tu sents la fragància de la floreta o esquives la trajectòria de la fètida pedra. Intentar respondre aquesta enutjosa pregunta em va desviar del programa perequià.
Però abans de renunciar a plantar temporalitzadors als meravellosos capítols d'Espècies d'espais, la pulsió de l'escriptura ja passava pel temps. Hi era des del meu primer text literari, i segurament hi serà sempre, però va prendre forma mental amb els meus fills. Molta gent pren consiència del pas del temps quan procrea i, sobtadament, comença a assistir a l'extraordinari espectacle de la creixença dels seus descendents. No cal insistir-hi gaire: els fills són uns referents temporals de carns i ossos que ens marquen el pas del temps d'una manera tan joiosa com cruel. La renovació de l'espècie és, també, una recreació nostra que ens fa adonar-nos del deteriorament inexorable del model original. En el meu cas, la paternitat no s'ha limitat a aportar-me la constatació de l'envelliment, sinó que m'ha mostrat d'una manera molt flagrant la importància dels bioritmes.
Màrius Serra (2017:57-58).
D'on trec el temps
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada