SR. BERNARDO BERTOLUCCI

(1941-2018)

Fa uns dies moria uns dels autors/directors europeus més rellevants a l'hora d'entendre el Cinema del segle XX. El sr. Bernardo Bertolucci moria amb 77 anys.

Va nèixer a Parma fill d'un poeta i una mestra, en una família molt militant políticament que marcà al sr. Bertolucci situant-lo sempre dins del partit comunista. Va començar en el món del cinema fent curtmetratges en 16mm. amb el seu germà i debutà professionalment fent d'ajudant de direcció del sr. Passolini a Accattone (1961). L'any següent signà el seu primer film com a director (per a molts crítics, un dels seus millors films): La commare secca (1962).

El sr. Bertolucci alternava la seva feina de director amb la de guionista per 'altres'. Seu és el guió, per exemple, de Hasta que llegó su hora (1968) del sr. Sergio Leone. A principis dels '70 del segle passat arriba el seu reconeixement internacional gràcies a l'Oscar pel guió adaptat de El Conformista (1972) i, sobretot, dos anys després al reconeixement se li afegí la polèmica amb El último tango en París (1974) amb la que aconseguí l'Oscar a la millor direcció. Aquest film fou prohibit en molts països, entre ells Espanya, i molts espectadors havien d'anar a Perpignan per a poder-la veure. L'any 2013, en una entrevista, va reconèixer que l'actriu Maria Schneider no tenia coneixement de la famosa escena de la mantega (com a lubricant per a una penetració anal) i el sr. Bertolucci i el sr. Brando la van enganyar per a poder aconseguir més realisme en els seus sentiments de frustració i ràbia ... uix, punt negre en la carrera del mestre italià (lleig, molt lleig).

L'any 1976 arriba una de les seves obres culminants per l'ambició del projecte: resumir el segle XX italià en clau política. Novecento són 314 minuts concebuda inicialment en 3 parts on podem veure uns joves Robert de Niro i Gerard Depardieu i una música meravellosa del mestre Morricone (meravellos com sempre!).

La darrera època en la carrera del sr. Bertolucci s'enfocà cap a escenaris exòtics, desconeguts per al director italià però amb una capacitat per treure autenticitat envejable, la trilogia:  El último emperador (1988, que va guanyar 9 Oscar), El cielo protector (1990) i El pequeño Buda (1993), en són el resultat.

A finals dels '90 i principis dels 2000 torna a un entorn més pròxim, amb delícies (malauradament, no suficientment valorades) com Belleza robada (1996), amb una sensual Liv Tyler acompanyada del sr. Jeremy Irons; i, sobretot, Soñadores (2003) un cant al maig del '68 i a la joventut, amb uns joves Louis Garrel, Michael Pitt i Eva Green. Política i joventut ,dos dels conceptes més habituals en el cinema del director italià, present també en el seu darrer film: Tu y Yo (2012).

En la seva trajectòria va acumular Césars, Globus d'Or, premis a Venècia, a Cannes, Oscar, BAFTA...

El sr. Bertolucci declarà estar influenciat pels neorrealistes, per Passolini, per Kurosawa o per Godard (un dels darrers directors/autors contemporanis que ens queden vius). El seu cinema es caracteritzava per un muntatge molt cuidat, per una fotografia amb finalitats simbòliques i unes històries que, partint de l'individu pretenen arribar al col·lectiu; amb una forma exemplar de lligar allò micro i allò macro. Ell apostava pel cinema sense estudis ni excessiu aprenentatge tècnic. El seu era un cinema ple de política, amistat, sexe i amor.

Us animo a recuperar o veure (si no les heu vist) les 5 perles, per a mi, del sr. Bertolucci: La Comare secca , El Conformista, Novecento, El último emperador i Soñadores. Amb aquestes 5 sabreu qui era Bernardo Bertolucci.