ANEM AL PRIMAVERA SOUND 2019 !! : ROSALIA, JAMES BLAKE...

Doncs sí, amics i amigues, ara a la vellesa ens estrenem al Primavera Sound. Però com que tenim una edat no anirem tots els dies de festival sinó que ens concentrarem en el dia en el que hi actua la principal motivació d'animar-nos a assistir a tan 'masificado evento': la sra. Rosalía. Bueno, per ella i pel majo del sr. James Blake que el seu darrer treball és una meravella.

El PS 2019 concentra la seva principal activitat avui i demà però des del dilluns 27 fins i fins al 02 de juny les actuacions musicals s'escampen per la ciutat fins a la concentració final al Parc del Fòrum. Més de 200 grups musicals esperen rebre la visita de 60.000 espectadors provinents de 120 països del món mundial.

Nosaltres hem decidit anar 'el dia de Rosalía' que és com es coneixerà la sessió demà 01 de juny en la que hi haurà més 90 actuacions repartides en 15 escenaris diferents. L'interès que tenim no és només per la 'nena de Sant Esteve Sesrovires' així que de les 90 n'hem seleccionat 12, de la majoria no en sabem gran cosa però n'hi 3 que babegem esperant-los:

1. CATERINA BARBIERI
2. ALONDRA BENTLEY
3. AMA LOU
4. EL MISTERIO DE LAS VOCES BÚLGARAS: A finals del '80 i principis dels '90 em va atrapar les seves veus entre espirituals i màntriques. Encantat de gaudir-les en ¡ 'vivo'.
5. KALI UCHIS
6. ROSALÍA: Ella i només ella, justifica el preu de l'entrada, les hores de son i el cansament posterior. Moooltes ganes de gaudir de 'El mal querer' en directe un dels treballs discogràfics del segle (sense exagerar).
7. SOLANGE
8. J BALVIN
9. JAMES BLAKE: El vam gaudir en el Sònar de fa tres anys i enamorats de la seva feina. El seu darrer treball 'Assume form' és una delícia i amb duet en la Rosalía inclòs que esperem ens cantin demà.
10. ROISIN MURPHY
11. MODESELEKTOR LIVE
12. DJ ROSARIO & SAMA YAX

Ja us explicaré l'experiència ... si ho aguantem.

'THE CABIN IN THE WOODS' AL CINE CLUB LA RAPITA

Quan fa 7 anys s'estrenava The Cabin in the Woods els amants del cinema fantàstic i de terror la van rebre com una alenada d'aire fresc, com a la confirmació de que encara és possible fer coses novedoses.

El que comença com un film 'convencional' de terror: 5 joves estudiants universitaris van a passar a un cap de setmana en una casa perduda enmig del bosc, en una atmosfera estranya i malsana... la història deriva cap a llocs impensables. Es tracta d'una peça postmoderna, una total deconstrucció del gènere; això ha fet que la pel·lícula es converteixi en una autèntica obra de culte des del mateix dia en que es va estrenar.

El guió d'aquest film -d'una importància primordial - el signa Joss Whedon (responsable de sèries com Buffy, la cazavampiros o director d'alguns films de Los Vengadores) i el mateix director: Drew Goddard. El sr. Goddard després del film que ens ocupa es va convertir en un valor ha tenir en compte que s'ha revalidat amb el seu següent film 'Malos tiempos en El Royale' que fou el film de Cloenda del Festival de Donostia de l'any passat.

The Cabin in the Woods és una pel·lícula divertida, intel·ligent, intrigant, original, inesperada i visualment apabullant. Una delícia !

Si veniu aquest vespre a les 20:30 l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita us espera una bona sessió de cinema fantàstic i de terror.

'EnFemme' AL CINE CLUB LA RAPITA

Aquest diumenge tenim una sessió de cinema que no us podeu perdre: La presentació del documental d''EnFemme' a les Terres de l'Ebre. A banda de projectar el documental comptarem amb la presència de la seva directora -Alba Barbé- acompanyada d'altres protagonistes del film que ens faran la presentació i posterior torn obert de preguntes i debat.

El Club EnFemme és una petit refugi situat a Barcelona que des de 2005 ofereix una espai de trobada i socialització per al col·lectiu transgènere. Allà s'hi realitzen activitats, tallers i, sobretot, es proporciona un lloc per sentir-se còmode i segur per a ser un/a mateix si no és el que es té en la vida quotidiana.

Alba Barbé, doctora en Antropologia Social i Cultural debuta en la realització amb aquest documental que ha volgut fer visible i donar veu a les persones membre d'aquest Club, realitzant el primer documental que mostra el fenomen de 'cross-dressing', que és l'acció de vestir-se del gènere contrari i que no necessàriment signifiqui que ets transexual; sovint es tracta d'una qüestió de comoditat, però sabent que ets sents bé amb els genitals que t'han tocat. I és que la diversitat de les opcions de vida són immenses !!!

Aquest diumenge 02/06/19 a les 19:30 a l'Auditori Sixto Mir (La Ràpita) no us podreu perdre la presentació + projecció EnFemme + torn de preguntes i debat.

Aquí us deixo el tràiler

PESCANT SERIES DE TV (31): THE TERROR

Feia temps que no 'pescàvem' sèries i com a novetat, aquest cop, us en parlo en coneixement de causa: l'he finalitzat abans d'escriure això.

The Terror d'AMC i produïda per Ridley Scott la podem veure Amazon Prime Video. Es tracta d'una primera temporada de 10 capítols de 60 minuts per capítol. Dirigida per Edward Berger (que també ho fou de Patrick Melrose, per exemple). 

Es tracta d'un d'aquelles sèries suposadament històriques però que es creuen amb d'altres gèneres, en aquest cas, amb el terror. És la història real de dos vaixells a mitjans del segle XIX que van desaparèixer quan exploraven l'àrtic. La seva missió era explorar el pas de Canadà al pol nord. Hi van anar més de 130 tripulants proveïts amb menjar per a més de 3 anys... van quedar atrapats al gel i ningú sap què va passar amb ells. Sembla ser que al 2014 van trobar un dels dos vaixells que no va ajudar massa a aclarir què els succeïr.

La sèrie agafa aquests fets 'reals' per a portar-los al terreny del thriller i el fantàstic. Des del minut 1 som conscients que els tripulants del vaixell caminen cap al final, una ambient de desànim, de desesperança impregna cada una de les situacions amb lleugers tocs de fantàstic i morts contundents. Diverses línies argumentals s'entrecreuen:atacs d'animals salvatges, història homosexual, motins... aportant-nos informació adicional amb encertats flashbacks. Però allò més important és l'atmòsfera i la capacitat d'empetitir l'ésser humà davant de la immensitat dels elements naturals. 

Sèrie que es cou a foc lent i que ens va dosificant la informació poc a poc fins a un final que no per esperable resulta convincent.

Ja està confirmada la segona temporada, en la que ens explicaran una altra història, aquest cop ambientada a la II Guerra Mundial. L'esperem !!!

TODOS LO SABEMOS

.

Todavía no he ido a la barbería desde que el papa Francisco pidió a los peluqueros que eviten los cotilleos. Lo dijo durante una reunión con asociaciones italianas de profesionales del asunto: "La figura humilde y grande de san Martín de Porres os estimula, sobre todo, a ejercitar vuestra profesión con estilo cristiano, tratando a los clientes con gentileza y cortesía, y ofreciendo siempre una palabra buena y de ánimo, sin ceder a la tentación del chismorreo que fácilmente se insinúa también en vuestro contexto laboral. Todos lo sabemos". Lanzó su arenga el día de san Martín de Porres porque es patrón de los barberos, ya que se formó como tal en aquella época lejana en la que, en las barberías, además de cortarte el pelo o afeitarte la barba, cogían sanguijuelas y te hacían una sangría, te reventaban forúnculos o te arrancaban las muelas.

Ya en la Roma clásica las peluquerías ejercían como centros sociales que facilitaban la propagación de chismes. En 1864, en su Diccionario universal de literatura, ciencias, artes, agricultura y comercio, Francisco Mellado las describió como lugares a los que la gente acude para enterarse de murmuraciones. ¿Qué quieres? En aquella época no tenían WhatsApp. Y pasa tanto en las masculinas como en las femeninas. En Los Soprano, el desencadenante de una crisis en la famiglia se da en una peluquería femenina. En uno de los capítulos, la novia de Junior (el tío de Tony Soprano, que a pesar de ser ya mayor cree que sigue siendo el capo del clan) explica a las otras clientas-también novias o esposas de mafiosos, todas con las cabezas metidas en sus secadores- que Junior es muy hábil con el cunnilingus. A las clientas les falta tiempo para, en cuanto llegan a casa, informar del chisme a sus cónyugues. Todo son risitas hasta que, durante una partida de golf que juegan Junior y Tony Soprano, éste husmea el aire y dice a su tío: "¿Qué es este olor? ¿Alguien de por aquí ha estado comiendo almejas?". Junior pilla inmediatamente la indirecta y se ofende muchísimo. Un gángster machista como Dios manda nunca debe dedicarse a esta práctica placentera, y que se haga público es una afrenta humillante. Por eso, en cuanto vuelve a casa, lo primero que hace es poner a su novia de patitas en la calle. Si no hubiese acabado demente y en una residencia, Junior hubiese aplaudido ahora la arenga antichismorreo del papa Francisco. A ver si la próxima semana pido hora al barbero y me pongo al día.

Quim Monzó, a Seré Breve del Magazine 

de La Vanguardia del 26/05/19

NINOTS PER NO SENTIR-SE SOL EN UN POBLE DEL JAPO

Aquestes és una d'aquelles històries que descobrim a la premsa i bé podria ser una pel·li en qualsevol moment. Una pel·li trista, nostàlgica, que podria signar el 'pimer Yimou' o un inspirat Wes Anderson.

Nagoro és una població de les muntanyes de l'oest del Japó, a més de 500 quilòmetres de Tòquio. L'inevitable despoblació ha portat a que en aquest poble només hi quedin 27 habitants, i entre ells, la sra. Tsukimi Ayano que amb una potent imaginació, constància i ànsies de no sentir-se sola (té 69 anys i viu amb el seu pare) s'ha dedicat a repoblar el seu poble de ninots de mida real.

La persona més jove de Nagoro té 55 anys, per tant, l'escola ja fa anys que va tancar... davant d'aquest panorama la sra.  Ayano va decidir fa 16 anys construir-se ella mateixa els veïns i veïnes del poble i els ha anar deixant per tot el poble. Ara mateix, ja ha aconseguit multiplicar per 10 el nombre d'habitants; per tant, 270 ninots fets de drap 'habiten' l'escola, la botiga de queviures, les parades de bus... tot amb l'esperança de crear-se l'il·lusió de quan al poble hi vivien unes 300 persones (que era el nombre d'habitants que tenia Nagoro quan la 'constructora de veïnat' era petita). I tot plegat per a sentir-se menys sola, trobar-se acompanyada.

Aquesta història evidencia que l'envelliment és ja un dels problemes imminents d'una població que no es reprodueix tant com caldria per equilibrar les balances.

Des de l'aparició de les nines Nagoro s'ha situat en el mapa i un considerable nombre de turistes visiten la població per descobrir l'incansable feina d'aquesta ciutadana solitària....

CREA A LA XI FESTA DEL MERCAT A LA PLAÇA D'AMPOSTA

Ja portem anys participant a la Festa del Mercat a la Plaça d'Amposta (per cert, si no sou del territori ja tardeu en vindre-la a descobrir). I aquest any, també. La gent de CREA torna a portar teatre a la Festa.

'Les Cosidores' ja són un clàssic a la Festa del Mercat a la Plaça. Hi són des de les primeres edicions i a seva proposta es teatre de text a peu de carrer.

Assegudes en rotllana, a la fresca, mentres van cosint van repassant la vida del poble, les xafarderies i les coses que passen.

Amb gràcia i salero Maria Joan, Imma, Laura i Arantxa us faran passar una estona agradable, i si sou del terreno segur que us fan pensar en més de tres que coneixeu :P 

"La Xaranga d'Almassora" és la la proposta de teatre de carrer d'aquest any. Aprofitant que la 'Festa' té la música de banda com a leitmotiv, l'Alcalde de la ciutat ha convidat a la Xaranga de la castellonenca Almassora per a que ens faci un concert ... que si guitarra, guitarró, bombardí, clarinet i trompeta.  Amposta està preparada per a la gent d'Almassora?

Ens veiem a la Festa ???

6 PEL·LICULES QUE VAN QUEDAR INACABADES...

La Vida és el què té: que arriba un moment que s'acaba. Fins i tot, per als realitzadors i realitzadores talentoses o, directament, genis del setè art. Evidentment, hi ha molts exemples de films inacabats però us repasso 6 que tenen la seva rellevància.

SOMETHING'S GOT TO GIVE (1962)

Dirigida per George Cukor és una de les 6 que més imatges i fragments hem vist, ja que s'ha intentant finalitzar en diversos cops i perquè es van filmar unes escenes mítiques i moooolt suggerents de la que seria la darrera pel·lícula de Marilyn Monroe: unes escenes en la que la mítica Marilyn es banyava en una piscina totalment despullada. El comportament de l'actriu va provocar que l'acomiadessin a mig rodatge però el mateix Dean Martin va decidir no continuar en el film si Ella no hi era... així que la van readmetre. Malauradamant, pocs dies després l'actriu moria. A jutjar pel guió sembla ser que aquest film hagués pogut signifcar el descobriment -per fi- de la potencialitat més dramàtica de l'actriu, en un intent per aparcar la imatge de rossa tonta que la va perseguir tota la vida. Gran, la sra. Monroe!

¡QUÉ VIVA MÉXICO! (1979)

Dirigida per Sergei Eisenstein, el mític director rus, un dels avis del cinema i expert en mostrar-nos pasatges de la  Russa. El sr. Eisenstein (que morí l'any 1948) tenia intenció de filmar el procés revolucionari del país mexicà, sembla ser que el mateix Stalin va cancelar el rodatge i anys  Grigori Aleksandrov va intentar finalitzar-la amb les indicacions que va deixar escrites el sr. Eisenstein. Es poden trobar fragments per youtube.

KALEIDOSCOPE (1964)

Dirigida per Alfred Hitchcock, no va ser el seu darrer film però sí que fou un intent d'enfosquir l'estil que havia caracteritzat les seves pel·lícules fins llavors. Es tractaria d'un thruller violent, ple de sexe, assassinats i violacions; fins i tot, en l'aspecte tècnic  formal volia plantejar canvis: rodar amb llum natural, amb la càmera a l'espatlla o punts de vista diferents... sembla ser que la proposta era massa arriscada per a l'època i no va trobar financiació. Algunes d'aquestes idees foren utilitzades en el penúltim film del director: Frenesí (1972).

EL DIA QUE EL PAYASO LLORO (1972)

Dirigida per Jerry Lewis, va començar a gravar imatges per a un film sobre un pallasso que intentava fer riure a nens en camps de concentració nazis ... no es va finalitzar perquè ningú entenia l'arriscada proposta. Podem trobar per youtube fragments de lectura de guió. El sr. Lewis, dos anys abans de morir (2015) va regalar tot el que havia filmat a la Biblioteca del Congrés dels EEUU, que la podrà mostrar públicament a partir del 2025.

DON QUIJOTE (1969)

Dirigida per Orson Welles. La única de les 6 que va ser, més o menys, finalitzada gràcies a la feina de Jesús Franco rematant la feina del mestre Welles l'any 1992. Òbviament, no es tracta del film que el gran Welles hagués fet, però es que el carismàtic director va deixar 15 projectes pendent de finalitzar. 

MY BEST FRIEND BIRTHDAY (1987)

Dirigida per Quentin Tarantino. Es  del primer film d'aquest director, abans de Reservoir Dogs -considerat el primer film-. My best friend birthday la va dirigir i protagonitzar l'any 1984, quan treballava en el videoclub, en 21 anys i amb només 1000 dòlers de pressupost. Malauradament, un incendi la va destruir i només es van poder salvar 36 minuts localitzables  youtube.

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO -#PROGRAMA58

'EL GRAN DICTADOR' AL CINE-CLUB LA RAPITA

Un dels motius d'existir per a un CineClub és poder recuperar pel·lícules clàssiques i fer-les lluir de nou en pantalla gran. Això és el que farem aquest diumenge a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita, el CineCub La Ràpita us ofereix la possibilitat de tornar a gaudir del clàssic de Charles Chaplin El Gran Dictador, i en versió original subtitulada.

El film anti-nazi per excel·lència i una de les obres cabdals de la imprescindible filmografia del sr. Chaplin és aquest al·legat en clau de comèdia contra Hitler els seus plans d'expansió. El film és de 1940, per tant, només fa un any que la IIGM ha començat i els EEUU encara no s'hi han afegit. El règim nazi ja ha envaït Polònia i està iniciant la seva 'solució final' envers el poble jueu.

El sr. Charles Chaplin fou més que el creador i rostre de Charlot (la seva referència més evident i popular). El sr. Chaplin fou un autèntic autor dins del cinema, a més d'una persona molt polivalent: guionista, actor, director, productor i, fins i tot, compositor. 

El Gran dictador significa un punt d'inflexió en la carrera de Chaplin: es passa definitivament al cinema sonor (es resistia) amb un contundent speech final en favor de la concòrdia i contra qualsevol tipus de règim totalitari; abandona Charlot i emprén una etapa -la darrera, en la que vindrien 4 films més- amb les pel·lícules més madures d'aquest director.

El gran dictador és una recreació punyent i directa -amb un suposat barnís d'humor- de l'enfortiment que el règim nazi estava tenint a Alemanya... un panorama de rabiosa actualitat i vigència. El primer cop que el sr. Chaplin va obrir  la boca i li vam sentir la veu en un film fou per posar-se seriós i clar i per a mirar-nos a la cara mentre reivindicava la necessitat de pau i llibertat. En el film, l'actor encarna un doble paper: un barber jueu i un dictador d'un país 'inventat' que s'intercanvien les vides; les semblances físiques -ja abans d'aquest film- amb Adolf Hitler són evidents.

És una oportunitat de luxe poder gaudir d'aquest clàssic del cinema en pantalla gran i en VOSE.

Ens veiem aquest diumenge!

GARGOTEJAR FOTOS DEL PRESIDENT ES DELICTE A BURUNDI

La policia de Burundi es va presentar en una escola de la província de Kirundo per a detenir 7 estudiants d'una escola de la província. El delicte? Havien gargotejat una foto del seu llibre de text en la que hi sortia el president, Pierre Nkurunziza. Cadascun dels alumnes li havia donat a la fotografia el seu toc personal: que si ulleres, que si orelles punxegudes, que si bigoti ... ja sabem que està lleig ratllar els llibres, però qui no ho ha fet algun cop? Doncs a Burundi això es considera insult a la nació i et poden castigar amb 5 anys de presó.

Seria quelcom inverosímil si no fos perquè la història és real. Òbviament, les pressions internacionals, de les xarxes, campanya #FreeOurGirls i d'entitats com Human Rights Watch (HRW) va fer estovar al govern per a que alliberessin als/les estudiants. Tot i aquesta decisió, les conseqüències han estat contundents: Twitter i Facebook es van emplenar de fotografies gargotejades del president burundés. 

A Burundi no es tracta d'un fet aïllat, des de que Pierre Nkurunziza està en el poder ha anat modificant lleis i ordenaments per a evitar atacs contra la seva persona i accions més contundents com fer desaparèixer adversaris polítics. L'any 2016 van ser detinguts 8 alumnes més i diversos escolars foren expulsats dels centres per gargotejar les fotos del president dels seus llibres de text.

El gargot com a arma política !!!

LOS DETECTIVES

En noviembre crearon una cuenta de Twitter. Se hacen llamar Detectives de la ESO. Son veintiséis estudiantes de un instituto de Berlanga, en Badajoz, que se dedican a seguir cuentas de famosos y corregirles las faltas. Su primer tuit iba dirigido a Álex de la Iglesia, que había escrito: "Recuerdo el día que lei [sic] mi primer tebeo de La Masa...". Los detectives le dijeron: "Somos un grupo de 3º de ESO que velamos por un mundo mejor, sin faltas de ortografía. En este tweet aparece el verbo lei, que estaría mal porque sería leí. Sin ánimo de ofender y admirando su trabajo". Durante sus actuaciones en México, a Rosalía se le ocurrió escribir: "GRACIAS MÉXICO ayer me llené de vuestra energía, espero que vosotros también me sintierais de vuelta... disfruté tanto en el escenario OJALÁ OS VUELVA A VER MUY PRONTOOOO!!!! p.d. aquí el aguacate esta más rico". Lor berlangueños le replicaron: "Buenas tardes, Rosalía. Tu error ha sido poner esta em vez de está. Me encantan tus canciones y cómo cantas". Curiosamente no le indican los errores de ortotipografía: falta de comas, minúsculas improcedentes, falta de signos de exclamación inciales y excesos de signos de exclamación de cierre. Supongo que se frenaron para no dar una excesiva imagen de tiquismiquis, o porque ellos mismos caen a menudo en ese error. A Juan Carlos Monedero lo han reñido por escribir animo cuando quería decir ánimo: "Todas las esdrújulas lleban tilde". Perdo Sánchez escribió: "Trabajamos por tender todos los puentes posibles desde la política. Esta es la propuesta del Gobierno de España para Cataluña: convivencia, dialogo y ley". Le recordaron que diáologo lleva tilde.

La iniciativa recuerda la que, hace años, emprendió Ecuador un grupo llamado Acción Ortográfica contra los grafitis mal escritos. El primero que corrigieron fue uno en el que se leía: "Para qué y Porque mi amor por ti por mi lo siento". Con espray rojo pusieron los interrogantes, las tildes y las comas que faltaban, cambiaron la mayúscula incorrecta por una minúscula y convirtieron la minúscula errónea en mayúscula, hasta que se pudo leer sin que te sangrasen los ojos: "¿Para qué y por qué, mi amor? Por ti, por mí, lo siento". Siento debilidad por iniciativas como éstas, quizás porque he llegado a la conclusión de que mucha gente escribe mal a posta, con orgullo. Lo consideran su gran gesto de rebeldía, el único que probablemente harán en toda su vida.

Quim Monzó, a Seré Breve en el Magazine 

de La Vanguardia del 05/05/19

'ROJO' AL CINE-CLUB LA RAPITA

Aquest vespre teniu una nova cita amb el CineClub La Ràpita que no podeu deixar escapar: la possibilitat de veure la pel·lícula que es va emportar els premis a Millor Direcció (Benjamin Naishtat), Millor Actor (Darío Grandinetti) i Millor Fotografia (Pedro Sotero) en el darrer Festival de Donostia (2018).

ROJO és el nou regal cinematogràfic que ens arriba des d'Argentina. El seu director -Benjamin Naishtat- ens ofereix un viatge a l'Argentina de mitjans dels '70 del segle passat, i només temporal, sinó també cinematogràfic ja que l'hàbil tasca del director de fotografia ens proporciona l'experiència de veure un film actual com si fos d'aquella època. Viatge doncs històric i també estètic. 

Thriller situat en un poble d'una província d'Argentina que ens parla de la violència, de venjança, de les responsabilitats, dels silencis de la comunitat en segons quins actes col·lectius mentre el cop d'estat que imposaria una dictadura al país està a punt de produir-se. Tot embolcallat en una atmosfera malsana i inquietant però amb lleugeres gotes d'humor.

Aquest és el tercer film del seu director, Benjamin Naishtat, responsable de El Movimiento (2017) i Historia del miedo (2014); dues propostes en les que els ambients malsans i inquietants es barrejaven amb tocs polítics... com en Rojo.

Ens veiem a les 20:30 !!!

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO -#PROGRAMA57