dijous, 8 d’agost del 2019

PER QUE EL MAL QUERER DE ROSALIA ES UN DELS MILLORS DISCOS EN DECADES

Resultat d'imatges de el mal querer
A can Ciutadà K estem pillats per Rosalía, atrapats, encandilats, absorbits pel que és capaç de generar la xicota de Sant Esteve de Ses Rovires. Sé que són moltes les persones que es troben saturades de rosaliisme que no entenen la histèria col·lectiva que ella ha despertat i que n'estan convençuts que es tracta d'un fenomen de curta durada. Amics i amigues, la srta. Rosalía ha arribat per a quedar-se i el seu no serà un èxit de temporada, ni molt menys, vinculat a una un únic disc ni cançó exitosa. De fet, en el seu primer treball discogràfic, de la mà del productor Raul Refree -Los Ángeles- ja va captar l'atenció de la crítica musical que veia en la jove Rosalía una cantant amb molt potencial.

Fa uns mesos us amenaçava amb un post d'aquest estil: m'agradaria donar raons i proves de per què aquesta jove artista està en el lloc on ha d'estar i de per què 'El Mal querer' és un dels millors discos conceptuals que s'han editat en dècades.

El Mal querer és una adaptació musicada del llibre Flamenca o El Roman de Flamenca, una novel·la anònima occitana, atribuïda a Arnaud de Carassés escrita entre 1240 i 1270. Es tracta, doncs, d'un llibre del segle XIII. Així doncs, com a disc conceptual El Mal querer ens explica una història: la història de Flamenca i cada cançó és un dels capítols del llibre; és per això que cada tema del disc té doble títol, el nom que li ha donat Rosalía com a lletrista i el títol del llibre corresponent. En aquest disc experimental Rosalía  lliga flamenc, trap, pop i electrònica de forma magistral. Lliga l'imaginari flamenc, l'entorn taurí amb el món poligonero.

Per tant, cada cançó del disc en qüestió és molt més que una simple cançó encomanadissa i aquí us les detallo una a una:

MALAMENTE (Cap. 1-Augurio): una gitana li diu a la protagonista que va tenir un somni  en el que passava per un pont molt inestable metàfora del matrimoni dur que l'espera.    Per tant, la relació que està a punt de casar-se no acabarà bé i augura un patiment ineludible.
QUE NO SALGA LA LUNA (Cap. 2-Boda): una peça tètrica al voltant d'una acció festiva i lúdica: un casament. El motiu és que el nóvio mostra la seva capacitat de domini (impedint que ningú parli o que, fins i tot, surti la lluna). Aquell auguri es va concretant però el casament no s'atura i la celebració del matrimoni es realitza.
PIENSO EN TU MIRÁ (Cap. 3-Celos): exemple musicat del marit gelós fins a l'extrem, possessiu i repressiu davant les accions de la protagonista. Aquell auguri es comença a concretar.
DE AQUÍ NO SALES (Cap. 4-Disputa): el marit mostra obertament la seva part més malaltissa, evidenciant que li havia mostrat la seva millor cara per a seduir-la però ara està mostrant com és ell en realitat: un marit déspota i controlador.
RENIEGO (Cap. 5-Lamento): la protagonista es mostra trista i deprimida davant la vida que té i, fins i tot, es mostra culpable del que li està fent el seu marit.
PRESO (Cap. 6-Clausura): Flamenca fa repàs de la vida com a presonera que ha tingut malgrat l'alegria de tenir els seus dos fills, cada cop té més clar que no pot continuar amb aquest patiment.
BAGDAD (Cap. 7-Liturgia): apareix l'amant que empatitza amb el patiment de la protagonista i s'enamora d'ella.
DI MI NOMBRE (Capítulo 8-Extasis): La protagonista té relacions amb l'amant que la vol treure de la vida dura que té. El títol del capítol fa referència clarament a una relació sexual i l'orgasme resultant.
NANA (Cap. 9-Concepción): Flamenca torna a quedar embarassada però el bebé mor, possiblement pels maltractaments, i d'aquí que s'imagina que el petit està al cel.
MALDICION (Cap.10-Cordura): Flamenca mata al seu marit i abandona a l'amant decidida a estar sola i a sentir-se lliure.
A NINGÚN HOMBRE (Cap.11-Poder): La protagonista s'allibera totalment i no vol tenir mai més cap home que la controli, que la maltracti i té molt clar que no ha d'oblidar tot el què ha patit per a que no li torni a passar.

Així doncs, totes aquelles persones que heu arribat fins aquí i no li veieu cap valor a Rosalía (apart del merament mediàtic) us animo a que torneu a escoltar El Mal querer tenint en compte la descripció feta de cada cançó. Un disc que connecta una història del s.XIII amb l'actualitat: la violència contra les dones, l'empoderament femení, la llibertat personal i el rebuig a la violència enmig de palmes flamenques i sons de motors de motos.


El fenomen Rosalía s'asseu damunt 3 potes: la música, el directe i els audiovisuals. De la música ja n'hem parlat, sobre el directe, us puc dir després de veure-la en el passat Primaver Sound que la seva defensa dalt de l'escenari és IM-PE-CA-BLE absolutament TOT: il·luminació, vestuari, cos de ballarines, veu, ball, visuals... tot està cuidat fins al més mínim detall per a que tot funcioni de forma compacta i contundent. 

Sobre la vessant audiovisual és impecable la feina de la productora Canadà (amb els videoclips de Malamente o Pienso en tu mirá) i la imagineria del fotògraf Filip Custic que ha fet una filigrana en l'embolcall del disc, proporcionant una icona fotogràfica per a cada cançó... una meravella.

Així doncs, amics i amigues, Rosalía no és un èxit efímer, aquesta senyoreta té un intel·ligència i capacitats musicals (amb anys de formació tècnica en el flamenc i la música) que ens proporcionaran moooooltes alegries.

Si voleu saber més coses del que hi ha darrera de cada cançó de El mal querer a nivell musical aquí teniu un fantàstic vídeo de Jaime Altozano que l'analitza peça per peça... quedareu tan bocabadats com jo, segur!.



2 comentaris:

Sergi ha dit...

No es tracta de treure-li valor, i tu mateix has destacat el fil d'aquesta obra que no és casual i que és un treball d'envergadura, molt ben pensat. No es tracta de menystenir la imatge pel sol fet que se surt dels cànons actuals. No es tracta de restar mèrit a l'artista, que actualment ja és de mida mundial i cobejada per tots els productors i artistes internacionals. No es tracta de res d'això i cal ser just i reconèixer-ho.

La qüestió és: es pot dir que no m'agrada l'estil musical que fa servir? perquè alguna sí, és clar, però si la música no m'entra m'he d'obligar a escoltar-la? Això no té res a veure amb reconèixer la seva importància i fins i tot qualitat, però si no m'agrada la música què vols que t'hi faci? Perquè aquest disc deu ser molt bo, però a mi m'enganxa més 'Con Altura' i em fa gràcia 'Milionària'. Però no em posaré 'El mal querer' al reproductor perquè senzillament no m'entra. Que tampoc m'hi posaré Bruce Springsteen o Rolling Stoners, eh? I no crec que ningú dubti de la seva trajectòria.

Ciutadà K ha dit...

Ai, no, no, no voldria obligar a ningú a escoltar alguna cosa que no agradi i, ni molt menys, obligar a ningú a que li agradi el que m'agrada a mi. No era la meva intenció.. el meu objectiu és diferenciar el gra de la palla, penso que el que fa Rosalía té més valor que molts artistes musicals populars i hi ha molta gent que, deixant-se portar pel prejudici, no li dóna una oportunitat.

La diversitat de gustos és imprescindible!

Gràcies per la visita!