LES MILLORS PELIS I SERIES DEL 2019

Ja fa anys que gràcies a FilmAffinity saber tot el què he vist al llarg de l'any és fàcil. La llista de pelis i sèries es va acumulant i valorant des del primer dia de l'any. 

Aquest any la llista té 223 registres, és a dir, he vist 44 'coses' més que l'any passat. 

Com sabeu, FilmAffinity et permet puntuar cada títol d'1 al 10, de les 223 pelis/sèries vistes, aquelles que s'han emportat una puntuació de 9 o superior han estat:

Pel·lícules:

- La Favorita (Yorgos Lanthimos)

- Le Daim (Quentin Dupieux)

- El Reino (Rodrigo Sorogoyen)

- Quien te cantará (Carlos Vermut)

- Nosotros (Jordan Peele)

- Dolor y gloria (Pedro Almodóvar)

- Erase una vez... en Hollywood (Quentin Tarantino)

- Joker (Todd Phillips)

- Los días que vendrán (Carlo Marqués-Marcet)

- Midsommar (Ari Aster)

- Historia de un matrimonio (Noah Baumbach)

Sèries:

- El asesinato de Gianni Versace (Ryan Murphy)

- La maravilloa Sra.Maisel

- Kingdom (King Seonh-hoon)

- The boys (Goldberg/Rogen/Kripke)

- Love+Death & Robots (Tim Miller)

- Wild Wild Country (Chapman Way, Maclain Way)

I les pitjors pel·lis i sèries amb un 4 o menys de puntuació:

- Infierno bajo el agua (Alexander Aja)

- Dancing Mary (Sabu)

- Superlopez (Javier Ruiz Caldera)

- Dilema (TV)(Mike Kelley)

- Jesus Shows you the way to the highway (Miguel Llansó)

- Cosmic Candy (Rinio Dragasaki)

BON NADAL !!!

LAZZARO FELICE MILLOR PELI DEL 2019 SEGONS LA CRITICA CATALANA (ACCEC)

En aquestes dates toca fer balanç de l'any, de tot allò que hem vist i tot allò que ens ha agradat. Actualment, l'oferta és tan inassumible que no tenim prou Vida per a consumir tot el què voldríem, per tant, encara és més difícil fer-ne un ranking, perquè hem vist moooltes coses.

L'Associació Catalana de la Crítica i l'Escriptura Cinematogràfica (ACCEC) ha preguntat als seus socis i sòcies quines han estat les millors pel·lícules europees del 2019 que acaba.

La preciosa faula d'Alice Rohrwacher -'Lazzaro Felice'- s'imposa com a millor film de l'any seguit de la que fou premiada com a millor pel·lícula en els passats Premis del Cinema Europeu, La Favorita.

Aquí teniu la llista:

1. Lazzaro felice (Alice Rohrwarcher)

2. La favoritat (Yorgos Lanthimos)

3. High Life (Claire Denis)

4. El libro de las imágines (Jean-Luc Godard)

5. La portuguesa (Rita Azevedo Gomes)

6. Los hermanos sisters (Jacques Audiard)

7. Border (Ali Abbasi)

8. Dolor y gloria (Pedro Almodóvar)

9. Atardecer (László Nemes)

10. Varda par Agnès (Agnès Varda) 

Així que si alguna se us ha escapat ja correu a buscar-la!

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO -#PROGRAMA64

'EL ESTUDIANTE' AL CINECLUB LA RAPITA

La darrera pel·lícula del CineClub La Ràpita per al 2019 ens arriba gràcies al projecte FilmoXarxa en el que la Filmoteca de Catalunya col·labora amb la Federació Catalana de CineClubs per a oferir pel·lícules clàssiques o que no van tenir estrena comercial en el seu moment i van ser projectades, únicament, en els circuits de festivals de cinema.

El Estudiante (tot i que la traducció més encertada seria El deixeble) del director rus Kirill Serebrennikov és la història d'un jove estudiant que passant per un crisi mística veu que en el món ja no hi ha moral, que el mal impera i que només aferrant-nos a la religió ens podrem salvar... d'aquesta forma el jove qüestiona i s'enfronta a tot allò que contradiu les sagrades escriptures: el bikinis en les noies, la teoria de l'evolució a classe de naturals,... això provoca una daltabaix en el seu entorn familiar i d'amistats. El guió està basat en l'obra de teatre Mártir del dramaturg alemany Marius von Mavenburg. El to de la història té un caire sarcàstic i, en alguns moments, de teatre de l'absurd tenint en compte que la direcció del centre escolar, lluny d'aplacar l'acció de l'estudiant, poc a poc, li va donant espais de reconeixement i la part científica i racional va perdent valor... el plantejament passat de rosca ens serveix per a evidenciar que la tradició i els postulats religiosos encara tenen molt de pes en molts països i societats, que es juga a donar una imatge de polítcament correcte però es rebutja i s'ataca de forma subtil (o no) allò que surt de la 'suposada norma' (cas de l'homosexualitat a Rússia, per exemple). D'altra banda, el film posa sobre la taula el fanatisme, gens allunyat del que podríem trobar en algunes seccions de la religió musulmana.

Es tracta del sisè films del seu director i fou presentat en el Festival de Cannes de 2016 i aconseguí el reconeixement a la millor banda sonora en els Premis del Cinema Europeu del mateix any.

Un  film que, de ben segur, generarà reflexions i debat després de veure'l. Veniu?

PREMIS EUROPEUS DE CINEMA: LA FAVORITA GRAN GUANYADORA

El dissabte passat, a Berlin, va tenir lloc la 32ena. edició dels Premis del Cinema Europeu (EFA), retransmesa en directe dins de la programació del Festival de Cine de Sevilla. El cinema espanyol estava present en diverses nominacions per Dolor i Gloria, Buñuel en el laberinto de las tortugas i el curtmetratge The Christmas Gift (de Bogdan Muresanu). Les tres van tenir en major o menor mesura algun premi però el clar perdedor fou el darrer i aclamat nou film d'Almódovar que, un altre cop, va veure com el premi se l'emportava el seu alter ego a la pantalla: el sr. Banderas.

Els més de 36.000 membres de l'acadèmia europea, amb el sr. Wim Wenders com a President van escollir que la gran guanyadora (però molt!) fos la darrera meravella del grec Yorgos Lanthimos: La Favorita, que es va imposar en la majoria de premis 'grans' ... i dels 'tècnics', fins a un total de 8 premis. D'altra banda, El oficial y el espía (de Roman Polanski) i El Traidor (de Marco Bellocchio), dos pesos pesants del cinema europeu van marxar amb les mans buides. 

Molt content de que Buñuel en el laberinto de las tortugas hagi estat considerada la millor pel·lícula d'animació europea de l'any... a mónFILMAT 2019 vam tenir la sort de gaudir-la en una projecció a l'aire lliure, una bonica nit d'estiu.

La gala tingué el moment reivindicatiu cosificat en la presència d'Oleg Sentsov, cineasta ucraïnès empresonat durant 5 anys i alliberat fa poc; aprofiten el moment per anunciar la creació d'una organització en suport i la defensa dels cineastes en risc de persecució política. 

Reberen homenatges el sr. Werner Herzog i la sra. Juliette Binoche i s'anuncià que l'any que ve, la gala tindria lloc a Reykjavik el 12/12/20.

Llista de premiats:

Milor Pel·lícula Europea: La Favorita de Yorgos Lanthimos   

Millor Comèdia Europea: La Favorita

Millor Director: Yorgos Lanthimos

Milor Actriu: Olivia Colman

Millor Actor: Antonio Banderas

Millor Guió: Céline Sciamma (Retrato de una mujer en llamas)

Millor Disseny Producció: Atxón Gómez (Dolor y gloria)

Millor so: Alvaro Brechner (La noche de 12 años)

Millor Fotografia: La Favortita

Millor Maquillatge i Perruqueria: La Favorita

Millor Muntatge: La Favorita

Millor Vestuari : La Favorita

Millor Pel·lícula d’Animació: Buñuel en el laberinto de las tortugas

Millor Documental: For Sama (Waad Al-Kateab y Edward Watts)

EuropeanDiscovery – FIPRESCI : Los miserables (Ladj Ly)

Millor Curt Europeu: The Christmans Gift (Bogdan Muresanu)

PESCANT SERIES DE TV (32): SERVANT

A can Ciutadà K estimem al sr. Shyamalan, tot i que ens costi perdonar-li After Earth i The Last Airbender, dos relliscades monumentals... tot i això, la trilogia El Protegido, El bosque i, fins i tot, La joven del agua o La visita fan que tinguem fe en ell i pensar que "una mala tarde (pel·lícula) la té qualsevol".

El sr. Shyamalan va estrenar el passat 28 de novembre, a Apple TV+ la seva nova sèrie: Servant. La recent estrenada plataforma va forta 'comprant' noms propis per a que elaborin productes per al seu catàleg. El sr. Shyamalan ha dirigit el capítol 1 i el 9 per a marcar l'estil i el to de la temporada i també és productor executiu. La sèrie compta amb el director de fotografia de 'Múltiple' i 'Glass':  Mike Gioulakis, que ajudarà a crear l'atmosfera necessària. 

La història de 'Servant' és del guionista Tony Basgallop (creador de Inside Men o What Remains) i l'argument podria servir per a un capítol de Black Mirror: una parella que no pot tenir fills disposa d'un nino reborn (hiperrealistes nines nadons) i es comporten com i fos viu, de fet, la sèrie comença amb una mainadera que va a fer de cangur a casa de la parella perquè ells marxen a sopar. Es tracta d'un fenòmen real com a forma de superar el dol en parelles que han perdut algun fill o filla. L'inquietant de la sèrie és el realisme del nadó, que ens fa dubtar si és real o no i, sobretot, de la mainadera que decideix quedar-se a fer de cangur tot i saber que el nadó no és real ... la mainadera no és el què sembla, potser ???.

La primera temporada té 10 capítols i té les grans marques de la 'casa Shyamalan': girs de guió, tocs sobrenaturals, atmosfera inquietant i misteriosa, aires d'ambigüitat i una realitat quotidiana que es pot convertir en amenaça...

Vinga, doncs, una altra que posem a la llista de sèries 'pescades'!

MÁS PECADOS

En uno de sus libros, Ernesto Carletti dejó una frase para la historia: "Después de Adán no hay forma de cometer un pecado original". Lamentablemente, leí  el libro cuando ya era mayor y no de niño, época en la que me hubiera sido la mar de útil para rebatir (mentalmente, cara a cara con el profesor no me hubiera atrevido) lo que me enseñaba en clase religión. Lo del pecado original me tenía desconcertado. ¿A santo de qué era yo culpable de un pecado en el que, supuestamente, habían incurrido Adán y Eva en el Paraíso Terrenal al comer una manzana del árbol de la ciencia del bien y del mal? Si eso fue un delito, que lo pagaran ellos y no sus descendientes. Me parecía de toda lógica. En los tribunales, si a un señor lo juzgan y lo consideran culpable de un asesinato es a él a quien condenan, sea a prisión (o a pena de muerte, en algunos estados) y no a sus hijos, sus nietos, sus biznietos y sus tataranietos.

Me advirtieron de muchos pecados más. Los veniales, los leves, "que la gracia de Dios repara si te arrepientes con un simple acto de constricción". Y, total, al cabo de estos pecados sólo añaden tiempo de purgatorio. Nada importante, pues. Los graves eran los capitales: la lujuria, la ira, la soberbia, la envidia, la avaricia, la pereza y la gula. 

Con el paso de los años, fui entendiendo qué había detrás de todas esas palabras que, de crío, me sonaban a chino. Era pecado no ir a misa los domingos. Vale. Era pecado desear lo que el otro tiene. Ahí lo tenía fatal porque a menudo envidiaba los juguetes que tenían otros niños. Era pecado el consumo de estupefacientes y es pecado comerciar con ellos. Bueno. No sabía ni lo que eran. Era pecado asesinar a alguien aunque te caiga fatal. Era pecado el incesto (¡con lo que me gustaba mi prima Marujita!) y también lo es mentir. Y asimismo lo era que un hombre y una mujer copulen si no están casados. (En aquella época la posibilidad de que copulasen dos hombres o dos mujeres nunca se mencionaba).

Ahora el Papa anuncia un nuevo pecado: "Debemos introducir en el catecismo de la Iglesia católica el pecado ecológico contra nuestra casa común. Es un acto u omisión contra Dios, contra el prójimo, la comunidad y el medio ambiente". Hasta Bergoglio ve que hay que ponerse al día. La causa medioambiental arrasa, Greta Thunberg encandila a mucha gente y, con la creciente pérdida de fieles en las parroquias, no está la cosa como para que sea ella quien se lleve los laureles.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 

de La Vanguardia del 08/12/19

'LA TORTUGA ROJA' EN EL CINECLUB LA RAPITA

Aquest diumenge el CineClub La Ràpita ens porta un delícia de pel·lícula d'animació.

És una història sense diàlegs sobre un nàufrag en una illa tropical deserta, plena de tortugues, crancs i ocells i el seus repetits intents per abandonar l'illa. Es tracta de l'opera prima del seu director: Michaël Dudok de Wit que va guanyar l'Oscar pel seu curtmetratge d'animació 'Pare i filla' (2001). 'La tortuga roja' és la primera co-producció del prestigiosos estudis Ghibli fora de Japó. Nominada i premiada en festivals d'arreu del món: Cannes, Oscar, César, Criticis Choice Awards, Premis Cine Europeu, Gijón, Gaudí... 

El film (que trigà 10 anys és fer-se realitat), tot i ser una co-producció, denota l'estil dels estudis Ghibli i del seu principal referent Hayao Miyazaki: il·lustracions molt cuidades, respecte per la natura, les relacions familiars, el cicle de la vida. Però, per damunt de tot això, una Natura que es converteix en un personatge més del film, en la que l'Ésser humà és un complement amb la intenció de negar l'antropocentrisme i l'individualisme imperant. D'altra banda, hi està la tortuga com a representació del temps, de la vida, de la calma perduda, de la necessària pausa que ens permet trobar-nos encara que al principi ens descol·loqui...

L'apartat artístic del film és enlluernador, per la bellesa de les imatges i per la preciosa banda sonoa de Laurent Pérez del Mar.

Aquest diumenge, doncs, tota una experiència visual que no us podeu perdre.

¡PACOLI, PACOLI!

Tal día como este domingo, 1 de diciembre, en 1948 el presidente de Costa Rica, José Figueres Ferrer, abolió el ejército de su país. Lo hizo tras ganar una guerra civil que duró 44 día: entre marzo y mayo de aquel año.

- ¿Sólo 44 días?

Algunos lo considerarán una guerra corta, pero mucho más corta fue la que hubo entre el Reino Unido y Zanzíbar, que tuvo lugar el 27 de agosto de 1896 y que, según unos historiadores duró 38 minutos y, según otros, 45. Muertos a estas alturas todos los que participaron en ella, ahora no hay forma de conseguir que nos clarifiquen su versión de los hechos.

Figueres montó una ceremonia vistosa para ejemplificar su intención de sellar las heridas de la contienda. La ceremonia se realizó en el cuartel Bellavista, que, como su nombre indica a poco que sea perspicaz, en aquella época tenía un cometido militar, pero ahora alberga el Museo Nacional de Costa Rica.

¿Cómo fue la ceremonia? Sencilla: empuñó un martillo de grandes dimensiones -según se ve en las fotos que tomaron del acto- y a martillazos certeros rompió una pared. El año siguiente Costa Rica abolió las fuerzas armadas. Mantiene la policía para hacer cumplir la ley, pero su ejército es ya historia desde entonces. Los amantes de acabar con los ejércitos del mundo loan que el presupuesto que se le dedicaba se dedique ahora a educación y cultura.

Romper paredes y derribar muros tiene poderío icónico. Estas semanas, con motivo del trigésimo aniversario de la caída del muro de Berlín, hemos vuelto a ver miles de veces el esfuerzo y el tesón con el que los alemanes consiguieron derribarlo. Y en la frontera entre Estados Unidos y México, muchos gamberretes se dedican a serrar los bolardos del muro de Trump en cuestión de minutos, con lo que las personas (y las drogas) lo atraviesan sin dificultad. Las herramientas necesarias para ello cuestan pocos dólares y se pueden encontrar en cualquier ferretería.

No imagino un mundo sin ejércitos. Por un lado porque soy realista y el mundo no es idílico, sino cruel. Y por otro porque no se me ocurre a qué podría dedicarse la cabra de la Legión Española si durante los desfiles del 12 de octubre no la sacaran a pasear un rato. Muertas las anteriores, la que tienen ahora se llama Pacoli; lo remarco por si quieren vitorearla el año que viene.

Quim Monzó, a Seré Breve del Magazine 

de La Vanguardia del 01/12/19