(1935-2019)
Fa uns mesos moria un dels grans 'creadors' audiovisuals de la península. Narciso Ibáñez Serrador o 'Chicho' Ibáñez Serrador ens ha deixat un llegat considerable: en programes de televisió, en sèries, en pel·lícules, en teatre, en guions i, fins i tot, en expressions populars... bàsicament, Chicho fou un pou inesgotable d'idees. El cinema fantàstic i de terror llueix gràcies a les perles que ens va regalar.
Nascut a Montevideo (Uruguay) un 4 de juliol fill de dues personalitat de la 'farándula': Narciso Ibañéz Menta, director i actor teatrel i Pepita Serrador, actriu. I els pares del seu pare eren Narciso Ibáñez Cotanda i Consuelo Menta Ágreda una parella espanyola que tenia una companyia de varietés i van emigrar cap a Argentina l'any 1920. El petit 'Chicho' acompanyava als seus pares en les seves gires teatrals i en 8 anys va fer el seu primer paper com a doblador: el conill Tambor de la peli de Walt Disney Bambi, en la versió llatina. Els seus pares es van divorciar i ella va anar a viure amb la seva mare, amb la que es trasllada a Espanya l'any 1947, aquí va estudiar batxillerat als Hermanos de La Salle de Salamanca. De petit, el sr. Ibáñez Serrador va patir 'porpra hemorràgica', una malaltia que no permetia jugar amb altres nens ni practicar esport, això el va convertir en noi solitari, i la soledat és una gran aliada de la lectura, la imaginació i la creativitat... Els seus dies es plenaren de les idees de Allan Poe o Ray Bradbury.
Tenint en compte la professió dels seus pares, treballà com a acomodador, venedor d'entrades i, finalment, d'actor ... L'any 1951 debuta com a actor teatral en un petit paper a Filumena Marturano d'Eduardo De Filippo. Poc després es va apartar del teatre i per amor va marxar a viure una temporada a Egipte.
A nivell professional el sr. Ibáñez Serrador va començar com a guionista, de teatre, de novel·les radiofòniques i, molt sovint, sota el pseudònim de Luis Peñafiel. A finals dels '50 marxa a Argentina i el seu pare li ofereix treballar a la televisió d'aquell país. Allà va escriure molts guions televisius: Historias para mayores (1957, 1960), El fantasma de la òpera (1960) i, sobretot, Obras maestras de terror (1960-62), la seva primera sèrie de terror i, després, una altra de ciència-ficció: Mañana puede ser verdad. El ritme frenètic i la poca qualitat de la televisió argentina el va fer marxar cap a Espanya ...
Torna a Espanya el 1963, tenia 28 anys i va buscar feina a TVE lligant allò en el que tenia més experiència: el teatre i la televisió. Va treballar a Estudio 3 (1964), el programa de teatre televisat i realitzà diferents dels seus guions.
I l'any 1966 arriba una de les seves grans produccions: Historias para no dormir. Un producte televisiu que en aquella època va provocar un fort impacte a l'audiència, el sr. Ibáñez Serrador seguia les passes del mestre Hitchcock. Aquesta sèrie aconseguí el premi Ninfa de Oro al millor guió en el Festival de Televisió de Montecarlo l'any 1967, era el primer premi internacional per a ell i per a TVE. Fou el primer de molts premis posteriors ...
Dos anys després arribaria tot un hit del cinema de terror d'aquest país. '¿Quién puede a un niño?' (1976), que tot i que en aquell moment no tingué gran repercussió amb els anys s'ha convertit en una autèntica peli de culte sent capaç d'erigir als infants com a éssers perillosos i malèvols. Tota una experiència!
A finals dels '80 va emprendre altres programes i formats com Waku Waku, vigent fins l'any 2001 de forma intermitent. També arribaria Hablemos de sexo i la darrera 'idea' el Semáforo amb Jordi Estdella, una adaptació del programa La Corrida de la cadena italiana Canale 5; aquest programa durà de 1994 a 1997.
A princips del 2000, aparca la televisió i 'torna' al teatre com a director i actor recuperant una de les seves primeres obres Aprobado en castidad, escrita el 1952.
Tornà a la televisió, tornà a 'Un, dos, tres...' però les noves generacions de 2004 no van 'connectar' amb el producte. L'any 2005 Telecinco li proposa el projecte Películas para no dormir, amb directors com Alex de la Iglesia, Enrique Urbizu, entre altres.
La darrera creació fou Memoria de elefante (2003-2008), presentat per Patricia Pérez i poc conegut perquè fou emès per la cadena autonòmica de Castella-La Manxa TV; un concurs de 25 minuts en el que els concursants pujats damunt d'un gran elefant havien de resoldre jocs on s'exercitava la memòria.
Els darrers anys han estat durs per al sr. Ibánez Serrador, afectat per una malaltia degenerativa que li afectà la mobilitat i la parla. Estigué apartat de la professió i només intentava aparèixer en premis i homenatges, com el de la Seminci de Valladolid (2009), el Festival de Cine de Alicante... o l'any 2016 aparegué al Late motiv d'Andreu Buenafuente per a donar-li una sorpresa a Juan Antonio Bayona. El seu darrer acte públic fou l'any passat en rebre el Goya d'Honor.
El sr. Ibáñez Serrador només dirigí 2 pel·lícules per al cinema i infinitat de productes televisius i les seves 'idees' han estat el seu gran actiu: inquietants, transgressores en l'època en les que els tocà viure i sempre amb un toc de genialitat i creativitat. Bona part de la clau del seu èxit era l'obsessiu control per les seves produccions: tot passava per ell, ell ho havia de decidir tot, no delegava.
Considerables són, també, la infinitat d'expressions que s'han incorporat al nostre llenguatge: "Hasta aquí puedo leer..", "amigos y residentes en...", "¡Campana y se acabó!", "Hemos venido a jugar" ... frases que hem fet servir i continuem fent servir els que vam nèixer als '70...
Agraït pels moments divertits i terrorífics que el sr. Chicho ens ha fet viure...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada