A la taula de la cuina hi té un hule amb el mapa autonòmic d'Espanya. I al voltant del mapa dibuixos amb els monuments més assenyalats. És una obra kitsch que podria induir a pensar que el senyor de la casa és un muy español y mucho español. Però no us refieu de les aparences.
Em convida a esmorzar, i decideixo menjar-me una torrada amb melmelada a Galícia i beure'm el cadè amb llet a Andalusia. Li pregunto què és Espanya per a ell. I li costa respondre. Potser és una de les preguntes que més ens costa de respondre als espanyols. Estem fins i tot poc familiaritzats amb la paraula. I els que ho estan sembla que s'hagin quedat en propietat el nom, la bandera i l'himne. El dia que mirem sense prejudicis el que porta el braçalet roig-i-groc, perquè hem superat la idea que el braçalet roig-i-groc és sinònim de fatxa, haurem fet un gran pas. No el veig a prop, aquest dia, perquè a la trinxera s'hi viu més còmode. Ja veureu quin festival al Congrès amb la moció o el que sigui. Caldria canviar-li el nom. Moció dels que censuren.
La cuina de Rodrigo no té microones, no forn Balay, ni Thermomix, ni Nespresso. Què és això?, em diu. Conserva la cuina de llenya i la cafetera italiana que hi havia a casa dels meus pares. Luxes zero, si és que es considera poc luxe poder viure on viu el Rodrigo i com viu el Rodrigo. Amb llar de foc, un hort, gos, gallines i dos rucs. I amb el Sergio, l'home que estima.
El Rodrigo va canviar quatre vegades d'institut, i cada vegada que canviava per a ell era una oportunitat de comportar-se com tocava, com un adolescent mascle amb totes les inquietuds d'un adolescent mascle. I ho intentava, amagava els amaneraments, però aviat li sortia la ploma i el rumor de la seva homosexualitat corria per tot l'insti. Cada vegada que el descobrien, sentia que havia tornat a perdre. Baixava al pati tot sol, suportava insults, menyspreus, vexacions. I les professores el feien seure al seu costat per protegir-lo en comptes d'actuar contra els pinxos que li feien la vida impossible. Ells guadien de l'hora del pati, mentre el marica era arraconat, amb el cap cot i llàgrimes als ulls. El relat de Rodrigo és el de molts i moltes. També avui. Ja veureu com no diuen res d'això els de la moció dels que censuren.
El Rodrigo ha estat músic tota la vida. Perquè vibrava. Piano, tuba, banda municipal, concerts a Oviedo, fugida a Barcelona, músic de carrer, casa okupa, transgressió, llibertat. I complir el seu somni de viure al camp. No és un neorural. Sempre ha estat rural. El poble és la seva ítaca. La seva terra promesa. El seiu lloc al món. No viu aïllat. Ha construït la seva comunitat, la seva xarxa social, no en el sentit zuckerberià de la paraula. És una xarxa humana, plena de relacions directes, de contacte, de pell. Reivindica el festeig, el que està ple de poesia, de versos, de paraules on no s'ometen vocals, on 'T'estimo' no és 'T'e', i amor és amor i no una emoticona amb forma de cor.
El Rodrigo no para de festejar ni un minut. Així té seduïts als paisans, els que el visitem, o els que el van a veure en massa per teatres de mig món, recuperant coplas, muiñeiras, romanços, tunejats amb bases electròniques que ni Bizarrap en la tarda més inspirada.
Rodrigo Cuevas triomfa. Rodrigo Cuevas ho peta. Ens fa millors com a país. Rodrigo Cuevas és el nostre Freddie Mercury, la nostra Gloria Fuertes, el nostre Federico, el nostre Dylan, el nostre Mocedades. Rodrigo Cuevas representa Espanya infinitament millor que els que donaran suport a la moció dels que censuren. Aprofiteu el debat per a posar la seva música. M'ho agraireu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada