ELS AMANTS

 

Ai dels amants! Mireu-los, els amants,

passejant per la riba dels vells salzes,

els ulls fitant-se mútuament el centre,

acaronant la sang entre carícies

i escorcollant-se el cos amb la volguda

necessitat d'amor i l'encaixada

dels seus trasbals. Intercanvien mons,

i tremolors, i somnis, i humors íntims

-si els tenen repetits, ells se'ls repassen.

La remulla a les canyes, les furtives

enllaçades de mans, arrapadisses

heures que s'eleven al blau del cel

amb el calfred de la coincidència.

Oh! Els amants de prop, mireu-los ara.

Vagaregen pels tramats de les sèquies,

l'estesa plana, els arrossars nutricis,

la vibració del líquid, de les tenques,

les llísseres, els samarucs ambigus...

I eleven la mirada a les terrasses,

casetes de filat, marges de pedra,

hortes i garrofers, ombrius refugis,

olivers argentats, tràgics i eterns,

balsàmiques garrigues cara al vent:

s'encomanen de tòrtoles, puputs,

merles i tords, aiaiaiàis de pagès,

taronges perfumades i llimones...

A prop dels llots, les enganxoses herbes

que puntuen la ruta a banda i banda.

Les misterioses veus dels gambusins

Aquí també la guerra es va fer sang.

Ai, l'hemorràgia que no s'estronca mai!

Ara els amants, aturats front al flux,

esguarden el pas de la barca, l'ombra

obstinada, compàs de vell xaruc

cap a la mar propera, assedegada.

La misterioses veus dels gambusins!

Ara, els amants, aturats a frec d'aigua.

Un ventijol gelat els escabella

i amb un estremiment que no pensaven

desconnecten les mans i les mirades:

els ulls van a la nau, ja funerària

carrossa. Ja es farà negre a ponent.

Els amants! Mireu-los ara, els amants!

Manuel Pérez Bonfill (2011: 48-49). Giny d'aigua

SERIE DE MAFALDA DIRIGIDA PEL SR. JUAN JOSE CAMPANELLA

Enguany, la creació de Mafalda fa 60 anys i sembla que el rebel i lúcid personatge -que va crear el sr. Quino- està de moda: si l'any passat apareixia una serie documental de 4 capítols sobre la història del personatge i els amics, amigues i familiars que l'envolten en les seves aventures; Releyendo: Mafalda està dirigida per la sra. Lorena Múñoz i amb la participació d'un munt de personalitats de la cultura.

El director Juan Jose Campanella -que només havia dirigit un film d'animació fins ara: Futbolin- s'atreveix a adaptar una nova sèrie de televisió al voltant de les vinyetes del mestre Quino. L'està produïnt Netflix i el sr. Campanella compta amb la col·laboració del guionista Gatón Gorali i ja l'han etiquetat com la sèrie d'animació més important de Sud-Amèrica.

El creador de Mafalda, el sr. Joaquín Salvador Lavado Tejón, més conegut com a Quino, va nèixer a Mendoza (Argentina) l'any 1932 i va morir el 2020, en 88 anys, un dia després de que la primera publicació de Mafalda fes 56 anys. Mafalda va estar en la revista Primera Plana i el diari El Mundo des de 1964 a 1973.

No s'han donat detalls, encara, de la data d'estrena i només s'ha filtrat a les xarxes amb un globus terraqui i la part superior, inconfundible, de Mafalda. El sr. Campanella comenta que és el desafiament més gran de la seva carrera, comenta que és un personatge que l'ha acompanyat des de que tenia 7 ó 8 anys i que sap diàlegs i sentències de memòria. Per al director és un repte traslladar una de les obres més grans de la història de l'humor gràfic al llenguatge audiovisual actual. 

L'objectiu fonamental del projecte és donar a conèixer el personatge qüestionador i de paraules sempre encertades a les noves generacions. 

No és el primer cop que es fa una adaptació del personatge, l'any 1972 un sèrie de 52 curtmetratges, dirigida per Catú, es va estrenar a la televisió. L'any 1979 es va ordenar aquest material per a convertir-lo en un llargmetratge. Bastants anys després, el realitzador Juan Padrón va fer-ne una sèrie de televisió de 104 curtmetratges.

Esperem, en ganes, la sèrie del sr. Campanella i desitgem que el personatge i la seva visió crítica i lúcida de la Vida que es va oferir el sr. Quino torni a renèixer.

ARA BÉ, QUAN ARBÓ ACCEDEIX AL MÓN DEL PERIODISME...

 

Ara bé, quan Arbó accedeix al món del periodisme a partir dels anys cinquanta ho fa dut per aquest pragmatisme vital i professional que s'adiu amb el seu caràcter poc donat a fer concessions de cap mena, ni tan sols al règim franquista. Així, la negativa a escriure un article per celebrar la derrota de Barcelona de 1939 li suposa no col·laborar durant un cert temps a La Vanguardia. En la carta que adreça el 10 de febrer de 1954 a Luís Martínez de Galinsoga, aleshores director del diari, com a justificació a la seva negativa, expressa el rebuig per les ideologies i la seva confiança en els homes, més enllà d'adscripcions polítiques, i hi declara:

"No sé si esto significa mi cesa como colaborador de La Vanguardia, aunque mucho me lo temo. Si es así, si usted cree que con mis ideas, con mi manera de pensar y sentir, no puedo figurar entres sus colaboradores, no le censuro y acató su decisión. [...] Mi colaboración en La Vanguardia ha sido un honor pero también una necesidad. A los honores, hoy por hoy, puedo renunciar fácilmente; no así a la obligación de subvenir a las necesidades de los míos. No obstante, si ello significaba el tener que ir contras mis sentimientos, si era el precio de mi independencia y de mi libertad espiritual, renuncio de antemano a ello, y lamento -se lo digo sinceramente- que estuviésemos engañados en este punto desde el principio. Yo creía que había entrado en La Vanguardia por mis méritos como escritor; ya sé que éstos eran humildes, pero tenía buena voluntad y ganas de cumplir y de hacerme digno de importancia, del periódico (Juan Arbó 1982:325)"

Marta Matas Roca (2023: 212). 

Sebastià Juan Arbó: Viure per escriure.

MATICES DEL OFICIO

 

los unos le gritaban simplemente:

¡ladrón!

los otros le gritaban:

¡presidente!

todos tenían al gritarle

un poco de razón

Victor Canicio Chimeno (2020:201). 

Entre la endeca y la alejandra, últimos poemas

EL CINECLUB LA RAPITA PROJECTA 'TIBURON' EN UNA PISCINA

 

Ara que a les sales de cinema els costa portar al públic a veure cinema en pantalla gran sembla que els festivals i els 'eventos' són l'alternativa i l'esperança a recuperar espectadors/es, el cinema com a experiència és un bon reclam... al CineClub La Ràpita us oferim l'oportunitat de veure el clàssic d'Steven Spielberg 'TIBURON' (1975) des de dins d'una piscina. 

Gràcies a la col·laboració del Nara Beach Club -dins del Centre Esportiu Johnny Montañés- que ens ofereix la seva piscina per a veure Tiburón com no l'has vist mai de la vida... 

Per a molta gent, Tiburón és una de les obres mestres del sr. Spielberg, adaptació de la novel·la del sr. Peter Bechley amb Roy Scheider, Robert Shaw, Richard Dreyfuss i Lorraine Gary, entre d'altres, en el repartiment. La història està basada en un fet real, l'escriptor de la novel·la va llegir el 1964 la notícia de que un pescador havia capturat un tauró blanc de dues tonelades a la costa de Long Island... l'autor no va pensar mai que  el seu llibre tindria l'èxit que va tenir. El sr. Spielberg ha reconegut en diverses entrevistes que el llibre no li va agradar i que el personatge que més bé li caia era el tauró. Tot i que Spielberg no era el primer director escollit pels productors, finalment va ser l'escollit. 

Quan van començar a rodar encara no tenien un guió definitiu ni tenien al tauró protagonista que era difícil de confeccionar... No va ser, però, un rodatge fàcil, va estar carregat de situacions adverses que van provocar que costés el triple del que s'havia pressuposat i que de 55 dies de rodatge que s'havien previst van acabar sent 159. Cada dos per tres el tauró-robot -que li van posar de nom Bruce, en homenatge a l'amic d'Spielberg Bruce Ramer-, s'avariava i la frase més repetida del rodatge fou: "el tiburón no funciona" o "Bruce no funciona"... així que van optar per a que es veiés el menys possible en el film, decisió que va ajudar a que el film tingués la tensió que desprén gràcies a la imaginació col·lectiva del públic. El mestre Spielberg va demostrar que 'no ensenyar' potser més terrorífic i inquietant que 'ensenyar'. Bruce continua viu i és una de les atraccions dels parcs Universal de Hollywood.

Una de les decisions que va fer disparar el pressupost del film fou l'obsessió d'Spielberg per rodar al mar i no en un estanc controlat com tothom li va recomanar... filmar a l'oceà Atlàntic fou quelcom del que es va arrepentir el director. Moltes de les escenes del film estan fora del guió, improvisades... 

Sembla ser que Charlton Heston es va oferir per a ser el protagonista i a Lee Marvin li van oferir però va rebutjar la proposta.

Tenint en compte l'augment de dies de rodatge i l'augment desorbitat del pressupost, el sr. Spielberg va pensar que era el final de la seva carrera... quan, òbviament, fou tot el contrari. Igualment, s'ho va passar molt malament durant l'estrena del film, pensant que no agradaria al públic; es va convèncer que la pel·lícula seria un èxit quan en una projecció una persona del públic, en veure una escena sanguinolenta del film, va sortir al hall del cinema, va vomitar a la catifa, va anar al bany a netejar-se i va tornar a entrar a la sala per a continuar veient la peli.

Menció apart s'ha de fer de la BSO del mestre John Williams, de la que el mateix Spielberg ha afirmat en diverses entrevistes que és una de les claus d'èxit del film, considerada una dels 6 millors de la història de la música per al cinema (segons l'American Film Institute).

Va ser el film amb més recaptació de la Història del Cinema fins que va arribar Star Wars dos anys després i li va prendre el lloc. 

El film va obtenir 3 Oscar: al Millor So, al Millor Muntatge i a la Millor Música.

Així doncs, es tracta de tota una icona en la Història del Cinema que gràcies al CineClub La Ràpita la podreu veure en pantalla gran mentres ens refresquem dins de la piscina.... no heu viscut una experiència semblant!

Ens veiem a la piscina!

VAIG TANCAR ELS ULLS...

 

Vaig tancar els ulls i vaig pensar en el temps. Abans -per exemple, quan tenia disset anys- el temps era literalment inexhaurible. Com un dic enorme ple d'aigua a vessar. Per això no em calia pensar-hi. Però ara era diferent. Ara el temps era limitat. I, com més anys tenia, més important era pensar-hi. Perquè, al capdavall, el temps anava avançant sempre, sense pausa.

  Murakami Haruki (2024:475). La ciutat i les seves muralles incertes.

DESCOBRINT L'OBRA DEL SR. ABY WARBURG I EL SEU 'ATLAS MNEMOSYNE'

 

El sr. Warburg (1866-1923) fou un historiador de l'art que va construir una bibiblioteca -la Biblioteca Warburg- que és tota un referència en el món acadèmic. Fill d'una família adinerada va tenir la sort de poder-se dedicar a l'estudi de la filosofia, la religió, la història i, sobretot, la Història de l'Art. 

La biblioteca que construí no fou una biblioteca convencional, no fou una col·lecció de llibres, es tractava d'alguna cosa més gràcies a la visió transdisciplinar del sr. Warburg, de la concepció aperturista i holística de contemplar la Cultura. Vinculada a a aquesta Biblioteca està la seva obra magna, a la que es dedicà els darrers anys de la seva vida: l'Atlas Mnemosyne. Un sistema de relacions d'imatges i conceptes no evidents, agrupant imatges mitjançant tècniques de collage i muntatge i provocant unes relacions noves en una procès obert i infinit... Un primer intent de parlar de l'hipertext l'any 1923, lluny encara de que aquest concepte fos 'inventat'. 

El Atles estava configurat per un seguit de làmines negres (que eren fotografiades) on s'incloïen fotografies, retalls de premsa, ampliacions, collages... creant relacions entre conceptres impensables abans de començar; fugint de les jerarquies semàntiques i abraçant les relacions subconscients, profundes i espontànies. 

L'impacte que provocà les primeres làmines d'aquest Atles on hi convivien elements clàssics grecorromans amb imatges orientals o de tradició màgica feren saltar les alarmes dels historiadors de l'art més arcaics i conservadors... però l'efecte que provocava aquests elements junts permetien parlar d'una trascedència o d'una traçabilitat planetària molt més rica que la que es cenyeix als límits del períodes o geografies artístiques. La idea és que aquests 79 panells descriguin o expressin conceptes com 'sentiment victoriòs', 'l'expressió del patiment', 'la protecció del nen en perill', 'l'ascensió cap al sol'... però no està 'tancat' sinó que està obert a altres interpretacions i conceptes, ja que l'objectiu no és tenir un repertori d'imatges sinó una representació dinàmica dels gestos de la humanitat occidental; no és un resum d'imatges sinó un pensament en imatges o una memòria en acció.

El gran atractiu del sr. Warburg és haver estat capaç de superar els límits de la Història de l'Art per a parlar-nos d'una 'ciència de la cultura'; molt pròxim al que el sr. Godard ens va oferir en la seva Histoire(s) du cinéma.

Es tracta d'un d'aquells descobriments que planten llavor i ja no te'n pots desprendre....