ELS MILLORS DISCOS DEL 2013

_

No ens les donarem ara de crítics musicals, però estic tan d'acord en l'elecció dels 13 millors treballs musicals de l'any passat que n'ha fet el crític musical de La Vanguardia -el sr. Esteban Linés- que he pensat compartir-ho. Si no els coneixem... a descobrir-los s'ha dit! Jo em quedo molt especialment amb 4 d'aquests: Arcade Fire / Bowie / Daft Punk / Jame Blake.

 

REFLEKTOR (Arcade Fire): Un sòlid nou pas d'un grup imprescindible de la música actual: més ballables, més èpics, més intensos.

THE NEXT DAY (David Bowie): Més de 10 anys sense publicar i aquest disc ens demostra perquè el sr. Bowie és un mestre.

RANDOM ACCESS MEMORIES (Daft Punk): El 'misteriós' duet francés presenta tot un homenatge a l'electrònica dels '70, electrònica de caire humà.

OVERGROWN (James Blake): El sr. Blake és hipnòtic per a mi i les seves peces em fan planejar. Aquest és un treball rodó més Blake que mai.

YEEZUS (Kanye West): Ritmes rebuscats i samplers d'impacte per a embolcallar la veu pseudo-rapera del sr. West.

TROUBLE WILL FIND ME (THE NATIONAL): La veu profunda i hipnòtica del seu cantant acarona peces íntimes i a l'hora èpiques.

PUSH THE SKY AWAY (NICK CAVE & THE BAD SEEDS): Veu intensa marca 'nick cave' per a cançons elegants, madures i poètiques.

VICTORIA MISTICA (TRIANGULO DE AMOR BIZARRO): L'estil accelerat i contundent del grup gallec deixa espai per al pop més digerible.

SENSACION TERMICA (KIKO VENENO): Un disc que trenca amb la tradició del veterà artista: intensitat, electricitat i ritmes intensos.

ALMAS GEMELAS (LUZ): Luz retorna als patrons més rockers amb els que va iniciar la seva carrera musical.

ATLETES, BAIXIN DE L'ESCENARI (MANEL): Disc madur, reflexiu, menys folkie, menys amable que l'anterior. Els Manel no es conformen.

MUSICA DE CONSUM (ELS SURFING SIRLES): Neopunk fet a casa d'un grup que va desaparèixer després d'aquest disc, després de morir el seu guitarrista.

LA FIGURA DEL BUIT (EL PETIT DE CAL ERIL): Van començar fa només 4 anys amb un aire marcadament 'rural' i naïf, ara maduren amb grans col·laboracions i aires més jazz.

 

Aquí ús deixo la llista d'Spotify amb els 13 treballs...

PREMIS GOYA 2014: DE BEATLES I DE BRUIXES

_

Diumenge a la nit es van entregar els premis Goya 2014. Fou la seva 28ena. edició. De la quiniela que m'havia fet de 12 premis (els més importants) n'he encertat un 41%, certament, no arribo ni a la meitat... però és que els premis al darrer film de David Trueba -Vivir es fácil con los ojos cerrados- han estat, per a mi, tota una sorpresa.

 

Dues pelis foren les grans triomfadores: La brujas de Zugarramurdi (amb 8 premis de 10 nominacions), incloent el premi a millor actriu secundària a Terele Pávez (ja era hora!) i Vivir es fácil con los ojos cerrados (amb 6 premis de 7 nominacions). La primera, va recollir els principals premis tècnics; la segona, els principals premis artístics i els premis grossos: millor pel·lícula i millor director. La història real del mestre d'anglès, el sr. Juan Carrión de 84 anys (present a la gala assegut al costat de David Trueba)  que va viatjar fins a Almeria per a conèixer al sr. Lennon l'any 1966.

 

La gran perdedora? La gran familia española, que sortint amb 11 nominacions, només aconseguí 2 premis: millor actor secundari (Roberto Álamo) i millor cançó.

 

Després de 5 nominacions sense èxit, el sr. Javier Cámara ha aconseguit aquest any el reconeixement de l'Acadèmia amb el premi al millor actor. Bravo!

 

La que jo considerava com a gran favorita -La herida- va recollir el premi cantat a la millor actriu i millor direcció novell. Es tracta d'una de les pel·lícules més arriscades de l'any passat.

Podeu veure tota la relació de premis aquí.

 

Genial, reflexiu, directe i contundent el discurs de David Trueba... aquest xicot és una meravella!

 

Vergonyosa l'actuació musical -cada any és pitjor!- del presentador -aquest any li ha tocat a Manel Fuentes- amb uns quants actors i actrius molts voluntariosos/es però de pèssima gràcia vocal.... :(

 

Ara, a esperar els Oscar!!

 

DARTH VADER E HIJO, TOT UN DESCOBRIMENT ( I )

_

 

Anem a les Biblioteques! No sabeu els tresors que hi podeu trobar! Jo la setmana passada em vaig trobar amb aquest petit llibret a l'apartat de còmics. Es tracta d'un divertida dissertació sobre com podria haver estat la relació paterno-filial entre Darth Vader i el seu fill -Luke Skywalker- abans de que fos donat en adopció. El dibuixant Jeffrey Brown s'ha inventat una mena de 'Capítol tres i mig' amb el vist-i-plau del sr. Lucas, que n'ha editat el llibre.

 

L'he trobat tan original i divertit que n'aniré compartint el seu contingut en diferents publicacions. Espero que us agradi tan com a mi ...

 

 



I ANTONIA FONT VAN DIR ADEU...

_

No en sóc fan absolut. No els he vist mai en concert (malgrat he estat a punt un parell de cops). No els vaig escoltar des del primer dia sinó que els vaig descobrir tard... bastant tard. Però tot i això, la notíca de que els Antònia Font plegaven definitivament en va fer mal. Cert que fa un temps ja van 'descansar' una temporada, en la que el sr. Joan Miquel Oliver (creador indiscutible del grup) va aprofitar per a tenir l'etapa més creativa i productiva de la seva trajectòria en solitari. Així doncs, la notícia no ens havia de sorprendre excessivament, però, com podíem pensar que després d'una meravella com Lamparetes ens diguessin adèu. Això és com un 'coitus interruptus', nois!

 

Els Antònia Font van aterrar en el cosmos musical d'aquest país l'any 1997 vinguts de Mallorca. Les seves llestres entre divertides, festives, surreals i galàctiques van captivar ben aviat un públic entusiasta i fidel. El seu imaginari combinava la proximitat d'allò quotidià amb l'espai i les galàxies d'una forma magistral, com només havia estat capaç de fer fins llavors el sr. Sisa (amb moooolts punts de contacte).

 

L'ànima creadora indubtable és el sr. Joan Miquel Oliver d'una imaginació prodigiosa capaç de crear lletres inversemblants però fascinants alhora.

 

Aquell 1997 el grup llença la seva primera maqueta que incloïa: Cibernauta Joan, S'Univers és una festa, Rumba i Es xifon és un aparato ... van començar a circular en concerts fins que dos anys després presenten el seu primer disc: Antònia Font (199). Dos anys després el segon: A Rússia (2001), amb ell ja van envair Barcelona i la resta del país. El 2002, arriba Alegria, sens dubte, l'eclosió de popularitat del grup. Amb Taxi (2004), el grup acompanya les seves cançons amb material audiovisual. Dos anys després, ens arriba el seu disc més introspectiu i malenconiós: Batiscafo Katiuscas (2006), d'una bellesa espatarrant. Després vingué el disc doble: Coser i Cantar (2007)en el que donaven un vernís simfònic a les seves peces.

 

L'any 2011 veu la llum el que per a molts és un dels seus millors treballs: Lamparetes, acompanyat dels rumors d'una separació, de fet, portaven 5 anys sense enregistrar material nou i el seu compositor principal va aprofitar per a volar lliurement amb altres artistes: com Albert Pla o Quimi Portet o Sisa, per exemple. El 2012, però, editen un nou i impactant treball: Vosté és aquí, amb 40 cançons de curta durada, que semblen més aviat, esbosos de cançons... acompanyat d'una extensa gira.

 

Un 28 de novembre de 2013 el grup anuncia que es dissolen. Després de 16 anys de carrera musical i 8 treballs discogràfics.

 

El concert del passat 27 de desembre en el teatre Principal de Palma de Mallorca fou el darrer, fou el comiat, fou apoteòsic. Acabaren on havien començat (la nostra amiga Polita n'ha fet una llista a l'Spotify amb les cançons que van cantar aquell dia, aquí teniu l'enllaç... gràcies, Polita! Ella els ha vist en directe 27 vegades!!!´)

 

Amb només 8 treballs els Antònia Font tenen un lloc d'or en la història de la música d'aquest país, la seva creativitat desbordant ja ha creat escola.

 

Per sort, ens queda el sr. Oliver que sabrà emplenar el buit que ens deixen...segur!

 

 

SR. HIROO ONODA

 (1922-2014)

 

No em considero pro-bèlic, ni m'apassionen especialment les batalletes militars però la història del sr. Onoda és d'un romanticisme que no m'ha deixat indiferent.

 

El sr. Onoda fou un soldat de l'emperador japonés durant la II Guerra Mundial, que destacat a l'illa Lubang de Filipines la seva missió era sabotejar instal·lacions i evitar el desembarcament de l'enemic a l'illa. El soldat va lluitar pel seu país durant 29 anys després d'haver finalitzat la guerra perquè no se'n va assabentar de que aquesta havia acabat. Sí, amics i amigues, el sr. Onoda es va camuflar i amagar tan eficientment que es va evadir del món fins que el 1974 va sortir de la selva per a descobrir que la Guerra havia finalitzat, que el seu emperador no hi era i que el seu imperi ja no era un imperi.

 

Ja sé que us semblarà inverosímil però és cert. De fet, es va intentar contactar amb ell, un avió dels EEUU va llençar panflets que deien: "la guerra es va acabar el 15 d'agost de 1945. Baixeu de les muntanyes!", però el sr. Onoda va pensar que era propaganda aliada i no en va fer cas. L'any 1952, un altre avió va llençar fotos i cartes de la seva família demanant que es rendís... però no en va fer cas i va continuar sobrevivint a la selva, sol. L'any 1974, un aventurer el va trobar i li va explicar que la guerra havia acabat... ell, però, va dir que sense ordres directes del seu superior no podia entregar les armes. Doncs, flipareu perquè el govern nipó va localitzar el seu antic superior -el tinent Taniguchi-  i li va ordenar que entregués el seu sabre.

 

El sr. Onoda va escriure una autobiografia amb el títol Sense rendició: la meva guerra de trenta anys, i feia xerrades als joves sobre com sobreviure a la selva.

 

El Japó és fascinant, no em digueu!