dimarts, 11 de gener del 2011

LA BALSA BUIDA DEL SR. BALLESTER

(a principis d'any us vaig parlar de l'interessant treball del sr. José Manuel Ballester, agafant obres pictòriques i buidant-les de personatges mitjançant retocs digitals, aconseguint un efecte captivador -almenys per a mi- ara ho ha tornat a fer amb La Balsa de Medusa de Théodore Géricault... quadre romàntic per excel·lència, ple d'emocions i d'intensitat, que, sense personatges, provoca el neguit d'un final tràgic.... a mi m'encanta!!!)
(aquí teniu el quadre original ... )
·

dilluns, 10 de gener del 2011

ELS STORYBOARDS DEL SR. KUROSAWA

Sembla ser que el sr. Akira Kurosawa abans de director de cinema volia ser pintor... i, això, en les seves pel·lícules es nota! el tractament del color i la il·luminació donen a les seves obres l'aspecte d'autèntics quadres (sobretot els seus darrers films).
La trajectòria del sr. Kurosawa va començar en el 1936 i arribà al 1993; tot i el reconeixement mundial envers el treball d'aquest director japonés en els anys '70 li costà aconseguí finançament per a realitzar les seves recreacions històriques en un moment en el que el cinema més valorat era el comercial. Fou llavors quan al sr. Kurosawa se li acudí aplicar les seves aptituds pictòriques per a realitzar elaborats storyboards (guió gràfic d'una pel·lícula) que puguessin persuadir als potencials productors.
·
Només els storyboards són autèntiques obres d'art que fins al 30 de gener es poden admirar en l'exposició: La mirada del samurái: los dibujos de Akira Kurosawa del Alhóndiga de Bilbao. S'hi poden admirar els storyboards de Kagemusha (1980), Ran (1985), Los sueños de Akira Kurosawa (1990), Rapsodia en agosto (1991) o Madadayo (1993). L'exposició ha estat envoltada d'actes com conferències, cursos, tallers, cicle de cinema que proporcionen un tancament perfecte a l'any Kurosawa 2010 (any en el que el mestre hagués fet 100 anys).
·

divendres, 7 de gener del 2011

SR. PETE POSTLETHWAITE

(1946-2011)
·
Fa pocs dies llegia -sorprés- la notíca de la mort del sr. Postlethwaite, tot un secundari de luxe del cinema dels darrers temps. Pel que sembla, feia molt temps que estava malalt.... només tenia 64 anys ... :(
·
El sr. Peter William Postlethwaite va nèixer a Warrington, Cheshire (Anglaterra) i era el quart fill de Mary i William Postlethwaite. Va estudiar en un col·legi religiós i durant força temps es va plantejar ser capellà. Finalment, va optar per l'educació ... abans de que li piqués el cuquet del món de la faràndula i cursés estudis d'interpretació.
·
La seva carrera la va començar a l'Everyman Theatre (al costat d'altres actors reconeguts com Bill Nighy o Jonathan Pryce). El seu espai era l'escenari teatral i -com no pot ser d'una altra manera vivint a Anglaterra- destacà en diferents obres del mestre Shakespeare, arribant a treballar en la prestigiosa Royal Shakespeare Company.
·
Com ja deveu saber, el món mundial el va descobrir en el cinema en un paper colpidor: el de pare sofrent a En el nombre del padre (1993) de Jim Sheridan. El personatge de Giuseppe Conlon li obrí les portes de la pantalla gran amb una nominació a l'Oscar com a millor actor secundari ... aquest seria el seu principal rol: d'etern secundari (però quin secundari!).
·
Va participar a: Hamlet (1990), El último mohicano (1992), el país el agua (1992), Alien 3 (1992), Sospechosos Habituales (1995), Tocando al viento (1996), Romeo+Julieta (1996), Amistad (1997), Atando cabos (2001), El jardinero fiel (2005), Origen (2010), The Town (2010) o Furia de Titanes (2010). Molt interessant és la seva interpretació en el documental The Age of Stupid (2008), que tracta sobre el calentament global de la terra mitjançant la dramatització sobre un home vell (el sr. Postlethwaite) que en el 2055 es pregunta per què no vam fer res per aturar la devastació del planeta. Tots aquests treballs ens mostren un professional polivalent, versàtil i amb carisma. El sr . Spielberg va afirmar que era 'el millor actor del món', després d'haver treballat amb ell en un parell de projectes.
·
Va viure molts anys amb la sra. Jacqueline Morrish (productora de la BBC), van tenir dos fills i es van casar en el 2003. En el 2004 li van concedir l'Ordre de l'Imperi Britànic (OBE) i el 2006 fou anomenat Doctor honoris causa per la Universitat de Liverpool. En relació al cinema, va estar nominat a múltiples premis, però en va rebre pocs: algun per Sospechosos habituales i per la darrera que s'ha estrenat a Catalunya: The Town.
·
Des del 1990, amb el terrible diagnòstic d'un càncer, la lluita del sr. Postlethwaite per curar-se fou incansable... si us fixeu en la data, veureu que tota la seva trajectòria en el cinema la fèu amb la seva espasa de Damocles particular... potser aquesta és la raó de que la seva mirada ens despertés (almenys a mi) bon rotllo, tranquil·litat, tendresa i ganes de protegir-lo...
·

AQUEST ANY ...

·
em dec haver portat molt bé ...
·

dimecres, 5 de gener del 2011

SLACKERS

·
En Regreso al futuro (1985), a Marty McFly (Michael J. Fox) se le acusa no tan sólo de ser un slacker, sino de ser, también, hijo de un slacker. O sea que poca broma.
·
El vocablo inglés slack significa desde flojo hasta negligente, pasando por perezoso o vago. De ahí que el verbo to slcak apunte hacia la idea de gandulear o holgazanear, que es lo que lleva al slacker, es decir, al disparo verbal contra el muy vago y gandul de McFly. La acusación resulta aún más mordaz si se tiene en cuenta que llamaban slackers a los que no arrimaban el hombra durante la guerra.
·
La generación X de hace una década ha dado un paso a la generación slacker actual, formada por miles de jóvenes que ni esudian ni trabajan, que por estos pagos se conoce como la generación ni-ni.
·
Además de padecer estos chicos lo más recio de tantas crisis, por mucho que se esfuercen, les es casi imposible atisbar un futuro halagüeño. ¿Cómo explicar si no semejante parálisis generacional? Probablemente viene de lejos, desde al menos 1913, año en que Henry Ford introdujo en sus fábricas la producción en cadena. A cambio de salarios más altos, a los obreros se les exigía que dejasen de pensar. Desde entonces, hay dos tipos de trabajador: el blue collar (de cuello azul=obrero) y el white collar (de cuello blanco=oficinista). Luego están los licenciados, claro. Ninguna alternativa atrae a los slackers. Por algo será. ¡Qué regrese McFly!
·
John W. Wilkinson
a Globish del Magazine
de La Vanguardia del 26/12/10
·