L'estàtua de bronze, amb el groguenc borrim que neva de l'arbrat del parc, assenyala un bony d'una erecció significativa a l'engonal, la claror del dia primaveral posa lluor als aplecs del paquet, i una senyora que passa, amb un cistell ple de verdura, dubta si la visió és fruit del rosari de boles argentades que ha decidit provar de portar enfornades, com li recomanà la seua amiga Sofia, o si pot ser que un esperit ha ocupat la immobilitat del prohom homenatjat. Una cosa sí que sembla comprovada, amb un mica més de taló en la tria del calcer el plaer és més intens. S'ha d'asseure en un dels bancs deixant el cistell al terra. L'estàtua li fa l'efecte que cada vegada està més trempada.
Josep Igual (2013: 137). Amors gairebé eterns.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada