divendres, 8 de maig del 2009

PRE-CANNES'09

·
Un any més, ja falta poc per al 'glamourós' festival de cinema de 'La cote d'azur' (un dry martini, please!); aquest any, ha rebut menys subvenció del govern francès, estem de crisis, i potser el luxe i les joies brillaran menys aquest any ('malgrait tout', els hotels de super-luxe ja mostren els cartells de complet).... fa uns dies presentaren la programació d'aquesta edició, la 62!!!....
·
Com ja hem comentat, el Festival arrencarà amb Up de Pixar i estarà farcida, farcida de films i autors/directors esperats, com Ingloriuos basterds (Tarantino), Bright Star (Campion), La cinta blanca (Haneke), Taking Woodstock (Ang Lee), Visage (Tsai Ming Liang), Looking for Eric (Loach), Vincere (Bellocchio) i -com vam dir- l'Anticristo (von Trier)... en total 20 pel·lícules en competició. Fa unes setmanes -i fora de Festival- van entregar la Palma d'Or a tota la seva carrera a Clint Eastwood, merescut, merescut!!!.
·
Aquest any, el festival ha mirat cap a la península ibèrica, ho fan en comptades ocassions, sempre 'passen' del cinema espanyol i català (exceptuant Almodóvar, és clar!)... però aquest cop estrenaran film a Cannes: Almódovar, Amenàbar (Ágora) i la Coixet (i el seu Mapa dels Sons de Tòquio).
·
La gran absència (i molt comentada en els mitjans) és l'esperada Tetro de Francis Ford Coppola, que poc satisfet amb el tracte rebut per l'organització de Canes'09 ha volgut decantar-se per estrenar en el Festival Internacional de Cinema de Seattle.


(algú/na s'anima a regalar-me una setmana de Festival????)

per si no l'havíeu vist, aquí està Ágora -Alejandro Amenábar (ui, quantes 'a'!!!):

··

dijous, 7 de maig del 2009

MADONNA COL BAMBINO

(Lorenzo di Credi, 1456-1537. Museu del Vaticà)
·

Feia molt temps que en volia parlar... ja sé que no és cap notícia de 'rabiosa' actualitat, es tracta de quelcom que va 'saltar' als mitjans de comunicació a finals de l'any passat: Facebook elimina fotografies de mares donant el pit (o 'piti', com ho anomenem a can K) per considerar-les obscenes.

Es va crear un 'grup Facebook' de reacció que ha aconseguit més de 85.000 membres que sol·liciten la revisió d'aquesta decisió sota el nom de “Hey Facebook, breast feeding is not obscene”, acompanyades de 3.141 fotografies de nens i nenes feliços 'menjant piti' de la seva mami.... “Facebook, esperamos más de vos, y esperamos que te des cuenta de que las mujeres que están amamantando tienen derecho a mostrar fotos de sus bebés comiendo, así como los bebés con mamadera tienen derecho a ser vistos. En un esfuerzo por aplacar a la gente de mentes cerradas, sólo estás ayudando a perjudicar a los bebés, a las madres y a la sociedad”, exposa el grup en el seu 'muro'.

Responsables de Facebook van argumentar, en el seu moment, que les fotos havien estat denunciades com a inapropiades per altres usuaris.... sí, sí, tremendo!!!.

I aquí teniu una foto que vam fer al Museu del Vaticà en la darrera escapada a Roma. Sí, del Vaticà, reducte de bones maneres, de moral, de castedat, de tot allò pur... (sic, sic i re-sic)... doncs allà podem admirar un quadre com aquest (dels segles XV-XVI) on una mami dóna piti al seu fill, com sempre, des de que el món és món....

Senyors i senyores de Facebook reflexionin!!!

·

dimecres, 6 de maig del 2009

GEORGE NOT INCLUDED...

·
For Polita...
·
·
Happy Birthday, George !!!
·

dimarts, 5 de maig del 2009

LAS HERRAMIENTAS DE CLINT


La primera vez que vi un delantal para herramientas como el que Clint Eastwood le regala a su vecinito y amigo del pueblo hmong, en Gran Torino, fue en Manhattan, a mediados de la década de los sesenta. Por entonces se estaban construyendo unos cuantos edificios en la conjunción de Broadway con la 42th St., al sur de aquella Times Square que el alcalde Giuliani todavía no había convertido en parque temático familiar. Deslumbrada por la utilidad de la prenda -siempre he sido una enamorada de los bolsillos y, como mujer, siempre una eterna cazadora de tan necesarias concavidades, siempre una permanente defraudada por la tacañería e insensibilidad que los modistos, tan entretenidos haciendo molinetes en el aire con las manos, muestran al respecto-, recuerdo que pensé que un país que facilita que sus obreros de la construcción puedan encaramarse a lo alto de los andamios, cubiertos con cascos protectores amarillos y con delantales a juego repletos de fascinantes herramientas, un país así, decía, seguro que era más fuerte y capaz. Como su cine.
·
Clint Eastwood también debió de creer eso durante mchos años, durante décadas, mientras fue Harry el Sucio sin saber qu iba creciendo hacia el humano adulto que nunca se perdonará haber matado a un crío en Corea, pero que aún menos se perdona que le dieran por ello una medalla.
·
El héroe americano, pues (¿o debemos decir estadounidense?), termina su tarea de una vida, su filmografía de machote y, sin disparar una bala, acepta que las cosas ya no son como solían y se mete solito en su sarcófago. Hay que tener valor para hacer eso, pero hay que tener, sobre todo, decencia. Me gusta Gran Torino por eso, porque es una película decente en la que nadie renuncia a su mierda, y en la que la compasión, el ponerse en lugar del otro, triunfa. Eastwood el director se había acercado ya en numerosas ocasiones al lado oscuro del alma humana americana (estadounidense), a la ciénaga en que a menudo duerme el héroe salvapatrias. Pero ahora traza su testamento, con la nitidez de los sentimientos esenciales, de las sustancias primordiales y eternas.
·
La América (los Estados Unidos) que Eastwood refleja tiene mucho que ver con la que invade The Wire. Y el delantal con herramientas se parece a las manos del detective Lance, o como se llame, en The Wire, ya saben, el que talla muebles en miniatura mientras espera que le usen para intervenir con sus escuchas a los malos, y que recbie el premio especial dedicado a un hombre decente: enamorarse y casarse con una puta buena a quien también la vida trasteó de manera mala.
·
Me gusta 'Gran Torino' -"Yo le puse el árbol de dirección a ese coche en 1972"- porque habla de conseguir las cosas con esfuerzo, porque en ese santuario que es el sótano en donde el protagonista tiene su taller, ni una herramienta carece de objetivo ni de sentido. Es más, mucho más de lo que hoy puede decirse de muchos seres vivientes que dan la lata todos los días desde televisión.
·
Quisiera que los que nos gobiernan, por ejemplo, bajaran a un sótano lleno de herramientas y supieran exactamente para qué hay que usar cada una. Y que, de no saberlo, preguntaran a un experto. Pero a un expero de verdad. De los que se dan con sudor, no con palabrería. Quisiera que todos hiciéramos lo mismo, que descubriéramos el valor del trabajo, el valor del acoplamiento de las piezas, el valor de lo que vale por lo que es, no por lo que parece ni por lo que creemos que nos hace parecer.
·
Seguramente no hay forma de conseguir un mundo así, o quizá sí, sólo que algunos de nosotros no lo veremos, pero habrá valido la pena dejarlo dicho. Que con unos alicates se puede volver a empezar.
·
Anoche, después de ver la peli con un amiga, nos sentamos en una terraza. No dejaron de pasar orientales por delante. Nos miramos y nos sonreímos: "Algún día les tendremos que dedicar algo de atención, ¿no?". Aunque sólo sea para que la utilidad de las herramientas en las que creemos no caiga en delantal roto.
·
Maruja Torres
(a El País Semanal, 26/04/09)
·
·

dilluns, 4 de maig del 2009

SRA. MERCE LLEIXA

1960-2009

Aquest dissabte descobríem a les necrològiques (bé, primer m'ho va dir Nur) que havia mort la sra. Mercè Lleixa -el dia 1 de maig- amb només 49 anys... nascuda a Roquetes (Baix Ebre) el 1960, una de les actrius més energètiques de Catalunya.

La coneguérem a la dècada dels '90 amb la peli Què t'hi jugues Mari Pili? (1990), quan Ventura Pons no se'ns havia posat 'literat' i filmava pel·lícules 'populatxeres' i (suposadament) còmiques; gràcies a aquest film, la Lleixà guanyà el premi de Cinematografia de Catalunya. La sra. Lleixà apareguè a Cucarachas (Toni Mora, 1992) i Gràcies per la propina (1996, Francesc Bellmunt) i la seva darrera peli fou El Kaserón (2009) el debut cinematogràfic de Fele Martínez.
·
Però, com sempre, allò que li donà la fama fou la 'tele', gràcies a papers a Nissaga de Poder i, sobretot, el d'Alícia (la panadera) a El Cor de la Ciutat (Tv3).
·
Però el seu punt fort era el teatre .... es va llicenciar en art dramàtic a l'Institut del Teatre i el teatre fou el seu punt fort, obres com La Colometa, La cantant calba, Macbeth, Valentina o 6 personatges en cerca d'autor... i, sobretot, l'obra Fatma, (dins del Festival Entrecultures de Tortosa) en la que Lleixà reflexionà sobre la condició femenina en un país àrab i denuncià la desigualtat i maltractament que pateixen les dones.
·
El 2004 va provar sort com a directora teatral amb l'obra 'Mínim-mal Show' al Teatre Regina, al capdavant de la companyia jove 'elnacionalNoensvol' (tota un declaració de principis!), un obra de Sergi Belbel i Miquel Górriz. ... si voleu saber mes coses, només cal que cliqueu aquí, Tv3 us explicarà més coses.
·
La sra. Lleixà, certament, no és una de les actrius de l'star system català (això existeix?) però destacà per la seva naturalitat, jovialitat, l'alegria de la seva mirada, la seva veu característica i la seva energia... regalava energia !!!