SR. ANDY FLETCHER

 (1961-2022)

Fa uns dies, de forma inesperada, moria un dels components de Depeche Mode, un dels grups musicals que més m'han acompanyat al llarg de la meva vida, sobretot, en la joventut.

Andrew John Leonard Fletcher, va nèixer a Nottingham -era el gran de 4 germans- però va passar la seva infantesa a Basildon (Essex) allà era company d'escola de Martin Gore. El sr. Fletcher l'any 1976 va formar amb Vince Clarke el grup No Romance in China, amb el que no van fer massa 'cosa'; el mateix sr. Clarke va formar grup amb Martin L. Gore: French Look ... els 3 van coincidir, finalment, a Composition of Sound al que s'afegiria un temps més tard el cantant David Gahan per a acabar amb el nom definitiu de Depeche Mode. El sr. Fletcher no tenia un talent especial per a la música, però sí per a portar 'els negocis', així que va fer de manàger els primers anys, malgrat que també ocupà el lloc de teclista des del primer moment.

Després del primer disc -Speak & Spell, 1981- el sr. Vince Clarke abandona el grup i és subtituït per Alan Wilder. De Depeche Mode, el sr. Fletcher fou el pimrer en enregistrar un disc en solitari -que no va arribar a publicar: Toast Hawaii (1984), en el que Gore i Wilder van col·laborar en el piano; es tractava d'un disc de covers, com també faria el sr. Gore anys més tard. El sr. Wilder es va discutir diversos cops amb Andy Fletcher fins que el primer va deixar el grup l'any 1994, poc abans de que acabessin el disc Violator. El van substituir per Daryl Bamonte.... Així doncs, de 1982 a 1995 van funcionar com a quartet. 

Sembla ser que aquesta primera crisi van fer que es plantegessin desfer el grup, el sr. Gahan tenia seriosos problemes amb les drogues i el sr. Gore tampoc no anava faltat de problemes ... però Andy Fletcher fou el que va mantenir el grup unit i el va fer tirar endavant. D'aquesta forma, l'any 1997 el sr. Fletcher va assumir el rol de portaveu del grup.

L'any 2003 crea un segell discogràfic especialitzat den música electrònica -Toast Hawaii- i començà a presentar-se com a Dj, i tingué un notable carrera 'punxant' en festivals d'Europa, Àsia o Amèrica del Sud. És l'únic membre de Depeche Mode que no va cantar mai, si bé podia fer algun cor en els directes.

El sr. Fletcher ha tingut diversos rols dins de Depeche Mode: baixista, manàger, portaveu, va manifestar en diverses ocasions que ell disfrutava en les qüestions més comercials de la banda.

Certament, era el més discret dels 3: si Gore era el compositor principal i vocalista ens algunes perles de la discografia del grup; si Gahan era cantant i imatge més visible ... la discreció de Fletcher contrastava en la seva capacitat per mantenir unida la banda en els moments més difícils. Si Depeche Mode ha arribat fins a on ha arribat ha estat gràcies al sr. Fletcher. Que ha mort amb només 60 anys.... què serà de DM sense ell?

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO #PROGRAMA100

TORNA 'THE KINGDOM' DEL SR. LARS VON TRIER

 

Fa 25 anys, el sr. Lars Von Trier va idear i realitzar una sèrie estranya, de culte, fascinant, inquietant i trencadora.... com la majoria de 'coses' que fa el sr. Von Trier.

'The Kingdom' -Riget, en danès- va tenir una primera temporada el 1994 i una segona -Riget II- el 1997. Filmin ha arribat un acord amb la productora -que ha remasteritzat la sèrie original- per re-estrenar-la a la seva plataforma i poder oferir en exclusiva la temporada 3 que ens arribarà 25 anys després. És una bona notícia la recuperació d'aquesta sèrie, difícil de veure enlloc i una autèntica obra de culte per entendre millor l'univers del sr. Von Trier. De fet, la notícia global és que Filmin ha aconseguit els drets d'exhibició de tota la filmografia del director danès, per tant, podrem gaudir dels primers treballs del director.

'The Kingdom' és una sèrie que ens parla d'un hospital laberíntic situat damunt d'un pantà. Sèrie complexa, amb moltes capes, amb un caràcter marcadament de terror i tocs sobrenaturals. El repartiment estava ple de figures de la interpretació nòrdica, com l'immens Udo Kier, per exemple, o Lars Mikkelsen.

La Temporada 3 s'anomenarà 'The Kingdom: Exodus' i s'afegirà Alexander Skarsgard. Seran 5 capítols de 60 minuts cada capitol. La podrem veure a Filmin a la tardor d'aquest any.

Bona notícia !!!

'CRASH' AL CINECLUB LA RAPITA

Per primer cop en la història del CineClub La Ràpita el sr. David Cronenberg entre a l'Auditori Sixto Mir i ho fa amb una de les seves pelis de culte: CRASH.

El sr. Cronenberg és un director autor que ens ha regalat perles dins de la Història del Cinema. Ell és un dels exponents del que s'ha anomenat 'horror corporal' amb el que explora les pors humans davant de la transformació física i l'infecció juntament amb la creació del concepte de 'nova carn', en la que s'eliminaven les fronteres entre allò mecànic i allò orgànic. Al voltant d'aquestes idees gira l'obra cinematogràfica del sr. Cronenberg.

Si bé en els seus inicis, es va centrar en la part més d'infecció amb films gruixuts que rascaven el cinema gore com: Shivers (1975), Rabid (1977) o The Brood (1979). Es va oferir un remake que superava l'origina amb The Fly (1986) i a finals dels '80 i principis dels '90 el seu cinema es torna més elegant, més polit, però amb temes igualment inquietants i orgànics, com Inseparables (1988), Naked Lunch (1991) o Spider (2002).

En els darrers temps ha aparcat una mica 'la carn' i 'lo físic' per a centrar-se en formes d'expressar la violència -com a A History of Violence (2005) o Eastern Promises (2007)- o de radiografiar la contemporaneïtat -com A Dangerous Method (2011), Cosmopolis (2012) o Maps of the Stars (2014).

Després de 8 anys sense dirigir enguany estrenarà Crims of the Future.

La pel·lícula que veurem avui gràcies al CineClub La Ràpita té totes les característiques que defineix l'estil Cronenberg: atmosfera malsana, barreja d'orgànic i mecànic, manipulació del cossos i sensualitat mitjançant la història (escrita per J.G. Ballard) d'uns personatges que pateixen de sinforofilia: excitació sexual pels accidents de cotxe. Un thriller inquietant i morbòs.

'Crash' s'emportà el Premi Especial del Jurat en el Festival de Cannes d'aquell any i va guanyar 6 premis de l'Academia de Cinema i Televisió del Canadà, incloent millor director i guionista.

Així doncs, aquesta tarde viurem emocions fortes al Sixto Mir !!!

SR. VANGELIS

(1943-2022)

 

Portem unes setmanes horribles pel que respecta a la mort de personalitats de la cultura, una d'elles és el mestre Vangelis. Una peça clau de la meva memòria musical, tinc molt present els 'viatges' que la seva música em despertava quan era adolescent. El sr. Vangelis no ha deixat de fer música i no ha deixat de publicar treballs discogràfics, malgrat que la corrent musical coneguda com a New Age ja queda molt lluny, i no està de moda. El sr. Vangelis ha estat impertèrrit a tendències, ell ha construït un edifica sonor i musical com pocs artistes contemporanis.

El que va nèixer amb el nom d'Evangelos Odysseas Papathanassiou a Volos en una família benestant fou una de les primeres persones de Grècia a tenir un sintetizador  i amb 6 anys ja feia concerts a nivell familiar. De ben jove, va debutar  com a teclista en el grup The Forminx, que imitava i continuava l'estètica The Beatles. L'any 1966 reb l'encàrrec de la seva primera BSO: 5.000 psemmata del director Giorgos Konstadinou. Després va entrar en una banda de rock progressiu i pop psicodèlic: Aphrodite's Child, en el que també estava el seu cosí, el sr. Demis Roussos. Van publicar 3 LPs i van tenir èxits notables.

Aquí es produeix un punt d'inflexió en la carrera del sr. Vangelis optant per engegar una carrera en solitari, abans de que Aphrodite's Child es desfès ell ja havia editat el primer LP: 'Sex Power' (1970), una BSO del director Henry Chapier. Aquests inicis dels '70 el porten a col·laborar en diversos grups de jazz, jazz-rock o jazz-electroacústic, amb els que publica un parell de treballs discogràfics.

El sr. Vangelis està buscant el seu estil, edita discs amb un poema simfònic sobre el maig de 1968 o una fussió de rock i folclore mediterrani a Earth (1973).

Els primers pasos del sr. Vangelis en solitari foren les BSO, a mitjans dels '70 s'encarrega de la composició de Entends-tu les chiens aboyer? (1975) de François Reichenbacj, La Fête Sauvage (1976) de Frederic Rossif i la sèrie del mateix director que l'anterior film: L'Apocalypse des animaux (1973), aquesta BSO fou el seu primer èxit de vendes sobretot amb el tema La petite fille de la mer (1973).

Els diferents àlbums que el sr. Vangelis anà publicant a finals dels '70 l'anaven erigint com un pioner de la música electrònica i la new age. Heaven and Hell (1975), Albedo 0.39 (1976), Spiral (1977) Beaubourg (1978), China (1979) i Opera Sauvage (1979) són un bon exemple. La majoria de caràcter conceptual, uns més 'difícils' que altres però la majoria tenen algun tema més accessible amb el que es guanyava l'interès del gran públic; això i que alguna de les seves peces foren escollides com a sintonia en sèries mítiques de la TV com 'Cosmos' de Carl Sagan.

La dècada dels '80 comença amb el disc que contè un dels seus temes més reconeguts: See you later (1980) inclou 'Memories of Green', famosa perquè s'inclourà en la BSO de Blade Runner dos anys més tard. L'any 1982 guanya l'Oscar a la Millor Banda Sonora -imposant-se al John Williams de En Busca ddel Arca Perdida- amb Carros de Fuego... des de llavors la imatge d'algú corrent (i a càmera lenta) va associada a la seva música; qui no ha tararejat aquest tema algun moment de la seva vida (tot i que la majoria no hagin vist el film)?. La barreja de música electrònica i ètnica  amb jazz i blues, reafirmant l'ambient de cinema negre que creà Ridley Scott en la mítica Blade Runner li proporcionà el reconeixement definitiu. 

Els treballs del sr. Vangelis els anys '80 i '90 alternaven sons més comercials i accessibles amb projectes més arriscats, d'aquesta època són: Antarctica (1983), Direct (1986), Soil Festivities (1984), Invisible Connections (1985), Mask (1985). La dècada dels '80 acabà amb una BSO que no es va arribar a publicar mai: 'Francesco' (1989) de Liliana Cavani amb Mickey Rourke com a San Francisco de Asís.  A The City (1990) va barrejar l'elctrònica amb aires urbans ... i 2 anys després arribaria una altra BSO que es faria mundialment famosa: 1492 Conquest of Paradise (1992), un altre cop dirigida per Ridley Scott.

La dècada dels '90 acabà amb discs conceptuals com Voices (1995), on explora les possibilitats sonores de la veu humana;  Oceanic (1996) i Greco (1998).

El segle XXI comença amb la demanda de la NASA a que fes un himne per a la missió de Mars Odyssey ... aquest tema desembocà en el disc Mythodea (2001).

El 2004 arriba una altra BSO rellevant per al film del sr. Oliver Stone: Alexander. Tres anys més tard publicà una atra BSO per a un documental sobre la vida de El Greco (res a veure amb el seu trebal dels '90).

Els darrers treballs del sr. Vangelis tenen a veure amb l'espai: Rosetta (2016) i Juno to Jupiter (2021), el seu darrer treball editat. La Unió Astronòmica Internacional li va posar el seu nom a un asteroide, es deia 6354 i el van canviar per 'Vangelis'.

Considerat com un dels pioners de la música electrònica tingué una trajectòria paral·lela com a pintor, arribant a realitzar diverses exposicions a nivell internacional. Ben poca cosa sabem de la seva vida privada... va morir als 79 anys per complicacions amb el Covid19.

Per a mi, les atmosferes del sr. Vangelis van molt lligades a les del sr. Jarre. Els dos em feren viatjar en els meus anys d'adolescència escoltant els seus temes en bucle un cop i un altre... 

Amb més de 40 àlbums, la màxima popularitat l'aconseguí amb Carros de Fuego, Blade Runner i 1492 però us animo a que us submergiu en els treballs d'aquest mestre de la música atmosférica, emotiva i èpica. 

Llarga vida a la música electrònica !!!!