EL #JOEMQUEDOACASA DE L'ART

Aquest quadre és un dels més famosos del sr. Edward Hopper, Nighthawks de 1942. Bé, exactament aquest no és, ja que el quadre original és el que teniu aquí: 

Sí, han desaparegut els protagonistes. Es tracta d'un retoc, fet amb photoshop, que forma part de la iniciativa artística 'Mándalos a casa'. Suposem que les noves indicacions, més estrictes,  en quant al confinament farà que més gent es quedi a casa... però quan va començar la quarentena moltes eren les persones que feien poc cas a les recomanacions de quedar-se a casa. Davant d'aquest fet, el creatiu Tony Conceptfarmer i l'experta en marketing Helena Juan han engegat aquest projecte a Instagram: fe desaparèixer els protagonistes d'obres artístiques reconegudes com una forma de conscienciar a la població de que ens hem de quedar a casa si volem controlar l'impacte de la pandèmia. Així, obres com 'Nighthawks', 'Chop suey', 'La gitana durmiente', el 'Guernica', las 'Meninas' ... o la 'Terrassa de cafè per la nit':

veuen com els personatges desapareixen del quadre, provocant un efecte estrany en l'espectador, com d'obra inacabada. La idea és transferible al Cinema, aquí està l'icònic fotograma de Joker de les escales ... però sense el Jóker, que ha decidit #Quedar-seAcasa

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO -#PROGRAMA68

SR. 'CHICHO' IBAÑEZ SERRADOR

(1935-2019)

Fa uns mesos moria un dels grans 'creadors' audiovisuals de la península. Narciso Ibáñez Serrador o 'Chicho' Ibáñez Serrador ens ha deixat un llegat considerable: en programes de televisió, en sèries, en pel·lícules, en teatre, en guions i, fins i tot, en expressions populars... bàsicament, Chicho fou un pou inesgotable d'idees. El cinema fantàstic i de terror llueix gràcies a les perles que ens va regalar.

Nascut a Montevideo (Uruguay) un 4 de juliol fill de dues personalitat de la 'farándula': Narciso Ibañéz Menta, director i actor teatrel i Pepita Serrador, actriu. I els pares del  seu pare eren Narciso Ibáñez Cotanda i Consuelo Menta Ágreda una parella espanyola que tenia una companyia de varietés i van emigrar cap a Argentina l'any 1920. El petit 'Chicho' acompanyava als seus pares en les seves gires teatrals i en 8 anys va fer el seu primer paper com a doblador: el conill Tambor de la peli de Walt Disney Bambi, en la versió llatina. Els seus pares es van divorciar i ella va anar a viure amb la seva mare, amb la que es trasllada a Espanya l'any 1947, aquí va estudiar batxillerat als Hermanos de La Salle de Salamanca. De petit, el sr. Ibáñez Serrador va patir 'porpra hemorràgica', una malaltia que no permetia jugar amb altres nens ni practicar esport, això el va convertir en noi solitari, i la soledat és una gran aliada de la lectura, la imaginació i la creativitat...  Els seus dies es plenaren de les idees de Allan Poe o  Ray Bradbury.

Tenint en compte la professió dels seus pares, treballà com a acomodador, venedor d'entrades i, finalment, d'actor ... L'any 1951 debuta com a actor teatral en un petit paper a Filumena Marturano d'Eduardo De Filippo. Poc després es va apartar del teatre i per amor va marxar a viure una temporada a Egipte. 

A nivell professional el sr. Ibáñez Serrador va començar com a guionista, de teatre, de novel·les radiofòniques i, molt sovint, sota el pseudònim de Luis Peñafiel. A finals dels '50 marxa a Argentina i el seu pare li ofereix treballar a la televisió d'aquell país. Allà va escriure molts guions televisius: Historias para mayores (1957, 1960), El fantasma de la òpera (1960) i, sobretot, Obras maestras de terror (1960-62), la seva primera sèrie de terror i, després, una altra de ciència-ficció: Mañana puede ser verdad. El ritme frenètic i la poca qualitat de la televisió argentina el va fer marxar cap a Espanya ...

Torna a Espanya el 1963, tenia 28 anys i va buscar feina a TVE lligant allò en el que tenia més experiència: el teatre i la televisió. Va treballar a Estudio 3 (1964), el programa de teatre televisat i realitzà diferents dels seus guions. 

I l'any 1966 arriba una de les seves grans produccions: Historias para no dormir. Un producte televisiu que en aquella època va provocar un fort impacte a l'audiència, el sr. Ibáñez Serrador seguia les passes del mestre Hitchcock. Aquesta sèrie aconseguí el premi Ninfa de Oro al millor guió en el Festival de Televisió de Montecarlo l'any 1967, era el primer premi internacional per a ell i per a TVE. Fou el primer de molts premis posteriors ...

Un parell d'anys després dirigeix el seu primer film: La residencia (1969). La seva trajectòria no feia pensar que el sr. Ibáñez Serrador fos el responsable d'un concurs televisiu en clau de comèdia, però així fou, l'any 1972 arribaria el seu producte més popular: 'Un, dos, tres... responda otra vez', tot un referent  nostàlgic per als que vam nèixer als setenta amb una infància on només hi havien 2 canals de televisió. Aquest programa fou un dels més 'llargs' de la televisió d'aquesta país: 1972-73, 1976-78, 1982-88, 1991-94 i sempre amb Chicho Ibáñez Serrador al capdavant. Un programa-espectacle ple de tot: d'humor, de cultura general, de música, de varietés... l'èxit fou tan gran que el sr. Ibáñez Serrador va accedir a ser Director de Programes de RTVE l'any 1974 però 'lo seu' no era la gestió així que va dimitir a les poques setmanes. Al llarg de la història de 'Un, dos, tres..' han passat noms com Victòria Abril, Emilio Aragón, Josep María Bachs, Míriam Díaz-Aroca i tots els humoristes més rellevants del país i en els guions dels seus programes hi trobem Fernando León de Aranoa, Joaquín Oristrell o Emma Ozores. Penseu que aquest programa va arribar a aconseguir una audiència de 24 milions d'espectadors quan al país hi havia 37 milions de població. El format del programa es va exportar a Portugal, Països Baixos, Alemanya o Regne Unit.

Dos anys després arribaria tot un hit del cinema de terror d'aquest país. '¿Quién puede a un niño?' (1976), que tot i que en aquell moment no tingué gran repercussió amb els anys s'ha convertit en una autèntica peli de culte sent capaç d'erigir als infants com a éssers perillosos i malèvols. Tota una experiència!

A finals dels '80 va emprendre altres programes i formats com Waku Waku, vigent fins l'any 2001 de forma intermitent. També arribaria Hablemos de sexo i la darrera 'idea' el Semáforo amb Jordi Estdella, una adaptació del programa La Corrida de la cadena italiana Canale 5; aquest programa durà de 1994 a 1997.

A princips del 2000, aparca la televisió i 'torna' al teatre com a director i actor recuperant una de les seves primeres obres Aprobado en castidad, escrita el 1952.

Tornà a la televisió, tornà a 'Un, dos, tres...' però les noves generacions de 2004 no van 'connectar' amb el producte. L'any 2005 Telecinco li proposa el projecte Películas para no dormir, amb directors com Alex de la Iglesia, Enrique Urbizu, entre altres.

La darrera creació fou Memoria de elefante (2003-2008), presentat per Patricia Pérez i poc conegut perquè fou emès per la cadena autonòmica de Castella-La Manxa TV; un concurs de 25 minuts en el que els concursants pujats damunt d'un gran elefant havien de resoldre jocs on s'exercitava la memòria.

Els darrers anys han estat durs per al sr. Ibánez Serrador, afectat per una malaltia degenerativa que li afectà la mobilitat i la parla. Estigué apartat de la professió i només intentava aparèixer en premis i homenatges, com el de la Seminci de Valladolid (2009), el Festival de Cine de Alicante... o l'any 2016 aparegué al Late motiv d'Andreu Buenafuente per a donar-li una sorpresa a Juan Antonio Bayona. El seu darrer acte públic fou l'any passat en rebre el Goya d'Honor.

El sr. Ibáñez Serrador només dirigí 2 pel·lícules per al cinema i infinitat de productes televisius i les seves 'idees' han estat el seu gran actiu: inquietants, transgressores en l'època en les que els tocà viure i sempre amb un toc de genialitat i creativitat. Bona part de la clau del seu èxit era l'obsessiu control per les seves produccions: tot passava per ell, ell ho havia de decidir tot, no delegava. 

Considerables són, també, la infinitat d'expressions que s'han incorporat al nostre llenguatge: "Hasta aquí puedo leer..", "amigos y residentes en...", "¡Campana y se acabó!", "Hemos venido a jugar" ... frases que hem fet servir i continuem fent servir els que vam nèixer als '70... 

Agraït pels moments divertits i terrorífics que el sr. Chicho ens ha fet viure...

L'OBSESSIO PEL COLOR DEL SR. WONG KAR-WAI

Hi ha directors i directores de cinema a les que considerem 'autors/es', és a dir, artistes que deixen el seu segell a cada pel·lícula que fan, que seríem capaços d'endevinar l'autoria d'un film seu veient només un fotograma. Certament, més de tres em diríeu que això és feina de la direcció de fotografia que és capaç de filmar-ho o de la direcció artística que és el professional que li dóna estil a tot plegat... potser teniu raó, el Cinema és un treball d'equip, però aquell que pren la darrera decisió a l'hora de filmar és la direcció i, molt sovint, que els films tingui un aspecte i unes interpretacions o unes altres depén de la seva última paraula... Potser no ens posaríem d'acord a l'hora de fer una llista però no em negareu que directors com Wes Anderson, Pedro Almodóvar, Jean-Pierre Jeunet o Xavier Dolan estarien en aquest grup d'autors ... i també el sr. Wong Kar Wai. 

El director xinès que tantes alegries ens va donar a finals dels '90 i principis dels 2000, ara el tenim una mica desaparegut, no dirigeix un film des de 2013. El vam descobrir amb la meravellosa In the mood for love (2000), però abans ens havia regalat  Chungking Express (1994) o Happy Together (1997) i després vindrien 2046 (2004) i My Blueberry Nights (2007). Les seves històries estan plenes d'amors impossibles, relacions intenses, films carregats de silencis i molta sensibilitat i el color hi juga un paper imprescindible. Un colors que són capaços de representar sentiments de forman impecable. 

Aquí teniu un vídeo que és un bon resum d'aquesta 'obsessió pel color' del sr. Wong Kar Wai... si no el coneixeu, ja tardeu en descobrir el seu cinema.

AY, LAS PAJITAS

McDonald's ha empezado a subastar sus últimas pajitas de plástico. Desde finales de febrero ya no hay en sus restaurantes, dicen. Empezó por una, del último lote que les queda, que colocó en medio de una marco ostentoso y la puso a la venta en eBay. El precio de salida fue de un euro, pero inmediatamente la puja se multiplicó por decenas de miles. Solidarios como son, el dinero recaudado se destinará a proyectos de la Fundación Ronald McDonald, dedicada a programas para mejorar la salud y el bienestar de los niños.

Las pajitas de plástico están ahora muy mal vistas porque contribuyen de forma tremenda a la polución global. Como alternativa proliferan las de papel, que tienen el problema de perder su rigidez cuando se sumergen en un líquido. Pero recuerdo que en mi niñez no había pajitas de plástico, sino de papel encerado, tal como las diseñó su inventor a finales del siglo XIX. En la antigüedad -sumerios y tal- eran tallos de plantas huecos. En esa misma niñez, cuando iba de vacaciones a una masía del Montseny, me acercaba al pajar, cogía una paja y me distraía sorbiendo agua con ella (no había Coca-Cola ni nada que se le pareciese).

Las pajitas de plático -que tuvieron su gran expansión tras la Segunda Guerra Mundial- se ofrecían como una opción para reducir el riesgo de contraer una enfermedad si bebías directamente de los recipientes -botellas, vasos...-, a menudo con poca higiene. Si alguna vez han visto las alcantarillas donde los lateros guardan las cervezas que luego venden por las calles sabrán de qué hablo.

A finales de los años ochenta, Nicholson Baker publicó una novela excepcional, La entreplanta, en la que su protagonista, un oficinista al que se la han roto los cordones de los zapatos, aprovecha la pausa del almuerzo para comprarse otros. Sus pensamientos -obsesivos, minuciosos- le llevan a reflexionar sobre las pajitas: las que se mantienen en su sitio, las que salen rebotadas y dificultan la succión, las rectas, las que se doblan... Son páginas y páginas de descripciones exhaustivas que ponían de los nervios a los amantes de la narrativa convencional.

A los que la narrativa, convencional o no, se la rempamplinfle, un consejo: compren pajitas de plástico antes de que sean historia. De aquí a unos años se demostrará que son una inversión que les ayudará a sobrellevar las penurias de la pensión; y perdón por la rima.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 

de La Vanguardia del 01/03/20