SR. LARS VON TRIER

Es tracta del director de cinema més conegut i reconegut internacionalment de Dinamarca (amb permís de Dreyer) ... i, possiblement, el més raro, també! perquè mira que és raro el tio!

El petit Lars va nèixer a Copenhague un dia com avui de 1956. Fill de pares comunistes i nudistes això ja ens dóna pistes de l'ambient educatiu en el que es formà: pensament d'esquerres i crític. Als 11 anys ja tingué la seva primera càmara de Super 8 amb la que realitzà produccions casolanes amb amics i familiars... això el portà a l'Escola Superior de Cinematografia de Copenhague a la dècada dels '80 i les seves pelis d'estudiants guanyà premis al Festival de Cinema de Munich, molts eren anuncis publicitaris. La primera pel·lícula fou el seu treball per a graduar-se en aquesta escola: El elemento del crimen (1984), una peli fascinant en quant a fotografia i atmòsfera enrarida que rebé el premi 'Logro Técnico' en el Festival de Cannes d'aquell any.

El 'von' al nom se'l va afegí ell mateix, com a tret distintiu per a estar més pròxim a directors que admira com Erich von Stroheim o Josef von Sternberg (sí, sí, es raro el noi!)(estic per posar-me'l jo, també: 'Ciutadà von K' !!! què no??!!).

El 1987 enceta la seva 'trilogia Europa' amb Epidemic (és la única del que encara no n'hem pogut gaudir!) la història d'un director de cinema -interpretat per ell mateix- que tracta d'aconseguí diners per a realitzar una pel·lícula sobre un virus que matxaca Alemanya... cinema dins del cinema... després vingué Medea (1988) per a la TV danesa i la darrera de la trilogia: Europa (1991), una comedia negra situada en la post-guerra de la IIGM a Alemanya.... per al Ciutadà K es tracta d'una de les seves millors pel·lícules i a nivell tècnic és A-PA-BU-LLANT!!!, superposicions, blanc i negre, color ... i la veu de Max von Sydow que ens convida, així que comença el film, a emprendre un viatge, una experiència hipnòtica ...

El següent projecte iniciat és Dimensión, un film en segments de 3 minuts filmat durant 30 anys.... òbviament, el resultat final està per veure (ja us deia que era 'raro'!).

Amb Dane Thomas Vinterberg crea Dogma95 per a retornar a l'origen dels valors cinematogràfics, evitant la manipulació de post-producció, amb un ús tècnic mínim (so real, no bso, fotografia sense filtres ni trucatges....) és un autèntic 'vot de castedat', com ells l'anomenaren. Molts/es es focalitzaren només en aquesta vessant tècnica, però també hi havia un component transgressor en les històries, les històries Dogma95 no eren històries 'normals', perseguien trencar, explotar, dinamitar estructures de la societat com la família (Celebración) o la malaltia mental (Los Idiotas), per exemple, i en les que les relacions de poder (qualsevol poder) eren molt presents...

Von Trier va crear i dirigir un serie de TV de 'culte': The Kingdom (Riget, 1994 de 280 minuts) i The Kingdom II (Riget II, 1997 de 286 minuts), dues miniseries sobre un hospital danés embruixat: pacients curiosos, situacions surrealistes, metges 'freaks' i fenòmens paranormals.... una serie inquietant i diferent (com tot el que fa!). Malauradament, la mort d'un dels protagonistes impedí rodar-ne la tercera part. Llàstima!! perquè la serie et deixa un sensació d'inacabat quan acabes amb les dues primeres parts .... (Stephen King ajudà a crear un remake USA que no li arriba ni a la sola de la sabata).

A Lars von Trier, el reconeixement mundial li arribà amb Rompiendo las Olas (1996) amb la que guanyà el Premi Especial del Jurat en el Festival de Cannes i que forma part de la trilogia 'Los Corazones de Oro', juntament amb Los Idiotas (o Dogma #2, 1998) i Dancer in the Dark (2000). Tot i que ell les 'vengui' com a parts d'una trilogia són tres projectes molt diferents i tots ells arriscats en el seu estil. La primera és un film dramàtic sobre el sacrifici, el poder de l'amor amb tocs espirituals, redemptors i divins, fantàstica Emily Watson en un paper que guanyà un Oscar; la segona, és una bomba audiovisual transgressora, una obra anarquista contra la imtage de la malaltia mental, amb escenes de sexe real; i la tercera, un drama-musical amb la perfecta Björk i per la que guanyà la Palma d'Or a Cannes a la millor Pel·lícula i millor Actriu. La música del film? preciosa, la fotografia? innovadora (més de 100 càmares digitals filmant simultàniament algunes cançons del film), la història? emotiva, dura, colpidora.... Aquest film ens confirmà, a nosaltres, que von Trier és un geni del cinema i a la Björk que mai més tornaria a treballar amb ell (es van estirar els cabells i crec que literalment).

El següent projecte és la 'trilogia sobre EEUU' Dogville (2003)(amb Nicole Kidman i una edició en DVD de 3 disc imprescindible!!! que inclou 'una sala de confessiones' on els actors i actrius posen a parir al 'dire') i Manderlay (amb Bryce Dallas Howard reprenent el paper de la Kidman) (2006) i la pròxima -encara pendent d'acabar és- Washington. La gran innovació és que no hi ha decorats i tot està enregistrat en un hangar tancat i amb els espais pintats en el terra.... la Lauren Bacall genial! És curiós com el sr. von Trier ens parla d'un país al que no ha viatjat mai i no pensar fer-ho, pateix d''aviofòbia'.

·

El 2007 provà sort amb un comèdia El jefe de todo esto que no fou massa entesa: massa intel·lectual per a ser una comèdia i massa irònica per a ser una pel·lícula seriosa... òbviament, no és de les seves millors obres però té molts aspectes 'salvables' (o és visió poc crítica de mitòman???!!!)... pel que diuen, però, el sr. von Trier caigué en una depressió, potser pel poc ressó del film?

El sr. Lars von Trier és d'un dels directors actuals més 'polaritzat' del cinema: o l'adores o l'odies... poca gent és queda en el terme mig. Transgressor, crític, tocs d'anarquia, explota les convencions i els paràmetres de les estructures de la nostra societat ... i, a més, pint quadres!!! (que encara no hem localitzat, però!). ·

·

La nova peli és un film de terror, Antichrist, que s'estrenarà en el proper Festival de Cannes i en la que retorna al gènere de la serie de TV de The Kingdom. En ella, se'ns planteja el dubte de si el món hagués estat creat pel diable mentres en expliquen la crisi de parella dels protagonistes: Willem Dafoe (sempre pertorbador) i Charlotte Gainsbourg (sempre encantadora).... us deixo amb el tràiler....

PER MOLT ANYS, LARS !!!

BAFF09 !!!!

Ja el tenim aquí un altre cop!! El Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona que, any rera any, va guanyant un lloc més sòlid en l'agenda de festivals de cinema. Aquest any arriba a la seva 11ena. edició i del 30 d'abril al 10 de maig ens oferirà una ampli ventall cinematogràfic del bo i millor que s'ha realitzat en el -gran i variat- continent aisàtic.

Aquest any han seleccionat més de 60 pel·lícules i després de l'èxit de l'edició de l'any passat han decidit aportar novetats: eliminació de la secció 'País Invitado'; creació del Focus Sud-est Asiàtic on es mostraran films dirigits per joves realitzadors de Filipines, Indonèsia i Malaisia; creació de la secció 'Emergentes' amb directors que poden arribar a ser referència del cinema del futur...

En la secció Oficial a competició participen 13 pel·lícules procedents de Taiwan, Japó, Xina/Hong Kong, Filipines, Corea del Suc, Malaisia, Indonesia i Tailandia.

Els principals premis decidits per un jurat internacional són: el 'Durian d'Or', a la millor peli feta per un director 'nou talent' amb menys de 3 films realitzats; l'altre premi és el 'Premi Cinematk', que va acompanyat del compromís d'estrenar-la en cinema i en televisió... ajudant a fer ressó d'una cinematografia poc present en els mitjans audiovisuals...

Com ja us podeu imaginar destacar films no és feina fàcil, tenint en compte que aquesta cinematografia està mooooolt allunyada dels circuits 'normals' de distribució i el desconeixement de molts d'ells és, en la majoria de casos, absoluta; tot i això, podem destacar-ne 6:

GLASSES (Megane, Japó-2007), és la peli inaugural del Baff'09, de Naoko Ogigami, en la que es redescobreix el plaer per les coses senzilles de la vida... unes vacances en una platja japonesa...un lloc on els mòbils no funcionen, la vida s'enlenteix.... film encantador, de bon rotllo....

PARKING (Ting Che, Taiwan-2008), es tracta de la peli 'màfia' del festival, en la línia de Johnnie To (valorat per Scorsese), dirigida per Mong-Hong Chung ens proposa una baixada als inferns del seu protagonista desencadenada per un fet tan banal com un cotxe aparcat en doble fila.

SERVICE (Serbis, Filipines-2008). Dirigida per Brillante Mendoza, és un nou valor en la direcció que va està present -amb aquest film- en la secció oficial del Festival de Cannes. El film és una història sobre les relacions de família i els vincles amb els clients del negoci que porten: una sala de cinema porno, que va viure temps millors....

ACHILLES AND THE TORTOISE (Akires To Kame, Japó-2008). Es tracta de la peli que tanca la trilogia de Takeshi Kitano sobre el paper de l'autor, del creador (després de Kitanos i Glory to the Filmmaker). Un Kitano poètic que mitjançant la figura d'un pintor reflexiona sobre el sentit de l'art.

·

STILL WALKING (Aruitemo, Aruitemo, Japó-2008). Es tracta de la nova obra de Hirokazu Kore-eda, que guanyà una edició anterior del Baff amb la colpidora Nadie Sabe. En aquest cas, ens mostra la vida, durant 24 hores, de tres generacions d'una família. Film costumbrista, sensible i emotiu d'un director que ja té pendent d'estrenar un nou film: Air Doll, que es veurà al proper festival de Cannes.

DREAM (Bi-mong, Corea del Sud-2008). La nova perla (segur!) del Kim Ki-duk, un director/autor que ens fascina, ens interessa, ens captiva... és cert, que les seves darreres pelis no estan a l'alçada de les primeres, però només per allò que ens fèu sentir en aquelles té el nostre respecte incondicional... En aquesta ocassió, el director més conegut i reconegut del seu país, ens desplega un film estètic, amb tocs hitchcocknians, que oscil·la entre realitat i somni....ai quines ganes de veure-la!! Aquí teniu el tràiler...

·

Aquesta és una tria.... però el millor és 'anar a l'aventura' cinèfaga i assistir a qualsevol sessió i deixar-se portar pel que ens expliquen....

Els espais del Festival són: El CCCB (hall i auditori), Cinema Rex, Cinema Aribau Club Sala 2 i l'Espai Cultural Caja Madrid (de Plaça Catalunya).

Les entrades valen 6€ i les expos del hall del CCCB i Caja Madrid són gratuïtes.

·

SR. SANDOR MARAI: DIARIOS 1984-1989

·

·

25 de agosto

·

"A orillas del océano, bajo un cielo plúmbeo que presagia temporal, me quedo contemplando una vieja gaviota que, inmóvil, observa la costa: centinela del infinito. Las patas como sarmientos sostienen el cuerpo y el abundante plumaje; el pico duro y ganchudo, su arma acerada para batallas acuáticas y terrestres, corta el aire como un puñal, y dos ojillos de fulgor oscuro, uno en cada lado de la cabeza, miran simultáneamente a derecha e izquierda. No ve hacia el frente, no conoce otro horizonte que la perspectiva conjunta del hemisferio derecho e izquierdo. Es como el ideólogo que sólo sabe dividir la humanidad en dos categorías absolutas: la derecha o la izuierda. Sin embargo, es posible ver hacia delante... Para ello sólo es preciso tener dos dedos de frente y los ojos adecuadamente dispuestos”

·

Sandor Marai (2009:58),

Diarios 1984-1989

·

·

EPILEPSY IS DANCING...

Avui us presento el darrer clip del GRAAAAAAN Antony: 'Epilepsy is Dancing', dirigit pels germans Wachowski (sí, els de 'Matrix' i 'V de Vendetta') que ens demostra, una vegada més, que tothom es rendeix a la seva capacitat d'encissar i captivar....

·

El mateix títol de la cançó ja és tota una declaració, Ian Curtis n'estaria content de la reivindicació...

·

Un clip kitsch, hortera, gai, molt gai, però sensual, barroc, colorista, màgic... les flors i papallones brollant de la boca de l'Antony... fascinant!
·

“La cosa es que Antony es una especie de Falete americano,

salvando todas las distancias, claro.

Es un castigado sin postre que quiere ser diva,

pero que no se encuentra bien con el mundo

y no acaba de sentirse bien en el universo de la farándula.

De todas estas fricciones,

salen canciones maravillosas”

(29/10/09 a Mil manera de matar al Dj)

·

·

SR. DAVID -Ommmmmm- LYNCH

·

El sr. David Lynch (un dels habituals d'aquesta llar) fa dies que no estrena cap pel·lícula (sí, Pats, sí, les enyorem!), però és que té molta feina!: Ha engegat la Fundació David Lynch per a escampar una educació basada en la consciencia i aconseguir, així, la pau al món. Sí, com ho llegiu! Ell vol que aquesta matèria sigui assignatura obligatòria en tots els centres educatius dels EEUU (i, a la llarga, de tot el món) ja que ella pot aconseguir que les generacions futures redueixin els nivells de violència massa presents en la vida quotidiana i arribar al nirvana (ai, perdó!) a la pau mundial. La Meditació Transcendental és la gran eina per aconseguir aquests engrescadors resultats.

·
Dieu-li ambiciós al noi!, però gràcies a la seva influència està aconseguint seguidors i seguidores 'around the world' i la Fundació està guanyant força. Des de la seva pàgina web s'informa a totes les escoles que s'ofereixen beques per a aprendre meditació a estudiants, pares i educadors d’EEUU, Amèrica Llatina, Orient mitjà i Àfrica; des de 2005 han atorgat més de 60.000 d'aquestes beques, a més de finançar investigació universitària sobre els beneficis de la 'meditació transcendental' en situacions d'estrés, d'aprenentatge i en el comportament... "Individual peace is the unit of world peace" (Mr. Lynch dixit). "La meditación ya no tiene nada que ver con la mística ni es un movimiento 'new age'. Hay unos 600 ó 700 estudios que muestran que es algo bueno para los seres humanos ahondar en sí mismos (...). Si se enseña a los jóvenes a meditar en escuelas con problemas, se observará en breve un cambio de 180 grados en el comportamiento de los estudiantes" (reportatge de 'Ñ, Revista de Cultura' del 03/04/09).

Aquesta Fundació, fa uns dies, va organitzar un concert benèfic al Radio Music Hall de Nova York, comptant amb la participació de Sheryl Crow, Moby, Ben Harper i Mike Love (membre dels Beach Boys)... i dels Beatles!! el que no han aconseguit anys i anys de súpliques de fans i productors discogràfics sí aconseguí el sr. Lynch i la seva Fundació: Paul McCartney i Ringo Starr (els últims Beatles vius) actuaren junts.

Ara entenem perquè el sr. Lynch fa temps que no estrena res... no té temps!!... i la qüestió va a més, la seva ambició no té límits i proposa creà "Universitats per a la Pau Mundial”, ens les que prepararien als/les seus/ves alumnes per a ser 'pacificadors/es professionals' ... Amics i amigues, el 'mestre Lynch', el principal creador d'històries torturades, malsanes, agoixants, violentes i perverses... ha trobat la pau gràcies a la meditació i -creu que- és la solució per millorar el món !!! l'acompanyem????

·

Cosmically Conscious...

FELIÇ DIA DE SANT JORDI !!!

"Y de repente me vino el recuerdo: aquel sabor era el del trozo de magdalena que cuando iba a darles los buenos días los domingos por la manyana en Combray -porque esos días no salía yo antes de la hora de la misa-, me ofrecía mi tía Léonie, después de haberlo mojado en su infusión de té o tila. Nada me había recordado la vista de la pequeña magdalena, antes de que la hubiera gustado, tal vez porque, al haberlas visto después con frecuencia, sin comerlas, en las bandejas de las pastelerías, su imagen había abandonado aquellos días de Combray para unirse a otras más recientes, tal vez porque de aquellos recuerdos abandonados, tanto tiempo fuera de la memoria, nada sobrevivía, todo se había disgregado; las formas –y también la de aquella conchita de respostería tan sensual, najo sus severos y devotos pliegues- se habían abolido o habían perdido, adormecidas, la fuerz de expansión que les habría permitido llegar hasta la conciencia. Pero, cuando después de la muerte de las personas, después de la destrucción de las cosas, nada subsiste de un pasado antiguo, sólo el olor y el sabor –más débiles pero más vivaces, más inmateriales, más persistentes, más fieles- perduran durante mucho tiempo aún, como almas, recordando, aguardando, esperanzados, sobre la ruina de todo lo demás, portanto sin flaquear sobre su gotita casi impalpable el inmenso edificio del recuerdo.

Y, en cuanto hube reconocido el sabor del trozo de magdalena mojado en tila que me daba mi tía –aunque no supiera aún, y hubiese de aplazarlo para mucho más adelante, descubrir por qué me hacía tan feliz aquel recuerdo-, la vieja casa gris que daba a la calle, donde estaba su cuarto, vino al instante como un decorado de teatro a ajustarse al hotelito, que daba al jardín, construido para mis padres en su parte posterior –aquel lienzo de pared truncado que era lo único que había vuelto a ver hasta entonces-y, junto con la casa, la ciudad, desde la mañana hasta la nochde y a todas las horas, la plaza, a la que me mandaban antes de almorzar, las calles por las que iba a hacer recados, los caminos por los que, si hacía bueno, nos internábamos. Y, como en ese juego en el que los japoneses se divierten mojando en un tazón de porcelana lleno de agua trocitos de papel, hasta entonces indistintos, que, en cuanto los sumergen en el agua, se estiran, se retuercen, se colorean, se diferencian, se vuelven flores, casas, personajes consistentes y reconocibles, también entonces todas las flores de nuestro jardín, las del parque del Sr. Swann, los nenúfares del Vivonne, la buena gente del pueblo, sus casitas, la iglesia, todo Combray y sus alrededores –todo aquello, que iba cobrando forma y solidez- salió –ciudad y jardines- de mi taza de té.”

Marcel Proust (1913:52-53)

En busca del tiempo perdido.

1. Por la parte de Swann)

ALEGRIA MATINERA !!!!

¿Us imagineu que a les 8 del matí, amb les cares adormides, amb les poques ganes d'anar a treballar, amb la inercia dels peus que ens porten fins al metro... ens passés quelcom com el que podeu veure en el vídeo? (gràcies per enviar-me'l, Merce).

·

Seria fantàstic que el dia comencés amb aquesta 'alegria matinera'...

que s'encomana, que se'ns enganxa!!

·

Es tracta d'un anunci, però els esdeveniments que es mostren foren reals...70 ballarins barrejats entre els passatgers als que acaben integrant-los en el seu ball. El show fou planificat i assajat durant 8 setmanes sense que el públic ho sabés.

·

BON DIAAAAAAAA !!!!

·

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XIV )

GRAN TORINO (2008)
Sí, ja ho podem afirmar amb rotunditat: Eastwood s’ha convertit en el millor director viu de Hollywood... i no perquè aporti grans innovacions tècniques ni grans avanços narratius, sinó per tot el contrari, per explicar-no històries, i ja està! però d’un forma exemplar... cada pel·lícula seva és una nova obra mestra... ho trobeu exagerat? Repasseu les seves darreres pelis i compareu amb les darreres d’altres directors, CAP té la seva capacitat... capacitat per emocionar i fer-nos pensar alhora. Realitzada en el mateix moment que El Intercambio (perfecta!), la que ens ocupa ens la van vendre com l’obra menor de l'any i supera l’anterior amb escreix!! Gran Torino ens parla d’humanitat, de respecte vers l’Altre, de solidaritat, de sacrifici, d’amor, d’amistat... de la vida!!

Valoració: Excel·lent!!!

RIVER QUEEN (2005)
El director, Vincent Ward, després d’haver realitzat un espectacular debut amb Navigator (1988), les pelis posteriors no van estar a l’alçada i el teníem perdut.... amb el film que ens ocupa, el sr. Ward ha recuperat –parcialment- el pols. La història està situada en el 1868, quan Nova Zelanda visqué l’enfrontament sagnant entre els anglesos –i els seus afanys colonialistes- i els maoris –resistint-se a ser colonitzats-; un dona que té un fill ‘mestís’ li rapten per a ser educat en la cultura maorí... els punts de contacte amb l'Austràlia del Luhrmann són bastants, però la força de la història (la recerca desesperada de la mare) i la potència visual del film fa que Austràlia quedi on ha d’estar: soterrada. Malauradament, 'tanta lluita i batalles' en el film provoca alguna sensació de repetició però és un film bell, molt bell.
Valoració: Notable

PRESIDENTE MITTERRAND (El Paseante del Champ de Mars)(2005)
El director d’aquest film és un dels millors directors de cinema europeu, ell ha signat films tan notables com Marius et Jannette o La ciudad está tranquila; en aquest cas, ens proposa en to documental els darrers dies del ‘President’ (com se’l coneix a França): François Mitterrand. Un jove escriptor reb l’encàrrec d’escriure un llibre sobre el president francès i passa estones amb ells... la peli és –tot i alguna petita aportació sobre la vida del jove- aquestes converses, amb un actor tocat per la gràcia divinia a l’hora d’interpretar a Mitterrand: Michel Bouquet . Òbviament, la història ens permet ‘passar’ d’allò biogràfic a allò historic, de la vida personal de Mitterrand a la Història de França de les darrers dècades, fent especial èmfasi en l’època col·laboracionista nazi i el 'règim de Vichy'.... Tot i la incomensurable interpretació, la 'peli' resulta avorrida, les passejades, les converses es veuen repetitives. Ideal per a conèixer algun apunt polític de la França post Guerra Mundial.
Valoració: Bé

MONSTRUOS CONTRA ALIENIGENAS (2008)
La companyia d’animació d'Spielberg -Dreamworks- s’ha proposta seriosament fer ombra a la gran Pixar... no és feina fàcil, certament. Aquest film és el primer de molts que ens arribaran amb 3D. El resultat final (malauradament, nosaltres la vam veure amb 2D) és la recuperació del look i homenatge a les pelis de ciència ficció dels anys ’50, aquelles en les que la terra era atacada per alienígenes i robots, de científics que experimentaven, de monstres mutants.... D’aquesta forma, en ella ressonen films com Ultimatum a la terra, El hombre menguante, La mosca, La guerra de los mundos... però també Mars Attacks o Monstruos, S.A., aquesta és la principal pega: moltes pelis ja vistes en una. Pel·lícula amb bon ritme, bons personatges, divertida... tot i això, el gran valor del film és el millor paper femení protagonista de la història del cinema d’animació, per fi, una que no és princesa ni va a remolc del 'prota' protector... ella sola ‘puede con todo’. Sí, missatges sobre paritat de gèneres i anti-masclistes, pot ser?.... ai, que ja he tornar a sobreinterpretar!!
Valoració: Notable

ROMEO+JULIETA (1996)
Revisar pel·lícules és perillós i més si en guardem un bon record d’elles. Després d’haver aguantat Austràlia el meu neguit com a cinèfag era: què li ha passat al sr. Luhrmann? O l’hem mirat amb massa bons ulls fins ara? Així que vaig recuperar la pel·lícula que va marcar un abans i un després en la seva carrera, no era el seu primer treball, però sí la que tingué més ressó de públic i crítica. El sr. Luhrmann fou etiquetat de director ‘postmodern’ per la capacitat d’agafar històries clàssiques i reformular-les amb l’ètica i l’estètica actuals.... Què millor que fer-ho amb un clàssic, amb un Shakespeare: respectant els versos, però mostrant-nos un film videocliper, amb estètica actual i guerra de màfies.... la història tràgica de sempre però adaptada a un entorn MTV.... I sí, la peli ha perdut amb els anys, allò que ens enlluernar en el 1996 ara ho veiem com quelcom marejant, innecessari i excessivament videocliper.... revisar pelis és perillós... seguirem buscant ....
Valoració: Bé

SEÑALES DEL FUTURO (2009)

Hi havia una vegada un director que l’any 1998 ens va deixar bocabadats amb un peli d’una atmòsfera i càrrega visual apoteòsica; la ‘peli’: ‘Dark City’ i el ‘dire’: Alex Proyas (el clip All this time d'Sting, és d'ell, Pats). El debut ens fèu pensar que continuaria una carrera sòlida i potent... però no fou així, després de la –única mica destacable- ‘Yo, Robot’ amb –l’insufrible- Will Smith no fèu res de profit. Ara ens presenta la que ens ocupa que té, a nivell de contingut alguns dels referents dels seus treballs anteriors: la societat ha arribat a un punt insostenible (sobre distribució de la riquesa, medi ambient,....), sobre l’apocalipsis, han d’haver móns paral·lels i hem de tenir esperança en el futur. D’això va el film, té un parell d’accidents senzillament im-pres-sio-nants!!! (avió i metro)... la llàstima és un Nicolas Cage amb un peluca i careto in-creïble (entés literalment) i desenvolupament un mica previsible. Pròxim al cinema de M. Night Shyamalan, aquest n’hagués fet una obra mestra.
Valoració: Notable baix

MADEINUSA (2006)
La Claudia Llosa (sí, neboda de Vargas Llosa), la guanyadora de l’Ós d’Or del darrer Festival de Cinema de Berlin per la Teta Asustada, realitzà abans Madeinusa, un film amb la mateixa càrrega antropològica i tenint el Perú rural com a pedra angular de les seves històries. En aquest cas ens explica la història d’un poble on, aprofitant els 3 dies que Jesús fou enterrat després de crucifixar-lo, de divendres Sant a diumenge està permés fer el que es vulgui, ja que Nostre Senyor és mort i no ens pot veure.... això dónapeu a que els habitants d’aquesta població faci el que el vulgui durant aquest tres dies; alcohol, disbauxa i diversió.... Tot i aquest plantejament, que podria ser una peli ‘anada’ de Juanma Bajo Ulloa o de qualsevol peli porno, en ella s’hi amaga tota una reivindicació del paper de la dona infravalorada, ultratjada en aquest entorn rural. Pel·lícula petita, senzilla, humil ... però valuosa!!!
Valoració: Notable alt

EN LA CAMA (2005)
Una pel·ícula que no té més escenografia que l’habitació d’un hotel (però absolutament res més, eh?) durant els 89 minuts que dura ens pot resultar un pal. Si a sobre us explico que en ella només apareixen un home i una dona, buf!! un home i una dona –de molt bon veure- que es passen el film follant i parlant... i ja està! Mantenir l’atenció de l’espectador durant els minuts esmentats és difícil a no ser que fos un film porno (tot i que de parlar és parlaria poc), però no ho és. Es tracta d’un film intimista (mai millor dit) on dos desconeguts passen unes hores en un hotel i es van coneixent entre polvo i polvo; per cert, polvos filmats de forma realista i –pel que es veu- altament satisfactoris. Hi ha molt sexe però filmat de forma prudent i, per tant, sensual. Dos personatges que acabaran més marcats del que voldrien i s’esperaven d’un ‘aquí te pillo aquí te mato’. Diàlegs esperadament teatrals que van desgranant poc a poc veritats dels personatges com si s’anessin treient-se vels. Guanyà l’espiga d’or en el Festival de Cinema de Valladolid de 2005 i Julio Medem en farà el remake a ‘RoominRome’.
Valoració: Notable

LAS CRONICAS DE SPIDERWICK (2008)
Aquesta és una adaptació d’una serie de llibres que busca ‘enganxar’ al públic teenager. Aquest film va sobre un bosc que amaga secrets i ‘bitxets’ diversos -invisibles per a l’ull humà- que ens amenacen, sobre un pare desaparegut que recollí informació molt valuosa en un llibre i un fill que el troba. Els punts de comparació amb ‘Arthur i los Minimoys’ és alt per tot el que ja hen dit i perquè comparteixen protagonista: Freddie Highmore, que en aquesta fa doble paper de germans bessons. Té bons efectes, bona fotografia, però es tracta d’un film convencional, amb un plantejament, nus i desenllaç previsible i convencional ... per passar l’estona!
Valoració: Bé

SR. FERMIN MUGURUZA

Avui, però de 1963, va nèixer el sr. Fermin Muguruza: una de les persones més influents del panorama musical del país basc. Avui fa 46 anys i li desitgem per molts anys!!! (ja estàs cantant el feliç aniversari en euskera, Polita???).

En els darrers temps, està quedant clar que els artistes més reconeguts, amb més carisma, més seguits i perseguits són els que aporten alts nivells de versatilitat, eclecticisme i 'actitud multitasca'. Aquest és el cas del sr. Fermín Muguruza, la inquietud eclèctica feta persona. Es tracta d'una persona polièdrica; és un fenòmen únic: cantant, compositor, guitarrista, polític, columnista, activista.....

El 'periodista'.
El sr. Fermin Muguruza ha escrit com a columnista en publicacions com Argia i Egin i va tenir un programa de ràdio pròpia Egin Irratia.

L'activista polític.
Ell es declara d'esquerres, abertzale i internacionalista... etiquetes totes elles que no li han portat pocs problemes!. Ha col·laborat amb GEstores Pro Amnistia i Herri Batasuna. El 1999 fou candidat independent a les llistes d'Euskal Herritarrok per a les eleccions al Parlament Europeu. El seu darrer i molt interessant projecte tracta les reivindicacions del poble palestí en una peli dirigida per ell mateix -Ceckpoint Rock. Canciones desde Palestina- sobre músics i poetes palestins sota la implacable lacra de l'estat israelí. Podeu veure el tràiler en la seva web.

Tot i això, Fermín Muguruza, és....

El músic.
Va nèixer a Irún i des de ben petit, als 6 anys, va aprendre solfeig i a tocar l'acordió i la guitarra. En la seva formació musical va anar acompanyat dels seus germans: Iñigo (més petit) i Jabier (més gran). A la casa parental van arribar a acumular -entre els 3- 2.000 discos.

A nivell acadèmic, va estudiar Pedagogia però -després d'haver vist un concert de The Clash a Donostia- el seu interés principal fou muntar un grup de música... el 1984, amb el seu germà Iñigo i Treku Armendariz crearen el grup musical Kortatu, un dels grups fundacionals de l'anomenat Rock Radical Basc. Ell tocava la guitarra i era la veu principal, a més de compositor de tots els temes, juntament amb el seu germà. Foren pioners a l'hora d'introduir l'ska i el dub en el panorama musical basc i espanyol . Un disc fonamental d'aquest grup fou Kolpez Kolpe (1988), en el que totes les cançons estan en euskera, idioma que acabaven d'aprendre.

Acabada l'etapa Kortatu que durà 4 anys i després de 2 anys d'inactivitat, els germans Muguruza amb Kaki Arkarazao crearen el grup de rock fussió Negu Gorriak, considerat un dels grups més importants del '90 a l'estat espanyol. En aquest projecte, el sr. Fermín Muguruza, aparcà la guitarra per a ser únicament la veu principal i imatge del grup, crearen un productora discogràfica pròpia, la Esan Ozenki Records, per a poder autogestionar-se. El seu estil musical acollia el rap, el hardcore i els ritmes llatins. El grup que nasquè amb 3 components acabà amb 5 (s'afegí un bateria i un baix).

Diversos dels seus treballs foren considerats per la revista Rockdelux el millor de l'any, però molts crítics coincideixen en que el millor disc del grup fou, el doble Borreroak Baditu Milaka Aurpegi (1993)... fins i tot diaris com l'ABC o el Correo Español els tiraren floretes... de gira arribaren fins a la República Txeca, Itàlia i Alemanya -amb treballs posteriors- a Uruguai, Argentina, El Salvador, Xile,... El grup rebrà un denúncia per exposar -en una de les seves cançons- el paper jugat en el narcotràfic d'un militar, el judici portarà cua i farà que el grup s'hagi de replantejar la seva viabilitat.... el 1996 Negu Gorriak, després de múltiples LPs, gires, seguidors i col·laboracions, 'tanca la paradeta'.

El sr. Fermin Muguruza s'uneix al grup Dut i edita un LP Ireki Ateak (1997). Després d'aquesta col·laboració inicia la seva exitosa carrera en solitari....

El disc debut ja fou tota un declaració de principis musicals i de l'eclecticisme que caracteritzà la seva carrera a partir d'ara, Brigadistak Sound System (1999), en ell, hi trobem reaggea, ska, rock, tocs de salsa....; cada cançó està gravada en una ciutat diferent: Roma, Caracas, Los Ángeles, París, La Habana, Barcelona... i hi ha col·laboradors com Desorden Público, Hechos Contra el Decoro, Manu Chao, Todos Tus Muertos,.... la seva intenció era aconseguir uns 'Brigadistas Internacionals del Rock', en ell hi ha cançons aamb euskera , espanyol, francès, català, mapuche, kurd, anglès, aragonés.... Amb el seu segon treball FM 99.00 Dub Manifest (2000), introdueix la música electrònica i el drum and bass, sense perdre el reaggae i l'ska... amb ell arribà a Japó i Quebec!. I continua el seu alt nivell de col·laboracions.

Com veiem la carrera en solitari del sr. Fermin Muguruza és eclèctica: ritmes llatins, rock, funk, soul, floclore basc, jazz, hip-hop, drum and bass, reggae.... és la fussió feta músic!!!

El 2000 és l'any en que Negu Gorriak és alliberat de tots els càrrecs del 'cas Galindo' i, per a celebrar-ho, realitzen concerts multitudinaris i reediten alguns dels seus treballs... però Fermin té molt clara la seva carrera en solitari.... i el 2002 veié la llum el seu disc més ambiciós: In-komunikazioa, al màxim de col·laboracions i afegint-hi -a tots els estils que ja portava- el funk. Aquest disc fou remesclat el 2003, en el treball Irun Meets Bristol. Komunikazioa, en el que diferents músics de Bristol remesclen els seus temes ... En el que era un cant pessimista a la in-comunicació en la societat, acabà sent un cant a la trobada amb d'altres idiomes i músics...

El 2003, s'uneix a Manu Chao en el projecte en directe: Jai-Alai Katumbi Express, on es barrejaven cançons de Manu Chao-Mano Negra i Fermin Muguruza-Negu Gorriak.... aquesta gira portà polèmica ja que el PP i l'Asociación Víctimas del Terrorismo (AVT) impedí l'actuació de Fermín en diversos indrets arriban a denunciar la cançó 'Sarri, Sarri' com a incitació al terrorisme d'ETA..... Des de llavors la persecució al seu treball ha estat constant, ell mateix afirma: «Llevo años afirmando que estoy en contra de la violencia de ETA, pero parece que no se me hace caso, que no se me quiere creer. Sí, soy independentista y de izquierdas, pero eso no significa que esté a favor de la violencia, por eso creo que todo esto no es sino una persecución ideológica que pretende evitar que todas las vías políticas sean consideradas a la hora de buscar soluciones a un panorama político que parece interesar se encone cada día más.» (quanta raó té!)

La seva presentació en directe fou difícil a partir de llavors, tot i això el seu Komunikazioa Tour (acabat el projecte amb Manu Chao) el portà a: Uruguai, Argentina, Xile, EEUU, Japó, Toulousse, Canadà, San Francisco, Dinamarca .... corria el rumor de que deixava la música... no fou així, aparegueren nous projectes: BSO per a curtmetratges, disc recopilatoris i un LP gravat a Jamaica ...

El seu darrer treball és Asthmatic Lion Sound System (2008), el que continua el seu mestissatge musical i les ciutats dels músics que hi han col·laborat ja és 'el món mundial': Irún, Berlín, Nueva York, Tokio, Kingston, Dublín, Jerusalén, París, Madrid, Kuala Lumpur, Niamey, Quito, Barcelona, Moscú, Toulouse y Roma .... del que us deixo un clip: Shoot the singer

Important destacar la BSO per Mirant al Cel (Jesús Garay, 2008) el documental sobre el bombardeig de Barcelona per les tropes feixistes el 1938....

SR. THEO ANGELOPOULOS

·

Avui és l'aniversari del sr. Angelopoulos (que, si us sembla bé, li direm sr. Theo a partir d'ara, per abreviar, bàsicament), director de cinema grec... bé, hauríem de dir EL director de cinema grec o, almenys, el més reconegut internacionalment, sobretot en els festivals, com a estandard d'autor cinematogràfic profund, culte, de 'high level'!! ... Avui fa 74 anys, i amb el sr. Oliveira, és dels més veterans directors/autors de cinema europeu que ens queden.

·

Sí, si no el coneixíeu ja podeu intuir que el sr.Theo no és, precisament, un director de masses. El sr. Theodor Angelopoulos va nèixer a Atenes un dia com avui de 1935, fill de petits comerciants, la seva vocació inicial fou estudià a dret, però després del servei militar es traslladà a París on es llicencià en Literatura i estudià amb Lévi-Strauss (sí, el nostre amic), després de saltar per diferents feines es trobà fent de crític cinematogràfic per a un diari (d'esquerres, el sr. Theo és molt militant) del seu país des del 1964 fins al 1967 (que tancà la publicació).... de crític a director de cinema ja un pas molt petit...

·

Després d'intentar filmà el seu primer curt, sobre un grup de músics pop del seu país, que no finalitzà, el 1968 realitzà el seu primer treball: 'Ekpombi', de 23 minuts. En ell ja s'insinua el seu estil: utilització de temps morts, plans-seqüència i dilatacions del ritme espai-temps; aquest treball no es veié mai fora de Grecia.
·
'Reconstrucción' ('Anaparastasis', 1970) sí fou el primer llarg conegut en el món, després vingué 'Días del 36' ('Meres tou 36', 1972) com a part d'una trilogia que continuà amb 'El viaje de los comediantes' ('O thiassos', 1975) i 'Los cazadores' ('I kynighi', 1977). El sr. Theo és el rei de les trilogies i el seu tema estrella és la història contemporània del seu país; aquesta primera trilogia tractava, de forma crítica, el periode de la història del seu país que acabà amb la 'dictadura dels coronels'. Per a molta gent, aquest director simbolitza el 'cinema de la mediterrània' per excel·lència -si és que aquesta etiqueta té massa sentit-, ja que aquell interés per la Història des de Grecia (generalment política)(i quina no ho és, eh??) és extrapolable a la resta de països que l'envolten.... jo hi afegiria 'occidental' ('mediterrània occidental', vull dir), ja que el sr. Theo, en el seus films no ha mirat massa a Orient (i també estan a la Mediterrània, no???).

·

El 1980 guanyà el Lleó d'Or del Festival Internacional de Cinema de Venezia amb 'Alejandro el Grande'; és en la dècada dels '80 quan reb l'autèntic reconeixement i, sobretot, amb 'Paisaje en la niebla' ('Topio stin omihli', 1988). Despés vingué la inclusió en els seus films d'actors USA que podríem pensar allunyats d'aquest tipus de cinema, com Willem Dafoe i Harvey Keitel (a l'esplèndia 'La mirada de Ulises'-'To vlemma tou Odyssea', 1995). El 1998 guanyà la Palma d'Or del Festival de Cannes amb 'La eternidad y un día' ('Mia Eoniotita Ke Mia Mera', 1998).

·

A partir d'aquesta, el sr. Theo prepara una nova trilogia, 'Eleni', n'ha presentat la primera i en el darrer Festival de Berlin hi presentà la segona: 'El polvo y el tiempo', en ella vol explicar "50 años de historia del mundo" (¡toma ya!), des de 1953 (la primera part de la trilogia comprenia els primers 50 anys del segle XX a Grecia), així que, per primer cop filmarà íntegrament fora del seu país: a Alemanya, Itàlia, Canadà, EEUU i l'ex-Unió Soviètica. El motiu?: "La historia lo requiere, y las historias no las elijo yo, son ellas las que me eligen a mí. Nunca he sabido muy bien cómo sucede, pero pienso que quizás ya existen, y en algunos momentos privilegiados, a mí me pasa cuando duermo y justo antes de despertar, se manifiestan" (no em digueu que el sr. Theo no és complicat).

·

Com algun altre cop hem dit, si s'erigís l'etiqueta d'slow cinema', el sr.Theo seria un dels principals representants (juntament amb el cinema iraní de Kiarostami), els silencis, la calma, els lents moviments de càmara, així ho expressen.... 'slow', però, no significa sense tensió, sense conflicte, precisament tots els films d'aquest director ens parlen de les principals tensions geopolítiques del segle passat: el final del comunisme de l'Europa de l'Est, obstinació envers l'utopia, el futur d'Europa, l'enfrontament entre pobles,.... El seus són films esteticistes, totalment esteticistes... són fets per a contemplar-se, extasiar-se amb les imatges; però en aquest cas, també hi trobem un contrast: esteticisa no vol dir (com massa sovint equiparem) superficial, els seus films estan carregats de pessimisme, de recerca, de dubtes, .... lent però combatiu; estètic però ètic ... així és el cinema del sr. Theo:

·

·

Theo Angelopoulos ha dit:

·

"Hollywood acapara todas las carteleras; no sólo las europeas, sino las del mundo entero".

"El público, desgraciadamente,

acude en masa a ver películas americanas,

mientras que las de Alexander Sokurov,

por poner un ejemplo, tienen muy poca asistencia".

“En USA siempre están haciendo la misma película pero con distintos actores.”

“El cine de hoy es como un rebaño de ovejas.”

“Estoy de acuerdo en que hay un cine de poesía y un cine de prosa,

y luego el cine americano, que no es ni una cosa ni la otra.

Una película tiene que ser una propuesta de diálogo,

y las películas cerradas, como las que hacen los norteamericanos, son para idiotas.”

ANOTHER WORLD... el dia després...

·

·

No ho volia fer, eh? volia callar i no dir res (eh, Angelet, ai Lluna?? :P )... però després d'haver estat desgranant les hores que mancaven per al concert, però després d'haver torturat als meus visitants amb 'coses' de l'Antony dia sí i dia també... i tot i sabent que hi ha vivències que s'han de deixar reposar, descansar, madurar per a fer-ne un valoració més precisa ... tot i això, m'he decidit a dir quelcom (sí! vale! i perquè sóc un rotllero 'de la muerte').

·

Quatre mesos descomptant dies. Un concert amb les entrades esgotades des de fa temps. Un personatge que és més que un cantant i compositor. l'Antony és magnètic, extraterrestre i fascinant. Després del millor concert de la meva vida, un octubre de 2005 al Palau dels Esports.... després de tot això... les expectatives eren molt altes. Massa altes!!

·

Comença el concert i la ballarina Johanna Constantine interpreta 3 peces del que intuïm és un homenatge a la 'dansa butoh', que tant ha impactat l'Antony. La performance pretent introduir-nos en l'univers del darrer disc del mestre -The Crying Light-: sons d'animals, vent... . I l'Antony? on està?. El públic Occidental no està preparat per aquesta sensibilitat dansatòria i menys sense una introducció... I l'Antony? on està?. Sí, la introducció ens avorrí.

·

L'escenari a fosques. Antony canta però només s'il·lumina lleument els músics que l'acompanyen. Progressivament les llums pugen d'intensitat i a la tercera cançó veiem a l'Antony tocant rera el piano... però el veiem menys del que voldríem. La il·luminació escassa ens acompanya tot el concert... com digué el nostre amic Salva: "el que s'han estalviat en il·luminació!!!".

·

La veu de l'Antony impregnà el Palau de la Música: pletòrica, especial, màgica ... però.... hi faltà connexió... se'ns amagà tota l'estona darrera el piano. On estava l'Antony del 2005??? l'Antony proper, irònic, jocós (còmic, fins i tot)? l'Antony que engegava la participació i col·laboració del públic? l'Antony de veu potent, clara, impactant?... Jo crec que se l'ha menjat la vessant conceptual del darrer disc: intimista, espiritual, d'ombres... i això ho han traslladat en un espectacle amb excessiva presència d'ombres, amb so dels músics excessiva (tot i que tocaren 'chapeau!') que no deixava explotar al 100% la veu de l'Antony, amb un batèria massa present i un Antony hieràtic darrera el piano.... sí, potser perquè estic llegint a Proust, però allò que visquérem i guardo a la memòria del concert que oferí al Palau dels Espors, Salva, és i serà irrepetible...

(I paro! perquè per altres indrets de la blogsfera estan flotant... i no cal ser massa destroyer, no?)

·

Tot i això, Antony és màgic i l'estimem ...

("una mala tarde la tiene cualquiera")

·

FALTEN...

14-04-09.21:00. Palau de la Música

DAS FÜHRER QUARTETT

La editorial berlinesa Onkel und Onkel, apart de llibres, edita altres productes i en algunes ocassions (un calendari d'Angela Merkel en plan Marilyn, per exemple), polèmiques. L’any passat va llençar al mercat un joc de cartes per a jugar a Quartett o el que a Anglaterra es coneix amb Happy families, és a dir, el joc de les famílies....de petits/es segur que tots/es el teníem: cada jugador ha de reunir el major quantitat de grups de quatre pals temàtics, per exemple, la família esquimal: esquimal, esquimala esquimalet i foca.... el recordeu, no???? Vinga, va, us poso una foto .... ara sí que el recordeu, oi?

Doncs, Volker Oppmann, el responsable de O&O (l’editorial esmentada) ha decidit revisar i actualitzar el joc, creant una barralla nova: ‘Das Führer Quartett’, amb el nom ja ens donen pistes. Ens caldria precisar, però, que el mot Führer, en alemany, significa: líder, guia, ‘caudillo’,... un cop dit això, en les 32 cartes que formen la barralla hi ha la fotografia de 32 líders, no especialment positius: Mussolini, Stalin, Mobutu, Franco, el Che,... i Hitler!!! Buf! Com sempre, amb aquest darrer nom, s’ha depsertat la polèmica: que si això és 'frivolitzar', 'infatilitzar', 'banalitzar el mal'.... Certament, el segle XX ha estat un segle molt productiu pel que respecta a l’aparició de dictadors per tot el planeta. Es tracta d’unes cartes la mar d’educatives ja que a més d’identificar-los amb la fotografia ens ofereixen uns quants apunts biogràfics que ens permeten oferir informacions i coincidències curioses, com que la majoria arriben al poder ‘quarentons’ (Hitler, 43; Stalin, 43; Franco, 44; Lenin, 47; Ceausescu, 49; Marco, 48...), com que la majoria eren advocats o que la concentració de fills la trobem en els africans (Bokassa, 37 fills; Amin, 20; Mobutu, 17...) o que tots els continents tenen els seus representants excepte Oceania....

El crit al cel, òbviament, ha vingut per la inclusió de Hitler, ‘representant de Lucifer a la terra’, una mena d’innombrable’ (com si de Lord Voldermort es tractés).... quan potser el que hauríem de fer és a l’inrevés: humanitzar-lo, racionalitzar-lo, per a poder-lo aprehendre i detectar les motivacions que tenia.... negar-lo, fer-lo desparèixer o ignorar-lo no ens aporta res.... ¿No veieu més escandalós incloure al Che en aquesta baralla de dictadors, criminals i/o assassins? Jo sí!.

·

BONES PASQUES !!!

... tornem el dimarts

SR. KEPA JUNKERA

Demà, 10 d'abril, és l'aniversari de Kepa Junkera ... i com que demà estarem tots plegats de processó (perquè ja us asseguro jo que a la platja no veurem ni Cristo... ja,ja,ja, me parto amb el gag!), estarem de processó i pregant per a que no torni a ploure... doncs el felicitem avui: Per molts anys, Kepa!!!

·

Kepa Junkera va nèixer el 1965 a Bilbo. És un mestre de la trikitixa i ha editat 14 àlbums, fins ara. El seu primer disc ja fou una declaració de principis, Infernuko Auspoa (1986) és un homenatge a Rekalde, el barri que el va veure crèixer.

·
Jo el vaig conèixer amb el disc Lau Eskutara (1995) interpretat amb Julio Pereira... des de llavors li hem anat seguint la pista.... El seu reconeixement internacional vingué amb el disc Bilbao 00.00h. (1998), amb ritmes del Quebec, de la Mediterrània, Canàries, el Centre d'Europa, Àfrica i Irlanda en una abraçada mundial.... per al sr. Junkera no hi ha fronteres i porta fins a l'extrem la frase de que la música és el gran idioma de la humanitat (¡toma ya! i ¡viva l'Esperanto!). El següent treball -Maren (2001)- incorporà a l'estil 'basc' músiques d'Armènia, Bulgària i Albània... Amb K (2003), disc doble gravat al Teatre Arriaga que és un repàs dels seus 20 anys de trajectòria, aconsegueix el premi Grammy Latino 2004 al Millor Àlbum Folk... des d'aquest moment és el músic més internacional del País Basc.

··

A més d'intérpret, ell també és compositor i productor, una persona autodidacta i inquieta... des de crear escoles de cultura popular, a vincular meteorologia i art basc... el sr. Junkera no para!!! I com tantes coses a la vida, té una cara i una creu, un ying i un yang (què zen que és aquest blog, eh??)

·

La cara...

Aquest senyor representa la tradició musical d'Euskal Herria feta persona, amb el su triki (acordió diatònic) s'ha convertit en ambaixador de la cultura folk del seu país; a més, el xicot, suposo que deu tenir una simpatia innata (dic jo!) perquè ha estat capaç d'agrupar disc rera disc més col·laboradors que ha acollit de forma integradora: altres ritmes, cultures i sons que s'han afegit als seus tan propis i autòctons... de Bilbao al món!!!. I és que de fet, el seu instrument, ha nascut per a ser acompanyat, això li ofereix la possibilitat d'acompanyar-se d'altres músics fins al punt màxim (i exagerat!) del seu darrer treballl...

·

Es tracta d'Etxea (2008), és un disc doble amb cançons que formen part del folclore basc però amb l'enriquiment i aportacions d'altres que no són -ni molt menys!- bascos .... ni més ni menys que 57 artistes!!! concretats en 15 músics i 42 cantants... sí, sí a lo grande!!! Veus com: Estrella Morente, Lidia Pujol, Ana Belen i Victor Manuel, Teresa Salgueiro (ai, la Teresa!), Pedro Guerra, Ginesa Ortega, Pau Donés, Andres Calamaro, Loquillo, Lluís Llach (ai, el Lluisset), Santiago Auserón, Carmen París, Miguel Bosé, Dulce Pontes, Maria del Mar Bonet, Luis Eduardo Aute, Miguel Ríos, Sole Giménez.... acompanyen al sr. Junkera en aquest treball únic, transcultural, transnacional però reivindicant i llençant al món la cultura d'Euskal Herria. Tots/es canten en euskara i fou gravat a Madrid, La Habana, Lisboa i Barcelona ...

·

La creu...

Òbviament, un persona que es transforma en ambaixador o representant d'una cultura, més tard o més d'hora li acaben plovent garrotades, sobreto si reb ajudes institucionals públiques. Aquest cas no és cap excepció: 250 músics bascos (Fermín Muguruza, entre d'altres) han signat un manifest en contra de la concessió de 702.000€ a Kepa Junkera per part del Govern Basc per a la gravació de 3 discs (Etxea és el primer); el govern es defensa afirmant que l'ajuda és per a promouore la "renovación y apertura al exterior de la música vasca, desde el fomento de la interculturalidad"; el crítics no entren en valorar el treball artístic del sr. Junkera però opinen que aquest pressupost, repartit, més artistes haguessin sortit guanyant, i la cultura basca hagués mostrat diversitat.

·

Polèmiques a banda, Etxea significa un cant a la música llatina, l'objectiu, en paraules de Kepa: "Que antes de matar hay muchos otros caminos, como el de la música. En este sentido, mi disco es tanto un guiño a una Euskal Herria soberana y a que ETA deje su violencia de una vez como a que abramos nuestras puertas y ventanas a todos los que tienen algo que ofrecer"... el sr. Junkera ens vol demostrar amb fets, allò que algun cop ens em preguntat: es pot ser nacionalista i integrador? es pot revindicar el folk però abraçar al món? ... Kepa Junkera ens mostra que podem ser petits però ocupa un lloc en allò global, sense deixar de ser nosaltres .... (Si voleu llegir una bona "crítica" d'Etxea (tu ja m'entens, Polita), cliqueu aquí.)

·
I us deixo amb una cançó del disc: Ginesa Ortega & Kepa Junkera cantant Maitia nun Zira... quina gran veu la Ortega!!! una gran mostra de tot el que us deia!!!

·

Bada herri musikari bat, non munduko herri guztiak ordezkaturik dauden, etxe komun bat bailitzan. Horren guztiaren arkitekto eta igeltzeoa Kepa da.

(Hi ha un poble músic on són representats tots els pobles del món,

com si fos una casa comuna. L'arquitecte i paleta de tot això és diu Kepa).

José Saramago

·

·

QUEDEN 180 HORES !!!!!

ANTONY DIU ...

Sobre la seva música...

“Se trata de expresar emociones y sentimientos.

Realmente, en este mundo es difícil encontrar lugares

donde poder hablar a corazón abierto.

No existen canales para ese tipo de comunicación,

ni en la escuela, ni siquiera en la familia.

No nos damos cuenta de lo que nos falta,

del potencial que no empleamos.

Y la comunicación es cada vez más difícil.”

”La cosa más natural del mundo

para un ser humano es expresar

con el canto el gozo de estar vivo”

Sobre la seva infantesa...
“Me sentía como un alienígena procedente de otro planeta”

Sobre cantar en petits clubs...
“No fue una etapa oscura.

El hecho de llevar una vida

de noctámbulo no fue negativo.

Tienes que saber las cosas

que quieres evitar,

que no tienen sentido para ti”

Sobre el reconeixement aconseguit...
“El hacerme consciente de que ahí fuera había una audiencia

es una experiencia muy rara, pero increíble.

Para mí, es importante tocar en directo,

porque es cuando entablas esa relación con la audiencia.

Con el público se crea una especie de diálogo invisible,

un intercambio de energía en el que también

es importante el espacio donde estás tocando”

Sobre The Crying Light (darrer LP)...
“Habla de mi relación con la naturaleza y los elementos.
También sobre la crisis climática,

el daño que el ser humano puede hacerle a algo básico

y elemental como la naturaleza.

También trato de encontrar mi reflejo en el mundo que me rodea,

sentirme menos solo, más conectado con los otros.

Tengo una constitución muy diferente a la del resto de la gente,

pero ahora me siento mucho más confiado

con mi condición de persona transexual”

Sobre la cançó 'Another world'...
“Estamos perdiendo la perspectiva

de lo importante que es abordar la situación.

En el futuro mirarán a nuestra generación

como nosotros miramos ahora a los nazis.

No entendemos cómo se comportaron de aquel modo,

y a nosotros no nos entenderán tampoco

cómo descuidamos la naturaleza”

( Fragments entrevista a Público el 04/01/09)

SR. MAURICE JARRE

1924-2009
··

Fa un setmana (la nit del 29 de març) moria Maurice Jarre, un dels més grans compositors de bandes sonores a més de pare de Jean-Michel Jarre. Els sr. Jarre va nèixer a Lió però morí a Los Angeles on residia des de feia anys. El seu nom estigué lligat, principalment a un director: David Lean, que el fèu acoseguí els 3 Oscar de la seva carrera: per Lawrence d'Arabia (1962), Dr. Zhivago (1965) i Passatge a l'Índia (1984). Quan el 1991 sir David Lena moria el sr. Jarre preparà un concert en homenatge a la seva fructífera col·laboració en un concert gravat al teatre Barbican Hall de Londres el 1992, amb un CD/DVD amb el títol de Lean by Jarre, ell dirigint la Royal Philharmonic Orchestra. Aquí teniu el Lawrence d'Arabia d'aquella nit....

Signà la seva primera banda sonora per al film Hôtel des Invalides, el 1952 i el seu reconeixement a Europa anà creixent... però no serà una dècada més tard, gràcies a una de les músiques per al cinema més reconegudes, Lawrence d'Aràbia, que li arribaria el reconeixement mundial (i el primer Oscar). Altres BSO: El día más largo (1962), Topaz (1969), L'home que volia ser rei (1975), El único testigo (1985), El club de los poetas muertos (1989), Ghost (1990),... més de 150 pel·lícules en total, amb directors com John Huston, Peter Weir, Alfred Hitchcock o Luchino Visconti.

El sr. Jarre escrivia principalment per a orquestres, però durant els '80 introduí el sintetitzador (com es s'aprecia en moltes de les BSO d'aquells anys), rebent crítiques en fer-ho. La presència dels sintetitzadors (que taaaaant explotaria el seu fill) és evident en BSO com Atracción Fatal, Gorilas en la niebla o La escalera de Jacob.

·

Les peces de Maurice Jarre tenen la capacitat de genera emoció, de sotregar-nos l'ànima mentre es lliguen a les imatges que l'acompanyen... el sr. Jarre era i és un dels grans!!!!

·