TWINPALM 2019

Un any més (i ja en portem 5) aquest dissabte anirem a l'Hospitalet de l'Infant al TwinPalm. Es tracta d'un festival com pocs a la demarcació de Tarragona. Abans es deia PalmFest i després es va passar a dir TwinPalm però el nivell d'exigència i programació continua en un bon lloc. En aquest festival hem pogut gaudir de Mishima, Maika Makovski, Delafé, La Bien Querida, B Movie, Anímic, The Suicide of Western Culture, Xarim Aresté.... i tants d'altres! I gaudits d'una forma propera, agradable. Estimem el TwinPalm!

Aquest any el cartell també és genial. 

EL PETIT DE CAL ERIL

El sr. Joan Pons Villaró -àlies de El petit de cal Eril- és una de les veus més rellevants de la música en català amb un estil folk-rock i tocs de psicodèlia. Des de l'any 2007 que el tenim al peu del canó. Els seus temes d'aire rural -d'aquí el seu nom artístic- recollir ens treballs de títols suggestius com 'Per què es grillen les patates?' (2007) el primer treball o '... i les sargantanes al sol' (2009). L'anterior disc, La força (2016), tingué un reconeixement especial fins que arribà la proposta original de 'Δ' (sí, el títol és un triangle).

ENRIC MONTEFUSCO

El que fou líder de Standstill ens ha regalat força perles en solitari, el seu debut Meridiana (2016) i el disc  col·laboratiu Coros de Medianoche (2018) amb gent com El Niño de Elche, Maria Arnal, Albert Pla o Nacho Vegas. El mes que ve edita disc nou: Diagonal (2018). Abandonats ja els camins més hardcore de quan va començar va cap a terrenys més poètics i de cantautor. Per a molta gent és una dels creador més inquiets i interessants del país.

PAVVLA

Acaba de publicar el seu segon disc, passarà pel Festival Mil·leni i pel Primavera Sound, aquest 2019 es presenta imparable. La Paula Jornet que la seva vocació inicial fou el teatre i la interpretació (arribant a participar en  La Riera de TV3, per exemple) però tenir un pare compositor i pianista de jazz va provocar que l'entorn musical l'acollís. Es va formar musicalment, fins i tot, a Brighton on va escriure el seu primer treball discogràfic: Creatures (2016), amb el que va presentar-lo per mitja Europa. 

ESPALDAMACETA

José Juan González -o Espaldamaceta- és un cantautor 'clàssic' amb aires de Silvio Rodríguez, però també de Thom Yorke o Jeff Buckley. Ja porta una bona trajectòria a nivell discogràfica. I la seva és una proposta creativa i inquieta.

SLOWFLAMES

L'any passat, aquest grup de Barcelona, van editar el seu darrer treball -Beyond the Sadness-. Bona mostra de rock alternatiu carregat de transcendència i on les seves lletres van del dolor i la desesperació a la por i el neguit . Aquest és el seu primer treball però no són nous en el món musical, van sorgir de la desaparició de Far From Equilibrium, el nom de l'anterior banda de les ànimes d'Slowflames.

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO -#PROGRAMA55

EL TREN PATRIARCAL

Según su página web, Sustrai es un fundación sin ánimo de lucro que intenta responder a las agresiones contra el medio ambiente en particular y contra la sociedad en general por parte de intereses privados que cuentan con la complicidad de las entidades públicas: "centrales térmicas, especulaciones urbanísticas, líneas de alta tensión, vertidos, canteras, vertederos, escombreras, incineradoras de residuos y de manera especial el Tren de Alta Velocidad (TAV)". Consideran a este ferrocarril "el mayor exponente de desequilibrio medioambiental, económico y social que vamos a sufrir en Navarra en los próximos años".

Su último alegato lleva por título "¡Peligro TAV! Un tren que transporta desigualdad de género a toda velocidad". ¿Desigualdad de género? Pues sí: "Es una expresión más de la violencia patriarcal y capitalista contra las mujeres . Nos silencia y nos invisibiliza". Como si en los trenes (de Navarra y la Conchinchina) no viajasen tanto hombres como mujeres, exigen una encuesta específica para conocer su opinión: "¿Quién ha estudiado cómo nos desplazamos las mujeres y por qué somos la mayoría entre las persones usuarias de los trenes de cercanías?". Y, sobre todo, fíjense en las frases que usan para denunciar lo que consideran un despropósito, frases en las que se escucha el eco refrito de otras reivindicaciones, esas sí, sensatas: "vuelven a cargar sobre las mujeres  el trabajo doméstico y el de los cuidados"; "vuelven a decidir sobre nuestros cuerpos y nuestras vidas"; "nos violentan definiendo cómo debemos usar el espacio público"... En ningún caso demuestran que el TAV vaya a comportar lo que afirman, pero escribiendo "decidir sobre nuestros cuerpos" y "nos violentan" consiguen que a los que no leen a fondo se les dispare las alarmas y, sin cuestionarlo, se traguen a pie juntillas que ese tren es "violencia patriarcal". ¿De verdad no se dan cuenta de que, a base de utilizar patriarcal para todo, han acabado por desgastar la palabra?.

Dicen las Sagradas Escrituras que el mundo -"los cielos y la tierra, el mar y todo lo que en ellos hay"- lo creó Dios (en seis días; el séptimo, como se había estresado, descansó), pero cada vez estoy más convencido de que es una afirmación errónea. El mundo lo crearon los de El Mundo Today de buena mañana  y en un pispás, y luego se fueron al bar a desayunar. Si no, no se entiende que cada día nos encontremos con noticias reales que parecen escritas por ellos.

Quim Monzó a Seré Breve 

del Magazine de La Vanguardia de 24/03/19

'A CIAMBRA' AL CINE-CLUB LA RAPITA

La propera pel·lícula que us oferim al Cine-Club La Ràpita ve carregat de premis: David di Donatello a la Millor Direcció i Millor Muntatge, Millor Actor al Sevilla, Premi Label Europa Cinemas a la Quinzena de Realitzadors de Canes i Premi del Públic en el D'A; precisament, la projecció vindrà acompanyada de la presentació de Jordi Brunet, responsable de producció i coordinació d'espais del D'A Film Festival.

A Ciambra de Jonas Carpignano és la història d'una família gitana romanesa de Calàbria a la que pertany Pio, un jove de 14 anys que veu com els líders d'aquesta comunitat/família 'desapareixen'... es tracta d'una història d'iniciació i del procés del jove per a fer-se adult quan els teus referents es dediquen a la delinqüència més o menys organitzada. Film amb aire de documental, altament naturalista, hereva del neorrealisme i amb unes gotes de thriller (no per atzar el film té al sr. Martin Scorsese com a productor executiu). Un espai geogràfic centre neuràlgic de la immigració nord-africana que proporciona més variables dramàtiques a la història.

El sr. Carpignano va enlluernar amb el seu film debut Mediterranea (2015) i en aquest segon film adquereix una maduresa que el situa com un dels autors/directors europeus que hem de tenir en compte. 

Us esperem aquest diumenge !!

CIUTADA K FA 11 ANYS !!!

Aquest mes, concretament, el passat 11 de març aquest blog feia 11 anys. Tot i que l'aniversari no el vam celebrar quan tocava qualsevol moment és bo per a auto-felicitar-nos i fer un repàs del que ha estat el darrer any a can Ciutadà K.

• Total de visites del blog: 244.853 visites
• He publicat 141 entrades aquest darrer any (17 menys que l'any anterior)
• He rebut 13.905 (davant les 51.307 de l'any passat -xifra extraordinària segons l'històric del blog degut al post de la desaparició del Delta que va disparar les visites- o les 8.176 visites de l'anterior)
• He tingut 37 comentaris (sense commptar els meus)(davant dels 98 de l'any passat)
• Aquest any s'han tornat a reduir considerablement el nombre de comentaristes. El més fidel  i participatiu amb molts diferència és: Xexu (27 comentaris), en segona posició, Pons (5) i en tercera Jesus M. Tibau (2).
• Els posts més visitats d'aquest darrer any han estat:  

          Primer lloc: Feliços 50, Tete! amb 305 visites
          Segon lloc: mónFILMAT 2018 (2): Kino Tarragonik amb 214 visites
          Tercer lloc: mónFILMAT 2018 (6): Convidats i convidades amb 191 visites

El que menys visites té continuen sent les col·laboracions a Amposta Ràdio però l'entrada amb menys visita fou: 8M amb 25 visites.

Com en el recompte d'anys anteriors, allò personal i familiar és el que s'emporta més visites i, sobretot, les entrades vinculades amb mónFILMAT, projecte del que em sento molt satisfet.

Gràcies, amics i amigues, per acompanyar-me tots aquests anys ...  seguim !!!

SOC FAN DE LA SRTA. ROSALIA !!

Com pot ser que encara no us hagi parlat de la noia que em treu el son musicalment parlant. Sí, amics i amigues, la srta. Rosalía és del millor que ens ha passat en les darreres dècades. Ja sé que això que us dic no és gens original perquè el reconeixement en aquest moment ja és planetari, però no m'importa, vull ser de la 'massa' si del què es tracta és valorar la feina que Rosalía està fent ... i el molt que li queda per fer.

Nascuda a Sant Esteve Sesrovires, petita població del Baix Llobregat, amb poc més de 7.000 habitants, Rosalía Vila Tobella té 25 anys i ja ha fet récord en els Grammys Llatins guanyant 2 Grammy Llatins per un mateix tema, Malamente, que no havia aconseguit cap músic espanyol fins ara. Rosalía té l'admiració de cantants i artistes d'arreu del món, com Madonna, per exemple; o James Blake que l'ha inclòs amb un duet en el seu darrer disc (el preciós tema Barefoot in the park).

Rosalía és l'exemple de com la fussió ja és inevitable i que d'uns pares catalans de classe mitja pot sortir una cantaora i transgressora del flamenc tremenda. Molt s'ha parlat (i criticat) del fenomen Rosalía però si està en el punt on està és pel treball i l'esforç que aquesta jove li ha posat en el seu projecte. Ha sabut evolucionar el flamenc amb la barreja de ritmes urbans i una estètica molt particular. Acompanyada, literalment, de la seva família: Pilar Tobella -la seva mare- li fa de mànager i la seva germana Pili (coneguda com Daikyri a les xarxes) s'encarrega de l'estètica. Totes les passes que va donant l'artista estan ben pensades, planificades, poques coses queden a l'atzar. 

A la seva escola La Roureda, una de les seves mestres de primària, la recorda com a les castanyoles de la classe o l'alegria de la festa. La seva professora de ball fins al 16 anys insisteix en que l'èxit de la noia se l'ha treballat ella i molt. El seu primer professor de guitarra parla d'una alumna disciplinada, constant i amb molt potencial. Tots ells coincideixen en que sabrà portar perfectament el pes de la fama perquè es tracta d'una persona molt intel·ligent i amb el cap molt ben moblat. Molt ha canviat aquella nena que no va ser escollida a Tu sí que vales de Telecinco. Ha estudiat i perfeccionat un estil que supura personalitat a dojo.

El seu primer treball tampoc passà desapercebut, Los Angeles l'edità de la mà del productor i guitarrista Raül Refree, no podia sortir malament de cap manera i es va situar en el panorama musical...

El treball que li ha donat el reconeixement mundial, però ha estat el segon: El mal querer. Aquest disc i el què representa per al món musical mereix un post monogràfic (per a parlar de lletres, dels ritmes, dels arranjaments, de les innovacions, dels vídeos i la imatge gràfica de Canada). Es tracta d'un dels treballs musicals més enlluernadors de les darreres dècades. Fons i forma es lliguen de forma magistral per a, a més a més, posar llum a un dels drames més punyents en l'actualitat: la violència masclista. Rosalía ha treballat 2 anys en aquest segon disc i la intenció era oferir un disc experimental en la línia del gloriòs Omega d'Enrique Morente i Lagartija Nick. El Mal querer està basat en el llibre El Roman de Flamenca del segle XIV, la història d'una noia que és víctima d'un casament possessiu i destructiu. Les lletres de tot el disc és una mostra de relacions amoroses que fan patir més del compte. 

La seva versió de Me quedo contigo de Los Chunguitos a la Gala dels Goya d'aquest any, acompanyada de l'Orfeó Català fou memorable, impecable, encissadora.

Llavis vermell passió, ungles hiper-costumitzades, carregada de joies, pestanyes postisses i xandall de polígon. Podria ser la Juani de Bigas Luna si no fos perquè la Rosalía és culta, amb poder i empoderada. La seva seguretat, potència i idees clares ha portat a comparar-la amb Amy Winehouse, Albert Pla o David Bowie ... ella té 'coses' que ningú té. Les seves cançons estan farcides d'auto-tunes, sàmplers, sintetitzadors, però també de passos, compassos i picaments de mans de flamenc pur. 

Per tot això que us he dit em declaro FAN TOTAL de Rosalía i per això no em penso perdre la seva participació a Primavera Sound d'aquest any ... i la penso perseguir allà on actui.

Vosaltres encara no en sou fans?

INAUGURACIO #MOSMIREM A LO PATI

El projecte l'Aula al Pati, liderat per Alfred Porres, fa uns mesos ens proposava una activitat molt engrescadora i per diversos motius: per tractar-se d'un projecte 'mundial' engegat pel fotògraf JR que ens aterra a les Terres de l'Ebre, la possibilitat d'incloure els veïns usuaris/àries del centre de Salut Mental del Pere Mata en les activitats del centre d'Art Lo Pati i apropar i establir diàleg entre l'Art i el Públic. 

Per tot plegat, #MOSMIREM és un projecte que ja insinuava impacte abans de començar. Més de 200 persones van anar circulant per Lo Pati per a ser fotografiats, en unes fotografies que transmetessin 'bon rotllo', positivitat ... el bon fer del fotògraf aconseguia captar expressions diferenciades en cadascun nosaltre, perquè, lògicament, el Ciutadà K també hi participà. Encara que no et sentis molt fotogènic el sr. Quim Giró et sap treure bon partit. Un cop fetes les fotos es tractava d'empaperar l'exterior del centre d'art Lo Pati i del Centre de Salut Mental del Pere Mata. La intenció era barrejar-nos com un acte d'inclusió, de pertànyer tots i totes a un mateix grup.

El resultat final és impressionant: veure la façana de Lo Pati folrada de rostres és d'un impacte visual innegable.

Ahir es va procedir a la inauguració amb una bona presència de públic, una ambient distès i agradable... el solet, el vermut i la música de Moreno Ros Dj ho facilitaven.

Felicitats per la iniciativa!!

SR. SAM SAVAGE

(1940-2019)

Fa unes setmanes moria un dels escriptors contemporanis més 'especials', més 'rarunos', gairebé tan 'excèntric' com el sr. Pynchon (i això ja és dir, eh?. El sr. Sam Savage era una rara avis en el món editorial. Començà a estimar la literatura quan jugava amb la seva mare (i els seus 6 germanes)  a llegir poemes a l'atzar i la mare havia d'identificar de quin poema es tractava. De ben jove començà a escriure poemes i a principis dels '60 del segle passat era editor d'una revista de poesia Reflections.

Fou doctor en Filosofia per la Universitat de Yale (feia classes sobre Nietzsche i Marx) i acabà la tesi a París. Fou una ment inquieta i poc acomodada. Va marxar a Boston a viure reparant bicis, amb la seva parella (amb la que van tenir 2 fills) es va construir una casa enmig del bosc, també va ser pescador de crancs, els darrers anys es va submergir en una vida d'ermità i un dels seus somnis era fer la volta al món en vaixell en solitari ... però una malaltia pulmonar el féu avortar la missió.

Va entrar en el món de la novel·la tard... La seva primera novel·la l'escrigué l'any 2005: The Criminal Life of Effie O., escrita en vers, una mena de novel·la infantil per a adults. Tenia 65 anys. L'any següent el reconeixement li arribà amb el llibre Firmin, la història d'una rata solitària i lectora que viu en una llibreria en temps difícils, una autèntica faula sobre el món contemporani que fou èxit de vendes a Europa, traduïda a 30 idiomes i arribant a vendre més d'un milió d'exemplars. Després vindrien el Lamento del perezoso (2009) o Cristal (2012) i la seva darrera novel·la: El camino del perro (2016), amb èxits similars al seu preuat Firmin i construint un estil propi en el que els llibres i la lectura tenen un paper determinant, decisiu... vital, diria jo. La Vida entesa amb i per als llibres.

Tenia 78 anys i amb una obra limitada i escrita des de la vellesa s'ha guanyat un lloc rellevant en la Història de la literatura contemporània.

Si teniu ocasió, llegiu-lo, sentireu clarament la sensació de gaudir de la lectura ... tan agradable i tan difícil de descriure.

"Com més vell, més desconcertat em sento. Prefereixo la sensació de perplexitat que la de certesa, perquè si estàs en la certesa és que estàs equivocat"

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO -#PROGRAMA54

POSTUREOS

La prestigiosa firma italiana Gucci ha lanzado la mercado un nuevo modelo de zapatillas deportivas. Cuestan 700 euros, una cifra lógica dado el prestigio de la marca, y su característica es que parecen viejas y sucias. Como esas que tienes en el armario zapatero y que cada tanto, cuando las ves, hacen que te plantees si ya ha llegado el momento de tirarlas. Pero éstas no son para tirarlas, porque -caso de haberlas comprado- lo último que harías sería deshacerte de ellas porque precisamente para tenerlas has apoquinado 700 euros.

El modelo se llama Screener. La piel está desgastada, como si se hubiesen usado durante mucho tiempo. Gucci lo explica así: "Con un pastiche de diferentes influencias que abarcan décadas, la colección Cruise de 2019 alude a formas y materiales de la vieja escuela. Influenciadas por las clásicas zapatillas de los años setenta, las Screener muestran en los laterales las franjas y el logo Gucci vintage, para ofrecer un aspecto ajado". Ni que decir tiene que en la red mucha gente ha puesto el grito en el cielo por el hecho de que se vendan zapatillas como ésas por un precio tan elevado. Es lo que tiene la red: hagas lo que hagas te crucificarán.

Pero de hecho no es sino un paso más de una tendencia que hace décadas que dura. Cuando en los sesenta y setenta vestíamos tejanos, la zona de las rodillas se desgastaba y llegaba un momento en el que se rasgaba. En general la gente los zurcía y seguía poniéndoselos. Hasta que alguien se le ocurrió que, mejor que zurcidos, los llevaría rasgados, un toque más desenfadado. No tardaron en aparecer a la venta vaqueros que venían ya con los desgarrones de fábrica. Eso nos ha llevado a la actual exhibición pública de rodillas y a pantalones que en algunos casos tienen menos tela que agujeros. Es, una vez más, la impostura. Y en el mundo del automóvil también. En el 2005 visité un concesionario de Jeep pensando que quizá me compraría un Wrangler. Los había rojos, azules, amarillos, negros..., pero me llamó la atención uno que en los laterales mostraba enormes marcas de barro, de esas que quedan cuando conduces por la montaña y te metes en un lodazal. Pregunté qué significaba eso y me dijeron que era una de las variantes más solicitadas. Así, aunque nunca salgas de la ciudad y sólo utilices el Jeep Wrangler para llevar al crío a la escuela, esa carrocería ya pintada de barro te hará quedar como un gran aventurero ante los otros padres.

Quim Monzó a Seré breve 

del Magazine de La Vanguardia

8M

'KATALIN VARGA' AL CINE-CLUB LA RAPITA

El CineClub La Ràpita, fa la seva aportació a les reivindicacions al voltant del 8 de març, Dia Internacional de les Dones programant una pel·lícula inèdita a les pantalles comercials de la penínsul·la gràcies a la iniciativa FilmoXarxa de la Filmoteca de Catalunya.

Katalin  Varga (2009) fou el debut en el llargmetratge de Peter Strickland amb una co-producció de Romania, Hongria i Regne Unit. El film és una història de venjança però també de violència masclista, de l'immens poder que té el patriarcat i de les conseqüències d'una moral opressora. El film, realitzat amb pocs recursos i amb actors i actrius no professionals és un film dur, sec, buidat d'ornaments per parlar-nos d'una història contundent i amb una punyent interpretació femenina de la sra. Hilda Péter. Un atmòsfera enrarida i pertorbadora travessa tot el film. Un thriller amb aires experimentals.

Amb aquest film, el sr. Strickland va rebre el premi a Millor Director Revelació en els Premis de Cinema Europeus o l'Ós de Plata-Millor contribució artística en la Festival de Berlin, entre d'altres.

La podrem gaudir demà DIJOUS a les 20:30 a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita amb la presència d'Eli Cabanes Leon, treballadora del SIE, que ens explicarà el servei que ofereixen donant suport a les dones víctimes de violència masclista.

COLLITA DE LA BERLINALE 2019

Tot i que ja fa uns dies que va acabar el Festival europeu d'autor per antonomàsia, la Berlinale, repassem ara la collita que ens deixà. El 69è. Festival de Berlin planteja un final d'etapa ja que el que fou director des de l'edició de 2001 -el sr. Dieter Kosslick- deixa el càrrec. L'etapa Kosslick serà recordada per l'intent de resistència a l'invasió del cinema de Hollywood; el de Berlin, és l'únic festival de cinema europeu que ha intentat posar barreres a la invasió del cinema ianqui, permetent donar visibilitat a films d'autor que haguessin passat desapercebuts. Destaca, també, la voluntat per part de la direcció del festival d'aconseguir una paritat de gènere en la direcció dels films escollits en la programació (dels 16 films en competició 7 han estat dirigits per dones).

A la Berlinale va tenir lloc 2 polèmiques: d'una banda, el rebuig formal dels cinemes alemanys a que Elisa i Marcela (el nou film de la Coixet produit per Netflix) pugués optar a premi, tenint en compte que aquesta plataforma no té previst estrenar-la en cinemes alemanys. La queixa no arribà enlloc però posa sobre la taula un tema que no tenim ben resolt ni assimilat: és el cinema de les plataformes streaming Cinema o no?. De l'altra, la polèmica amb la retirada de 2 títols xinesos de la programació per suposats 'problemes tècnics'; un d'ells, el darrer treball del reconegut director Zhang Yimou; tot i les raons 'tècniques' a l'hora de buscar una causa, ningú no ha deixat de pensar en la pressió del govern xinès, tenint en compte que ambdues apuntaven de forma crítica, a nivell polític, contra diversos moments històrics d'aquest gran país asiàtic. 

En la Berlinale d'aquest any va haver bona mostra d'actors/actrius que donen el salt a la direcció cinematogràfica. Es van poder veure els debuts del sr. Wagner Moura (l'actor que féu de Pablo Escobar a la sèrie Narcos de Netflix) amb el film Marighella; el film del sr. Chiwetel Ejiofor (actor protagonista a 12 años de esclavitud): The boy who Harnessed the wind i el sr. Jonah Hill (vist a Virgen a los 40 o Moneyball) que debuta a la direcció amb Mid90s.

Films rellevants que hem d'apuntar a la llista per a ser vistos: Varda per Agnès (el nou treball d'Agnès Varda), The Golden Glove (la nova de Faith Akin, director de Contra la pared, sobre un assassí en sèrie), Systemsprenger (System Crasher)(de Nora Fingscheidt), esfereïdor film sobre un petit de 9 any amb terribles atacs d'ira i violència; i Staff Only (el nou film de la directora de La plaga, Neus Ballús)

El jurat, presidit per Juliette Binoche, estava format per noms de la indústria com Justin Chang, Sandra Hüller, Sebastián Lelio, Rajendra Roy i Trudie Style. 

S'ha escollit Synonimes (de Navad Lapid) com a millor film (la història d'un jove israelí que emigra a París per a fugir del seu passat), s'ha premiat a Angela Schanelec com a millor directora del film I Was at Home, but i s'ha entregat el Premi del Jurat a Gracias a Dios (de François Ozon) incòmode film sobre els abusos sexuals per part de membres de la iglèsia catòlica. Els premis al millor actor i actriu han anat a la mateixa peli: Di jiu tian chang (so Long, My son)(de Xiaoshuai Wang).

La llista de premis:

·   Os Or millor peli: Synonimes (Nadav Lapid) un jove israelí emigra a París per a rerunciar al seu passat.

·   Direcció: Angela Shanelec (I Was at Home, But)

·  Premi Jurat: Gracias a Dios (François Ozon): sobre la vida marcada de victimes d’abusos per part de capellans

·    Premi Alfred Bauer: Systemsprenger (Nora Fingscheidt)

·   Actor: Wang Jingchun a Di jiu tian chang (So Long, My son)(Xiaoshuai Wang)

·   Actriu: Yong Mei a Di jiu tian chang (So Long, My son)(Xiaoshuai Wang)

· Guió: Maurizio Braucci, Claudio Giovannesi I Roberto Saviano per La Paranza dei Bambini (Piranhas)

·    Fotografia: Ut og staele hester (Out stealing Horses) de Rasmus Videbaek

·    Documental: Talking About Trees (Suhaib Gasmelbari)

·    Opera Prima: Oray (Mehmet Akif Büyükatalay)

·    Curtmetratge (os or): Umbra (Florian Fischer I Johannes Krell)

·    Curtmetratge (os plata-premi jurat): Blue boy (Manuel Abarmovich)

·     Premi Audi millor curtmetratge: Rise (Barbara Wagner I Benjamin de Burca)

EL KARMA

Hace dos años se inauguró en Helsinborg, en Suecia, el Museo de los Fiascos. Su impulsor es Samuel West, un psicólogo americano que vive en Suecia desde hace dos décadas. En sus salas acoge algunos de los productos que han fracasado a lo largo de estas últimas décadas. El videograbador Betamax, por ejemplo, que en los años setenta y ochenta competía con el VHS y cuyos defensores -uns pesados que te miraban por encima del hombro si habías optado por éste- argüían que tenía mucha mejor calidad de imagen y sonido. Al final el Betamax quedó confinado a sus devotos, convertidos en poco menos que una secta. El museo acoge también la cámara digital Kodak DC, que apareció en los noventa y que no tuvo éxito porque la súbita proliferación de teléfonos inteligentes la convirtió inmediatamente en obsoleta. Y las Google Glass, esas gafas de realidad aumentada que hace cinco o seis años parecía que se iban a comer el mundo y de las que ya pocos hablan. Más chascos: el perfume Harley-Davidson, lanzado para seducir a los amantes de ir en moto sin darse cuenta de que los moteros no son precisamente aficionados a ponerse perfume. O el Bic for Her, un bolígrafo de color rosa "diseñado para encajar confortablemente en la mano de una mujer", como si las manos de las mujeres no pudiesen coger cualquier bolígrafo sin necesidad de que sea rosa. La iniciativa fue convenientemente abucheada y ridiculizada en las redes sociales, igual que hace unas semanas lo fue la calculadora rosa que Casio presentó con un texto tan ridículo como insultante: "Queremos que las mujeres trabajadoras tengan una mejor experiencia utilizando calculadoras que se adapten perfectamente a sus entornos de trabajo a través de un óptimo de usabilidad y diseño vanguardista. Mujeres, Casio las seguirá apoyando para que día a día brillen aún más en sus trabajos".

Lamentablemente, no creo que la calculadora rosa de Casio pase a formar parte del Museo de los Fiascos, porque su impulsor, el antes mencionado Samuel West, está en bancarrota. En el portal sueco The local explica que ha tenido litigios con sus dos socios, que por enmedio se han metido abogados con denuncias en los tribunales y que el resultado es que ahora debe a la hacienda sueca un pastón que no puede pagar. "Podría exhibir mi caso en el Museo de los Fiascos", reconoce. Quien juega con fuego se quema.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 

de La Vanguardia

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO -#PROGRAMA53