(1939-2022)
El passat dia de Reis moria un director mooolt rellevant de la recent Història del Cinema, pot ser no massa popular ni conegut però rellevant. Molt.
El sr. Peter Bogdanovich va nèixer a Kingston (Nova York) tot i que fou concebut a Europa, pare i mare van marxar fugint del règim nazi. El pare: pintor i pianista serbi i cristià ortodox; la mare: descendet d'una rica família jueva austríaca.
Tot i que als anys '50 va estudiar interpretació i fèu d'actor en televisió i teatre, el sr. Bogdanovich fou un cinèfag (va arribar a veure 400 films a l'any) i un cinèfil ressaltable. No només s'interessava pel cinema sinó que el teoritzava i l'analitzava, arribant a publicar llibres sobre John Ford o Orson Welles, per exemple. A més d'entrevistar directors i professionals destacables per a ell del món del cinema. Admirant al sr. Truffaut, féu com molts directors de la Nouvelle Vague: va fer de crític de cinema abans de dirigir; i els seus articles els publicà en la revista Esquire fins que l'any 1968 va decidir dedicar-se al cinema.
Gràcies aquestes primeres accions com a crític i després de traslladar-se a viure a Los Ángeles s'introduí en l'ambient de Hollywood, assisteix a festes, estrenes i rodes de premsa que el va fer entrar en contacte amb el mestre Roger Corman. Aquest li proposa feina com a director i li fèu d'autèntic mestre i de la mà del sr. Corman va dirigir els seus 2 primers films: Targets (1968) i Voyage to the Planet of Prehistoric Women (1968). El sr. Bogdanovich sempre ha reconegut la sort i rellevància de 'topar-se' amb el sr. Corman, mestre de molts altres directors de la història del cinema recent.
L'altre gran director amb el que es vincularia fins als darrers dies fou el sr. Orson Welles, apart de tenir una gran amistat, el sr. Bogdanovich es convertí en un autèntic defensor i promotor de l'obra del mestre Welles. De fet, fou el responsable que el 'darrer' film del director del Ciutadà Kane veiés la llum a Netflix, 'Al otro lado del viento' té molt de Welles però també de Bogdanovich, de Houston... que es van afegir al film l'any 1970 i que es convertí en el gran film inacabat del sr. Welles que que s'estrenà l'any 2018 a l'esmentada plataforma.
El sr. Bogdanovich fou director de cinema, guionista, historiador, actor, productor i crític de cinema.
El seu film més valorat i admirat per la crítica fou The last Picture Show (1971), un decadent film sobre l'Amèrica profunda, un film sobre el somnis que no s'aconsegueixen i amb implícit homenatge al Cinema. Tenia 32 anys i el film rebé 8 candidatures als Oscar (inclòs millor director) dels que aconseguiren premi interpretació femenina (Cloris Leachman) i masculina (Jonh Ford Ben Johnson). En aquell film brillava considerablement una joveníssima Cybill Shepherd de la que s'enamorà bojament el sr. Bogdanovich i provocà el divorci de la seva parella des de feia anys i mare dels seus dos fills i dissenyadora de decorats de molts del seus films, la sra. Polly Platt.
Els següents films tingueren el reconeixement del públic: What's up doc? (1972), un clar homenatge al cinema comìc de clàssics com Hawks i la 'guerra de sexes' de tàndems com Hepburn-Stracy amb Barbra Streisand i Ryan O'Neal. Tot i l'aire clàssic d'aquest film, el sr. Bogdanovich estiguè inclòs en el que s'anomenà 'Nou Hollywood', juntament amb William Friedkin, Brian de Palma, George Lucas, Martin Scorsese, Michael Cimino i Francis Ford Coppola. Amb bona part d'aquest directors crearen The Directors Company, un acord amb Paramount Pictures que els permetia tenir certa 'carta blanca' a l'hora de crear. Dins d'aquest marc 'de llibertat' dirigí el següent film: 'Paper Moon' (1973). Film que rebé èxit de crítica i públic amb un Oscar a la millor actriu secundària per a la filla de Ryan O'Neal, Tatum O'Neal de només 10 anys. El film fou un èxit i al sr. Bogdanovich no li agradà massa repartir els beneficis amb la resta d''amics' del The Directors Company, així que la 'cooperativa' només dirigí dos films més: La Conversación (Coppola) i Daisy Miller (1974)(Bogdanovich) i es disolgué el conveni de directors. Aquest film, per a molts, fou el principi del declivi del director, amb una Shepherd de protagonista rebé majoritàriament crítiques negatives i escassa repercussió en taquilla; el mateix li succeí amb la següent: At Long Last Love (1975), un musical de Cole Porter, un altre cop amb la sra. Shepherd i el sr. Burt Reynolds ... crítica i públic li donaren l'esquena.
El sr. Bogdanovich, intentà recuperar èxits passats comptant amb Ryan i Tatum O'Neal a Nickelodeon (1976), aparcà a la Shepherd (odiada per la crítica) i afegint a la debutant Jane Hitchcock.... que només faria un film més a la seva vida.
La situació personal del sr. Bogdanovich no fou fàcil a partir de llavors, trencà la seva relació amb la Shepherd, s'enamorà d'una jove Dorothy Stratten (protagonista del darrer film del director They All Laughded, 1981) que tenia una parella que no veié bé el flirteig així que la matà a ella i es suïcidà... l'impacte psicològic i en el rendiment del film fou de tal magnitud que el sr. Bogdanovich s'arruïnà.
Aparcà la direcció i es va centrar en l'escriptura i no només sobre Cinema sinó sobre la seva vida. Fou víctima de rumors maliciosos quan es casà amb la germana de la seva parella assassinada: Louse Hoogstraten, que diuen que moldejà per a que s'assemblés a la seva germana Dorothy Stratten... el matrimoni durà 13 anys.
El següent mig èxit del director arribà amb Mask (1985) i, sobretot, amb la segona part de The Last Picture Show: Texasville (1990) amb Bridges i Shepherd com a protagonistes continuant la història de principis dels '70. Tot i utilitzar l'innovador recurs de mostrà el pas del temps real a la pantalla (que després faria -i alguns pensen que inventà- el sr. Linklater a Boyhood), no tingué l'impacte del -ja clàssic- film de 1971.
En els darrers anys tingué presència en la televisió, participant com a actor en la sèrie Los Soprano i dirigí algun capítol; també a The Good Wife i The Out Order, que feia d'ell mateix.
El darrer film del sr. Bogdanovich fou The Great Buster (2018), un documental dedicat al sr. Buster Keaton.
Tot i el seu pes com a director de cinema no podem oblidar el gran impacte que els nombros llibres sobre la Història del Cinema va escriure el sr. Bogdanovich. De fet, ell mateix, declarava en moltes entrevistes: "Abans que res, sóc cinèfil". Tota una declaració de principis.
