dijous, 29 de juny del 2023
mónFILMAT 2023 - DIA #1 i #2: INAUGURACIO + 20.000 ABELLES + mónFESTIVAL
dimarts, 27 de juny del 2023
'TALLER EN CINEMA D'AUTOR' DEL SR. MANEL RAGA A ULLDECONA
dilluns, 26 de juny del 2023
dilluns, 19 de juny del 2023
RODRIGO I LA MOCIÓ DELS QUE ENS CENSUREN
A la taula de la cuina hi té un hule amb el mapa autonòmic d'Espanya. I al voltant del mapa dibuixos amb els monuments més assenyalats. És una obra kitsch que podria induir a pensar que el senyor de la casa és un muy español y mucho español. Però no us refieu de les aparences.
Em convida a esmorzar, i decideixo menjar-me una torrada amb melmelada a Galícia i beure'm el cadè amb llet a Andalusia. Li pregunto què és Espanya per a ell. I li costa respondre. Potser és una de les preguntes que més ens costa de respondre als espanyols. Estem fins i tot poc familiaritzats amb la paraula. I els que ho estan sembla que s'hagin quedat en propietat el nom, la bandera i l'himne. El dia que mirem sense prejudicis el que porta el braçalet roig-i-groc, perquè hem superat la idea que el braçalet roig-i-groc és sinònim de fatxa, haurem fet un gran pas. No el veig a prop, aquest dia, perquè a la trinxera s'hi viu més còmode. Ja veureu quin festival al Congrès amb la moció o el que sigui. Caldria canviar-li el nom. Moció dels que censuren.
La cuina de Rodrigo no té microones, no forn Balay, ni Thermomix, ni Nespresso. Què és això?, em diu. Conserva la cuina de llenya i la cafetera italiana que hi havia a casa dels meus pares. Luxes zero, si és que es considera poc luxe poder viure on viu el Rodrigo i com viu el Rodrigo. Amb llar de foc, un hort, gos, gallines i dos rucs. I amb el Sergio, l'home que estima.
El Rodrigo va canviar quatre vegades d'institut, i cada vegada que canviava per a ell era una oportunitat de comportar-se com tocava, com un adolescent mascle amb totes les inquietuds d'un adolescent mascle. I ho intentava, amagava els amaneraments, però aviat li sortia la ploma i el rumor de la seva homosexualitat corria per tot l'insti. Cada vegada que el descobrien, sentia que havia tornat a perdre. Baixava al pati tot sol, suportava insults, menyspreus, vexacions. I les professores el feien seure al seu costat per protegir-lo en comptes d'actuar contra els pinxos que li feien la vida impossible. Ells guadien de l'hora del pati, mentre el marica era arraconat, amb el cap cot i llàgrimes als ulls. El relat de Rodrigo és el de molts i moltes. També avui. Ja veureu com no diuen res d'això els de la moció dels que censuren.
El Rodrigo ha estat músic tota la vida. Perquè vibrava. Piano, tuba, banda municipal, concerts a Oviedo, fugida a Barcelona, músic de carrer, casa okupa, transgressió, llibertat. I complir el seu somni de viure al camp. No és un neorural. Sempre ha estat rural. El poble és la seva ítaca. La seva terra promesa. El seiu lloc al món. No viu aïllat. Ha construït la seva comunitat, la seva xarxa social, no en el sentit zuckerberià de la paraula. És una xarxa humana, plena de relacions directes, de contacte, de pell. Reivindica el festeig, el que està ple de poesia, de versos, de paraules on no s'ometen vocals, on 'T'estimo' no és 'T'e', i amor és amor i no una emoticona amb forma de cor.
El Rodrigo no para de festejar ni un minut. Així té seduïts als paisans, els que el visitem, o els que el van a veure en massa per teatres de mig món, recuperant coplas, muiñeiras, romanços, tunejats amb bases electròniques que ni Bizarrap en la tarda més inspirada.
Rodrigo Cuevas triomfa. Rodrigo Cuevas ho peta. Ens fa millors com a país. Rodrigo Cuevas és el nostre Freddie Mercury, la nostra Gloria Fuertes, el nostre Federico, el nostre Dylan, el nostre Mocedades. Rodrigo Cuevas representa Espanya infinitament millor que els que donaran suport a la moció dels que censuren. Aprofiteu el debat per a posar la seva música. M'ho agraireu.
diumenge, 18 de juny del 2023
'PARIS, TEXAS' AL CINECLUB LA RAPITA
dimarts, 13 de juny del 2023
50 ANIVERSARI DEL TUBULAR BELLS A LA UAB
Enguany es celebren els 50 aniversari d'un d'aquells LPs que van significar un punt d'inflexió en la Història de la Música contemporània, el virtuosisme d'un jove exposat en el seu primer treball discogràfic va sorprendre i embadalir a molta gent aquell 1973. Es tracta del Tubular Bells, l'obra simfònica en la que el sr. Mike Oldfield es va a donar a conèixer al món.
El passat 25 de maig a les 21:00, el sr. Xavier Alern (professor de Musicologia de la UAB) amb l'Orquestra Opus One i en un espai ben singular (en el Sincrotró Alba de Barcelona) van voler retre homenatge a l'obra del sr. Oldfield intepretant l'obra sencera. L'Opus One està format per professorat i ex-alumnes de la UAB. Ho van retransmetre pel Canal de youtube de la UAB i ho van seguir en directe més de 4.500 persones.
Quan el 25 de maig de 1973 el sr. Mike Oldfield -que només tenia 20 anys- va publicar el Tubular Bells venia de 2 anys intentant que algun discogràfica li produís però totes rebutjaven el projecte per poc comercial. Finalment, va ser Virgin Records que va decidir que el treball d'Oldfield fou el primer llançament de la companyia. Des del mateix dia que es va estrenar ha estat un èxit, portant acumulat més de 20 milions de còpies venudes. A l'èxit va ajudar haver estat escollida per a la BSO de El exorcista dirigida per William Friedkin (1973).
Tubular Bells és una peça instrumental en la que el sr. Oldfield -a més de composar-la íntegrament- hi va tocar gairebé tots els instruments (piano de cua, honky-tonk, guitarra elèctrivca, acústiva i clàssica, percussió, orgues.... i una llarga llista d'instruments que en un moment de la composició una veu els va anomenant i introduïnt).... al sr. Oldfield, per aquest primer treball, el van considerar com el Mozart del segle XX.
El disc inicialment s'havia de dir Opus One, però finalment el sr. Oldfield es va decantar pel de Tubular Bells. No per atzar, el grup musical de 16 músics que va interpretar la peça sent curosos amb la sonoritat de l'època que va ser publicat s'anomena, també, Opus One.
Després ser interpretada i retransmessa en directe, l'orquestra iniciarà una gira mundial que els portarà el 13 de juny al Palau de la Música Catalana de Barcelona, a la que s'afegirà la cantant Maggie Reilly (col·laboradora d'Oldfield). Posterioment, aniran a altres ciutats del món.
Tubular Bells és una filigrana musical que heu d'escoltar en la seva totalitat (si no ho heu fet mai) per a adonar-vos de l'immensa força que té... pensar, mentres l'escoltes, que el compositor i principal intèrpret només tenia 20 anys encara et deixa més impactat.
Aquí teniu el vídeo amb la interpretació/homenatge del passat 25/05/23.
dilluns, 12 de juny del 2023
dijous, 8 de juny del 2023
'BUENA VISTA SOCIAL CLUB' AL CINECLUB LA RAPITA
Anem pel documental. 'Buena Vista Social Club' (1999) és l'intent del sr. Wenders de captar la vida a La Habana i la música que hi resideix. El 'Buena Vista Social Club' era un club social de La Habana a les primeres dècades del segle XX. En aquest club, les persones sòcies ballen i escoltaven música en directe. Estava situat en el barri de Buena Vista 31, número 4610, entre els carrers 46 i 48. En aquesta època neix el bambo es desenvolupen la rumba i el son, formes de ball com el pachanga o el cha-cha-cha. Amb la Revolució Cubana de 1959, el nou govern comença a tancar els clubs nocturns i també ho fa el 'Buena Vista Social Club'... l'any 1996 el musicòleg i músic Ry Cooder va a Cuba a gravar un disc amb Ibrahim Ferrer i amb un conjunt de músics als que la població els anomenava 'los Super-abuelos'; els disc volia recuperar la vida del Buena Vista Social Club i l'èxit que aconseguiren fou inesperat. Hi participaren músisc com Manuel 'Puntilla' Licea, Compay Segundo, Rubén González, Ibrahim Ferrer i Pio Leyva, entre d'altres. Van fer una actuació a Amsterdam 1998 i, després, en el Carnegie Hall de Nova York.... El sr. Wenders va acompanyar a Ry Cooder en el primer viatge a Cuba i tot el que succeí després, sobretot, els concerts esmentats; amb tot plegat, construí un documental valuosíssim sobre Música però també sobre una cultura i un estil de vida, afegint-hi entevistes amb els músics protagonistes.
Un film sobre la felicitat, un autèntic poema d'amor a la música i a la Vida.
El film anirà acompanyat d'actuació musical de Kiko Rodríguez amb cançons del film.
La podreu veure avui dijous a les 19:30 a l'Auditori Sixto Mir.
dilluns, 5 de juny del 2023
EPILEG A 'CALCUL D'ESTRUCTURES' DE JOAN MARGARIT
Durant molt segles, la poesia va distingir-se de la prosa per les seves característiques formals, sobretot per la rima i la mètrica. Aquestes diferències s'han anat reduint i avui el que distingeix la poesia de la prosa és la concisió i l'exactitud. Quant a la concisió, jo diria que un poema és com l'estructura d'un edifici molt particular, a la qual no pot faltar ni sobrar ni un pilar, ni una biga: si n'eliminéssim una sola peça, s'enderrocaria. Si en un poema es treu una sola paraula, o es canvia per una altra, i no passa res important, és que no és un poema. O que encara no és un poema. Només arriba a ser-ho quan no se'n pot treure res ni canviar cap peça de l'estructura. Però llavors tampoc no serà necessàriament un bon poema: aquest és un tema més lligat a l'altra característica: l'exactitud.
Exactitud en poesia significa que un poema ha de dir just el que necessita un lector futur (que la major part de les vegades no sap que ho necessita), a qui, naturalment, el poeta no coneix.
Una operació tan complexa es comprèn que no doni resultat la major part de les vegades. LEs matemàtiques són les més exactes de les ciències, però la poesia és la més exacta de les lletres.
D'aquesta exactitud ve el seu poder de consolació, perquè la poesia serveix per introduir en la soledat de les persones algun canvi que proporcioni més ordre interior enfront del desordre continuat de la vida. A l'angoixa per aquest desordre a vegades s'intenta fer-hi front amb els entreteniments, però la diferència respecte de la lectura de poesia és que d'un entreteniment se'n surt tal com s'hi ha entrat. Només ha passat el temps. En canvi, en acabar de llegir un bon poema ja no som els mateixos perquè ha augmentat el nostre ordre interior.
Pel que fa a com ha de ser la poesia, jo diria que un poema s'ha d'entendre, que el que no pot ser és que a una persona que faci anys que llegeix -el que sigui: poesia, novel·la, assaig o la premsa- se li digui que no podrà entendre un poema perquè la poesia és difícil. Aquest problema no s'havia donat mai fins que van sorgir les avantguardes amb el proposit de trencar, no només amb el seu passat, sinó també amb el que a principis del segle XX era el present. Així van sorgir en la pintura rostres i paisatges que no pertanyien a cap model real i, en la literatura, textos escrits de manera que semblaven pertànyer a llengües i gramàtiques desconegudes. Però és que l'objectiu d'aquells artistes era, per damunt de tot, posar de manifest un trencament amb la manera de fer i de pensar de la societat del seu temps. De fet, va ser la primera operació publicitària a gran escala, l'invent de la publicitat. L'art es va enriquir amb el descobriment de noves formes d'expressió, que els poetes van aplicar de seguida a les seves obres. Malgrat tot, sorgia alhora la possibilitat d'una poesia que no deia res i que s'havia d'admetre en nom dels postulats de l'època com el testimoni d'una actitud revolucionària. Ha passat molt de temps des de llavors i, a pesar que quedem molt lluny totes aquelles causes i efectes, ja no ha deixat d'haver-hi poetes i intel·lectuals que atribueixen el nul interés de moltes persones per poemes que són inintel·ligibles a la poca preparació o a la insensibilitat d'aquestes persones. Aquest és un camp on abunden els intents d'atorgar un paper important a meres irrealitats, i a això hi han contribuït fins i tot els filòsofs, als quals la seriositat de les qüestions que tracten no els protegeix contra la insensatesa. Aquest plantejament absurd, nou en la història del gènere, ha fet allunyar de la poesia molts lectorsm en una mena de cerimònia d'autodestrucció que sembla aspirar a una poesia que no diu res i que no és llegida per ningú. Si se'm permet dir-ho amb una mica d'humor, escriure un mal poema però que s'entengui és una mica més fàcil. Escriure un mal poema però que s'entengui és una mica més difícil. Escriure un bon poema que no s'entengui és moltíssim més difícil. I, en fi, escriure un bone poema que s'entengui només és patrimoni dels clàssics.
A mi em sembla que només és vàlida la poesia que s'entén. Ara bé: què vol dir 'entendre'? Em remeto al que he dit: les persones que han llegit un bon poema ja no són les mateixes d'abans de llegir-lo. Aquesta sensació significa que s'ha entès el poema. Potser no sabrem a quin nivell, però sí que n'hi ha prou per estar en disposició de pensar-hi i de continuar llegint-lo, i per fer-ho no es necessita cap mena de do ni cap situació prèvia especial. Significa que el lector està en disposició de pensar-hi i de continuar llegint-lo, interpretant-lo, sense necessitat de cap dot ni situació prèvia especial. Gairebé sempre que un poema resulta un búnquer inaccessible a algú, la culpa és del poeta.
Però que la poesia no exigeix gaires condicions prèvies als seus lectors i lectores no vol dir que escriure-la o llegir-la sigui una activitat innocent, ja que no hi ha res més lluny d'una ingènua espontaneïtat que la poesia. Precisament, la poesia és el límit últim fins al qual se'ns permet avançar participant de la vida i de les coses.
Més enllà de la poesia comença una zona al marge del món, una claredat o una obscuritat estèril, segurament el lloc al qual aspira la mística, un territori que -ho confesso- em desperta desconfiança, perquè participo de la vella objecció que sospita dels místics com a mistificadors, per molt que, a vegades, sigui malgrat ells mateixos. La poesia s'esforça per tot el contrari, buscar poder viure la vida amb la menor mistificació possible sense caure en el terror, viure amb la màxima dosi de veritat que puguem soportar, que no és gaire, perquè la veritat, com a les tragèdies gregues, destrossa el que la desvela. També podria dir-se que el poeta és una estranya espècia de místic, capaç de dir el que veu: en certa manera és com si les paraules haguessin servit, en anomenar les coses, per establir una línia defensiva enfront del terror del món i que la poesia permetés penetrar una altra vegada -amb prudència, sempre custodiats per les paraules- en aquella gèlida infinitud que comença darrere de la barrera protectora del llenguatge.
Joan Margarit (2005)
Càlcul d'estructures