PESCANT SERIES DE TV (33): 'TALES FROM THE LOOP'

Estàs de confinament i el ritme de visionat de peli i sèries s'ha multiplicat per 5. Ja portes la meitat de 'coses' que vas veure durant tot l'any passat i estem acabant el mes d'abril. Així doncs, en algun moment, et deixes portar pel suggeriment de la plataforma de turno.... i així vaig topar amb Tales from the loop: Amazon Prime Video em deia que aquesta sèrie de només 8 capítols de ciència-ficció em podria agradar. I vaja si l'ha encertat, l'amic Prime!.

Es tracta d'una sèrie de producció pròpia i es basa en l'obra de l'escriptor Simon Stalenhag. Sembla una sèrie antològica però no ho és, cada capítol es centra en algun personatge d'una comunitat que viu al voltant d'una fàbrica, soterrada i, suposadament, amb uns poders misteriosos subterranis que provoquen situacions imprevistes: el 'The Loop' (del títol). Estem en un entorn aparentment futurista (on conviuen cyborgs, robots i intel·ligència artificial) però el vestuari i mobiliari de les cases és totalment vintage, aire anys '50 del segle passat, en alguns moments dels '80... una mena de 'limbo' on el toca-discos és el rei. 

Com ens comportem davant d'allò desconegut, qui som, com encarem la Mort, com gaudim la Vida, què significa l'Amor i el desAmor, com viure amb l'incertesa de la Vida. Ens trobem en la vessant filòsofica de la ciència-ficció que aprofita elements extraordinaris per a parlar-nos d'allò més ordinari. La força misteriosa que s'amaga en el subsól és una excusa, un autèntic McGuffin per a parlar-nos de la soledat, del pas del temps, del fràgils que som i del feliços/es que podem arribar a ser. Al llarg dels 8 capítols ens parlen de les inseguretats de l'adolescència, del pes i l'herència de la família, d'assumir que som caducs,....

El shorunner que hi ha darrera és el sr. Nathaniel Halpern (de 'Legion', per exemple). 'Tales from the loop' és impecable a nivell visual i potent a nivell conceptual.  Amb directors/es de l'alçada de Mark Romanek, Jodie Foster, Andrew Stanton o Ti Wats. Amb la música minimalista i emotiva del mestre Philip Glass i Paul Leonard-Morgan.

Una poètica proposta que ens transmet nostàlgia, tristor, que ens parla de l'amistat, de la lleialtat, de la soledat o de l'amor fratern. Hi veiem ressons a The Twilight Zone o Dark però amb una personalitat pròpia. Cert que molts diran que els 50 minuts per capítol són excessius o que el ritme podria ser més ràpid ... però no estem davant d'un Transformers, amics i amigues, estem davant d'un producte que en deixar de veure'l les imatges i les idees et ressonen durant dies ... I què caram! tenim temps de sobra, no? doncs no ens queixem tant, leñe! i deixeu-vos portar pel loop ... 

KICKPUNCH I LA IDEA LOCA DE TUNEJAR CLASSICS DISNEY

La gent de KickPunch s'han posat en modo creativo i han agafat els personatges i cartells de clàssics de l'animació Disney per a convertir-los en personatges i referents de l'imaginari del cinema de terror i fantàstic. Es tracta d'un seguit de 'crossover' impossibles on el Pepito Grillo es transforma en Freddy Krueger, La Bella dorment és una nova Regan de El Exorcista, la Sirenita és una Jason de Viernes 13 o  Simba de El Rey León és un nou Alien. La idea de tan delirant té la seva gràcia perquè tira cables cap a la nostàlgia d'una època de cinema fantàstic i perverteix l'ensucrat univers disneynià.

Aquests dibuixos estan a la venda en la mateix pàgina web, en la que pots comprar la litografia o la samarreta amb el disseny que més t'agradi. 

Però què cracks!!

TUBULAR BELLS I L'ORQUESTRA ONLINE DEL SR. PABLO ABARCA

Em vaig enterar del projecte mitjançant el sr. Jaime Altozano, músic i youtuber que us recomano molt i molt, que en un dels seus vídeos feia una convocatòria per a participar en un projecte d'un altre músic: el sr. Pablo Abarca, un altre youtuber. 

El sr. Abarca volia aprofitar aquests dies de confinament per a crear una orquestra online amb l'objectiu d'interpretar tots/es juntes/es la peça Tubular Bells de Mike Oldfield. Les directrius eren clares: cadascú podia tocar, a casa seva, amb el seu instrument, la peça en qüestió, gravar-se en vídeo i fer-li arribar al sr. Abarca. Ell juntaria tots els fragments i en faria un vídeo final.

El resultat és espectacular i si, a sobre, t'agrada el mestre Oldfield, la 'cosa' ja és flipant!! Més de 500 músics de tot el món interpretant la mateixa peça musical, a distància. L'Online Orchestra' ja estava creada i el vídeo resultant és emotiu de veritat.

A baix de tot teniu el vídeo compartit a youtube però si voleu tenir la peça en .mp3 només cal que cliqueu en el següent  enllaç de dropbox.

Admirable la feina d'edició d'audio i vídeo del sr. Abarca intentant donar cabuda a totes les persones que hi han participat. Els que algun cop ens hem dedicat a 'muntar vídeos' sabem la dificultat que implica lligar més de 859 vìdeos diferents, que són els que ha rebut aquest youtuber... El sr. Abarca ha rebut vídeos tocant instruments totalment inverosímils, com:  una serra, un pot de vidre de llegums, un cotxe teledirigit... que podeu veure en aquest enllaç.

Un d'aquests projectes que emocionen al veure tants cors bategant a l'hora... i el sr. Abarca 'amenaça' en crear algun altre projecte musical i participatiu similar.

Estarem a l'alerta. Cliqueu al play... ja tardeu!

TINO I MILA

L'endemà al capvespre la Mila del Santo baixà al portal. En la seva ànima, com al cel l'estrella solitària del capvespre, s'havia encès una esperança. En aquest capvespre de març sabia ja per què baixava.

El cel, pel damunt del poble i dels camps, s'obri ample, amb una suavitat vellutada, en claredats de blau i rosa i transparències de cristall o d'aigua clara. Pel carrer, en suavíssima penombra, pujaven i baixaven dones; algunes saludaven. Passà un infant corrents i llançant crits amb gatzara. La Mila no sentia res. El cel adquiria per moments una transparència més clara, i aquí i allà començaven a guspirejar els primers estels. Per fi el veié aparèixer. S'acostava en la mateixa direcció que el dia abans, en direcció a casa seva. A poc a poc s'anà deturant, i a la fi es dirigí de dret cap a ella.

- Mila, ¿no et recordes de mi?

Ella mirà tremolosa, amb una pregona agitació a l'esperit, tota trasbalsada. Volia fugir i volia romandre-hi; volia callar i volia parlar; no sabia el que volia; no feia res. S'estava en la mateixa actitud, paralitzada. Dins el pit el cor li defallia. L'emoció, barrejada d'inquietud, creixia en la seva ànima, com al cel les ombres del capvespre. Se sentia presa d'un insòlit tremolor, subjugada per la seva presència. 

Ell proseguí:

- ¡Què bonica t'has fet, Mila! Quan et vagi veure ahir de primer no et vaig conèixer. ¡Què bonia ets, Mila! Diria's que hi ha en tu no se sap què de celestial. Repetí, encara: Que bonica ets, Mila -i ho va fer en veu més baixa encara, com en un murmuri, en un to càlid i tremolós, allí mateix, mirant-la als ulls, travessant-la.

Prosseguí:

- Quan vaig anar-me'n eres així -assenyalava l'alçària amb la mà extesa. exagerant- ; ¡sembla que et vegi! I ja tenies la mateixa gràcia. Ara me n'adono, ¡i et veig tan bé! ¡Què bella ets, Déu! ¡Quins ulls tens, i que dolça és la teva mirada! Tota la vida m'estaria així, contemplant-te; tota la vida m'estaria així, en la teva companyia. ¡Què bella ets, Déu! -va fer un silencia i tornà-: I tu, Mila, ¿no te'n recordes de mi?

Però la Mila no contestava; s'estava al davant d'ell en silenci, percebent en el pit el profund bategar del cor. Se sentia arrabassada com per un vertigen, com per un vent ardent que bufés amb violència sostinguda a través de la seva ànima. Tota ella defallia. I, per damunt de tot, les seves paraules li arribaven com un ressó; no les entenia, ni calia; les sentia sols com una música que li adormia els sentits, que l'enfonsava tota en un dolcíssim sopor. Aquell impuls de resistència que havia maldat en ella, en un principi, per tot el mal que d'ell havia sentit dir, no tenia ja poder per a res.

¿Què tenia ell en les paraules, que tan profundament la commovien? ¿Què tenia a la veu, que despertava en la seva ànima aquell tumult d'anhels adormits? I a la mirada, ¿què hi tenia? El seus somnis, morts i oblidats, ressucitaven en ella amb ímpetu de torrentada, i tot en la seva ànima semblava cantar com un matí de primavera amb el ressó de la seva paraula. El temor se li havia esvanit totalment, i li hauria dit: "No et recordo, però ara comprenc que temps, feia anys que et coneixia". I hauria afegit, encara: "Que feia temp que t'esperava. I vet aquí que has vingut amb la primavera, quan les esperances es debilitaven; has vingut amb totes les coses belles: amb les flors i les oronetes, com els contes. I dins el meu pit sento que el meu cor canta d'alegria".

I amb tot, alguna cosa -no sabia què- tal vegada una resta de temor arrapat encara a la seva ànima, la privava de parlar. Estava amb la vista baixa, i quan l'aixecà, ell havia desaparegut. S'estremí d'una angoixa sobtada, i cercà ansiosament al seu entorn. El veié, encara, que es perdia carrer amunt, i sentí un desig ardent de córrer darrera seu, de dir-li una paraula, més que fos una paraula, perquè no se n'anès trist, enganyat pel seu silenci. Un ànsia mortal se li traïa a la cara i era tan viu el seu anhel, que sentia impulsos de cridar-lo. En aquell moment aparegué davant d'ella el seu padrí. El cel, a dalt al carrer, s'havia anat cobrint d'ombres. Si no hagués arribat el seu padrí, és possible que la Mila, en aquell diví capvespre, hagués corregut darrera seu per dir-li la seva tendresa i la seva desolació.

La nit va transcórrer lenta; no pogué dormir. L'endemà cap al capvespre, davallà de nou al portal. Esperà una llarga estona, mirant cap amunt i tornant a mirar; i quan l'aire començà a enfosquir-se, sense que ell haguès aparegut, li semblà que s'enfosquia també la seva ànima. Se'n tornà desolada; en el seu cor meditava amargament què li hauria impedit de tornar a passar, i li semblava que caminava en una fosca i solitària nit, com si Amposta haugès quedat de sobte deshabitada.

Sebastià Juan Arbó (1947). Tino Costa.

A ISLANDIA PROTEGEIXEN ELS NOMS PROPIS... MOLT

Islàndia té una de les legislacions més estrictes del món en relació al noms. Es una legislació creada fa un segle per a protegir la pròpia llengua. Tenen un Comité per als Noms que regula l'aplicació d'aquesta legislació. Així doncs, quan tens un fill o filla et proporcionen una llista de 2.500 noms prèviament autoritzats. La majoria d'islandesos i islandeses porten el nom de pila de la mare i del pare amb el sufix son (fill) o dottir (filla). 

Els criteris que tenen en compte el Comité per als Noms no són poques: han de respectar les normes ortogràfiques i les gramaticals de l'islandès (no poden contenir la lletra c o z, per exemple, ja que no la tenen en el seu alfabet); no han de ser pejoratius o estigmatitzadors; han de gaudir de 'prou tradició' al país, és a dir, si el portem 15 islandesos en l'actualitat, 5 si entre ells hi ha algú de més de 60 anys o 0 si apareix en censos antics... com veieu, es tracta de recuperar 'passat'. Davant de tot plegat, sembla que la majoria de peticions s'accepten (un 70%) perquè suposo que la gent, sabent-ho, ja es deuen preocupar de complir la normativa, és clar.

Algú pot pensar que aquesta situació, més o menys, també la tenim aquí. Per a poder registrar el meu primer fill (Biel) vaig haver de presentar una carta de la Universitat de les Illes Balears que certifiqués que Biel era un nom propi desvinculat de Gabriel ... i estem parlant del 2004, no fa tants anys.

Però és que a Islàndia ho porten una mica més enllà... fins als anys noranta, els estrangers que es volien nacionalitzar en aquest país eren obligats a canviar de nom. Per exemple un català, Baltasar Samper va arribar a l'illa el 1961 per a casar-se amb un islandesa i viure allà. Va rebre una carta en la que li deien que si volia 'ser islandès' no podia continuar tenint el seu nom i va haver de registrar-se amb el patronímic de la seva muller, és a dir, com si fos el fill del seu sogre. 

Com us podeu imaginar, s'aixequen moltes veus crítiques tant dins com fora del país que reivindiquen la llibertat individual dels pares i mares per a poder posar a la seva descendència el nom que més els agradi... però, es clar, en una societat de 360.000 habitants molts i moltes consideren que si no fan tasca de protecció en pocs anys l'islandès hauria desaparegut. 

Damunt de la taula de la ministra de Justícia hi ha propostes per a millorar/suavitzar la legislació.

FASCINAT PER 'FUGINT DE LA CRITICA' DEL SR. PERE BORRELL DEL CASO

Fa molts anys que estic fascinat pel quadre que teniu aquí dalt. Des del primer dia que el vaig veure. El trencament dels límits del marc dins del marc. El ulls desorbitats. L'actitud de fugida del personatge pintat. No sé que és però té un efecte gairebé hipnòtic en mi. Es tracta de 'Fugint de la crítica' del pintor català Pere Borrell del Caso, nascut a Puigcerdà l'any 1835 i mort a Barcelona el 1910. El quadre fou pintat l'any 1874 i crec que aquesta dada em fa valorar més aquesta obra, per l'aspecte trencador tenint en compte l'any en que fou pintat.

El sr. Borrell del Caso, en uns inicis ebenista, té una sòlida trajectòria, sobretot, com a retratista, sobri i directe, militant del realisme en la pintura, amb alguna obra religiosa i costumista. L'obra que teniu aquí és un magnífic exponent de trompe-l'oeil o trampantojo, és a dir, 'trampa per a l'ull', corrent pictòrica que es caracteritza per obres que provoquen efectes òptics. 

En féu d'altres com Dos nenes i Dos nens rient (ambdós de 1880), però amb l'efecte que us deia de menor intensitat que en el quadre que té 'pillat'.

El mestre Borrell creà escola amb il·lustres pintors que van passar per les seves classes, com els seus fills i néts que van continuar la tradició pictòrica del seu avi.

Fugint de la crítica, fou escollit com a coberta del catàleg de l'exposició Five Centuries of Trompe l'Oeil Painting organitzada per la National Gallery de Washington, DC l'any 2003; l'any 2010 va il·lustrar el cartell i el catàleg de l'exposició Täuschend echt sobre l'art del trompe-l'oeil en el Bucerius Kunst Forum d'Hamburg.

No em direu que no és una meravella de quadre ... m'encanta !!!

SR. MAX VON SYDOW

(1929-2020)

Fa unes setmanes moria uns del actors imprescindibles per entendre el cinema europeu dels darrers 70 anys, formant part dels projectes dels principals directors de cinema dels darrers anys: John Huston, Steven Spielberg, Woody Allen, Martin Scorsese, Sydney Pollack i, sobretot, Ingmar Bergman. El rostre, la veu i el carisma del sr. von Sydow és inconfundible. Nascut com a Max Carl Adolf von Sydow a Lund (Suècia) l'any 1929 en una família aristocràtica sueca. Son pare fou professor a la Universitat de Lund i sa mare mestra d'escola però, també, baronesa. Max quan era petit era tímid, un nen molt tranquil. Va assistir a una col·legi catòlic i des dels 9 anys parlava l'alemany i l'anglès. A l'escola, va crear una companyia de teatre amateur amb els seus companys de classe. En tornar del servei militar estudià interpretació en el teatre d'Art Dramàtic d'Estocolm de 1948 a 1951, és en aquesta època que apareix en el seu primer film: Sólo una madre (1949) i La señorita Julia (1951), ambdues dirigides per Alf Sjöberg.

Quatre  anys després marxaria a viure a Malmö, allà coneixeria a la persona que li canviaria la vida: el mestre Ingmar Bergman. La primera col·laboració, però, no fou en cinema, fou per al Tatre Municipal de Malmö, portant a escena el primer muntatge a Europa de La gata sobre el tejado de zinc de Tennessee Williams. Poc després ja vindria el seus primers grans èxits conjunts en el cinema: El séptimo sello (1957), Fresas salvajes (1957) i El manantial de la doncella (1960).

En aquesta primera època, el sr. von Sydow rebria ofertes de Hollywood però ell continuava donant solera al cinema escandinau amb la seva presència. Però l'any 1965 creuaria l'Atlàntic per a intepretar al mismíssim Jesús a La historia más granda jamás contada (George Stevens). L'èxit i popularitat fou tan gran que va agafar a la seva família i van marxar a viure a Los Ángeles. Allà entraria en contacte amb els directors nordamericans que ja he comentat però ho complementava amb papers 'europeus' en films de Bergman com La hora del lobo o La vergüenza, entre d'altres. Va arribar a participar en 11 pelis del director suec i von Sydow sempre va considerar "una benedicció" haver conegut el seu amic Ingmar... tot i que el sr. Bergman no l'anomena ni un sol cop en les seves memòries.

L'any 1973, gràcies al mitic film de El exorcista, li arribaria la nominació als Globus d'Or pel seu paper del pare Merrin. Després vindrien participacions a Los tres días del Cóndor (Sydney Pollack, 1975), El viaje de los malditos (Stuart Rosenberg, 1976). A principis dels '80 s'afegeixen Woody Allen (Hannah y sus hermanas, 1986) i David Lynch (Dune, 1984) a la seva llista de directors-autors mentres també intervé en èxits comercials com James Bond: Nunca digas nunca jamás (1983) o Conán, el bárbaro (1982).

Tot i això, ell no 'oblida' Europa i l'any 1987 participa en una de les millors pel·lícules d'aquella dècada, que li proporcionaria l'única nominació al Millor Actor als Oscar i molt hereva del cinema del mestre Bergman: Pelle, el conquistador (Bille August, 1987). Un any després s'atreveix a dirigir el seu primer (i únic) film: Katinka (1988) mentres comença els '90 amb una activitat hiperactiva: Despertares (1990), Hasta el fin del mundo (1991), Juez Dredd (1995), Más allá de los sueños (1998), Intacto (2001), Minority Report (2002), Shutter Island (2010), Tan fuerte, tan cerca (2011). 

Les seves darreres feines el feren incorporar a la saga Star Wars, a Star Wars: El despertar de la fuerza (2015) i a Juego de Tronos (2016). El darrer film que estrenà fou en l'última pel·lícula de Thomas Vinterberg: Kursk (2018) però el seu darrer film fou Echoes of the past de Nicholas Dimitropoulos, encara pendent d'estrenar.

Des de l'any 2002 va renunciar a la nacionalitat sueca i es féu francès. Els darrers anys vivia a la Provenza, on estava quan morí, tenia 90 anys. 

Fou capaç d'interpretar en múltiples llengües: noruec, anglès, italià, danès, francès i, fins i tot, espanyol i participar en més de 150 pel·lícules i se'm fa difícil escollir aquelles en les que més lluïa perquè el sr. von Sydow SEMPRE lluïa, era difícil que passés desapercebut (el seu 1,93 metres també ajudava)... a El séptimo sello, a Europa o a La mejores intenciones. No va guanyar mai un Oscar o un Globus d'Or clar exemple del poc justos que poden ser aquests premis. Però sí li entregà un premi el Festival de Sitges, l'any 2016, el darrer cop que visità la península.

Pocs actors han estat capaços de 'ser' tot el que fou el sr. von Sydow: Jesucrist, Demoni, jugador d'escacs contra la Mort, lluitador contra Lucifer, Papa Clemente VII, Emperador Ming, avi de Heidi.... DEP, mr. von Sydow.

TOT RECITANT GEORGIE DANN A diLLUMS D'ARTS AL FORN

El confinament ens pot avorrir, ens pot estressar, cansar i, fins i tot, desesperar ... però també ens pot despertar l'imaginació i animar-te a fer 'coses' que fins a data d'avui mai t'havies atrevit a fer (i per algo serà...). Us he parlat diversos cops del col·lectiu diLLUMS d'Arts al Forn, de les seves trobades i de les seves incomptables activitats culturals. Aquest col·lectiu, tirant mà del lloable objectiu de que a la Cultura ha de poder accedir qualsevol persona; tement que se'ls està quedant una imatge d'intel·lectuals durs i profunds en les accions que duen a terme han decidit riure i riure's d'ells/es mateixos/es.

Així que han agafat el referent d'hortera musical per unanimitat, el sr. Georgie Dann i les seves infinites i enganxoses 'cançons d'estiu' i fer-ne un recital. Mai havíem vist recitar els 'poemes' del sr. Dann sense acompanyament musical i, com podreu comprovar, els temes agafen noves i curioses interpretacions.

El Ciutadà K (al que li costa estar-se quiet) va voler participar des del primer segon que li van explicar la proposta, sortida de la ment hiperactiva del sr. Tibau i el sr. Gascón.

Així doncs, amics i amigues, per a se us faci més portador el confinament (o no!) us deixo el vídeo en el que un grup d'inconscients reciten Georgie Dann.

(al moment 5'32" podreu veure al Ciutadà K recitant 'Bimbó' ... un de taaaants clàssics del mestre Dann).

Espero que el gaudiu !!! (o no ...)

LES FESTES MAJORS PER SEBASTIÀ JUAN ARBÓ

Era dissabte, i allí, en aquell indret, Amposta devia bullir amb els preparatius. Les festes duraven tota una setmana: avui, a la vespra, es corria el bou capllaçat, i tots els camperols desemparaven ja els treballs per prendre part en la diversió. La festa es desenrotllava amb ímpetu salvatge i sostingut, entre una contínua exaltació. Al matí, a l'interior del mateix carro en què l'havien portat dels prats, subjectaven l'animal per les banyes amb gruixudes cordes de cànem. Ja capllaçat així, els homes s'agafaven a les cordes i obrien la porta situada a la part del darrera del carro. El bou, passat bruscament a la llum exterior, saltava espolsant-se la nosa de les cordes i envestint; però cent braços musculosos les tibaven i els doblegaven damunt d'ell i el feien recular; es debatia la fera en violentes sotragades, en una ira fosca d'impotència, el cap abaixat, esgratinyant la terra i mugint.

Després començava la cursa a través dels carrers: el bou al mig, un capllaçat davant i un altre darrera, sostinguts pels més forçuts,  i una enorme gentada -gairebé tot el poble, i àdhuc dones infants- seguint-lo enardida i  cridant. Un núvol de pols els rodejava; el sol del migdia d'agost batia amb violència els carrers; l'atmosfera era una vibració de llum, de rialles, de veus, i s'hauria dit que l'animal, a través d'aquella massa humana que el seguia cenyida en tot moment a l'entorn d'ell, obrint-se i tancant-se davant de les seves envestides, anava cercant inútilment una porta de fugida cap als prats.

Els homes brandaven altes vares de freixe amb les quals, des dels carros o des dels portals colpejaven la bèstia en passar, per excitar-la més; empunyaven també palmes desfullades, armades d'un clau fixat a l'extrem, amb els quals li obrien a la pell amples esquinços. S'aturava el bou i l'obligaven a caminar; envestia, enfurismat par l'agulló, i d'una estirada de la corda el doblegaven de nou sobre ell i fins a vegades el tombaven.

S'aixecava entre cops i punxades d'agulló i tornava a emprendre la cursa... Així passava pel mig dels carrers, amb un trot desesmat i cec, entre la forta cridadissa, i els cops, i els moviments d'esglai,  i les corregudes, entre ràpides contraccions de la gent, amuntegant-se contra els portals, tancats moltes vegades de cop i estrepitosament davant de les envestides; entre l'ample crit d'expectació i d'esglai de les dones, posades en portes i balcons, canviat en sec en explosió de rialles. Fins que l'animal acabava per deixar-se caure, amarat de sang i de suor, amb una bava sangonosa a la boca. A força de cops i agullonades, a puntades de peu i fins a pedrades, l'obligaven a aixecar-se i el tornaven al corral a fi de continuar la festa per la tarda. Però a la tarda ja eren els homes qui arrossegaven el bou, i hi hagué anys que s'estalviaven d'haver-lo de matar. Era una festa salvatge i brutal, encara que per a ells era la festa principal i la més esperada: era la festa del córrer i del suar, de l'agullonada al llom de la bèstia i la fugida ràpida i el salt damunt l'espessa multitud, esquivant la banyada: festa ruda i primitiva, com un joc d'infants grans, festa de l'empenta i del cop, de la rialla i la paraula forta, i, més que res, avenç i promesa de les altres que seguien: les dels dies d'agost inoblidables, vibrants de llums de sol, de música i cançons i d'alegria pura d'infants, abrandaments de joventut i nostàlgics dels ancians: alegries també. (...)

I, com a atractiu principal venien els bous; tarda rera tarda, a la plaça instal·lada als afores, se celebrarà la consabuda 'capea'; tarda rera tarda, en carros i rafals, es congregarà tot el poble; tarda rera tarda, sonarà el clarí, sortirà la vaca a la plaça i els homes correran a enfilar-se als carros, entre bacs, xafades, cops, crits, rialles, malediccions (...). Entre vaca i vaca, la banda local, instal·lada a les grades de la tribuna, interpretarà un pasdoble, acords del qual, a sota, a la plaça, ballaran els camperols, agafats per les espatlles, amb maneres rudes i brutals, les camises amarades de suor i bruts de cap a peus pel rebolcons: els nois correran empaitant-se entre llurs cames i s'amagaran sota els carros; els venedors de gasoses, amb la galleda a la mà, les pregonaran a crits davant dels carros: "Qui la peta? Qui la peta? Gasoses fresques! Qui la peta?" i, amb la gorra estesa, recolliran l'import apressadament.

Sebastià Juan Arbó (1932). Terres de l'Ebre

DESCOBRINT 'MANUAL DE CORTEJO' DEL SR. RODRIGO CUEVAS I EL SR. REFREE

Fa uns anys, una amiga m'havia parlat del sr. Rodrigo Cuevas: un personatge amb aires tradicionals però amb imatge 'queer' i intencions transgressores. En el 2012 va publicar el seu primer disc 'Yo soy la maga', un disc de versions de cançons tradicionals gallegues; i al 2014 va estrenar el seu primer espectacle 'Electrocuplé' en el que fussionava cançó tradicional asturiana, copla, cabaret i burlesque. El sr. Cuevas va publicar un parell de treballs discogràfics més i es va donar a conèixer en els mitjans fins que el sr. Refree es va creuar en el seu camí. El mateix sr. Refree que va produir a Rosalía en el seu primer treball abans de El mal querer, el mateix que ha col·laborat amb Silvia Pérez Cruz, Albert Pla, Kiki Veneno, El Niño de Elche, Chrisina Rosenvinge, Mala Rodríguez i ha produit el primer disc d'Amaia Romero. Sense dubte el sr. Refree és el gran productor musical d'aquest país.

Que el sr. Cuevas coincidís amb el sr. Refree és el millor que li podria passar per a que el primer pogués 'mostrar' que podria ser més que un personatge provocador, carregat de 'postureo' o 'petardeo'. I és que el sr. Cuevas ha estat 13 anys estudiant música i tuba en el conservatori de Barcelona i Oviedo i després se'n va anar a Vegarrionda, un poble d'Astúries de 15 habitants  on començà una autèntica arqueologia de la música gallega i asturiana i féu la seva aportació a la 'folktrónica'. El mateix sr. Cuevas s'autoidentifica com a "agitador folclórico".

Manual de Cortejo, doncs, és una revitalització de la cançó popular del nord de la penínula passat per l'electrònica. El disc funciona com una peça conceptual i les comparacions amb El mal querer no són exagerades: per intencions, format i maduresa de la proposta. Manual de Cortejo ens parla d'una nostàlgia pel passat, d'una necessitat de no perdre llenguatges i formes d'altres temps. 

Per a realitzar aquest treball discogràfic Rodrigo Cuevas i Raül Refree van viatjar durant 10 dies per terres d'Astúries i Galícia com un intent per captar la 'Vida' d'allà abans de tancar-se a l'estudi de gravació. 

Manual de Cortejo brilla des del primer a l'últim tema. En ell hi ha tradició coplera, castanyoles, spoken-word, xiringüelus, ritus màgics, munyeira, un cor miner i l'homenatge a Angelita Caneiro una llegenda de la tradició musical d'aquelles contrades. Forta presència del testimoni de dones, de dones del camp. En aquest disc ens parlen de l'amor, de l'alegria de viure, de la mort, dels drets civils.

És impossible no quedar seduït per aquest disc des del primer segon. Escoltar Muerte en Montilleja o Ronda de Robledo Sanabria és arribar a un 'orgasme musical' de difícil descripció en paraules....

diLLUMS CONFINATS

Com ja sabeu, el primer dilluns de cada mes té lloc la trobada dels diLLUMs d'Arts al Forn (ja n'he parlat algun cop). Durant 4 anys i mig, de forma ininterrompuda, la trobada-sopar ha tingut lloc però, lògicament, aquest mes d'abril no ha pogut ser. El confinament imposa quedar-se a casa. Penseu que són molts dilluns de veure'ns les cares, de xerrar, de compartir versos, lectures, cançons i cremats deliciosos i de gaudir del sopar que ens ofereix el Forn de la Canonja. Són molt dilluns, massa, com per a no tenir enyor, com per a no tenir ganes de fer alguna cosa que compensi la 'distància'. A més, fa pocs dies, una de les 'amigues' dels diLLUMS -Montserrat Esteve- va morir... aquest fet, colpeja l'ànima del diLLUMS encara més. 

El passat dilluns 06 d'abril no hi haver sopar al Forn de la Canonja, però aquell dia a les 21:00 es va compartir el vídeo 'diLLUMs Confinat' que us adjunto més avall com un intent de veure'ns les cares al voltant de la Cultura, de suplir aquell enyor que us deia i, sobretot, oferir un homenatge a l'amiga que ens ha deixat. 

Així doncs, moltes i moltes de les que hem participat en les trobades del diLLUMs hem participat en aquest vídeo explicant,  dient o cantant allò que ens vingués de gust. 

En el moment 34'19" hi torbareu al Ciutadà K recitant un fragment de la cançó Arrebato de Luís Eduardo Aute.... un altre mestre que també es ha deixat aquest dies estranys que estem vivint. 

WOMEN MAKE FILM DEL SR. MARK COUSINS

El sr. Mark Cousins, si no existís l'hauríem d'inventar. Es tracta d'un d'aquells  artistes necessaris pel què fa i com ho fa. Es crític i director de cinema. La seva filmografia no és molt llarga, ni ha escrit molts llibres, però aquests pocs treballs han aconseguit més impacte que l'extensa obra de molts escriptors/directors. 

Conec al sr. Cousins per dos treballs, el film 'I am Belfast' (2015) una delícia que vam poder gaudir en el primer mónFILMAT en la que la ciutat de Belfast s'encarnava en una dona i ens explicava la seva Història, les seves alegries i penes, fent un repàs de la seva trajectòria d'aquesta cuitat, una meravella plena de sensiblitat i bon gust. El segon treball que he vist del sr. Cousins és la fantàstica sèrie The story of Film: An Odyssey (2011), un exhaustiu projecte de 15 hores de durada amb vocació historicista però amb una actitud a l'hora d'explicar la Història del Cinema com ningú ens l'havia explicat: parlant de patrons, de tendències, de forma global i donant veu a personalitats que en molts ocasions han estat fora de la narració mainstream, perquè prové d'un país petit o perquè es realitzà en una indústria amb pocs recursos. 

Amb aquesta darrera intenció, de trencar els relats 'mainstream', ens arriba el nou treball del sr. Cousins: reconèixer la feina que directores de cinema, per tant, Dones, han realitzat al llarg de la Història del Cinema. No es tracta, però, de parlar de 'cinema femení' o del '#metoo' sinó que l'objectiu és trencar amb el 'sexisme per omissió', és a dir, de com s'ha negat la presència del treball de moltes dones a l'hora d'escriure la Història del Cinema tal i com la coneixem. Women make film ens vol ensenyar com han fet avançar les dones el cinema, com tants homes, és clar. Per al sr. Cousins el cinema no té gènere i és aquest l'horitzó al què vol arribar: que parlar de cinema masculí i femení és una ximpleria. Però per a arribar a aquest horitzó encara hi ha molta feina a fer.. tractar del sexisme (i masclisme) en el cinema ens donaria per a escriure molta estona com, per exemple, d'aquells directors que al llarg de la seva trajectòria professional només s'han envoltat d'homes; o, el cas del sr. Scorsese, tot un erudit del Cinema, que a l'hora de seleccionar les 21 obres mestres del cinema polonès no és capaç d'incloure ni una dona en aquesta llistat. 

El mateix Cousins ha declarat en alguna entrevista que a la sèrie li volia posar el títol de 'Com es fa una pel·lícula', sense que hi apareguès la paraula 'dona' en el títolt per a que a mida que el públic anès veient la sèrie s'adonès que les dones eren les creadores de tot el què es parlava... però va recapacitar que no volia manipular al públic.

La sèrie dura 14 hores i està dividida en 5 blocs, com ja fèu en l'Odyssey, no s'estructura cronològicament sinó que ho fa per temes (un total de 40) i en ella s'hi recullen més de 700 clips de pel·lícules. L'única directora espanyola que hi apareix és la sra. Ana Mariscal amb l'adaptació de El Camino de Miguel Delibes (1963). Si us interessa la qüestió, a can Ciutadà K vam parlar de les dones pioneres del cinema de la península en aquest post.

A 'Women Make Film' trobem l'obra, per exemple, d'Alice Guy Blaché, Vera Chytilova, Agnes Varda, Cecille Tang, Mai Zetterling, Kathryn Bigelow, Malvina Urseanu, Moufida Tlatli, Larisa Shepitko, Kinuyo Tanaka, Mia Hansen Love, Lynne Ramsay, Lucrecia Martel, Céline Sciamma o Alice Rohrwacher i amb les veus en off de Tilda Swinton, Thandie Newton o Jane Fonda. 

Moltes ganes de gaudir-la. Aquí us deixo el tràiler:

SR. STUART GORDON

(1947-2020)

El sr. Gordon (guionista, productor de cinema i teatre i director de cinema) fou un dels que més ha adaptat l'imaginari de H.P. Lovecraft en el cinema i una peça important per entendre el cinema de terror contemporani. Potser no el podem situar en l'Olimp dels directors referents del gènere però la seva obra és ben reivindicable.

El sr. Stuart Gordon va nèixer a Xicago, un parell d'any després d'acabada la II Guerra Mundial, ben aviat es va evidenciar que els interessos artístics dels sr. Gordon 'no eren normals': una de les seves primeres feines com a director teatral d'una versió de Peter Pan feta a la Universitat el va portar a la presó amb càrrec d'obscenitat ja que Campanilla era homosexual i al País de Nunca Jamás s'hi anava per consum d'LSD... (menudo crack!)

El sr. Gordon té una bona part de trajectòria professional en el món del teatre però en el que es fèu popular fou en el cinema i, concretament, en el gènere de terror, ell fou el creador i director del film de culte: Re-animator, en el que de forma molt hàbil es combinà el gènere de terror i la comèdia; aquest fou un dels primers títols en el que es trencava la tradició de que el cinema de terror havia de ser dens, profund, seriós; aquest film va ajudar a crear el sub-gènere de terror grotesc, passat de rosques, amb intencions clarament còmiques i gores.

Tot i que l'any 1979 havia dirigit per a televisió el film Bleacher Bums, Re-animator (1985) es pot considerar l'opera prima del sr. Gordon. Aquest film, amb aires de Lovecraft es reviu el perseguit afany humà per 'guanyar a la Mort'. Un científic troba la fòrmula que fa ressucitar a les persones mortes, com us podeu imaginar la forma en què 'tornen' no és ni la volguda ni l'esperada. Les seves impactants imatges foren un revulsiu en l'època en què s'estrenà. El treball del seu protagonista, l'actor Jeffrey Combs, ajuda a que la combinació gore+terror+comèdia funcioni. Fou el descobriment d'aquest actor per al gran públic i una mena d'actor fetitx per al sr. Gordon. Re-animator s'emportà el premi a la millor pel·lícula en el Festival de Sitges d'aquell any.

El sr. Combs fou el protagonista del següent film d' Stuart Gordon, basat també en una relat de Lovecarft: From Beyond (1986), en el que també tenia (com en l'anterior film) al seu bon amic Brian Yuzna -i també apassionat de l'obra lovecraftiana- en la Producció. El tàndem Yuzna/Gordon funcionava prou bé com per a l'any següent realitzessin Dolls: La casa de los muñecos diabólicos (1987) sobre un grup de nines assassines. Com podeu veure, la productivitat era alta però l'èxit aconseguit amb Re-animator s'anava esmorteïnt en cada nova peli i aquesta darrera no tingué la recaptació esperada fet que comportà una aturada laboral de 3 anys. 

Curiosament, la companyia Disney, allunyada de les intencions dels primers treballs del sr. Gordon, és la productora que li proporcionà deixà l'atur. Stuart Gordon i Brina Yuzna foren els guionistes de Cariño, he encogido a los niños (1989) i la seqüela Cariño, he agrandado al niño (1992)(i la sèrie de televisió que se'n féu al 1997) que foren autèntics hits del cinema familiar de l'època. 

Aquest èxit i diners com a guionista li va permetre realitzà les següents produccions: Kid safe: the video,  un curtmetratge editat directament en VHS i el llargmetratge Robot Jox (1990), una història clarament de ciència-ficció que significà la llavor dels posteriors transformers: lluites de robots gegants en una Terra post-apocalíptica. Posteriorment, arribarien un parell de treballs per a la televisió: The Pit and the Pendulum (1990) basat en el conte de Poe i Daughter of Darkness (1990) amb el sr. Anthony Perkins com a protagonista.

3 anys desprès arribaria el nou èxit comercial en la carrera cinematogràfica del sr. Stuart Gordon: Fortress (1993)(Fortaleza infernal, en el seu títol espanyol), un film d'escàs valor artístic però que al tenir al sr. Christopher Lambert (que estava en la cresta de la ola en popularitat) va tenir un ressó i bona accolida del públic. Es tractava, de nou, d'un film futurista (any 2017) en el que s'havia construit la 'presó definitiva' però un reu innocent s'hi enfronta.

Si veiem la trajectoria del sr. Gordon ens adonem que aquest èxits econòmics són invertits en aquells productes en les que ell més hi gaudia: el terror. Així doncs, el següent film fou Castle Freak (1995), un nou film basat en l'obra de Lovecraft en el que hi tenia la presència del sr.  Combs. Maluradament, el film no tingué massa ressó comercial i les següents pelis no gaudiren del reconeixement del les primeres pelis del director. Els següents films passaren sense pena ni glòria: Space Truckers (1996): amb Dennis Hopper i Stephen Dorff; The Wonderful Ice Cream Suit (1998): amb Joe Mategna i Edward James Olmos.

Aquesta època 'poc exitosa' com a director contrasta amb l'èxit dels seus guions: Body snatchers (1993), que fou portada al cinema per Abel Ferrara; i El dentista (1996) que dirigí el seu amic Brian Yuzna i fèu les delícies del públic de Sitges amb un dentista xiflat que tortura als seus pacients (el pitjor dels malsons per als que no estimem massa el gremi odontològic)

Destacable el següent film Dagon (2001) ja que estigué rodat a Espanya gràcies a la producció de Filmax (i el seu projecte Fantastic Factory) i amb presència d'un repartiment ben spanish: Francisco Rabal, Raquel Meroño, Macarena Gómez, entre altres; una història basada, de nou, en un relat de Lovecraft... un film bastant desafortunat malgrat el ressó que se li va donar a la península: estrena en el Festival de Sitges,publicitat....

Com us deia, el següents films: King of the Ants (2003), Edmond (2005)(amb guió del guionista del moment: el sr. David Mamet i estrenada en el Festival de Venèzia) i Stuck (2007)(amb Mena Suvari i Stephen Rea), no tingueren excessiva rellevància.

En aquesta època arriba un altre punt d'inflexió en la carrera del sr. Gordon, la seva participació en la resultona antologia de curts Masters of Horrors, que li donaren forma de sèrie de TV. Per aquest projecte hi passà el bo i millor del cinema de terror i fantàstic: Don Coscarelli, Tobe Hopper, Dario Argento, John Landis, Joe Dante, John Carpenter, Takeshi Miike... i Stuart Gordon, ell hi realitzà Dreams in the witch-house i The black cat, amb la presència de Jeffrey Combs. Masters of Horrors, van significà una festa per a totes aquelles persones que hem estat amants del cinema gore, de terror o, senzillament, fantàstic; que ens van proporcionar autèntiques joies dins del gènere, encara que fos en format curtmetratge.

Seguint en aquesta línia antològica, els darrers treballs del sr. Gordon foren en la sèrie Fear Itself (o Terror en estado puro), sèrie de 2008 on es reuniren lo milloret del gènere, com es fèu a Masters of...: Brad Anderson, Mary Harron, Darren Lynn Bousman... i Stuart Gordon que hi incorporà Eater, amb una jove Elisabeth Moss com a protagonista. Malauradament, aquest projecte no tingué l'impacte del Master of ...'

Des del 2008, doncs, el sr. Stuart Gordon no havia dirigit cap projecte cinematogràfic, va morir en 72 anys i només per l'enginy i la xifladura demostrada a Re-animator mereix tenir un petit lloc en la Història del Cinema. 

La revisitem com a homenatge?

SPUTNIK! EL DOCUMENTAL SOBRE EL CINEMA DEL SR. JACINT ESPUNY

Estic d'acord en vosaltres, el cinema 'gore' és de difícil visionat, incòmode, desagradable i sé que no el teniu com un dels vostres gèneres preferits, d'acord! Però com ja sabem, en la diversitat està la riquesa i pocs gèneres com el conegut per 'cinema de guerrilla' i gore té persones tan entusiastes i vocacionals en les seves files. Es tracta d'un cinema fet des de la passió pel setè art, on el de menys són els recursos (tendint a zero) i el de més les ganes de passar-ho bé i gaudir 'fent pelis'.

La meva cinefàgia provoca que des de ben petit el cinema gore i de terror (com de tots els gèneres,  de fet) estigués entre les pelis que devorava: que si els inicis de Peter Jackson (mooolt abans de fer-se tolkieniano), que si Nekromantic, que si mr. Romero, que si Evil Dead, que si algunes perles del sr. Miike... sí, ens agrada el gore! Per això seguim de ben a prop la trajectòria de Kutrefacto Films, una productora ampostina que des de Hermanos Caníbales (2007) i, sobretot, la saga de El Hijo del Naranjo (2008) no para de parir projectes. La persona fundadora i motor d'aquesta productora és el sr. Jacint Espuny un apasionat de fer cinema, una bèstia del gore!!!. El Ciutadà K ha col·laborat en diverses edicions del festival de cinema que ell mateix organitza: Fangofest, Festival Internacional de Cinema Fantàstic, Terror i Gore que l'any passat va arribar a la seva 10ena. edició. 

Malauradament, aquest gènere tan específic i 'delicat' provoca que molta gent no s'aproximi a la feina que el sr. Espuny està duent a terme i és una pena perquè us perdeu una currada potent. 

Fa 4 anys, Kutrefacto Films (associat a Morarti Films) es va animar a realitzar el seu primer llargmetratge: 'Infección Zombi', un projecte que va necessitar anys de feina i la implicació de gairebé tot el poble d'Amposta fent d'extres i de zombies. El Ciutadà K hi va participar, fent de malaguanyat humà que intenta sobreviure a l'atac zombi i també hi van participar els meus fills grans: Biel i Maiol, fent de nens zombis. De fet, Biel és el zombi que em mata mossegant-me al coll, amb el conseqüent xorro de sang... un escena espectacular! i m'ho vaig passar pipa gravant-la.

Aquí teniu l'escena crucial que us deia: 

El Monstruito és una productora del País Basc que des de l'any 2011 es dedica a realitzar curtmetatges, videoclips i documentals. L'any passat va realitzar un documental amb el títol d'Sputnik!, dirigit per Asier Abio, que divulga aquest corrent de cinema gore, aquella passió pel cinema que us deia i en el que pren un protagonisme absolut el treball del sr. Espuny. L'equip d'aquest documental va visitar-nos el dia que filmàvem aquella escena d'Infección Zombi que heu pogut veure més amunt, aquí teniu al meu fill 'cantant les excel·lències' d'haver matat al seu pare (cría cuervos ...)

La bona notícia és que aquest documental -Sputnik!- l'han publicat en obert fa poc dies a les xarxes i el podeu veure senceret. Per tant, encara que el gore no sigui el vostre gènere preferit val la pena que el veieu per a conèixer què és Kutrefacto Films i com s'ho curra l'amic Jacint.