TANCAT PER VACANCES (again!)

·

Tornem el 15 de setembre a ritme de tarantella!!!

·

Benvinguts i benvingudes els i les que torneu .... Ànims!!!

·

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( VII )

MELISSA P (2005)

Això és com una pel·lícula de 'destape' del anys '70, insinuacions 'grolleres' que no transmeten sensualitat ni per 'asomo'. Han intentat fer una pel·lícula entre las Vírgenes Suicidas (en la part visual) i Emmanuelle, i òbviament, ni són la Sofia Coppola ni estem a l'època en la que només per parlar de sexe s'emplenen cinemes. El Goya revelació per a Maria Valverde (com la majoria de Goyes revelació) no va servir per escollir un bon paper.... personatges mal definitis (què pinta la pobra Geraldine Chaplin fent el ridícul com el fa? què s'ha pres la mare de la prota?), diàlegs risibles i història ridícula... Si voleu veure una bona peli de despertar sexual, mireu Las Edades de Lulu que, sense ser una obra mestra, li 'pega 3.000 voltes' (o, fins i tot, recupereu Emmanuelle).

Valoració: Insuficient

BUENAVISTA SOCIAL CLUB (1998)

Aquest documental-musical dirigit per Wim Wenders ens parla d'amor: amor a una música ('latin jazz'), a una terra (Cuba), a uns músics (Compay Segundo,....). Tot i que el paper del Sr. Wenders és important (fa temps que aquest senyor no ens regala cap joia des de 'Tan lejos, tan cerca'), en aquest cas, però, la seva feina es limita a dirigir un film que és més de Ry Cooder (el productor del film i un gran músic, bé, potser de minories). La peli és, doncs, més del Sr. Cooder que del Sr.Wenders, el primer ens transmet, en cada escena, tot aquell amor de que us parlava. Encara que l'estil musical no ens faci patxoca només pel respecte que mereixen els GRAN músics que hi interven val la pena.... tot el metratge respira autenticitat!.
Valoració: Notable

IBRAHIM Y LAS FLORES DEL CORAN (2003)

Film que ens parla de comprendre a l'altre (més que de tolerància, aquest paraula últimament fa angúnia!). De la trobada entre 2 generacions (vell/adolescent). Dos països (França/Turquia). Dos religions i dos cultures (Jueva/Musulmana). De l'amistat entre dues persones aparentment tan distants, però que la solitud els uneix i fa que es comprenguin, es valoren i s'estimin. La primera hora -on també hi entra en joc la iniciació sexual del jove- és força intressant (hi ressona Truffaut!), és, però, cap a la mitja part que el film es va desinflant i desaprofita (en tots els sentits, sobretot visual) un viatge a Turquia que prometia molt. François Dupeyron sempre ens porta pelis interessants però mai cap de rodona del tot....

Valoració: Bé alt

LOS FANTASMAS DE GOYA (2006)

Aquesta (ejem) peli només em planteja dubtes: On estan els fantasmes del títol? Goya era tan 'graciós'? Per què Bardem sembla 'borderline i de vocalització mínima' quan fa de 'monaguillo' i 'ràpid i despert' quan fa de 'revolucionari francès'? Per què la població espanyola és tan voluble i tan 'massa inconscient'? Què fa Bardem aquí si sempre s'ha caracteritzat per triar bons papers? Per què els anglesos tenen pinta de salvadors del país? Per què la música està tan alta i sense cap coherència amb les imatges? Per què Milos Forman ha fet aquesta peli? per què? per què? Tremenda!!! (i no la suspenem perquè hi surt la Portman (Hi, Patri!), pels vestuaris i el maquillatge)

Valoració: Suficient

ENTREVISTA CON EL VAMPIRO (1994)
Tornar a veure pel·lícules que vas veure fa temps té molt d'encant, almenys per a mi. Ja que sempre en fas lectures i t'interessen aspectes que abans no havies vist.... òbviament, no recordo tot el que vaig pensar quan la vaig veure al cinema l'any 1994 (no ho vaig escriure enlloc) però veient-la ara, hi ha coses que em criden l'atenció: el molt homoeròtica que és!!, el maquillatge, les mirades, els gestos entre Cruise i Pitt treuen xispes; és genial el paper de Kristen Dunst (molt abans de ser 'chica Spiderman') i la pena de paper de l'Antonio Banderas... quan surt ell la peli baixa 'en picat', sort que té un final força potent que l'aixeca. Més sensual i homo del que la recordava es tracta de l'èxit de Hollywood del director de perles com 'The Crying Game' (1992) o 'El fin del romance' (1999): Neil Jordan (un director fora del blockbuster que, aquí, ho provà i li sortí bé)
Valoració: Notable alt.

YO ANDUVE CON UN ZOMBIE (1943)

Aquest clàssic de Jacques Tourneur és una de les joies del 7è art. Es tracta, com diu el títol, d'una peli de zombies, però dels zombies romàntics (no gores), hipnòtics (no grollers), no-vius (no tant de ressucitats)... és la línia primera del paper del zombie en el cinema, no el gore sanguinolent (del Romero, Bava, Argento) que aparegué a partir (sobretot) dels '60 del segle passat. Segur que Shyamalan la va revisar a l'hora de filmar El Incidente, ja que el moment màgic del vent movent les canyes ens remet a la peli de l'hindú. Màgia negra, rituals tribals i molta poesia visual... una meravella del director d'altres joies i gèneres tan diferents com: La Mujer Pantera (1942), Retorno al Pasado (1947), El Halcon y la Flecha (1950) y la Mujer Pirata (1951)... un director que es mereix molt més reconeixement del que se li ha donat.

Valoració: Excel·lent

YA NO CREO EN EL AMOR (1954)
Una de les darreres pel·lícules del matrimoni Rossellini-Bergman... com en alguns matrimonis cinematogràfics, abans d'acabar la relació el 'dire' es dedica a oferir papers en la que l'actriu pateix (com Welles/Hayworth). En aquest cas la 'pobra' Bergman fa de muller infidel patint per un xantage que pot fer assabentar al marit de les seves relacions 'extra-matrimonials'... la por i l'angoixa de ser descoberta se la mengen durant tot el film; de fet, el títol original és La Paura, basat en una història de Stefan Zweig (el que escriví Eyes Wide Shut del Kubrick)... si en aquesta peli pateix, en la que fou darrera col·laboració abans de trencar-se el matrimoni, encara ho fèu més:de Joana d'Arc cremada a la foguera... després, la Bergman, marxà a Anglaterra i EEUU.

Valoració: Bé

DARKMAN (1990)
A la dècada dels '80 i '90 el cinema Fantàstic i de Terror va viure una nova etapa d'or (després del cinema clàssic dels 50-60 i el naixement del terror modern dels 70), franquícies com Viernes 13, Halloween, Pesadilla en Elm Street,... així ho confirmen. En aquesta època despunten directors del gènere i que molts actualment han trobat el reconeixement del gran públic i crítica, com: Peter Jackson (i els seus inicis gore), Wes Craven (creador de Freddy Krueger), Stuart Gordon, Clive Barker (el de Hellraiser, on està ara?), Tobe Hooper i, fins i tot, David Cronenberg (La Mosca) o John Carpenter (La Cosa)... i Sam Raimi, Darkman és una joia d'aquest director que arrencà la seva carrera de forma apoteòsica en el génere (amb The Evil Dead) i que pergué el nord a finals del '90 dirigint una peli a Kevin Costner (Dèu meu!), per sort, Spiderman l'ha salvat!! Darkman és la revisió del Fantasma de l'Ópera modernitzat i aplicat a una científic: divertida, àgil, gòtica, grotesca i amb la genial Frances McDormand (en un dels primers papers de la muller d'un dels germans Coen).... i l'encertada banda sonora de Danny Elfman!!!

Valoració: Notable

WALL-E (2008)
Com ja dèiem en un altre lloc es tracta de la nova i novena meravella de Pixar. Es tracta d'una superació tècnica en relació als seus anteriors treballs i una aposta arriscada pel que respecta a la història:

- la primera part (quasibé els primers 3/4 de la peli) no hi ha diàlegs, només sons... però no calen diàlegs per a retre homenatge als primers films còmics: de genis com Buster Keaton o Chaplin; i transpirar amor al cinema, en general; d'això, n'hi ha molt a Wall-e...

- la segona part, barrejat, però, amb comicitat, el film es permet un crítica ferotge contra el consumisme i la poca sostenibilitat ambiental a la que estem arribant... però això, t'ho 'endosen' sense que t'enteris perquè tu estàs embadalit, hipnotitzat, somiant i volant de la mà d'aquests robots que són la humanitat feta ferralla... molt recomanable Polita!! una meravella, una joia, una obra mestra de l'animació... i punt!

Valoració: Excel·lent

SR. PIERRE GONNORD

Mirades tristes, perdudes, rostres que transmeten els pas i els pes dels anys, presències que aguanten vides dures, difícils ... és la bellesa de l'exclós, del marginal i/o marginat ... fotografies, que en un primeríssim primer pla, ens animen a que busquem la personalitat, l'ànima de les persones que ens exposa ... a que descobrim el misteri que ens ells i elles resideix....

És el treball de Pierre Gonnord que podeu veure a Cartagena del 2/07 al 29/08 (correu, correu que s'acaba!!!)... fotògraf nascut a França l'any 1963 però resident a Espanya des dels anys '80...

FESTIVAL DE VENEZIA'08

Dimecres vinent comença un dels festivals de cinema més importants del món, es tracta del Festival de Cinema de Venezia, més conegut com a La Biennale, ja porten 65 edicions i tindrà lloc del 27 d'agost fins al 06 de setembre, així que, si esteu a prop, ja ho sabeu!!! :)

El Festival Internacional de les Arts de Venezia, que s'està realitzant des del 1894, com el seu nom indica, té lloc cada 2 anys i es tracta de fer una repàs de l'estat de diferents disciplines artístiques: arquitectura, dansa, música, poesia, teatre.... i cinema (s'afegí a la Biennale l'any 1932); aquest darrer, però, té lloc cada any. Es tracta, doncs, d'un Festival amb molta més amplitud, plenitud i densitat que allò merament cinematogràfic.... tot i que, òbviament, del que se'n fa més ressó en el mitjans de comunicació, per les 'stars' i el glamour, és l'apartat Cinema.

Aquest any el Festival arriba ple d'esperades estrenes ja només en la sessió inaugural. Aquest serà inaugurat -i fora de competició- per l'esperada nova peli dels germans Coen, que seguint les lleis del péndol, ara toca comèdia (com també es tradició en els films de Woody Allen), en ella hi podem trobar 'fent l'indio' (veieu el video per confirmar-ho) a Brad Pitt, George Clooney, Frances MacDormand, Tilda Swinton i John Malkovich, entre altres.

Entre els films de la Secció Oficial i que competiran pel Lleó d'Or es troba, per exemple, allò nou de:

- Darren Aronofsky, The Wrestler (a veure si es recupera després de la incomprensiblement vapuleada Fuente de la Vida... en ella torna Mickey Rourke!!!! ai, ai).

-Guillermo Arriaga, The Burning Plain (debut del guionista habitual i tandem amb Alejandro González -Amores Perros- Iñárritu, després de trencar-se la seva relació professional)

- Jonathan Demme, Rachel Getting Married. (fa temps que no es porta quelcom 'potent')

- Takeshi Kitano, Achilles and the Tortoise.(no, Polites, no es tracta d'un documental de la Festa del Renaixement de Tortosa.. :P

- Hayao Miyazaki, Ponyo on Cliff by the Sea (torna el 'mag' de El Viaje de Chihiro).

Fora de concurs, i fent una tria, es podrà gaudir dels nous treballs de:

- Abbas Kiarostami, Shirin (suposo que, com sempre, cinema iranià lent, profund i cadenciós... és l'art del mestre Kiarostami).

- Agnés Varda, Les Plages d'Agnès (segur que ens porta un documental de compromís social)

- Manoel de Oliveira, Do Visível ao Invisível (curtmetratge filmat el 2005)(aquest senyor és incombustible, aquest any farà els seus 100 anys!!!!)

Aquest any el Jurat està presidit per Win Wenders, i estarà acompanyat per: Lucrecia Marte (La ciénaga i La niña santa); Johnnie To (Election); John Landis (Gremlins); Douglas Gordo (artista visual anglès); Yuri Arabov (guionista de El Arca Rusa); Valeria Golino (La Puta del Rey)

Per acabar, gaudiu del trailer de la nova dels Coen Bros. .... pinta divertida!

18 D'AGOST: ANIVERSARIS CINEFAGS

Avui és un d'aquells dies en el que la confluència dels astres provocaren una alta densitat de naixements de personalitats en el món del cinema, en aquests blog ja en portem més d'una de celebració d'aquest estil.... avui 18 d'agost hem de felicitar.... a:

Marcel Carné (1906-1996), destacat director de cinema francès que filmà les seves primeres pelis quan el cinema encara era mut, la primera en el 1929, la darrera el 1977 ... Aquest director es carcteritzà pel realisme poètic, on els temes d'interès foren l'amor no correspost i les classes treballadores. La seva indiscutible obra mestra fou Les Enfants du Paradis (1945), considerada pels crítics francesos la millor pel·lícula del segle XX realitzada al seu país, pel·lícula de 3 hores de durada (molts la consideren el Lo que el viento se llevó francès), es tracta d'un cant poètic sobre el món de la faràndula, la vida com un gran drama de teatre al voltant d'una senyoreta que s'ha de decidir entre 4 pretendents (vaja problemón!). El públic francès, acabada la IIGM i arribada la dura post-guerra, demanà un cinema alegre i desenfadat que no quadrava amb el sr. Carné; linxat, també, per la Nouvelle Vague.... el pobre Marcel quedà arraconat a l'oblit (el 1977, però, al Festival de Cannes se li donà un premi de reconeixement)

Shelley Winters (1920-2006) (de nom real, Shirley Schrift), arribada a Hollywood, compartí pis amb una altra nou-vinguda: Marylin Monroe... tot i que des dels 19 anys treballà a Broadway i des dels 21 actuà en diferents films, sempre li oferien films com a actriu secundària, el reconeixemnt no arribarà fins a la dècada dels '50, amb, per exemple, La noche del cazador (1955) o El diario de Anna Frank (1959, pel que guanyà un Oscar); més tard arribaren Lolita (1962)(fent de mare rival de la seva filla) i intervengué en series de TV com Hotel, Batman o Kojak. Estigué casada 2 anys (1952-54) amb Vittorio Gassman... també 'relacionada' amb Errol Flynn, Clark Gable, Marlon Brando..., senyoreta de caràcter fort com destil·laven les seves interpretacions...

Per a forta personalitat la del senyor que també nasqué avui, però de l'any 1933: Rajmund Roman Liebling, què? no el coneixeu?... es tracta de Roman Polanski, un dels senyors que ha fet la trajectoria més 'malrotllera' de la història del cinema... els personatges del seus films han vingut aquest món a patir, ja sigui portant el fill de Satan (La Semilla del Diablo), ja sigui buscant la seva muller desapareguda (Frenético) o tocant el piano al gueto de Varsòvia (El Pianista)... ara, que no m'estranya!, ja que, de família jueva, de ben petit patí la irracionalitat nazi a Cracòvia on la seva mare desaparegué en un camp de concentració... estudià cinema a Polònia i realitzà allà els seues primers curtmetratges fins que el 1962 'saltà' al llargmetratge amb El cuchillo en el agua, on despunta, ja, el seu gust pels ambients claustrofòbics i malsans: una parella i un desconegut naveguen junts en un petit vaixell... ('hasta aquí puedo leer!). Després vingueren Repulsión (1965), Cul-de-sac (1966), en les que afegeix una característica més al seu estil: l'humor negre... d'això n'hi ha força en la primera peli americana: El baile de los vampiros (1967), on conegué la que seria la seva dona Sharon Tate, després vingué la Semilla del Diablo (1968) ... i fou el 1969 quan -estant ell a Londres- entrà la banda psicòpata, il·luminada i drogada de Charles Manson al seu domicili i torturà i matà salvatgement a Sharon (embarassada de 8 mesos, ¡toma ya!) i resta de convidats que estaven amb ella sopant (¡hala!).... aquest fet, el deixà marcat per sempre (a qui no??!!): drogues, alcohol, vida sexual desenfrenada i més mal rotllo en els seus films... el 1977 és acusat de violar una menor als EEUU, fuig estant en llibertat sota fiança i des de llavors està en recerca i captura en aquell país i no hi ha tornat més... després d'alguns èxits i fracasos, com Chinatown (1974), El quimérico Inquilino (1976), Tess (1979) o Piratas (1986) ... fou re-descobert a la dècada dels '90 amb Lunas de Hiel (1992), La Muerte y la donzella (1994)(genial!) .... però, sobretot, el reconeixement arribà amb El Pianista (2002) que obtingué l'Oscar com a millor director, que per raons que ja sabem, no anà a recollí....

Tres o quatre anys després (depén d'on ho consultis) que el sr. Polanski nasquè, també ho fèu EL guapo per excel·lència: Robert Redford, sí, ell portarà l'etiqueta de tio guapo i interessant fins que es mori (etiqueta que s'emportarà al més enllà, segur!); a mi el Redford, no m'ha captivat mai massa: massa jove per a tenir l'encant dels clàssics (Mitchum, Stewart, Gable) i massa vell per a ser 'guapo modern' (Depp, Bale, Sean Leonard, Pitt)... sí, teoria tonta, ho sé, però per a mi està al mig de 2 generacions ... i no m'arriba!! Abans d'artista de Hollywood fou comptable i bebedor... després fou actor, director, productor i inventor del Festival de Cinema (Independent?) de Sundance (quan té una estoneta xiuxiueja als cavalls i li renta els cabells a la Streep :P )

Un altre 'guapo' per a tothom, que a mi, què voleu que us digui?, no li acabo de veure el 'què' i que va nèixer tal dia com avui és: Patrick Swayze... (sí, sí, el protagonista d'una de les pelis més terribles de la història del cinema: Dirty Dancing -I'm sorry, Nur!-)... el Patrick està etiquetat com a actor, ballarí, cantant, compositor i productor de televisió. Ell anava per a jugador de futbol americà, però una lesió al genoll el fèu retirar-se de l'esport... i es passà al ballet, i d'allà Coppolla el veiè un dia i el pescà per a Rebeldes (1983) una de les pel·lícules-cantera més rellevant del cinema modern (d'aquí sortiren Matt Dillon, Tom Cruise, Rob Lowe...) i l'èxit rotund amb la serie de TV Norte y Sur (1986)... el que ell no s'esperava és que l'any següent, amb un projecte que uniria dansa i intepretació es catapultaria cap al firmament de les estrelles de Hollywood i les carpetes i les parets de totes les 'teenagers' del món (sí, sí, totes l'heu portat a la carpeta, ho heu de reconèixer!): Dirty Dancing (una de les més incomprensiblement aplaudides, en la línia de Memorias de Africa); aquesta i Ghost (1990)(¡vaja quina altra!) el feren arribar al sostre...ja no podia arribar més amunt... aquest no està essent un dels seus millors anys, diagnosticat de càncer de pàncrees molts mitjans precipiten el titular de la seva mort de forma cruel.... lluita per sortir-se'n tot treballant en una nova serie de TV: The Beast. ... he de reconèixer que a mi m'encantà a 'A Wong Foo, gracias por todo, Julie Newmar' , i la seva transvestida interpretació amb Wesley Snipes i John Leguizamo (film petardo, petardo)...

Sí, Hollywood i no-Hollywood, de guapos n'està ple, avui també nasqueren les guapes Carole Bouquet (1957) i Madelein Stone (1958)... la primera serà (de moment) recordada per una cosa que li passà el 1977: protagonitzà amb l'Angela Molina la peli del Buñuel Ese Oscuro Objeto del Deseo i .... per ser guapa!; la segona, per ser l'eterna novia de molts protes: Kevin Costner (Revenge, 1990), Daniel Day-Lewis (El último mohicano, 1992), Tim Robbins (Short Cuts, 1993), Bruce Willis (12 monos, 1995), Mel Gibson (Cuando fuimos soldados, 2002) .. i guapa, molt guapa!!

I per acabar aquest repàs, deixem els més jovenetes per al final, que més que guapos jo diria que són: interessants ... van nèixer el mateix dia i el mateix any i, de moment, no han coincidit en cap film: Edward Norton i Christian Slater (1969), avui fan els dos 39 anys (aniran plegats a celebrar-ho en una super-festa al McDonalds???). Dels dos noiets, el que s'emporta, ara per ara, més aplaudiments (en l'aparell de mesurar aplaudiments que m'acabo d'inventar) és el primer ('¡de calle!'). Si Edward Norton ha rebut les etiquetes del 'millor actor de la seva generació', 'actor camaleònic' o 'el successor de Marlon Brandon', per a mi, merescudes; el segon, s'ha de conformar amb les de 'juerguista', 'pendenciero', 'delinqüent' ... ha estat detingut diverses vegades (drogues, velocitat, agressió a la parella, a la policia, portar armes a l'avió) ... Aquests noiets són la cara i la creu (no cal que preguntem les mames amb qui es quedarien). Si és que amb l'expressió i la mirada ja paguen! El Norton, tímid, discret, reflexiu; l'Slater nervioset, inquiet, perillós (en els inicis, algú el comparà amb el Jack Nicholson... no per casualitat!). Certament, si hem de triar, Edward té una carrera impecable, és capaç de 'saltar' pel diferents gèneres sense problemes, transmetent professionalitat i autenticitat en cada paper, és fins i tot complicat escollir el millor: Todos dicen I love you (1996), American History X (1998), El Club de la lucha (1999), Red Dragon (2002), La última noche (2002), el Ilusionista (2006) i El Increible Hulk (2008); fins i tot, ha dirigit un parell de films... professional, professional!!!

El 'fitxa' de l'Slater, ha fet moltes més pel·lícules que el Norton (74 a 24!!) i també ha dirigit (en aquest cas) un curtmetratge... podem dir que també té una carrera (sobretot policial) amb una bona arrencada, començant fent TV, la primera peli fou La leyenda de Billie Jean (1985)(ja ens dóna informació, ja)...vingueren El nombre de la Rosa (1986), Tucker: Un hombre y su sueño (1988), Arma Joven II (1990) y Robin Hood: Principe de los ladrones (1991), True Romance (1993, per a mi la millor que ha fet), Entrevista con el vampiro (1994, en un paper que havia de fer River Phoenix però que al morí assumir ell...donant tot el que guanyà a la família Phoenix... si és que té bon cor, pobre!) ... i Very Bad Things (1998), el darrer éxit, éxit ... a partir d'aquí el xicot se'ns perd una mica per la mala vida i tot i tenir feina no podem destacar cap paper especialment rellevant, no perdem l'esperança, un dia d'aquests ens sorprén!! ....

Per avui ja n'hi prou... un altre dia, més!!!

THE PERFECT BOY (4rt. single The Cure)

El Sr. Robert Smith (bé, segurament la seva discogràfica) va decidir regalar-nos el 13 de cada mes un nou single del nou treball dels The Cure, ja que es tracta del 13è LP d'estudi de la banda... des del Ciutadà K els hem anat seguint tots... aquí teniu el nou, el quart... a l'espera de que el 13 d'octubre (òbviament, havia de ser el 13!) es llenci al mercat després de diverses demores.... faltant-nos el video oficial, aquí la teniu en directe...

13 D'AGOST !!!!!!

·

Herbert George Wells, Friedrich Nietzsche, Lewis Carroll, Johann Wolfgang von Goethe, Hans Christian Andersen, Franz Kafka, Greta Garbo, Cary Grant, Julia Roberts, Bruce Willis, Ron Perlman, Whoopi Goldberg, Tom Cruise, Matt Dillon, Matthew Broderick, Peter Fonda, Tippi Hedren, Angelina Jolie, Diane Keaton, Fred Astaire, Peter Coyote, David Duchovny, Richard Dreyfuss, Morgan Freeman, Gary Oldman, Anthony Perkins, Dennis Quaid, Robert Redford, Keanu Reeves, Mickey Rourke, Christian Slater, Drew Barrymore, Faye Dunaway, Judy Garland, Lisa Kudrow, Marilyn Monroe, Demi Moore, Julianne Moore, Kim Novak, Mary-Kate Olsen, Sarah Jessica Parker, Ginger Rogers, Eva Marie Saint, Scarlett Johansson, Steve McQueen, Ryan O'Neal, Ben Stiller, Nicole Kidman, Dick Van Dyke, Jim Carrey, Charlie Chaplin, James Cameron, Joel Coen, Spike Lee, Ridley Scott, Matt Groening, Dan Aykroyd, Owen Wilson, Jim Caviezel, Chris Tucker, Brad Pitt, Woody Allen, Mark Twain, Aristóteles, Harry S. Truman, Gerald Ford, Adolf Hitler, George H. W. Bush, Benjamin Franklin, Ronald Reagan, Principe Carlos, Winston Churchill, Otto von Bismarck, Luis XVI, Mahatma Gandhi, Pol Pot, Hugo Chavez, Ramses II, Julio César, Carlomagno, Marie Curie, Auguste Piccard, Albert Schweitzer, Sándor Petőfi, Osama bin Laden, Paul McCartney, Phil Collins, Kurt Cobain, George Michael, Seal, Sting, Céline Dion, Eminem, 50 cent, Natalie Imbruglia, Ricky Martin, Iggy Pop, Kelly Osbourne, Harpo Marx, Pink, Bob Dylan, Mark Knopfler, David Bowie, Noel Gallagher, Tiziano Ferro, Robert Plant, Richard Berry, Marcel Marceau, Damon Albarn, Omar Rodriguez Lopez, Thomas Jefferson, James A. Garfield, Herbert Hoover, Arthur Wellesley,Duque de Wellington, Bill Clinton, Gerhard Schröder, Alan García, Napoleón Bonaparte, Alejandro Magno, Bill Gates, Henry Ford, David Rockefeller, John D. Rockefeller, Isaac Newton, Benjamin Franklin, Alan Turing, Nikola Tesla, Johann Sebastian Bach, Niccolò Paganini, Robert Schumann, Sergei Prokofiev, Sergei Rachmaninov, Wolfgang Amadeus Mozart, Carl Philipp Emanuel Bach, Maurice Ravel, Tilo Wolff, Ludwig van Beethoven, Kazunari Ninomiya, Jimi Hendrix, Tony Iommi, Ringo Starr, Ayrton Senna, Marcelo Ríos, Shane McMahon, Johan Cruyff, Mariano Puerta, Fabien Barthez, John McEnroe, Martina Navrátilová, Gary Kasparov, Diego Maradona, Michel Platini, Daniel Nestor, Mike Tyson, Bixente Lizarazu, Emmanuel Petit, Lucie Šafářová, Valentino Rossi, Jimmy Connors, Jarkko Nieminen, Guillermo Vilas, Emmanuel Ginobili,Roberto Carlos, Lionel Messi, Rafa Nadal, Antonio Puerta, Pelé,Jenson Button, Miguel Angel, Raphael, Leonardo da Vinci, Albrecht Dürer, Hans Holbein, Raoul Dufy, Paul Klee, Maurits Cornelis Escher, Henri de Toulouse-Lautrec, Pieter Paul Rubens.

13/08/08:

·

FELIÇ DIA DELS ESQUERRANS!!!!

·

·

SLEEP WHEN I'M DEAD (3er. single The Cure)

Ai, aquí estem, començant el dilluns d'una setmana en la que el 80% de la població catalana està de vacances... aquí estem!! portant el vaixell, algú s'ha de quedar, algú ha de supervisar... 'duret', sí, però ho portem amb dignitat... la cafeïna ('droga dura, droga fina') i la música hi posarà (una mica) de remei!!!

El tercer single del nou disc dels The Cure... l'anem descobrint per 'fascicles' abans de que es llenci al mercat....

SR. WALL-E

Avui s'estrena una de les pel·lícules més esperades d'aquest estiu, la novena meravella de Pixar: Wall-E.

Aquesta productora, pel·lícula a pel·lícula, sembla que toqui sostre a nivell de perfeccionament, però no, cada nova història és un retrobament amb el 7è. art, així, com ho sentiu!!.

'Ratatouille' (l'anterior pel·lícula) havia arribat a punts de perfecció tècnica, personatges, història i context impressionants ... i a jutjar per les crítiques de la nova -Wall-E- ho han tornat a fer: s'han superat!!!:

"Podría pasar décadas escribiendo, y aún así, no plasmaría lo que he visto, lo que he sentido, en lo que me he convertido"; "Fastuosa fábula, casi no posee diálogos, pero quien necesita de ello, cuando te enamora con hechos. Cuando la historia se fusiona bellamente con esa sublime animación y esa apoteósica música"; "¿Como puede una maquina pequeña emocionarme hasta las lágrimas, como ningún ser humano me emocionó en los ultimos 10 años?"; "Simplemente genial, una joya del género"....

A Pixar són uns genis, i punto!! Són capaços de captar l'atenció dels més petits/es de la casa i d'entretenir (i, a voltes, fer pensar) als/les més grans... com ja diguérem en alguna altra ocassió el que fa Pixar en els seus films és CREAR UNIVERSOS DE SIGNIFICAT -"¡qué fuerte me parece!", direu- però és que és així, jo penso que el que Pixar fa és cuidar tots els detalls per a que el que t'ensenyen sigui creïble gràcies a l'entorn sòlid que han elaborat. Ja sigui joguines que tenen vida (Toy Story, 1995; Toy Story2, 1999); insectes amb una vida interior i exterior molt intensa(Bichos, 1998); monstres amb molta humanitat (més que molts humans)(Monstruos, S.A., 2001); peixos més expressius que molts actors i moltes actrius (Buscando a Nemo, 2003); super-herois de la quotidianeïtat (Los Increíbles, 2004); cotxes que parlen i interactuen fins a fer-te oblidar que són només ferralla (Cars, 2006); ratolins i un París 'dibuixat i filmat' més real i fascinant del que és en realitat (Ratatouille, 2007)

... i encara n'han de venir més: UP (2009), Toy Story 3 (2010), John Carter (2012)....

Tot això, només parlant dels llargmetratges, ja que pel que respecta als curts han fet vertaderes filigranes que algun altre dia comentarem.... aquí teniu un dels seus primers curts, el que els proporcionà la lampareta que és el logo de la casa: Luxo, Jr. (1986) ... un encant!

Ells van obrir una porta a l'animació digital que ja no podem tancar... la màquina Pixar està en ple rendiment!!! ... preparem-nos per a donar la benvinguda a Wall-E

THE FREAKSHOW (2on Single The Cure)

Ja tenim aquí el 2on. single del nou treball dels The Cure....
·

BATMAN VS. THE DARK KNIGHT

El 13 d'agost, (o sigui) dimecres vinent, s'estrena The Dark Knight, una nova entrega de la saga batmaniana vista per Christopher Nolan (sí, el de la genial Memento)... sí, Batman Begins reactualitzà el mite posant-se al nivell de les de Tim Buron i (per sort) fent oblidar les de Schumacher (què dolentes, per favor!)... ja vam veure, aquí mateix, el trailer d'aquest nou Batman: The Dark Knight. El que avui us ensenyem és un video que posa en evidència les múltiples semblances entre el Batman del Burton (1989) i el Batman de Nolan (2008)... a nivell visual moltes, no???? com ho veieu???

Vale que Nolan ens interessa, vale que Ledger de Joker fa més 'miedu' que Nicholson, vale que al morir-se tenim més respecte pel seu darrer treball interpretatiu (li volen donar un Oscar pòstum), vale que el Bale és guapo (i punto!), però, ¿no ens farà una mica de ràbia que ens tornin a explicar el mateix que ja fèu Burton ara fa quasibé 20 anys? Ara sí que tenim que veure The Dark Knight amb més motiu que mai...

SRA. MARILYN MONROE

·

Avui fa 46 anys que ens va deixar...
... és i serà eterna

·

(tot escoltant la cançó que li escrigué Elton John...)

·

01/06/1926 - 05/08/1962

SRA. MOMO

"Lo que la pequeña Momo sabía hacer como nadie más era escuchar. Eso no es nada especial, dirá, quizás, algún lector; cualquiera sabe escuchar.
·

Pues eso es un error. Muy pocas personaes saben escuchar de verdad. Y la manera en que sabía escuchar Momo era única.

·

Momo sabía escuchar de tal manera que a la gente tonta se le ocurrían, de repenete, ideas muy inteligentes. No porque dijera o preguntara algo que llevara a los demás a pensar esas ideas, no; simplemente estaba allí y escuchaba con toda su atención y toda simpatía. Mientras tanto miraba al otro con sus grandes ojos negros y el otro en cuestión notaba de repente cómo se le ocurrían pensamientos que nunca hubiera creído que estaban en él.

·

Sabía escuchar de tal manera que la gente perpleja o indecisa sabía muy bien, de repente, qué era lo que quería. O que los tímidos se sintieran de repente muy libres y valerosos. O que los desgraciados y agobiados se volvieran confiados y alegres. Y si alguien creía que su vida estaba totalmente perdida y era insignificante y que él mismo no era más que uno entre millones, que no importaba nada y que se podía sustituir con la misma facilidad que una maceta rota, iba y le contaba todo eso a la pequeña Momo, y le resultaba claro, de modo misterioso mientras hablaba, que tal como era sólo había uno entre todos los hombres y que, por eso, era importante, a su singular manera, para el mundo.

¡Así sabía escuchar Momo!"

·

Michael Ende (1973) Momo