·
TROPIC THUNDER (2008)
El sr. Ben Stiller ens cau bé, sobretot quan dirigeix. Des de la primera peli que dirigí:
Reality Bites, en totes podem trobar quelcom interessant... malgrat que deixà aquella vessant més seriosa o dramàtica del film debut per endinsar-se en la conya més gamberra, l’autoparòdia, l’humor gruixut i la comicitat més clara. Aixó és palés, ja, en el seu segon film:
Un loco a domicilio (1996) i la tercera:
Zoolander (2001)(molt reivindicable).
Tropic Thunder pretén ser –i resumint molt- un
Agárralo como puedas del rodatge d’un film de guerra. Cinema dins del cinema, un negoci que el sr. Stiller fa anys que coneix i del que se’n pot riure i destripar tot el que vol i més. A diferència dels films
‘...como puedas’, aquí hi ha el pressupost suficient com si d’un film de guerra es tractés i això la fa més creïble. És com la versió de conya de
Platoon amb un impressionant Robert Downey Jr. fent d’actor blanc que fa de negre i un genial Tom Cruise que, per fi ha assumit, que riure’s d’un mateix sovint pot ser més lucratiu que prendre’s seriosament. Bravo per l’Stiller. Molt recomanable!
Valoració: Notable alt·
TOY STORY 3 (3D)
El tancament de la Trilogia Toy Story no podia anar millor. Es nota que els guionistes no han posat el pilot autòmatic sinó que s’han preocupat d'elaborar una història que pogués atreure tant als petits com als grans... de fet, aquest és el segell Pixar i ja ho posaren en pràctica en la segona part. Simples joguines que ens parlen de la fidelitat, l’amistat, el sacrifici, el pas del anys, de saber valorar el que tenim i estimar allò que val la pena.... ¡Casi ná! Tot això en un film d’animació de ritme trepidant, personatges complexos (l’Osset Lotso és memorable) i perfecte en l’acabat. La trilogia
Toy Story és des de ja mateix una obra mestra de l’animació.
Valoració: Excel·lent.
·
PESADILLA EN ELM STREET (2010)
Hi ha mites que, encara que siguin desconeguts per a les noves generacions, val la pena no desenterrar i millor que la joventut s’aproximin a l’obra original. Òbviament, per a les productores la màxima és fer diners sigui amb el que sigui i si això significa treure la pols a psicokillers clàssics i fer-ne ‘remakes’ de qualsevol manera, es fa i punt. Afortunadament, altres n’han sortit més ben parats amb les actualitzacions, és el cas de la
Matanza de Texas o el Jason de
Halloween. El pobre Freddy Krueger, no. El remake que ens proposen és una calca – fins i tot en la majoria d’enquadraments, eh??!!- de la cinta original del mestre Wes Craven... però una còpia sense cap xispa, sense cap proposta original. L’única novetat són uns apunts cap a la pedofilia del tot sobrers. En la meva adolescència, la saga Freddy era una de les meve preferides, disfrutava en veure com el ‘sr. dels dits de ganivet’ es carregava als pijos ianquis d’Elm Street –ara, en la maduresa, ho veig una mica més cruel...-. Nens i nenes, si voleu saber qui era Freddy aneu al
film original, molt millor!.
Valoració: Insuficient·
ORIGEN (2010)
Aquest film estava destinat, des de la seva estrena, a convertir-se en una obra de culte... i ho ha aconseguit!. Igual que fèu amb
Memento (obra impressionant!) aquest
7è. Film del sr. Nolan és un pas més cap a l’edificació d’una trajectòria cinematogràfica impecable, amb la combinació perfecta de cinema comercial i trets d’autor.
Origen és un autèntic tractat d’arquitectura: de plans, de nivells, de desnivells, d’edifics i de construcció de realitats (com també ho ideen els arquitectes). Film de ritme trepidant, potència visual impecable i música d’impacte, s’acaba d’una revolada i et deixa amb ganes de més ... amb ganes de submergir-te i quedar-te en aquelles altres realitats que s’han encarregat de mostrar-nos com a possibles (encara que siguin somnis).
Memento+Insomnia+Batman begins+El Prestigio+El Cabellor Oscuro+Origen= una carrera que és una obra mestra! Esperem amb ganes el nou Batman ... T’estimem Nolan!
Valoració: Excel·lent·REBOBINE, POR FAVOR (2008)
Aquest film és un cant al cinema, de tot el Cinema i l'anyorat món dels videoclubs.... i ho fa desbordant imaginació, com sempre ho ha fet el seu director: Michel Gondry. Dos treballadors de video-club intentant ‘suecar’ (fer-ne remakes en plan cutre, sense recursos però amb molta imaginació) de gran pelis del 7è art. Només per veure les suecades que porten a la pràctica ja val la pena. Aquest film no arriba al nivell de la insuperable
¡Olvídate de mi! però té suficients dosis d’autenticitat com per a fer-la una
peli molt recomanable. Jack Black està immens!!
Valoració: Notable Alt.·
ZOMBIES NAZIS (2009)
Ostres! Una peli com aquesta feia temps que no en veia cap i més en un ‘cinema convencional’; sí que n’hem vist en el Festival de Sitges. Es tracta d’un
film gore amb l’estructura de toooooota la vida (que dic jo si no seria hora de plantejar noves vies argumentals): un grup de joves marxa a una casa en mig del no res, incomunicats (en aquest cas, enmig de la neu més sueca) i amenaçats. La novetat és que l’amenaça és un exèrcit nazi de la segona guerra mundial... zombi! I ja està, aquí s’acaba tot. Caps, sang, intenstins (mooolts intestins) i més sang. Una peli que treu poc partit de l’única novetat que ens proposa: els nazis zombis. Previsible i amb força errors tan tècnics com de guió ... el gore no ha d’estar renyit amb les coses ben fetes, no? Recomanable per a col·lecionistes de films de zombis.
Valoració: Suficient·PHILLIP MORRIS ¡TE QUIERO! (2009)
L’esquer comercial d’aquest film era poder veure en un canvi de registre a Jim Carrey, tot fent d’homosexual que s’enamora de Ewan McGregor (un pèl homofòbic l’esquer per al meu gust, certament). Quan veus la peli et trobes en que el sr. Carrey continua fent de sr. Carrey faci el film que faci: gesticulacions, histrionismes i una forma de veure el món gai un pél estereotipat i amb massa ‘mariquites’. La història, però, basada en fets reals està ben explicada, amb un bon ritme i aires del
Atrapame si puedes (de l’Spielberg). Un
film que combina dramatisme i humor amb tocs surreals. No està mal!
Valoració: Bé·CONCURSANTE (2007)
Aquest film és el primer d'un director que donarà molt que parlar: Rodrigo Cortés, a punt d'estrenar el segon i molt esperat:
Buried (Enterrado). Aquest debut, amb un potent protagonista amb la cara de Leonardo Sbaraglia i que planteja el terrible que és guanyar un premi milionari en un concurs de la televisió, de com et canvia la vida ... o de com te la pot destrossar. Disposa d'un guió impecable farcit de crítica punyent contra el sistema capitalista, l'economia salvatge i l'adoració als diners, un film crític amb aparença de simple entreteniment. Si no arriba a una valoració d'Excel·lent és perquè en algun moment –de tan verborreica- costa de seguir, sembla un tractat acadèmic d’economia i perquè el director –sent el primer
film- ha volgut posar en pràctica totes les tècniques cinematogràfiques hagudes i per haver: càmara lenta, pantalla fragmentada, canvi de color ... Tot i això, recomanable!
Valoració: Notable ·
AIRBENDER, EL ULTIMO GUERERO (2010)
Ai, ja ho vam dir en algun altre lloc ... i no cal recrear-nos més amb el pobre Shyamalan, que malgrat tot, li tenim un cert carinyo. Aquest és un film infantil, pla, simple, esquemàtic ... el nen protagonista cau malament des del primer cop que surt en pantalla (quina repel·lència, senyor!). Ens queda el consol de pensar que tot ha estat fruit de mutilacions a la sala de muntatge i de les pressions de la productora per acabar sent el film que el sr. Shyamalan NO volia fer ... en qualsevol cas,
Airbender està aquí i sembla que per a quedar-s'hi ja que es planteja com una trilogia. No arriba ni com a peli de dissabte a la tarda!! A quin Dèu hindú hem de ressar per a que el director de
El bosque torni a ser qui era??? Donem-li una altra oportunitat ....
Valoració: Insuficient.
·
CREPUSCULO (2008)
Es com el llibre... ja està! Per al bo i el dolent. Un
film en el que passen poques coses i que, afortunadament cap al final, s’anima am alguna escena d’acció que desencaramelitza la lenta i cansina aproximació adolescent dels protagonistes. Les fans fatals flipen amb els protagonistes, ja ho entenc, ja, però jo no he estat capaç de veure aquell enooooorme atractiu que en el llibre té el vampir prota de la història. Sincerament, jo em vaig avorrir i tenia ganes de que algú es mengés a algú, alguna estaca clavada (ho podeu agafar, també, en sentit lúbric i groller)... escena ridícula fins a dir prou quan ell la puja per la muntanya a coll-i-be a marxa ràpida... de vergonya em moria!. Film de dissabte a la tarda si no sabeu què veure ... i sí, sí, estic tan malalt com per a saber com continua aquesta saga que –inexplicablement- té enganxada a mitjà humanitat. Què en som se ‘raros’ els humans, eh???.
Valoració: Suficient·CONOCERÁS AL HOMBRE DE TUS SUEÑOS (2010)
Allen ens torna a Londres després del darrer film novaiorqués del mestre:
Si la cosa funciona. Quan l’Allen surt de Nova York els seus films agafen un aire més teatral, adopta una actitud més d’observador, és nota que no és el seu entorn i que la seva vida està en un altre lloc. En aquest darrer
film, això es nota més que mai amb un Allen-demiürg que juga amb els seus personatges i el seu destí. Amb presència de tocs màgics i paranormals cada cop més presents en els films del mestre Allen. Ens agrada Woody Allen fins al punt de que ens és igual el que ens expliqui i ens agrada escoltar, amb el seu lúcid sentit de l’humor, el que ens digui de gent d’aquí o d’allà, gent perduda, indecisa, insatisfeta en constant recerca, com és habitual en la galeria de personatges-Allen. No és el millor Allen, és cert, però i què???
Valoració: Notable alt·CARTAS DESDE IWO JIMA (2006)
Aquesta és d’aquelles
pelis que hauria d’estar en el currículum dels plans d’estudis de tots els instituts del món. Que un nordamericà sigui tan atrevit de filmar-nos què feien, què pensaven els enemics japonesos en la 2ona. Guerra Mundial en una de les batalles mítiques d’aquella guerra: la d’Iwo Jima... és d’una valentia extrema! I no només això, sinó que el nivell d’empatia cap a l’enemic és tan elevat que la transforma en una obra necessària per a entendre l’inutilitat de qualsevol guerra, del patiment, la soledat, l’absurd de l’enfrontament militar. La sensibilitat amb la que el mestre Eastwood ens mostra la cultura nipona irradia respecte en cada un dels seus fotogrames. L’hem de veure tots i totes!
Valoració: Excel·lent·
HAUSU (CASA) (1977)
Havia llegit moltes crítiques i ressenyes d’aquest film que la situava en el nivell d’obra imprescindible del cinema japonés modern. Un cop vista us he de dir que és.... al·lucinant, in-descriptible (perquè és difícil de descriure). Resumint: tota una experiència. D’entrada, podríem dir que és la típica història de casa encantada amb un grup d’adolescents (totes noies) que hi van a passar un cap de setmana. En el
film hi trobem de tot!: Canvis de color, decorats de cartró pedra o pintats, flashbacks, somnis, càmara ràpida, lenta, efectes visuals psicodèlics, marionetes, llums de colors, fragments surrealistes, estètica videoclipera dels ’70, tocs gore, aires terror, comèdia,... tot això i més! Per dir-vos que a una de les noies se la menja, literalment, un piano... flipant!. Les pelis de por japonés més recent (
The Ring, Dos hermanas...) tenen un gran deute amb aquest film.
Valoració: Notable·EL AMERICANO (2010)
Anton Corbijn fou un director de videoclips i fotògraf d’una estètica i una força pròpia i especial. Ens retratar la curta vida dels Joy Division, signà l’
Enjoy the Silence dels Depeche Mode i el
One de U2 ...un bon dia decidí passar-se a la direcció i ho fèu amb un entorn que coneixia molt bé: la vida de l’ànima de Joy Division, Ian Curtis. Amb
Control, el sr. Crobijn entrà per la porta gran en el món del cinema: reconeixement de la crítica i premis en festivals diversos ens feren veure que Corbijn ens oferiria una trajectòria sòlida en el cinema. El segon
film, canvia de registre per a oferir-nos una de mafiosos, no convencional, no normal... ja que es tracta –història molt vista els darrers anys- de l’última missió d’un sicari i el seu refugi en un poble perdut del centre d’Itàlia:
Castel del Monte. Plans-seqüències llargs i bells, ritme tranquil i calmat, aires marcadament western per a un film en el que George Clooney plena la pantalla des del principi fins al final, però un Clooney diferent, gens seductor, apagat, paranoic, seriós, hieràtic, fins i tot: Convincent! Un gran film de redempcions, del passat que ens persegueix i ens marca el destí ... un film dels que plenen!
Valoració: Excel·lent·VISITOR Q (2001)
El sr. Takashi Miike –ja n’hem parlat- és un director japonés molt prolífic (pot arribar a estrenar 4 pelis l’any) i molt freaki, però molt, molt. Hiper-violent, marcadament sexual, pervers, malaltís... amb unes històries tan recargolades i unes imatges tan explícites com ningú mai s’ha atrevit a filmar. És un convidat clàssic del festival de Sitges i el públic espera la nova delirada del mestre Miike amb moltes ganes.
Visitor Q té un aire còmic pel grotesc de les situacions que ens planteja, fèu una llista de les aberracions que se us puguin passar pel cap i veureu que hi són en el film: incest, necrofília, violacions, maltractament físic dun fill a una mare, violència gratuïta, degradació de l’altre... un catàleg de perversions per a fer-nos veure el desprotegit i mancat de valors que es troba el jovent en el Japó (bueno, això és el que jo interpreto, eh? No penseu ara que es tracta d’un documental). Interessant per a estòmacs resistents.
Valoració: Notable alt ·
Sitges, que venim! 
.JPG)
.jpg)
