La Publicitat (18/11/1932)
Emilia Bernal, amb el seu recital de poesies i prosa del seu pròxim i inèdit llibre, celebrat a l'Ateneu el dia 11 de novembre, ens ha fet agafar ganes d'una cosa: de menjar ensaïmades.
"L'ensaïmada -diu ella- és una menja exquisida. Mallorca és una ensaïmada; l'illa daurada, l'estoig més preat dels amors prosaics o sublims -qui ho sap?- de George Sand i Chopin, és una ensaïmada. Ara jo sempre, quan en veuré una, pensaré en Mallorca; i, si mai vaig a Mallorca, no la veuré: veuré només una ensaïmada immensa". "Els mallorquins -diu encara ella- mengen ensaïmada per esmorzar, en mengen a dinar, en mengen a berenar, i, a sopar, tornem-hi. Oh!, aquelles ensaïmades grosses, flonges, daurades, empolsinades de sucre, que se't fonen a la boca; aquelles ensaïmades mallorquines, com hom les enyora en estar-ne separat". I la senyora Bernal, dolçament, suaument ens fa l'elogi de l'ensaïmada. Si en aquell moment un esperit dels que segurament volaven pel Saló de l'Ateneu haguès posseït el do de poder enraonar, i a l'orella m'haguès dit: té!, jo hauria obert un pam de boca, creguda que em volia donar un tall d'ensaïmada.
"Tenga!". Els mallorquins diuen tothora "tenga!". Quant surts, quan entres, quan vas i vens, quan camines, quan t'atures, quan menges, quan beus; sempre, sempre i sempre, "tenga!". Quan entres en una botiga per a comprar, "tenga!", quan surts perquè ja has comprat, "tenga!"; i a la senyora Bernal, com a bona poetessa, amb l'esperit absent de totes les coses prosaiques de la vida, aques "tenga!" obsessionant l'atabalava, i, en sentir el "tenga!", tornava enrera criente que s'havia deixat algun paquetet; la feia tornar enrera creient que volien fer-li un obsequi: tornava enrere amb l'esquer del "tenga!", i es plany que mai no li havien donat res. El "tenga!" mallorquí vol dir 'adéu', "Déu vos guard", "bon dia", "bona nit", "bon viatge", "bona tornada", "passi-ho bé"; tot això i molt més vol dir el famós "tenga!" que encaboriava la senyora Bernal.
A la senyora Bernal, en parlar-nos de la guerra, li lluen els ulls. Ella creu necessària: cal que hi hagi guerres, puix que només el que s'obté amb sang s'estima. La sang!, la sang roja, calenta, fumejant; la sang que tot ho arrasa davallant a riuades esfereïdores per les muntanyes fins al pla. La sang!, quin bell espectacle, quin emporprament arreu! Raja, sang, i emmantella el món amb tons roigs, i la senyora Bernal s'engresca, com si, davant dels seus ulls, tingués un bassal de sang.
A la senyora Bernal no li agrada la guerra: ella s'ho creu, però no és cert. Jo crec que la senyora Bernal enamorada de Mussolini; i per aquesta lligamanega d'enamorament i d'admiració pel Duce, parla com parla de la guerra; i jo vull creure-ho així. Em decauria massa la senyora Bernal, com a dona, si fos cert el que diu.
Qui parla com ella parla és que no té ningú en el món: ni pares, ni fills, ni marit, ni germans, ni amics; ni sap què vol dir amor, denota un egoïsme com pocs, puix que ella, en parlar de la guerra, no diu: "Jo al davant!", sinó "Quin bell espectacle!". "Que bonica la sang!", i ella lluny mirant-s'ho amb binocles.
Tot el que costa s'estima, tot el que s'hagi regat amb sang no es pot deixar d'estimar. Ai!, senyora Bernal, com discrepem tot i coincidir.
Hi ha una cosa al món que costa més que totes les altres: els fills. Però l'amor de les mares envers ells no és cap espectacle: és sacrifici, és lluita de cada instant, de cada minut; però és un sacrifici callat, sense gallarets i sense grans exhibicions, és un sacrifici desinteressat, altruista; potser perquè en el fons hom sent un bri de llàstima per tots aquells als quals, sense voler-ho ni demanar-ho, els has plantat al mig del camí. I, el que tant estimes, mai no voldràs que conegui el tast de la sang.
La guerra no és bona, senyora Bernal. La guerra, ultra no ésser per a ningú una mena d'escenari per a comèdies més o menys divertides, cap país d'homes normals no la pot voler. I si la sang li agrada, faci's un tall a les venes, i veurà que és divertit.
La guerra que mena a morir tots els qui volrien viure, la guerra que vós tant voleu, quan vindrà, si ve, no us durà l'emoció que cerqueu. A la guerra que vindrà no li caldrà fer rajar la sang: amb uns avions i fum en tindrà prou per a destruir les ciutats més grans: serà una lluita de cervells i no de cossos; triomfarà el més intel·ligent, i el més astut, o bé moriran tots plegats; serà potser l'única manera de trobar la pau: que en la guerra mori tothom. Serà bell, l'espectacle. El món, un gran femer, i l'esperit de la senyora Bernal, majestuós, voleiarà per sobre, i potser el compararà a una gran ensaïmada, flonja, dolça, daurada, empolsinada d'ossos que seran sucre de terròs.
Mercè Rodoreda (2024:131-133).
Avui, que ens són familiars la Browning i els gàngsters.
.jpg)
