TRETS 2024: CULTURA ARGENTINA: EL CARTELL (TRETS#1)

Ja ha passat un any i tornem a tenir aquí una nova edició de TRETS, Festival Internacional de Cinema i Cultures que organitzem des del CineClub La Ràpita amb l'objectiu d'aproximar-nos cada any a una cultura tenint el cinema com a porta d'entrada. El TRETS 2024 té a la Cultura Argentina com a protagonista principal i tindrà lloc del 03 al 05 de maig a La Ràpita, amb una sessió preTRETS el 27 d'abril. TRETS compta amb el suport de l'Ajuntament de La Ràpita i el patrocini de Tallers Cornet, Grupo Elimari i el Club Nàutic La Ràpita.

Un altre dia us parlo de la programació que hem preparat però avui vull que mireu i admireu el cartell que, un any més, s'ha currat Ruth de 'Sistema Binari'. Cada any té el repte de sintetitzar en un cartell els 'trets' característiques de la cultura escollida aquell any. Si amplieu la imatge i comenceu a buscar hi podeu detectar elements com: Tango, Mate, Mafalda, Futbol (Maradonna), Empanadilla, els Andes, Roba tradicional “gaucho”, Patagònia (glacials), Barrio de la Boca, Cataratas Iguazú, Xerraires/Psicòlegs, Alfajores, la bandera argentina, Balenes, Hornero (l'ocell nacional), Ceibo (flor i arbre), Cactus, Faro Usuhaia... a més de la tonalitat blava que ho envolta tot, extret de la bandera d'Argentina. 

Com us deia, una autèntica filigrana de la que n'estem molt contents... Gràcies, Ruth!

Ben avit us detallo la programació...

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO #PROGRAMA130

22

'NOW AND THEN', UNA CANÇO MES DE LES QUE M'EMOCIONEN

Vosaltres teniu una llista de cançons que us emocionen? que us fan plorar? Jo, sí. Hi peces musicals que connecten en alguna cosa invisible i desconeguda que fa que els meus ulls s'humitegin i em deixi portar per l'emoció...

En aquesta meva llista podeu trobar l'Adagio for strings (de Barber), el Sediment (Ensemble Topogràfic), el Vida (d'Ovidi Montllor cantat per Maria Arnal/Marcel Bagés), el Cinema Paradiso i The Mission (d'Ennio Morricone), el Cant de l'Enyor (de Lluís Llach), l'Atmosphere (de Joy Division), el They dance alone (d'Sting)... i, a partir d'ara, s'afegeix enaquesta llista el 'Now and then' (de The Beatles): quina encertada forma de mostrar-nos la nostàlgia del temps passat, d'allò que va marxar i no tornarà, d'aquelles persones que estigueren i no hi són, d'aquells instants fugaços i preciosos que saps que no tornaran a ser... i l'emoció neix.

VEURE PASSAR ELS COTXES

 

Fins les ments més obtuses semblen haver entès que hi hagi mòbils a l'aula no és cap bona idea. Les autoritats -que n'eren reticents per por de mullar-se davant dels electors- han dictaminat que no n'hi hagi ni als instituts ni a les escoles, sigui dins o fora de l'aula. ¿Ha arribat el moment de fer el següent pas: vetar-los als carrers? Fa quatre anys va ser el municipi de Yamato, al Japó, que va prendre aquesta iniciativa. Però ara la novetat ens cau més a prop.

A França, a prop de París hi ha una localitat anomenada Seine-Port, que els cinèfils de cor els deu sonar perqupe Catherine Deneuve i sa germana François Dorléac hi van tenir un cert arrelament. Doncs bé, l'Ajuntament de Seine-Port ha dictat una normativa "sobre el bon ús de les pantalles". L'ha aprovada després d'un referèndum en què els habitants han decidit (amb el 54% dels vots a favor) que els mòbils no sols queden prohibits a les escoles sinó també a les botigues -als comerços de tota mena- i fins i tot al carrer. S'ha acabat, doncs, això d'anar caminant com un zombi amb els ulls fixos a la pantalla, aliè del tot al que t'envolta, part davantera inclosa. El motiu és prou conegut: la gran quantitat d'accidents que hi ha per aquest motiu. Els contraris a la nova normativa diuen que és intolerablement intrusiva i que coarta la llibertat de les persones. Els que hi estan a favor diuen que també coarta la llibertat de les persones haver d'aturar-se davant d'un semàfor en vermell i que són els pares els que han d'ensenyar els fills a fer un bon ús de les pantalles.

¿Què faran les persones que ja són incapaces d'anar pel carrer sense apartar els ulls del seu smarthphone? A Le Parisien una dona es lamenta i confessa que, sense mòbil, se sent sola. Es pregunta: "Sense ell, què faria? Mirar com passen elsc cotxes?". Els cotxes o els tractors, que aquests dies es pot triar.

Quim Monzó a La Vanguardia 

del 10/02/24

'MOULIN ROUGE' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Aquest vespre entra al CineClub La Ràpita un dels directors més èpics, romàntics i operístics del cinema contemporani: l'australià Baz Luhrmann, que amb només 6 pel·lícules està posicionat com un dels directors més rellevants del cinema recent.

El cinema del sr. Luhrmann és el Cinema fet òpera, la màxima exponència de la postmodernitat, del saber que res està inventat i que la connexió i l'hipertext és la nova creativitat. El cinema del sr. Luhrmann és barroc, saturat, dens, hiper-estetitzat; per a algunes persones és l'estètica per l'estètica; per a altres, és el romanticisme transformat en fotogrames.

Des de la seva hiperbòlica i actualitzada versió de Romeo i Julieta (1996) amb uns joveníssims DiCaprio i Dunst (l'anterior film, el seu debut, no va ser massa conegut ni reconegut a nivell internacional) el sr. Luhrmann se'l va reconèixer com una alenada d'aire fresc, estètic i de postureo del cinema que s'estava fent llavors. Però fou amb la seva nova obra -la que ens ocupa- en la que amb uns brillants Ewan McGregor i Nicole Kidman que canten, ballen, actuen, s'enamoren i ens enamoren que el sr. Luhrmann va tenir el reconeixement planetari que es mereixia, 'Moulin Rouge' (2001) va impactar quan es va estrenar: per la seva direcció artística, decorats, vestuaris, banda sonora carregada de hits pop adaptats a l'argument del film... 

El film ens transporta al París de 1899, al barri de Montmartre, en un entorn bohemi, intel·lectual i decadent. Un jove escriptor col·labora en l'escriptura del nou show del Moulin Rouge, allà coneixerà a la més gran estrella del cabaret: Satine, objecte del desig de tots els homes. El jove escriptor haurà de competir amb del duc per l'amor de l'artista... 

Després d'aquest film vindria la patacada amb 'Australia' (2008), que va rebre de la crítica i del públic i el fèu refugiar-se en el món de l'òpera dirigint-ne unes quantes. Fins que al 2013 trobà un projecte a l'alçada del seu estil estètic i elegant: El gran Gatsby, amb DiCaprio, McGuire i Mulligan. Fins arribar a la seva darrera peli, fa 2 anys: la seva visió de la vida del rei del rock a Elvis (2022).

Ens trobem davant d'un cinema brillant, histriònic, excèntric, tremendament esteticista. Sense dubte, es tracta del millor film del director, a data d'avui. Aquest vespre us oferim un film d'aires tràgics, èpics, on l'Amor i la Mort estan ben pròxims.

Us esperem!!