divendres, 20 de març del 2026

MARATO DE LA SAGA DE 'EL PADRINO' AL CINECLUB LA RÀPITA

 

Crec que el que podrem gaudir aquest diumenge no ho heu pogut veure en cap cinema de Catalunya ni de la península (i no dic d'Europa per a no fer-me el xulo)... veure TOTA la saga de 'El Padrino', les tres parts, en un mateix dia, en pantalla gran i en VOSE és una experiència única que només el CineClub La Ràpita us pot oferir.

Aquest diumenge 22/03/26:
-10:00 El Padrino (1972)
-14:00 El Padrino II  (1974)
-18:00 El Padrino III (1990)

Una autèntica marató amb pizza per a poder dinar entre peli i peli.

Sense cap mena de dubte la saga de 'The Godfather' és una de les millors sagues de la Història del Cinema. L'obra mestra del sr. Francis Ford Coppola va dinamitar el tòpic de les segones parts mai són bones gràcies a un 'Padrino II' que superava a la primera part aprofundint en l'origen de la família Corleone.

La saga, entesa com un obra única de 3 parts, té l'encert de barreja tragedia, cinema de gàngsters, aires shakespearians, context històric, repartiment de luxe i una producció impecable. La direcció artística és tan brillant que els films tenens un coherència estètica d'alt nivell: fotografia, música i escenaris van en una mateixa direcció i ens parlen d'elegància, sobrietat i maduresa cinematogràfica.

'The Godfather' és l'adaptació de la novel·la de Mario Puzo de 1969; tot i que la novel·la només ens parla de 10 anys en la vida dels Corleone, el sr. Coppola el va convertir en una història de tres generacions que abarca des de 1901 fins al 1980 i el mateix Puzo va participar en el guió de la tercera par. Ja en la novel·la hi són els grans temes presents en les pel·lícules: família, traïció, lleialtat, tradició, pobresa i riquesa, violència, venjança, emigració... i la màxima de Balzac: "Darrera de cada gran fortuna hi ha un delicte", amb la que comença el llibre. La triologia també ens parla, doncs, de sacrifici i dels papers que et toca jugar a la Vida amb els que no sempre estàs d'acord.

La trilogia arrenca el 1945, quan un jove Michael Corleone (impecable Al Pacino) vol allistar-se a l'exèrcit i té una novia a la que manifesta la seva intenció de desmarcar-se del què és la seva família... el que Michael no sap és que desmarcar-se no sempre és tan fàcil i ràpidament es posa en problemes que el fan marxar a Itàlia per a que no el detinguin... el contacte amb els orígens de la família a Corleone serà per a Michael Corleone un reforç del vincle amb la família tot i que la seva intenció és legalitzar els negocis tèrbols de la família i apartar-se dels negocis mafiosos... i de la línia de lideratge del seu pare (un fascinant Marlon Brando).

La segona part, com si fos una preqüela ens situa en la infància i joventut del patriarca de la família: Don Vito Corleone, amb el rostre de Robert de Niro. El film anirà alternant el present de Michael com a nou 'padrino' i el passat amb la creació de Vito com a líder de la màfia. Anem veient com els dos padrinos, en diferents èpoques, es van enfortint en el seu context i moment històric.

Per a Coppola, la saga de 'El Padrino' tenia dos parts i la tercera era un epíleg sobre la mort de Michael Corleone que Coppola volia titular, precisament, La muerte de Michael Corleone.

La tercera part és un intent desesperat per blanquejar la família per part de 'el padrino' Michael Corleone, amb dificultats òbvies. Si les dues primeres ens parlen de l'Amèrica i d'Itàlia de principis del segle XX, la tercera ens situa ens els '80 i s'afegeix un element menys present en les dues parts anteriors: la Iglèsia, en un intent de moralitzar i netejar la família.

El mateix univers del film es trasllada a la família del director, en la que hi tenen paper en repartiment la seva germana (Talia Shire), el seu nebot Andy Garcia, la seva filla Sofia Coppola (que surt de bebe en la primera part) i el seu pare creant la banda sonora (Carmine Coppola) la part que no era de Nino Rota.

Les referència shakesperianes són manifestades pel mateix director, amb ressons de Titus Andrónicus o Richard III però també dels 'germans Karamazov' de Dostoiesvsky o dels Borgia. 

La saga és una faraònica producció que ens porta a Nova York, Sicília, Nevada, Miami, Las Vegas o La Habana. Una fotografia impecable del mestre Gordon Willis amb unes ombres que ens recorden a les pintures barroques a Rembrandt o Caravaggio. L'estructura dels 3 films són similars:  Esdeveniment social, Atac a la família, Reestructuració i Venjança. 

La influència de la saga de El Padrino en la Història del Cinema és innegable, dubtós que haguessin pogut venir sense ella Tarantino, Scorsese, De Palma o Los Soprano. No oblidem que fou amb El Padrino que Coppola va ajudar a provocar el canvi cap al 'Nou Hollywood' on perdien pes els grans estudis per a prioritzar la visió del director autor.

Poder veure les 3 pel·lícules juntes, una darrera l'altra, és una experiència mai vista a Catalunya i en les condicions en les que el CineClub La Ràpita us oferim: pantalla gran i VOSE. Amb pizza per a dinar tindrem les 3 pel·lícules a les 10:00, a les 14:00 i a les 18:00 el proper diumenge 22 de març.

Una oferta que no podreu rebutjar...


dimarts, 17 de març del 2026

PER MOLTS ANYS, BIEL !!!

 


Aquest petit ja no és tan petit i avui en fa 22... I és un encant de persona: amable, carinyós, espavilat, sensible i molt bona persona. 

L'orgull de qualsevol pare.

T'estimo!!


dilluns, 16 de març del 2026

dimecres, 11 de març del 2026

'PICCOLO CORPO' AL CINECLUB LA RAPITA




Com activitat al voltant del 8M el CineClub La Ràpita ha programat per a demà un debut destacable de la cinematografia italiana. És del 2021 i dirigida per una dona: la sra. Laura Samani.

'Piccolo Corpo' és una petita joia, plena de realisme màgic, de dol, de sensibilitat i d'una espiritualitat que és difícil transmetre en paraules. La duresa de la mort d'una neonat, la filla de Àgata, en el mateix moment de nèixer és el punt de partida del procès de dol que engega la protagonista per a assumir i intentar superar una de les desgràcies que pot patir un ésser humà. La mare protagonista, en no trobar el cònsol en la gent que l'envolat i en una religió que -suposadament l'ampara i li hauria de donar suport- decideix que pot fer reviure la seva filla i emprén un camí amb aquest únic objectiu arribar al santuari que diuen que pot fer respirar els nadons només un cop per a que puguin ser batejats i no quedin retinguts en el 'limbo' dels no-nascuts. Drama i fantasia es donen la mà per a oferir-nos un relat sensible però punyent.

Es tracta d'un film debut carregat d'encerts, sobretot de la protagonista -Celeste Cescutti, també una debutant- que aguanta tot el pes del film. La potència de la mae carregant la caixeta de morts en la que sabem que hi és el cos del seu bebé, per si sola, ja és d'una potència innegable. Aparentment, el tractament que la sra. Samani li dóna al film té un caire naturalista, sobri, senzill però poc a poc l'aire espiritual i màgic va emplenant la història fins que el pes fantàstic eclosiona per oferir-nos un final d'una bellesa i emoció imponent però també d'una tristesa preciosa. 

'Piccolo Corpo' s'ha passejat per infinitat de festivals de tot el món i si l'hem escollit com a part de les activitats del 8M no és només per la temàtica i el contingut sinó perquè el film ha estat fet-gairebé- en exclusivitat per dones, reforçant una resiliència i sororitat palpable dins i fora del film.

El film és d'una tendresa amagada sota un entorn àrid, sec i dur. Sensibilitat darrera d'una aparentment duresa... De la fe quan has perdut tota esperança.

Veniu a descobrir-la demà al CineClub La Ràpita, a l'Auditori Sixto Mir a les 20:00

dimarts, 10 de març del 2026

¡A MÍ NO ME DEJA NADIE!

 
Ya antes de las redes y los algoritmos, allà por el 1300 antes de Cristo, las parejas tenían sus más y sus menos y algo me dice que Nefertiti y Akenatón, el primer matrimonio perfecto de la historia, se las tenían en privado.


- ¡La faraona me ha echado de los aposentos!

Cuando Akenón decía esto a sus cortesanos, yo imagino que pretendía dos cosas: mantener el relato pensando en los anales y justificar una inminente cana al aire, transfiriendo la culpa a Nefertiti, técnica que ha llegado a nuestros días. De no ser así, el tal faraón hubiese vociferado:

- ¡Me voy de los aposentos porque quiero y me da la gana!

A diferencia de Akenatón y Nefertiti, las parejas empiezan y acaban y surge entonces el relato o lo que cada uno de los contendientes alega para que familia, amigos y allegados se hagan una idea de las razones de la ruptura. Es lo que hoy llamamos socialización, concepto que permite meter las narices donde no te llaman.

Como las rupturas abundan entre la fauna de los divorciados, la variedada de reacciones de divide entre los que atribuyen la culpa al contrincante y los que se exculpan para no señalar al contrincante, con una franja -progresiva en función de la edad- que opta por el match nulo y la culpa fue del chachachá.

El orgulllo tiene su papel y no conozco a nadie, salvo a mí mismo, que al explicar una ruptura diga:

- ¡Si es que no hay quien me aguante!

¿Hay diferencias entre la narrativa femenina y la masculina del relato? Los hombres son de trazo grueso y recurren a razones contundentes, telegràficas y susceptibles de ser contadas en el vestuario de un club de pádel. Yo diría que las mujeres prefieren los matices, se dan su tiempo con las explicaciones y quieren disipar todas la dudas ajenas, acaso pensando en futuras relaciones.

Cada cual se busca un relato con tal de pasar el duelo dignamente en lugar de darse a la bebida o dar pena, opciones desaconsejables. Por suerte para ellos, Nefertiti i Akenatón terminaron sus días sin tener que decirse:

- ¡A mí no me deja nadie!

Joaquín Luna a La Vanguardia de 07/03/26