dilluns, 18 d’agost del 2025

PLAÇA VELLA

 


 PLAÇA VELLA

 
El meu quiosc, el meu fanal,
són els d'aquesta plaça. Restaurant
econòmic amb porxos i plat a deu pessetes,
el soroll de les motos, la creu de la farmàcia,
i la camisa estesa en el balcó,
com un penjat cap per avall.
que ets soledat compartida.
Conec un matrimoni
ben avingut, amos del bar, gent grassa,
que es diverteixen prou, sota els llençols,
honestament, de nit. En despertar-se pensen
que prospera el negoci: nevera nova ahir,
de les elèctriques. I bons clients
als matins solellats, a les tardes plujoses.
Entre la dona i ell i el pare  s'ho arreglen;
tot queda a la família. Certament,
vol sacrificis tenir un bar i, sobretot, les tapes
calentes, variades, demanen molta cura
i mai no reposar. Però que, almenys,
el dia de festa a la setmana, no ens el treguin;
al barri vell tothom hi està d'acord, i jo també.
                    Ja som a la tardor.
No val ací parlar de fulles seques,
que l'únic arbre és el fanal, però
jo vaig caient a poc a poc a dins
de mi mateix, de l'altre que hi ha a sota,
molt lluny, darrera moltes capes
de temps; el veig com per un arbre
s'enfila des del son
cap a la freda taca
morada de l'alba,
on, lleganyós, el dia es frega els ulls

Joan Vinyoli (2014:123). Poesia completa.
(imatge generada per IA)


dilluns, 11 d’agost del 2025

CINE (by David Lynch)

 


El cine es un lenguaje. Puede decir cosas: grandes, abstractas. Y eso me encanta.

No siempre se me dan bien las palabras. Algunas personas son poetas y dicen las cosas con palabras bellas. Pero el cine posee un lenguaje propio. Y con él puede decirse muchas cosas porque cuentas con el tiempo y las secuencias. Tienes diálogos. Tienes música. Tienes efectos sonoros. Tienes muchísimas herramientas. Y, por tanto, puedes expresar un sentimiento o un pensamiento que no podrían comunicarse de ningún otro modo. Es un medio mágico. 

A mí me parece muy bello pensar en imágenes y sonidos que fluyen juntos en el tiempo y en una secuencia, creando algo que solo puede hacerse mediante el cine. No son solo palabras o música, sino toda una gama de elementos que se unen para comprender eso que antes no existía. Se trata de contar historias. De inventar un mundo, una experiencia que la gente no tendría de no ver esa peli.

Cuando pesco una idea para una película, me enamoro del modo en que el cine es capaz de expresarla. Me gustan las historias que contienen abstracciones, y eso es lo que el cine puede hacer.

David Lynch (2006:26. Atrapa el pez dorado, 2022
(Imatge creada amb IA)

divendres, 8 d’agost del 2025

'MI VIDA EN FRAGMENTOS', LA BIOGRAFIA DEL SR. BAUMAN


Enguany, el proper novembre, el sr. Bauman haguès fet 100 anys si no haguès mort un 09 de gener de 2017. Es tracta d'un dels sociòlegs contemporanis més rellevants per a entendre el món en el que vivim, centrat en la modernitat, la postmodernitat i creador de conceptes d'ús popular com la 'societat líquida', entre altres.

El sr. Bauman va néixer a Polònia però a morir al Regne Unit. Li vam dedicar post a can Ciutadà K quan va morir(podeu clicar aquí per a recuperar-lo). Es tracta d'un sociòleg que va marcar -i molt!- la meva etapa universitària i acadèmica. Els seus treballs sempre són estimulants, potents i lúcids.

El mes de maig es va publicar una biografia que es pot ajudar a entendre el mestre Bauman. La sociòloga polaca Izabela Wagner ha fet una mena de biografia/autobiografia ja que ha recollit textos escrits pel mateix Bauman. Des de la fugida l'any 1939 per la persecució nazi, la vida a la URSS, l'expulsió de nou de la Unió Sociètica -de nou- per ser jueu l'any 1953 o l'exili de Polònia l'any 1968. 

S'aparquen les idees teòriques, doncs, i es dóna importància a les qüestions polítiques i geopolítiques que van conformar la biografia del sr. Bauman. Una oportunitat per a entendre un intens i convuls segle XX pel que respecta als múltiples conflictes que l'han configurat i per a entendre que ha significat 'ser jueu' en el segle passat, mitjançant les paraules d'un dels sociòlegs més rellevant dels darrers temps. Tan de bo, els dirigents hebreus en prenessin nota i no fessin als 'altres' el que els van fer a 'ells'.


dimarts, 5 d’agost del 2025

SOL



 SOL

 
Sol és qui no té ningú
que l'habiti, però tu,
ple de records de la vida,
no te'n facis el dejú,
que ets soledat compartida.


Joan Vinyoli (2014:336). Poesia completa.
(imatge generada per IA)


dijous, 31 de juliol del 2025

SRA. MARIANNE FAITHFULL


 (1946-2025)

Fa uns mesos moria, amb 78 anys, la sra. Marianne Evelyn Gabriel Faithfull, coneguda com a Marianne Faithfull. Fou cantaht i actriu però també model i referent per a moltes artistes posteriors. Va nèixer i va morir a Londres. Va nèixer en un família amb antecedents nobiliaris i artístics;  un dels seus avant-passats fou l'escriptor de La Venus de las pieles de Leopold von Sacher-Masoch ... que del seu cognom sorgí el terme 'masoquisme'.

Es va fer popular l'any 1964 interpretant la cançó 'As tears Go By' de Keith Richards i Mick Jagger, del que va ser parella a finals d'aquella dècada. 

Durant els '70, l'addició a l'heroïna i l'anorexia la va apartar de la vida pública, arribant a la indigència. Afortunadament, a finals del '70 va publicar el disc Broken English (1979), amb el que va estar nominada als Premis Grammy i va rebre el reconeixement de la crítica. Però els anys 'durs' li van passar factura i la que tenia un veu angelical li va canviar a la dels darrers anys: aspra i rovellada. A partir d'aquí, publicà diversos treballs discogràfics: Dangerous Acquaintances (1981), A Child's Adventure (1983) o Strange Weather (1987). Va realitzar diverses col·laboracions com l'aparició al concert The Wall-Live in Berlin, amb Roger Waters el 1990, la participació a The Memory Remains (1997) de Metallica, col·laboracions amb Badalamenti o David A. Stewart d'Eurythmics. I en els 2000 va publicar discos rellevants com Kissin' Time (2002) o Before the Poison (2004)... fins arribar als més de 20 LPs, productiva i polifacètica, la sra. Faithfull.

En els inicis de la seva carrera artística va participar en diversos films rellevants, com I'll Never Forget What's'isname (1967) -flm en el que es va dir per primer cop 'fuck' i ho féu el personatge de la sra. Faithfull-; The Girl on a Motorcycle (1968) -al costat de Marlon Brando- o Hamlet (1969), fent d'Ophelia. Tot i que la seva carrera cinematogràfica no fou el seu punt fort destaca en el paper de Maria Teresa I d'Austria en el Maria Antonieta (2006) de Sofia Coppola i, sobretot, el paper a Irina Palm (2007), interpretant el paper protagonista.... durant aquest darrer film li diagnosticaren càncer de mama amb una conseqüent depressió, que aconseguí recuperar-se.

En diferents moments de la seva vida va escriure 3 autobiografies, els anys 1994, 2007 i 2014. Parlant obertament de les diferents etapes de la seva vida, de les múltiples 'caigudes' de les moltes 'remuntades'.

Tot i que no he seguit la seva carrera discogràfica en veure Thelma & Louise (1991) vaig quedar marcat per una de les brillants cançons que conformen la seva BSO, i era  The ballad of Lucy Jordan (1974) de Marianne Faithfull ... una meravella de tema que vaig escoltar en bucle infinitat de vegades.

Descansi en pau... aquí us deixo el temazo.