(1935-2025)
No es tracta d'un director conegut popularment i és una llàstima perquè les seves propostes cinematogràfiques, molt fidels al seu propi estil, són autèntiques perles. Sobre el sr. Watkins recau l'etiqueta de ser l'inventor del 'fals documental'....
L'endemà de fer 90 anys, el sr. Peter Watkins va morir. Havia nascut a Anglaterra tot i que al llarg de la seva vida va viure en diversos països, com: Canadà, Lituània o França.
Amb no més de 15 produccions el seu estil marcadament polític i transgressor donen valor a totes i cadascuna de les seves pel·lícules. Va estudiar en el Christ College de Cambridge i després en la Royal Academy of Dramatic Art de Londres. Els seus inicis en el cinema foren com a assistent de Producció en publicitat fins que va començar a dirigir els seus primers produccions, autofinançades, a finals dels anys '50. El seu primer curt fou 'The Diary of an Unknown Soldier (1959) en el que ja planteja les constants del seu cinema: crítica a les institucions militars, evidenciar la destrucció de l'individu pel sistema i la tècnica de la 'reconstrucció realista' (la seva gran aportació a la Història del Cinema).
El segon curt -The Forgotten Faces (1961)- reconstrueix la revolució húngara de 1956. Aquests primers curts li van permetre aconseguir feina a la BBC.
El salt al llargmetratge arribaria 3 anys després amb Culloden (1964) en la que explica -mitjançant reconstrucció realista- la darrera batalla en terres angleses (el 1741) en la que s'enfrontaven diversos pobles dins de Gran Bretanya, i allà hi veiem uns periodistes (òbviament, en actitud i comportaments contemporanis) que entrevisten els diferents bàndols de que s'enfronten, 'estil Watkins' en estat pur.
El seu primer reconeixement arribaria amb l'Oscar com a Millor Documental (tot i que no es tracti estrictament d'un documental) per a The War Games (1965)(també aconseguiria el Bafta i el premi especial en el Festival de Venezia). Es tracta d'un esfereïdor fals documental on s'explica la història de ciència-ficció d'un atac nuclear soviètic sobre Anglaterra, a l'estil de la recent Una casa llena de dinamita de la sra. Bigelow (que podeu veure a Netflix)... les imatges del film del sr. Watkins són tan terribles que la BBC no va permetre la seva estrena fins al 1985, després d'anys de lluita del seu director contra aquesta decisió. El sr. Watkins fou pioner a l'hora de mostrar al món el què podia significar una atac nuclear, després vindrien altres films que s'hi recrearien.
Un altre film rellevant -i molt contundent- és Punishment Park (1971), una ucronia rodada als USA sobre un sistema de control estatal damunt les persones anti-sistema del país. Els detinguts podien escollir entre la presó o el Punishment Park; aquest segon consistia en la possibilitat de ser lliures si aconseguien fer 53 milles sense que fossins agafats per la policia. Aquests darrers els donaven una mica d'aventatge i els presoners havien de caminar pel desert durant 3 dies amb l'esperança de la llibertat... (argument que ens recorda molt a The long walk, la història d'Stephen King recent estrenada en els cinemes). Es tracta d'un film d'una contundència i veracitat realment esfereïdora tenint en compte que els actors i actrius que participen eren activistes i policies reals.
Altres films del sr. Watkins: Edward Munch (1973), recreant la vida d'aquest pintor; The seventies people (1974), sobre l'idílica vida a Dinamarca però sent el país amb més suïcidis del món o Resan: The Journey Documentary (1986), un documental de 14 hores que es va començar a rodar el 1982 i es va acabar el 1987 en la que diferents persones parlen sobre temes diversos: armes nuclears, despesa militar, pobresa, mitjans de comunicació... es va estrenar en el Festival de Toronto però no s'ha pogut projectar massa cops més.
El darrer film del sr. Watkins fou La Comuna (París, 1871)(2001). Un film de 6 hores, rodada amb només 13 dies en una fàbrica abandonada en el que s'explica la revolta de la classe treballadora en el París de 1871, el moment històric conegut, precisament, com a La Comuna.
Estic convençut que si la seva producció cinematogràfica no va ser major fou degut a dificultats per a poder 'aixecar' els seus projectes, tenint en compte la seva actitud crítica contra el poder i l'establishment. Actitud expressada, fins i tot, quan ens parla de la vida d'artistes com Edward Munch, ja que no es limita només a mostrar-nos l'aspecte artístic del personatge sinó el context polític i històric que l'envoltava.
Sense cap mena de dubte, el seu és un cinema polític. Contundent i directe però amb un punt d'ironia i sentit de l'humor escenificat pels tocs contempranis que inocula en les recreacions històriques, sovint trencant la quarta paret amb actors i actrius (o hauríem de dir no-actors i no-actrius) parlant tot mirant directament a la càmera. El seu estil inconfussible ens mostra un cinema documental vibrant i trepidant, malgrat no poguem parlar de cinema documental en estat pur.
El sr. Watkins va lluitar durant tota la seva trajectòria professional contra el que anomenava 'la monoforma', aquella estructura narrativa estandaritzada que domina totalment els mitjans audiovisuals i que redueix tota complexitat a fòrmules digeribles, ritmes accelerats, resolucions simples... Contra això el sr Watkins plantejava films exageradament llargs, carregat de veus que es sobreposen i de debats que no es resolen; de films que plantegen moltes més preguntes que respostes. I no es tractava d'un plantejament elitista sinó com una forma d'evidenciar que la realitat és així i no com ens ven el 'cinema monoforma'.
I és que en un moment en el que la dreta més punyent està a l'ordre del dia i els autoritarismes resorgeixen, el cinema del sr. Watkins es planteja com un treball gairebé visionari i que ja en als anys '50 i '60 ens parlava de la colonització mediàtica de l'experiència humana, de la criminalització de la dissidència o de l'amnèsia col·lectiva... plenament vigent!.
El cinema del sr. Watkins, doncs, malgrat ser films del passat els podem adoptar com a autèntiques armes polítiques, un cinema vigent i actiu que ens pot ajudar a entendre la nostra realitat més immediata.
La millor forma de retre-li homenatge és descobrint el seu cinema o revisitant-lo. Tot i la dificultat de poder accedir al visionat de les seves produccions, a Filmin podeu trobar 4 de les seves millors i més rellevants pel·lícules.
