PER MOLTS ANYS, BIEL !!!

 

Aquest petit ja no és tan petit i avui en fa 22... I és un encant de persona: amable, carinyós, espavilat, sensible i molt bona persona. 

L'orgull de qualsevol pare.

T'estimo!!

CINEMA EN CONSTRUCCIO A AMPOSTA RADIO #PROGRAMA161

>

'PICCOLO CORPO' AL CINECLUB LA RAPITA

Com activitat al voltant del 8M el CineClub La Ràpita ha programat per a demà un debut destacable de la cinematografia italiana. És del 2021 i dirigida per una dona: la sra. Laura Samani.

'Piccolo Corpo' és una petita joia, plena de realisme màgic, de dol, de sensibilitat i d'una espiritualitat que és difícil transmetre en paraules. La duresa de la mort d'una neonat, la filla de Àgata, en el mateix moment de nèixer és el punt de partida del procès de dol que engega la protagonista per a assumir i intentar superar una de les desgràcies que pot patir un ésser humà. La mare protagonista, en no trobar el cònsol en la gent que l'envolat i en una religió que -suposadament l'ampara i li hauria de donar suport- decideix que pot fer reviure la seva filla i emprén un camí amb aquest únic objectiu arribar al santuari que diuen que pot fer respirar els nadons només un cop per a que puguin ser batejats i no quedin retinguts en el 'limbo' dels no-nascuts. Drama i fantasia es donen la mà per a oferir-nos un relat sensible però punyent.

Es tracta d'un film debut carregat d'encerts, sobretot de la protagonista -Celeste Cescutti, també una debutant- que aguanta tot el pes del film. La potència de la mae carregant la caixeta de morts en la que sabem que hi és el cos del seu bebé, per si sola, ja és d'una potència innegable. Aparentment, el tractament que la sra. Samani li dóna al film té un caire naturalista, sobri, senzill però poc a poc l'aire espiritual i màgic va emplenant la història fins que el pes fantàstic eclosiona per oferir-nos un final d'una bellesa i emoció imponent però també d'una tristesa preciosa. 

'Piccolo Corpo' s'ha passejat per infinitat de festivals de tot el món i si l'hem escollit com a part de les activitats del 8M no és només per la temàtica i el contingut sinó perquè el film ha estat fet-gairebé- en exclusivitat per dones, reforçant una resiliència i sororitat palpable dins i fora del film.

El film és d'una tendresa amagada sota un entorn àrid, sec i dur. Sensibilitat darrera d'una aparentment duresa... De la fe quan has perdut tota esperança.

Veniu a descobrir-la demà al CineClub La Ràpita, a l'Auditori Sixto Mir a les 20:00

¡A MÍ NO ME DEJA NADIE!

 

Ya antes de las redes y los algoritmos, allà por el 1300 antes de Cristo, las parejas tenían sus más y sus menos y algo me dice que Nefertiti y Akenatón, el primer matrimonio perfecto de la historia, se las tenían en privado.

- ¡La faraona me ha echado de los aposentos!

Cuando Akenón decía esto a sus cortesanos, yo imagino que pretendía dos cosas: mantener el relato pensando en los anales y justificar una inminente cana al aire, transfiriendo la culpa a Nefertiti, técnica que ha llegado a nuestros días. De no ser así, el tal faraón hubiese vociferado:

- ¡Me voy de los aposentos porque quiero y me da la gana!

A diferencia de Akenatón y Nefertiti, las parejas empiezan y acaban y surge entonces el relato o lo que cada uno de los contendientes alega para que familia, amigos y allegados se hagan una idea de las razones de la ruptura. Es lo que hoy llamamos socialización, concepto que permite meter las narices donde no te llaman.

Como las rupturas abundan entre la fauna de los divorciados, la variedada de reacciones de divide entre los que atribuyen la culpa al contrincante y los que se exculpan para no señalar al contrincante, con una franja -progresiva en función de la edad- que opta por el match nulo y la culpa fue del chachachá.

El orgulllo tiene su papel y no conozco a nadie, salvo a mí mismo, que al explicar una ruptura diga:

- ¡Si es que no hay quien me aguante!

¿Hay diferencias entre la narrativa femenina y la masculina del relato? Los hombres son de trazo grueso y recurren a razones contundentes, telegràficas y susceptibles de ser contadas en el vestuario de un club de pádel. Yo diría que las mujeres prefieren los matices, se dan su tiempo con las explicaciones y quieren disipar todas la dudas ajenas, acaso pensando en futuras relaciones.

Cada cual se busca un relato con tal de pasar el duelo dignamente en lugar de darse a la bebida o dar pena, opciones desaconsejables. Por suerte para ellos, Nefertiti i Akenatón terminaron sus días sin tener que decirse:

- ¡A mí no me deja nadie!

Joaquín Luna a La Vanguardia de 07/03/26

2 ANYS DE NOSALTRES...

 

2 anys de Nosaltres!

"Pero bueno! Tu primer whats" + "Usted podría serlo... " + un primer petó preciòs al mig del carrer... tres moments decisius que ens han fet arribar on estem ara. 2 anys que han passat com un sospir, un sospir valuós i intens.

Quan en aquestes alçades de la pel·lícula, ja no esperava res, vas arribar tu.

Quan pensava que la primavera ja havia passat, la passió esclatava com mai l'havia gaudit.

Quan la solitud es feia inevitable i assumida, la teva presència magnètica em va captivar i ho va capgirar tot.

Has tret de mi JOs que no coneixia i has plenat el meus dies de joies inesperades. Perquè amb tu la Vida és més bonica i agraeixo als Déus, als Astres, al Destí, a les Energies, a les Fades bones, al Mago de Oz, a la Força i als Follets del bosc que les nostres Vides hagin coincidit...

Gràcies per aquests 2 anys, però en vull més,

ho vull TOT!!