EL GELAT ROSA

 

- Té, quin vols, el groc o el rosa?

Havia comprat dos gelats i els hi oferia, perquè triés, amb un aire trist. La dona del carretó es guardà els diners que ell li acabava de donar i ja servia altres clients tot cridant: "Al bon gelat!,...".

Sempre passava igual: quan s'apropava l'hora de separar-se semblava que li aboquessin una galleda de tristesa al damunt i ja no obria la boca en tota l'estona que els quedava d'estar junts.

Al parca, al costat d'ella, amb tota la tarda estesa davant, amb l'esplendor del sol, sota els arbres remorosos, estava alegre, comunicatiu. La banda de música tocaba l'obertura de Lohengrin: l'havien escoltada religiosament agafats de les mans. Els ànecs i una parella de cignes blanca amb els colls erectes lliscaven com si fossin cel·luloide sobre el cristall blau del llac. Els homes, les dones i els infants semblaven figures que caminessin i somriguessin mogudes per algun mecanisme preciós dintre un paisatge artificial fet per a homes de debó.

Qual el sol declinà s'assegueren en un banc verd a l'ombra humida d'un til·ler, i ell, mig tímid mig emocionat, li donà l'anell de promesos: un brillant petit amb un carbó bastant visible. "Jura'm que no te'l trauràs mai més". Per mirar-se'l, separà els dits, estirà una mica el braç i féu oscil·lar la mà. Pensà amb una secreta recança en la seva mà d'una estona abans, sense anell, àgil i lliure. Els ulls se li velaren una mica.

Havien sortit del parc i caminaren agafats del braç cap a l'entrada del metro.

- Té, pren el rosa.

Ella l'agafà i sentí com una defallença a les cames. Feren uns quants passos. "Rosa, rosa...". Tot d'una s'estremí i una onada de rubor li pujà fins als cabells.

- Ai, el gelat! - L'havia deixat caure expressament per amagar la seva torbació.

- Vols que te'n compri un altre?

- No.

"rosa...rosa... de pressa, que no s'adoni de res... ¿Per què et menges les roses? Ens casarem. Hauré de cremar les cartes. Totes... la del 15 de febrer, també... Si pogués guardar-la... amb les roses seques... ¿Et menges les roses? En duia un pom a la mà i ell em besava i rèiem i caminàvem. M'agafava per la cintura. Portava el barret decantat, tenia els ulls brillants. Jo menjava una fulla de rosa. Si semre menges fulles de rosa et tornaràs rosa. A la nit vaig somiar que naixia d'un tronc, vell arrapat a la paret i que m'obria a poc a poc en pètals de sang. M'agafà el braç brutalment: Llença les roses, llença-les. Vaig mirar-lo amb els ulls mig closos i anava queixalant la fulla de rosa... Amor meu... Quan vaig pujar l'escala sabia on era, on anava i per què. Un home d'edat va obrir la porta i s'enretirà per deixar-nos passar. No, no feia olor de res, aquella cambra fosca, amb  el paravent descolorit i la catifa esfilagarsada. Sòrdid... i trist. No tinguis por. Quan vaig obrir els ulls vaig veure l'americana al respatller de la cadira i la corbata al damunt, verda, amb ratlles vermelles... Sembla que no es recordi que hem d'enviar les violetes. La directora del taller em va renyar l'endemà perquè vaig arribar tard... Enfilava les fulles morades en un filferro. Què fort que m'estrenyia! Tenia un blau al braç, i m'havia hagut de posar una brusa amb màniques llargues... Quan tornaré ens casarem, deia la primera carta. ¿Encara menges pètals de rosa? Les hauré de cremar totes i la capsa folrada de cretona... Les hauré de cremar... I aquest anell que em fa mal al dit... Fa dos anys que no m'escriu, que no en sé res... casat, mort, potser... I si tornessis, tornaria... Aquell matí que plorava, la portera em va pujar la llet: són coses de la vida...i pots estar ben contenta que no t'hagi deixat un record... Disset cartes, disset cartes esperades amb deliri, malalta de tant esperar... ¿Per què et menges les roses?.

- ¿Què penses? - li preguntà ell mentre baixaven l'escala del metro.

- Jo? No res.

Mercè Rodoreda (2008:75-76). Tots els contes

(imatge generada amb ChatGpt)

EL DELIRANT ASCENS I DECLIVI DELS FUNKO

 

Des de fa uns anys, els Funkos, aquests petits ninots de plàstic, amb el cap exageradament gran, que recreen algun personatge real o fictici s'han estès com una autèntica 'plaga', com una invasió. Molts persones són les que acumulen de forma col·leccionista i compulsiva aquestes figures, emplenant les estanteries de casa seva amb la capsa orirginal o sense l'embalatge. Certament, té un punt de religió, d'adoració. Quan vas a una botiga en la que tooooota una paret (o vàries) està plena de Funkos des del sostre fins al terra et produeix una mena de vertigen estètic, gairebé espiritual. Per a molts col·leccionistes és molt més que un simple objecte, és tot un símbol d'allò que valoren i els agrada i, així, en poden tenir una cosificació.

La història dels Funko comença el 1998, en un poble de Washington: Snohomish. Allà, el sr. Mike Becker, un dissenyador que tenia especial carinyo per temes vintages i retro buscava una figura de Big Boy (aquell nen de galtes grosses amb un peto de quadres blancs i vermells, imatge d'una cadena de restaurants dels EEUU). Com que la recerca del sr. Becker no va tenir èxit va decidir fabricar-lo ell mateix... i així va nèixer el primer Funko, una barreja de joguina vintage i un 'Diy' (DoItYourself), tenien un caire irònic, un punt kitsch que els feia atractius.

El sr. Becker va vendre l'empresa el 2005 al sr. Brian Mariotti; aquest tenia la impressió que el creador no havia explotat suficient el potencial comercial del producte. Així que el sr. Mariotti va convertir 'la idea Funko' en un fàbrica de llicències i es van començar a produir de qualsevol cosa; i qualsevol, vol dir, QUALSEVOL. Tot podia ser un funko col·leccionable. 

Primer van venir personatges de còmic, sèries, pel·lícules i, després, s'afegiren els músics, els atletes, els presidents, els escriptors... 

L'any 2010 neix la línia 'Pop!', reforçant la 'marca' i  amb els trets que els farien més identificables: caps grans, ulls negres sense pupil·les i absència d'expressió. 

Aquest canvi va disparar les vendes passant de vendres miles de figures a milions. L'any 2017 va sortir a borsa i la seva seu (Everett) es va convertir en parc temàtic del col·leccionisme i peregrinatge d'amants d'aquestes figures. L'obsessió arriba al punt de que moltes persones col·leccionistes tenen habitacions NOMÉS per a guardar els Funkos.

I és que aquestes figures representen el consum del segle XXI, que ja no és el 'consum massiu' sinó el 'consum emocional' i és que s'adquereixen Funkos no pel seu valor com a producte sinó per allò que representen de record del passat; el pes de la 'nostàlgia' és important. Es tracta d'un 'capitalisme sentimental'. No es tracta només d'estimar un film, es tracta de poder-lo tocar, mirar, col·leccionar. I qui diu film, diu llibre, des de Harry Potter a Shakespeare o Cortázar...

Sembla ser que aquest paradís del col·leccionisme està en crisis. La Vida té un punt cíclic, pendular i ara toca esquivar els Funko pop. L'empresa ja ha reconegut uns 241 milions de dòlars en deute total. En el segon trimestre de 2025, Funko va perdre 41 milions de dòlars... les vendes han caigut en picat. L'any 2023, l'empresa va destruir entre 30 i 36 milions de dòlars d'inventari excedent, enviant milions de figures a les escombraries perquè era més barat fer això que pagar el seu emmagatzematge. Amb l'impacte medi ambiental que això suposa.

Apart del 'canvi de tendència' del consumidor, les mesures al voltant dels arancels als EEUU no ha ajudat ha facilitar les coses ja que bona part de la producció està 'fora'.... sincerament, però, penso que el motiu està en una sobreproducció salvatge, pròpia de l'època capitalista en la que ens trobem: s'han fabricat més Funkos del que es podien comprar (penseu que només del personatge de Grogu, de The Mandalorian, per exemple, es va fabricar més de 40 models diferents..).

La conseqüència d'això és que totes aquelles persones devotes i fanàtiques del producte -que continuen estant, no han marxat- multiplicaran el preu d'algunes figures, augmentant el preu un 200% o 500% en la revenda. Impressionant és els 100.000 dòlars que es van pagar per una figura de Willy Wonka l'any 2022 (Wtf???)... però això només passa amb les figures 'mítiques' i persegudies, el més lògic és que el seu preu s'hagi devaluat en la majoria de plataformes de venda online de segon mà.

Sembla ser, doncs, que la bombolla Funko ha esclatat, com tantes altres bombolles en aquest entorn capitalista on del què es tracta és de fabricar i consumir com més, millor. Ara falta veure on aniran a parar els milions i milions de funkos que emplenen les botigues del món...

CINEMA EN CONSTRUCCIO A AMPOSTA RADIO #PROGRAMA155

>

>

'UNA CARA CON ANGEL' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Aquest vespre el CineClub La Ràpita es plena del Hollywood més clàssic. 'Funny Face' (o 'Una cara con ángel', 1957) és una perla d'Stanley Donen, el mestre dels musicals. Per al repartiment van comptar amb un jove Audrey Hepburn i un -ja veterà- Fred Astaire. Va ser la primera participació de la sra. Hepburn en un film del sr. Donen, després vindrien dues perles més: Charada (1963) i Dos en la carretera (196). El sr. Stanley s'estava convertint en el millor director de musicals de la Història del Cinema: abans de 'Funny Face' havia dirigit Un dia en Nueva York i després arribaria Cantando bajo lal lluvia. El film adapta l'obra de Broadway de George Gershiwn de 1927. 

Sense dubte, és un dels musicals de l'època daurada de Hollywood. El film ens fa viatjar al París dels anys '50 del segle passat. El fotògraf d'una revista de moda descobreix -per casualitat- una dependenta en una llibreria de París que té tot allò que estava buscant. Ell la vol convertir en la millor model de París però no esperava que ella s'acabés enamorant d'ell. Es tracta d'una nova versió del conte de la Ventafocs. 

La pel·lícula compta amb un equip que li proporcionà una elegància al film innegable, des dels dissenys en el vestuari de Hubert de Givenchy passant per la participació del mestre de la fotografia Ricard Avedon o per la forma colorista i preciosa amb la que se'ns mostra París, el París més popular i turístic: els Camps Elisis, El Sena, la Torre Eiffel...

Pel que sembla per a la sra. Hepburn -una apassiona de la dansa- treballar amb el gran ballarí Fred Ataire fou un somni fet realitat. Tot i la diferència d'edat (ell: 58 i ella: 28) el film ens planteja un història d'amor entre ells. 

El film va tenir 4 nominacions als Oscar per a vestuari, fotografia, guió original i direcció artística.

Així, doncs, si voleu gaudir del millor cinema clàssic de Hollywood, en pantalla gran i en versió original subtitulada (per a gaudir de les veus originals de l'Audrey Hepburn i el Fred Astaire) veniu a l'Auditori Sixto Mir avui a les 20:00 per a gaudir d'un dels musicals més elegants i bonics.

VIATGE AL POBLE DE TOTA LA PENA

 

Aquell poble sí que era ben diferent dels altres. Ni hi havia ni un jardí, ni una flor, ni un tristíssim arbre. Tots els carrers sense excepció estaven empedrats i totes les cases eren de pedra. A les finestres, altes (des de dintre les havien de tancar enfilant-se en escales), no hi havia vidres. Només porticons que a caient de tarda tancaven amb lleba. La gent vivia de vendre pedra als altres pobles perquè en aquella zona hi havia pedreres per donari per vendre. Unes pedres roges, amb vetes d'un roig més fosc, d'un roig de sang quallada; les vetes semblava que parlessin perquè feien arabescos. Com en els núvols, s'hi podien veure o endevinar bèsties: ocells, peixos, senglars, algun cèrvol, conilles esverades, guilles pudents, rates de bosc, marquineldes resignades i algun mussol meravellat... pedres nascudes d'algun terratrèmol, amuntegades, potser escopides en blocs esgarrifosos, d'algun volcà que els segles havien extingit. La gent no mirava; caminava amb el cap baix i amb la passa una mica incerta. A la plaça on vaig arribar hi havia una concentració de gent que plorava. Els queien dels ulls unes llàgrimes allargades que els xopaven la galta i els relliscaven avall del pit. Ploraven, es veu, pels que feien les guerres, pels assassinats, per totes les injustícies, pels desvalguts, pels pares arraconats, per tants i tants ocells caçats amb trampa, per tots els cèrvols perseguits, pels rius que sortien de mare, per les terres ermes, per les tempestes que ho arrasaven tot, per les collites trinxades i perquè les muntanyes de pedra que voltaven el poble no els deixaven veure el sol ni en el moment de néixer ni en el moment de morir.

Mercè Rodoreda (2008:467). Tots els contes

(imatge generada amb ChatGpt)