Precisament, el sr. Monicelli fou pioner d'aquest gènere que combinava humor popular, proper i accessible amb un altre irònic i sarcàstic amb el que es treia punta a l'actualitat del moment de forma àcida i punyent. En paraules del director: "L'humor és la forma més penetrant de mirar. Un bisturí que va al fons de les coses". Molt similar al cinema de comèdia de la península ibèrica; de fet, al sr. Monicelli el consideren el 'Berlanga italià'.
El film és una sàtira d'un film anterior: 'Rififí' (1955) dirigida per Jules Dassin, un clàssic del cinema negre francès. Sent, per tant 'Rufufú' pioner, també, en el gènere del remake. Si en la peli francesa un ex-presidiari planeja un pla mestre per atractar una de les millors joieries de París... en aquest ocasió un lladre maldestre, infinitament pocatraça, planeja (amb uns companys del mateix nivell que ell) una entitat bancària de Roma. S'ha de dir que el titol original és 'I soliti ignoti' ('Els desconeguts habituals') però els distribuïdors espanyols van voler reforçar la 'broma del remake' canviant les vocals del film francès.
Un dels grans valors afegits del film és el seu repartiment: Marcello Mastroianni, Vittorio Gassman, Totó i Claudia Cardinale. Insuperable!
Així doncs, malgrat estigui plantejada com un remake irònic, el film italià té un seguit d'atractius que li donen rellevància per si mateixa. El seu director -el sr. Monicelli- es trobava en la seva millor època, la que va de mitjans dels '50 fins a mitjans dels '60, amb films com Un héroe de nuestro tiempo, La gran guerra, Boccaccio 70 (film col·lectiu) o La armada Brnacaleone. El film, encara veu del cinema Neorrealista característic del Cinema Italià de post-guerra però se'n distancia, precisament, pel toc inehrentment còmic del film, encara que sigui comèdia negra. Amb humor, el film radiografia la Itàlia de les classes populars i 'baixes' de l'època, reforçant pel fet de que va estar rodada en escenaris naturals de la ciutat de Roma.
El film té un ritme àgil, en el que la imatge prima damunt de la paraula, tot i que es tracta d'un guió brillant. Es tracta del segon film de la sra. Claudia Cardinale, molt ben acompanyada en el repartiment. El film està farcit de gags, ens va descobrir la vena còmica del sr. Gassman i va llençar a carrera del sr. Mastroioanni.
Se'ns fa realitzar una segona part amb Vitorio Gassman (de nou) i dirigida per Nanni Loy el 1959; el 1985 una tercera part 'Rufufú ... 20 años después' dirigida per Amanzio Todini amb Gassman i Mastroiani. L'any 1984 Louis Malle en va fer un remake, Crackers, amb Donald Sutherland i Sean Penn, entre altres.
'Rufufú' va ser nominada als Oscar, a Millor Pel·lícula de Parla no Anglesa' i es va emportar el Premi a la Millor Direcció, ex-aequo amb el sr. Hitchcock, en el Festival de Donostia.
El diumenge, a l'Auditori Sixto Mir ens espera una obra mestra del cinema italià amb la història d'uns perdedors optimistes que volien sortir de la pobresa i la marginalitat amb altes dosis de comèdia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada