·
La Dansa Butoh és el nucli dur, la cara estètica i escenogràfica de la gira d'Antony & the johnsons per a presentar 'around the world' The Crying Light.
·
La Dansa Butoh és el nucli dur, la cara estètica i escenogràfica de la gira d'Antony & the johnsons per a presentar 'around the world' The Crying Light.
·
El Kazuo Ohno (nascut el 1906) és una de les figures més reconegudes d'aquest art d'expressió corporal japonés. Va començar estudis de dansa força tard, quan tenia 27 anys i després de veure en acció a la bailaora de flamenc Antonia Mercé y Luque, coneguda com 'la Argentina', va tenir clar que es volia dedicar a la dansa.
·El 1960 treballà amb el que és reconegut com a fundador de la tècnica butoh: Tatsumi Hijikata. L'alumne assumí la tècnica i la fèu evolucionà, l'estil del sr. Ohno és més individual i menys coreogràfic que el del mestre .... en qualsevol cas, actualment, ambdós són considerats el nucli del Butoh tradicional.
·
El sr. Ohno té 104 anys i des dels seus 90 està en una cadira de rodes ... malgrat això, ell continua ensenyant les seves performances als alumnes de la seva escola, juntament amb el seu fill Yoshito, que continua la dedicació del seu pare.
·
·
L'Ankoku Butó (暗黒舞踏), conegut a Occident com a Butoh, engloba un ventall de tècniques de dansa creades en el 1950 per Tatsumi Hijikata, que fruit de la commoció del bombardeig d'Hiroshima i Nagasaki, cercà noves formes de mostrar el cos, d'expressar-se amb ell. L'Ankoku Buto és la 'dansa de la foscor' ... les colpidores imatges de cossos cremats i ulls oculars reventats caminant pels carrers d'aquestes ciutats bombardejades donaren forma i caracteritzaren aquesta modalitat de dansa.
·
Les seves formes de moviments lents, expressius, imaginatius volen expressar transicions en l'estat d'ànim, transformacions del cos cap a una cossificació imaginada, és habitual que els ballarins actuen despullats o pintats de blanc; es caracteritza per decorats buits. El punt fort d'aquesta tècnica resideix en la improvisació, la idea no és 'pensar' en el fet, sinó sentir-lo, es tracta d'un intent de viatge a quan estàvem al ventre matern, a la primitivitat del cos més absoluta; la dansa butoh no s'expressa a través del cos, sinó que el cos parla per ell mateix. 'BU' significa enterrar-se amb els peus i 'TOH': volar amb els braços.
·
La primera obra Butoh fou Kinkiki (Colors Prohibits) de Tatsumi Hijikata en el 1959. Estava basada en la novel·la del mateix nom del poeta Yukkio Mishima, en aquesta obra s'explorava el tema de l'homosexualitat i acabava amb la mort per asfíxia d'un pollastre viu entre les cames de l'actor Yoshito Ohno i Hijikata perseguint-lo en la foscor.... com podeu imaginar, l'obra va escandalitzà i despertà múltiples manifestacions de rebuig
·Les obres posteriors estiguren basades en autors nipons o en d'altres europeus com Artaud, Genet, Marqués de Sade.... sempre buscant la vessant grotesca, obscura o decadent. En els anys '80 fou reconegut i exportat a d'altres països i arribant a ser mundialment famòs.
·Aquí teniu un vídeo del mestre Kazuo Ohno en ple 'trance Butoh':
El sr. Antony va considerar que aquesta dansa emotiva i alhora torturada encaixava molt bé amb la seva estètica musical i vocal i incorporar imatges del sr. Ohno a les portade de l'EP Another World i de LP The Crying Light. Com no podia ser d'una altra forma, quan Antony & the Johnsons actuà al Japó, 2 dels concerts que fèu en aquell país participà en la coreografia l'estudi de dansa dirigit pel fill del sr. Ohno, Yoshito Ohno. El tercer concert fou un espectacle al voltant del film 'Mr. O's Book of the Dead', protagonitzat pel sr. Ohno, en el que Antony hi posà la música...
Com ha manifestat el sr. Antony en moltes ocassions: ·
“The Crying Light” está dedicado al gran bailarín Kazuo Ohno.
Vi una de sus actuaciones en las que proyectaba
un círculo de luz en el escenario.
Dentro de ese círculo revelaba los sueños
y meditaciones de su corazón.
Parecía bailar ante algo misterioso y creativo.
Con cada gesto personificaba la divinidad del niño y de la mujer.
Es algo así como mi padre artístico.”
5 comentaris:
A mi no m'agrada, ho sento molt, però es trist!!
I em fa por i angunia, no, no...
Sí, Nur, sí, ja esperava que em digués això ... està clar que si anem al Japó no veurem dansa Butoh ... :P
Fa por, angúnia ... però a mi m'atrau, té un punt magnètic, hipnòtic ...
Bufff, veureu in situ si que deu fer por...
estic una mica entre els dos, però potser em decanto una mica més cap a la nur....
Ui, sí, amic Juanitooo en directe ha de ser heavy, heavy ...
ara que, no voldria ser excessivament mitòman, però si li agrada a l'Antony ... a mi, també !!! (je,je,je,je)
Publica un comentari a l'entrada