ELS CASTELLERS, PATRIMONI DE LA HUMANITAT

Com ja sabeu, a mitjans del mes passat Els castellers (entre altres manifestacions culturals) van estar declarats Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO). Ja sé que per a molta gent aquestes 'coses' són una pèrdua de temps - ;) -, i més, amb la feina de re-equilibri econòmic que tenim... però a mi m'agrada! em fa pensar en la il·lusió d'una organització (ONU) que vetlli pels interessos planetaris, com si es tractés d'aquelles confederacions estelars d'Star Wars; o quan posen material actual en una 'caixa del temps' per a ser oberta centenars d'anys després... són actes que em desperten l'esperança d'un món que batega sol, a l'uníson (ai, quanta inocència tenint en compte la presència actual de paper mullat que té tan digna institució com la ONU :( ).

Jo sóc dels que quan viatgem (sempre amb una guia, és clar!, i si poden ser 2, millor) penso en detectar algun patrimoni de la humanitat en aquella geografia. Des de 1972, la UNESCO s'encarrega de llistar aquells llocs específics del planeta (bosc, muntanya, llac, cova, desert, edificació o ciutat) que mereix ser distingit com un bé per a la humanitat. La seva intenció és el reconeixement, però també la protecció dels mateixos... Als anys '90, com a complement a aquesta llista es va instaurar el Patrimoni Cultural Immaterial o Patrimoni Cultural Intangible per a salvaguardar el patrimoni cultural no tangible, oral o immaterial; després d'una consulta a diferents estats i ONG, en el 2001 s'aconseguí una definició consensuada i s'engega la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. S'han establert proclamacions en 5 moments: el 2001, 2003, 2005, 2009 i 2010 (si us interessa molt conèixer la llista al final del post trobareu TOTES les declaracions immaterials).

Segons la Unesco, doncs, "Patrimoni cultural immaterial significa les pràctiques, representacions, expressions, coneixements i habilitats -així com els instruments, els objectes i artefactes, els espais culturals associats i que les comunitats, els grups i els individus reconeixen com a part del seu llegat cultural".

En la reunio del passat 16 de novembre d'aquest any, la Unesco va valorar 47 propostes de diferents països i reconegué la cuina francesa, la cuina tradicional mexicana, la dieta mediterrània, l'Òpera de Pekín, el ball ritual del Perú la Huocanada, el festival de lluita en oli de Kirpinar (Turquia), el valor de la medicina tradicional xinesa o els cants del Gagok de Corea del Sud... i el flamenc, el cant de la Sibil·la de Mallorca (s'escenifica la nit del 24 de desembre a totes les esglèsies de Mallorca, es tracta d'un cant que data de 1229) i els Castellers.

El reconeixement d'una tradició nostra que enalteix el treball en equip, la confiança en l'altre, l'esforç, la superació és un honor i enllaça molt bé amb l'esperit de consens col·lectiu de la proposta de la UNESCO. Els castellers són una activitat que sempre m'ha tingut el cor robat i que em demostra que no cal veure patir cap altre ésser viu per a que la cultura d'un poble bategui. El reconeixement de la UNESCO ens permet que el món mundial ho conegui, ho respecti i ajudi a mantenir viva aquesta tradició ...

Totes les fotografies que acompanyen aquest text són d'en Victor Castelo, us recomano que visiteu el seu blog, hi trobareu fotografies molt interessants, clicant aquí.

I continuant aquest esperit de catalanitat identitària que envaeix aquest post us adjunto el vídeo del lipdub que es fèu a Vic per la independència (24/10/10) i que aconseguí rècord mundial de participació.

·

Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat

2010: l’acupuntura i la moxibustió de la medicina tradicional xinesa (Xina); l’òpera de Pekin (Xina); el sistema normatiu dels wayuus, aplicat pel pütchipü’üi (‘palabrero’)(Colòmbia); músiques de marimba i cants tradicionals del Pacífic Sud de Colòmbia; Daemokjang, arquitectura tradicional de fusta (Corea del Sud); Gagok, cicles de cant líric acompanyat d’orquestra (Corea del Sud); el Sinjska Alka, torneig de cavalleria de Sinj (Croàcia); elaboració de pa d’especies del nord de Croàcia; el cant de la Sibil·la de Mallorca (Catalunya); el Flamenc (Espanya); els castellers (Catalunya); la dieta mediterrània (Espanya, Marroc, Grecia, Itàlia), l’art de l’encaje d’agulla d’Alençon (França); el gremi, xarxa de transmissió de coneixemente i identitats mitjançant la pràctica d’un ofici (França); menjar gastronòmic dels francesos (França); el mudiyettu, teatre ritual dansat de Kerala (India); la dansa Chhau (India); Cants i balls folclòrics dels kalbelies del Rajastan (India); el angklung indonesi (Indonesia); el ta’ziye, art dramàtic ritual (Iran); la música dels bakhshis del Jorasan (Iran); els rituals del pahlevani i el zoorkhanei (Iran); tècniques tradicionals de teixit de catifes a Fars (Iran); tècniques tradicionals de teixit de catifes de Kashan (Iran); el kumiodori, teatre musical tradicional de Okinawa (Japó); Yuki-tsumugi, tècnica de frabricació de teixit de seda (Japó); els sutartinés, cants lituans a vàries veus (Lituània); la processó amb danses d’Echternach (Luxemburg); la cuina tradicional mexicana, cultura comunitària, ancestral i viva, el paradigma de Michoacan (Mèxic); la pirekua, cant tradicional dels p’urhépechas (Mèxic); els parachicos a la festa tradicional de gener de Xiapa de Corzo (Mèxic); l’art tradicional mongol del khöömei (Mongòlia); el Naadam, festival tradicional mongol (Mongòlia); Al-Bar’ah, música i dansa de les valls dhofaríes d’Oman (Oman); la dansa de les tissores (Perú); la huaconada, dansa ritual de Mito (Perú); cases i màscares de carnestoltes en els pobles de la regió de Hlinecko (República Txeca); festival de lluita en oli de Kirkpinar (Turquia); la sohbet, reunió tradicional (Turquia); Semah, ritual dels alevi-bektasis (Turquia); les festivitats de Giong dels temples de Phu Dongy Soc (Vietnam); Cetreria (Arabia Saudita, Emirats Àrabs, Bèlgica, República Txeca, França, Corea del Sud, Mongòlia, Marroc, Qatar, Espanya, Síria); art tradicional de 'carpet weaving' (Azerbaijan); Cross-stones armenis de Khachkars (Armènia); el carnestoltes de Aalst (Bèlgica); Houtem Jaarmarkt, fira d'hivern anual i mercat de ganaderia de Sint-Lievens-Houtem (Bèlgica); els Krakelingen i el Tonnekensbrand, festivitats del pa i del vi de Geraardsbergen (Bèlgica)

2009: el nestinarstvo, missatges del passat: Panagyr de Sant Constantí i Santa Elena a l’aldea de Bulgari (Bulgària); els oficis artesanals xinesos vinculats a l’arquitectura tradicional amb estructures de fusta (Xina); les tècniques artesanals tradicionals de fabricació del paper xuan (Xina); les arts regong (Xina); la tradició èpic del Gesar (Xina); la tècnica xil·logràfica xina (Xina); la tècnica de cocció tradicional de la ceràmica celadon de Longquan (Xina); la sericultura i l’artesania xinesa de la seda (Xina); l’òpera yueju (Xina); l’òpera tibetana (Xina); la dansa dels camperols del grup ètnic coreà de Xina (Xina); la caligrafia xinesa (Xina); l’artesania del brocat yunjin de Nanjing (Xina); el nanyin (Xina); el Manas (Xina); el Khoomei, art mongol del cant (Xina); el Hua’er (Xina); el gran cant ètnic dong (Xina); el festival del Vaixell del Drac (Xina); el culte a Mazu i els seus rituals (Xina); el conjunt d’instruments musicals de vent i precussió de Xi’an (Xina); l’art xinès del retall de paper (Xina); l’art xinès del gravat de segells (Xina); els ‘encajes’ de Lefkara o lefjaritika (Xipre); el carnestoltes de Negres i Blancs (Colòmbia); les processons de Setmana Santa de Popayán (Colòmbia); el Cheoyongmu (Corea del Sud); el ganggangsullae (Corea del Sud); el rite Yeongdeunggut en Chilmeoridang (Corea del Sud); El namsadang nori (Corea del Sud); el yeongsanjae (Corea del Sud); marxa dels campanillers de la regió de Kastav en el carnestoltes anual (Croàcia); la fabricació de ‘encajes’ de Croàcia; la processó Za Krizen (via crucis) a l’illa dde Hvar (Croàcia); la processó de primavera de les Ljelje/Kraljice (reines) de Gorjani (Croàcia); la festa de Sant Blai, patró de Dubrovnik (Croàcia); la fabricació tradicional de joguines infantils de fusta en Hrvatsko Zagorje (Croàcia); cant i música a dues veus a escala istriana (Croàcia); tribunals de regants del Mediterrani espanyol: el Consell d’Homes Bons de l’Horta de Múrcia i el Tribunal de les Aigües de l’Horta de València (Espanya); el Xiulet de la Gomera (Espanya); el leelo, cant polifònic tradicional del poble ‘seto’ (Estònia); la tapisseria d’Aubusson (França); el maloya (França); erl tra tradicional en la carpinteria de construcció francesa (França); festa dels bucejadors de Mohács: carnestoltes emmascarat tradicional del final de l’hivern (Hongria); el Ramman: festival religiós i teatre ritual del Garhwal, regió de l’Himalaia (India); el batjk indonesi (Indonesia); el radif de la música iraní (Iran); el akiu no taue odori (Japó); el chakkirako (Japó); el daimokutate (Japó); el bugaku de Dainichido (Japó); el gagaku (Japó); el kagura de Hayachine (Japó); el furyumono de Hitachi (Japó); la festivitat de Koshikijima no Toshidon (Japó); Ojiya-chijimi i echigo-jofu, tècniques de fabricació de teixits amb ‘ramio’ en la regió de Uonuma (Japó); el ritual oku-noto no aenokoto (Japó); les tècniques de fabricació de paper sekishu-banshi a la regió de Iwami (Japó); la dansa tradicional dels ainu (Japó); la processó dels yamahoko, carruatges alegòrics del festival de Gion de la ciutat Kioto (Japó); la Carta del Manden, proclamada a Kurukan Fuga (Mali); la refecció septenal de la teulada del Kamablon, casa sagrada de Kangaba (Mali); llocs de memòria i tradicions vives dels otomí-chichimecas de Toliman (Mexic); la cerimònia ritual dels Voladors (Mèxic); la desfilada de la màscara ijele (Nigèria); la doïna (Romania); el karagöz (Turquia); l’art tradicional asiklik (Turquia); el candombe i el seu espai sociocultural: una pràctica comunitària (Uruguai); el katta ashula (Uzbekistan); els cants populars quan ho de Bac Ninh (Vietnam); el Tango (Argentina, Uruguai), el Novruz (Azerbajan, India, Iran, Kirguistan, Pakistan, Turquia, Uzbekistan), l'art dels ashiqs d'Azerbajan; el rite dels Zars de Kalyady (Bielorrússia); la processó de la Santa Sang de Bruixes (Bèlgica)

2005: la Samba de Roda de Reconcavo de Bahia (Brasil); les Babi de Bistritsa: polifonia, danses i pràctiques rituals arcaiques de la regió de Shoplouk (Bulgària); el Sbek Thom, teatre d’ombres jémer (Cambotja); el muqam uyghur del Xinjiang (Xina); l’Urtiin duu, cants llargs tradicionals dels mongols (Xina, Mongòlia); l’espai cultural de Palenque de San Basilio (Colòmbia); el festival Danoje de Gangneung (Corea del Sud); la tradició del ‘boyeo y las carretas’ (Costa Rica); la fujara i la seva música (Eslovàquia); la Patum de Berga (Catalunya); l’epopeia Darangen dels maranao del Llac Lanao (Filipines); el Kankurang, rite d’iniciació mandinga (Gàmbia, Senegal); la tradició del teatre ballat Rabinal Achí (Guatemala); Ramlila: representació tradicional del Ramayana (India); el kirs indonesi (Indonesia); el cant a tenore, un cant pastoral sard (Italia); el teatre Kabuki (Japó); l’espai cultural dels bedu de Petra i Udi Rum (Jordània); el teatre Mak Yong (Malassïa); el Vimbuza, dansa de la curació (Malaui); el Gule Wamkulu (Malaui, Moçambic, Zàmbia); el Moussem de Tan-tan (Marroc); el Chopi Timbila (Moçambic); el Güegüense (Nicaragua); el sistema d’adivinació Ifa (Nigèria); la hikaye palestina (territoris palestins); l’art tèxtil de Taquile (Perú); Slovacko Verbunk, la dansa dels reclutes (República Txeca); la tradició del teatre ballat Cocolo (República Dominicana); el ritual del Calus (Romania); l’epopeia heroïca yakuta Olonjo (Rússia); el Sema, cerimònia mevlevi (Turquia); la fabricació de teixits d’escorça a Uganda (Uganda); l’espai de la cultura dels gongs (Vietnam); la mascarada Makishi (Zambia); la dansa Mbende Jerusarema (Zimbabue); Isopolifonia popular albanesa (Albània), El Ahellil del Gurara (Argèlia), el duduk i la seva música (Armènia), els cants dels baul (Bangladesh); gegants i dracs processonals de Bèlgica i França); la dansa de màscares dels tambors de Drametse (Butan)

2003: la cosmovisió dels kallawayas (Bolívia); les expressions orals i gràfiques dels wajapi (Brasil); el Ballet Reial de Cambotja; el guqin i la seva música (Xina); el carnestoltes de Barranquilla (Colòmbia); els cants èpics pansori (Corea del Sud); la Tomba Francesa (Cuba); l’epopeia Al-Sirah al-Hilaliyyah (Egipte); l’espai cultural de Kihnu (Estònia); les celebracions dels cants i danses bàltiques (Estònia, Letònia, Lituània); la tradició del cant vèdic (India); el teatre de titelles wayang (Indonesia); el maqam iraquí (Iraq); els tradicionals cimarrons de Moore Town (Jamaica); el teatre de titelles de Ningyo Johruri Bunraku (Japó); l’art dels akyn, narradors èpics kirguises (Kirguistan); el treball de la fusta dels zafimaniry (Madagascar); l’espai cultural del yaaral i ddel degal (Mali); les festes indígenes dedicades als morts (Mèxic); música tradicional de Morin khuur (Mongòlia); els cants polifònics dels pigmeus aka de Centreafrica (República Centreafricana); la música shashmaqom (Tayikistan, Uzbekistan); Lakalaka, danses i discursos cantats de Tonga (Tonga); l’art dels meddah, narradors públicos (Turquia); els dibuixos a la sorra de Vanuatu (Vanuatu); el Nha Nhac, música de la cort vietnamita (Vietnam); el cant de Sana’a (Yemen); el mugham azerbajà (Azerbaijan); el carnestoltes de Binche (Bèlgica)

2001: el carnestoltes d’Oruro (Bolívia); l’Òpera Kun Qu (Xina); el rite reial ancestral del santuari de Jongmyo i la seva música (Corea del Sud); el gbofe de Afounkaha: la música de les trompes travesseres de la comunitat Tagbana (Costa de Marfil); el patrimoni oral i les manifestacions culturals del poble zápara (Equador, Perú); el misteri d’Elx (Espanya); el hudhud, relats cantats dels ifugao (Filipines); el cant polifònic georgià (Georgia); l’espai cultural del sosso-bala (Guinea); el teatre sànscrit kutiyattam (India); el teatre de titelles sicilià Opera dei Puppi (Itàlia); el teatre Nôgaku (Japó); la creació i el simbolisme de les creus (Lituània); l’espai cultural de la Plaça Jemma el-Fna (Marroc); el patrimoni oral i les manifestacions culturals del poble zápara (Perú, Equador); l’espai cultural de la Cofradia de l’Esperit Sant dels Congos de Villa Mella (República Dominicana), l’espai cultural i la cultura dels semeiskie (Rússia); l’espai cultural del districte Boysun (Uzbekistan); la llengua, dansa i la música dels garifunes (Belice, Guatemala, Honduras, Nicaragua); el patrimoni oral Gelede (Benín, Nigèria, Togo)