dimarts, 18 de gener de 2011

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XV )

·
HARRY POTTER Y LAS RELIQUIAS DE LA MUERTE (1a. PARTE)
Certament, no es tracta d’una de les meves sagues preferides, però la cinefàgia té aquestes coses, et trobes enganxat a franquícies cinematogràfiques sense donar-te’n compte; en aquest cas, fins i tot, vaig aproximar-me al producte original –els llibres- per a llegir-ne les set parts i poder valorar els films amb més criteri. La majoria estaríem d’acord en que no es tracta d’una saga massa ben traslladada a la pantalla gran, sigui la part que sigui i sigui el director que sigui el que se n’hagi fet càrrec: unes eren massa toves, altres massa esquemàtiques, unes massa infantils, altres mancades de ritme. La qüestió és que els llibres són trepidants i àgils i les pelis no gens... fins aquesta! Curiosament, el llibre amb menys garra de tota la saga és el que llueix més en pantalla pel que respecta a ritme i capacitat de mantenir l’atenció; falla, no obstant, en no clarificar massa bé què són els horricreus i la transcedència dels mateixos, aspecte molt ben narrat en el llibre. Sort que només els queda una peli perquè els ‘nens’ protagonistes de teenager en tenen, ja, ben poca cosa.
Valoració: Notable.
·
SEUL CONTRE TOUS (1998)
Aquest fou un dels films polèmics presentats a Sitges de fa un anys. Dirigit per un dels directors –enfant terrible- inquietants del cinema francès (en tenen uns quants!), el sr. Gaspar Noé, el que anys després dirigiria la sorprenentment estructurada -i molt reivindicable- Irreversible (2002, amb la Bellucci i el Cassel). Seul contre tous (el seu títol ho diu tot) és la història malsana d’un psicòpata amb passat tormentós i torturat; i amb un present sense futur. Un film nihilista, violent, de relacions familiars malsanes i en alguns punts desagradable, però amb un poètica visual i una narració que convenç i un final contundent. No obstant, millor emprendre-la un dia que tinguis bon dia, perquè com sigui dels dolents... el ‘tocado y hundido’ està garantitzat. Quin mal rotllo, si us plau!
Valoració: Notable alt.
·
CAZA A LA ESPIA (2010)
Aquest film prometia més del que finalment ens donà. Un matrimoni americà (sra. Watts i sr. Penn) aparentment convencional però en el que ella és una espia secreta. Aquesta serà traïda pel govern USA en el moment en que l'espia es torna incòmoda quan afirma la no existència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq. Història basada en fets reals (els protagonistes encara estan vius) que funciona en el pla més ‘micro’, és a dir, en la reacció de l’entorn immediat de la parella quan s’assabenta que ella ha estat una espia (i de les bones!). L’aspecte ‘macro’: la postura dels mitjans de comunicació o del govern ja ha estat vist molts cops. Film dirigit per un autèntic especialista en cinema d'espies: el sr. Doug Liman, l'iniciador de la saga Bourne. Al Sean Penn se’l veu una mica descol·locat... i tot plegat no arriba a despertar-te cap empatia envers la protagonista ni tampoc encén la metxa del compromís polític o del sentiment de justícia... no, no arriba a calar tant com per a provocar tot això. Entretinguda, agradable... poc més.
Valoració: Bé.
·
EL INCREÍBLE HOMBRE MENGUANTE (1957)
Sí, sí, aquesta és aquella peli que tots/es hem vist algun cop, fa moooooolts anys per la tele. És un clàssic del cinema fantàstic, que bé podria ser una conte de Kafka: un bon dia –fruit de l’exposició a una ona radioactiva- un senyor es va fent petit, petit... petit com un cigronet. Film en blanc i negre, la lluita contra l’aranya (gegant per al protagonista) és memorable. El valor que té veure-la tants anys després (amb l’afegit pertinent d’anys que té l’espectador) és que descobreixes plans de lectura abans ocults: com la relació matrimonial un cop ell deixa de ser ell per a passar a ser un marit de playmobil; com l’instint de supervivència que marca tota la conducta del protagonista; i, sobretot, el final, un final de comunió amb els cosmos, d’integració de la matèria en un TOT... que supera amb escreix aquella historieta fantàstica per a portar-nos a una reflexió de filosofia pura. Revisiteu-la!
Valoració: Notable alt.
·
MEGAMIND (2010)
Diuen que aquest film va estar pensat quan Pixar preparava Los Increíbles i que va quedar en un calaix –tenint en compte les similituds en la història- fins a un millor moment. Aquest moment ha arribat per a una peli irònica, entranyable sobre un dolent (suposadament molt dolent) que se n’adona que sense el seu antagònic (l’heroi bo) no és ningú. Encertada reflexió que el porta a construir-ne un de nou per a acabar amb la solitud i l’avorriment del maligne sense cap adversari prou digne. Pel·lícula àgil, de bon ritme, amb secundaris potents i argument que intenta fugir del que hem vist tota la vida ... i se’n surt prou bé!. Òbviament, no és cap Pixar... però és que de Pixar només n’hi ha un! ;)
Valoració: Notable
·
MARIUS & JEANNETTE (1998)

Aquest film és una meravella! Es tracta del més gran director de cinema que ha donat Marsella: sr. Robert Guediguian, que a més de viure allà és la localització de la gran majoria de pel·lícules seves. Marius & Jeannette és com un Miracle a Milà (1951, Vittorio de Sica) però a Marsella. Es tracta de cinema social però explicat sense drames terribles i lliçons morals (com massa sovint és la marca de la ‘casa Loach’), cinema social amb aires de comèdia... film realista, però tendre, irònic, positiu, sense amagar la duresa d’unes situacions econòmiques i personals existents però sense recrear-nos-hi fins arribar a la pornografia de la misèria (com fan d'altres). Un film amb unes interpretacions tan realistes que t’oblides que és ficció (amb una Ariane Ascaride estupenda!). Aquest és un film que parla de solidaritat, de comunitat, de la importància de respectar i acompanyar l’altre i deixar-te acompanyar per ell; que parla d’esperança en el futur si estem d’acord i anem a una... que parla de que sense Vosaltres, Jo no sóc ningú. Si no l’heu vist, ja trigueu !!
Valoració: Excel·lent.
·
I MARRIED A STRANGE PERSON! (1997)

El sr. Bill Plympton és un GENI de l’animació, així, en majúscules. La seva obra no és molt coneguda del gran públic però és una visitant habitual en el Festival de Sitges i d’altres festivals del món. Els seus curts i llargmetratges tenen un personalitat (en el traç del dibuix i en la surrealitat de les seves històries) tan marcada que un cop has vist un ‘Plympton’ ets capaç de reconeixer-ne qualsevol amb un simple fotograma. Com us deia, els seus arguments de partida són delirants i surreals i els desenvolupament ho són més encara. El film que ens ocupa és la història d’un matrimoni convencional en el que a ell –fruit d’una radiació- es transforma en una altra persona, en una 'superpersona'... i les conseqüències que això desencadena en la parella (a nivell de relació i sexual), en la feina, amb els veïns.... genial!
Valoració: Notable alt.
·
BALADA TRISTE DE TROMPETA (2010)
Hi ha directors, que per molta cinefàgia que un pateixi, no acaben de convèncer, el sr. Alex de la Iglesia és un d’ells i, precisament, quan més alexdelaiglesià és el film menys m’agrada a mi (i més encanta als seus/ves seguidors/es, suposo). Aquest film, reconegut amb 2 presmis en el passat Festival de Venezia (millor guió i millor director), és l’essència del cinema del director feta pel·lícula; de fet, és una operació matemàtica (un suma, en aquest cas) d’anteriors treballs seus= El dia de la Bestia+Muertos de Risa+Acción Mutante=Balada Triste de Trompeta. Si us agrada el cinema grotesc fins a passar-se de voltes, el guió esperpèntic sense lògica perquè l’important és l’impacte en l’espectador (en forma de xorro de sang o derivats) o l’estètica estrident ... aquest és el vostre film. El meu no: cansina, buida, histèrica (buf) fins a dir prou.
Valoració: Insuficient.
·
CONTROL (2007)

El debut del director d’aquest film és del que fan època. No es tracta d’un artista novell ja que el sr. Anton Corbijn té una llarguíssima trajectòria com a fotògraf i director de videoclips; precisament, un dels principals ‘clients’ foren els Joy Division. Sobre ells i –principalment- el seu cantant/líder Ian Curtis va aquest film. Aquesta és una peli que és una biografia sobre com va nèixer un dels grups més influents de la història de la música contemporània i els darrers anys de vida i la mort de l’ànima del grup (el sr. Ian Curtis es va suïcidar amb només 23 anys). Si us agrada aquest grup de música veure aquest film és del tot imprescindible, i més tenint en compte el nivell de semblança que té l’actor que interpreta al sr. Curtis...veure el ball espasmòdic del cantant és d’un realisme esfereïdor. I als que no us agradi especialment aquest grup musical el film té un gran valor com pàgina de la història de la música. Molt bona!
Valoració: Notable alt.
·
EL MAL AJENO (2010)
Aquest film ès un ‘rara avis’ en la producció cinematogràfica d’aquest país, un thriller sobrenatural amb aires de realisme màgic que l’emparenta, directament, amb el cinema del sr. Shyamalan (guardant les distàncies, òbviament!)... un metge, després d’un enfrontament amb el familiar d’una pacient greument malalta, se n’adona que pot curar per imposició de mans. A partir d’aquí, el film ens parla del sacrifici envers les persones que estimem, del donar-se als altres, de l’amor i de descobrir allò prioritari i realment important de la vida... la llàstima és que la idea és més pròpia d’un curt que d’un llarg i sovint el film es comporta de forma un pèl erràtica i no sempre clarifica el seu discurs, escudant-se en que es tracta de quelcom amb aires màgics... però, es pot ser màgic i explicar bé una història? Jo crec que sí... El sr. Eduard Noriega assumeix un paper de madur i pare de forma convincent, trencant la imatge, molt utilitzada, de seductor i guaperes. Es tracta del debut del sr. Oskar Santos (molt curtit i premiat en el curtmetratge)... no està mal la peli ... però... ai! no acaba de...
Valoració: Bé alt.
·
BIUTIFUL (2010)
El sr. Alejandro González Iñárritu estava professionalment casat amb un guionista: el sr. Guillermo Arriaga. Aquest tàndem va aconseguir ressó mundial i molts premis amb films com Amores perros o 21 gramos... la marca de la casa eren films corals, amb estructures narratives fragmentades que ens parlaven d’històries amb molta càrrega emocional i uns tocs de denúncia social. Aquest matrimoni, però, es va divorciar de forma molt tempestuosa i malrotllera un cop acabada Babel i cadascú ha continuat en seu camí com a director... però els productes que han fet fins ara ens demostren que, sovint, un equip (encara que sigui de dos) funciona millor que fent el mateix en solitari; i la xispa creativa que ens oferien els dos junts per separat s’ha pedut. Dels dos, el que millor parat ha sortit és el que ens ocupa... Biutiful era un film molt esperat i a més comptava amb un sr. Bardem post-oscar. El resultat? Un Bardem immens, creïble en un paper de persona marginal i exclosa del sistema... el film podria estar genial si no tractés tants temes com tracta (més propi d’un debutant que un director amb tanta experiència) que sovint despista de la història central (i la que té més força, almenys per a mi): una relació de parella i familiar que té molt a comunicar-nos. Sovint ratlla la pornografia de la misèria... li pot arribar a passar alguna cosa més al sofrent protagonista? Contundent però no és l’obra mestra que ens havien venut.
Valoració: Notable.
·
EL DISCURS DEL REI (2010)
Aquest és un film d’Oscar en totes les seves categories: interpretació, direcció artística, fotografia, vestuari ... Història de superació amb component històric i el xoc de dos personatges antagònics... ho té tot per escombrar premis de l’acadèmia de Hollywood. La història del membre de la realesa que patia d’un quequeig galopant que li impedia fer un discurs amb cara i ulls als seus súbdits està carregada d’interés pel contrast que provoca amb aquell que l’ha de curar: un terpeuta membre de la classe popular. Tot el film té un aire marcadament british, amb tocs de la seva ironia tan característica. Amb una parella protagonista espectacular, Colin Firth/Geoffrey Rush, sobretot el primer, que tothom pensa que ja té el premi Oscar al millor actor a la butxaca. El film ens ofereix una Helena Bonham Carter una mica perduda, massa histriònica en el paper de la muller del monarca però com que no recau el pes del film en ella, aquest no se’n resenteix de la seva presència. Un film ben narrat, sòlid.. de poc risc, però una bona peli!
Valoració: Notable alt.
·
LANTANA (2001)
Aquest film es va estrenar sota l’etiqueta de thriller romàntic ... i crec que no hi ha millor etiqueta que aquesta. Coneixíem el thriller eròtic –amb Instinto Básico com a principal exemple- però el thriller romàntic és un film sobre relacions de parella amb un assassinat pel mig, i estareu d’acord amb mi que d’aquests films no n’abunden. La pel·lícula ens mostra diferents parelles en situació de crisis i com l’afronten... seria la típica pel·lícula de vides creuades a lo Short Cuts, per exemple, si no fos perquè el film comença amb el cadàver d’un dona morta, amb mostres clares de violència... però no veiem qui és, i aquí és on radica l’originalitat del film: descobrir no només qui és l’assassí sinó qui és la persona assassinada de les que anem coneixent al llarg del metratge. Espectacular debut del sr. Ray Lawrence. Aquest film ens planteja una història que t’enganxa i et manté interessat des del minut 1 del film. Elegant, interessant i ben filmada ... què més volem?
Valoració: Excel·lent.
·
PA NEGRE (2010)
Aquest film català és l’encarregat de fer-li la competència en la nit dels premis Goya a la Balada Triste de Trompeta (només els separa 1 nominació)... un film infinitament més interessant que la proposta del sr. De la iglesia, i per moltes raons. Pel seu director: el sr. Agustí Villaronga és un del directors/autors catalans amb una personalitat més definida i interessant del nostre panorama cinematogràfic, pel·lícules grans com Tras el Cristal o El Mar així ho certifiquen i Pa Negre continua en la línia d’aquest autor: film fosc, malsà, on el pes de la Història és imprescindible, amb tocs homosexuals, denúncia de l'homofòbia i amb un paper important de la mirada infantil. Interessant per uns actors i actrius corprenedors, del primer/a a l’últim/a: els nens i les nens i els adults...tots/es estan genials! Interessant per una història que és un llibre boníssim del sr. Teixidor. Interessant per una recreació història acurada i coherent. Interessant per un relat i un misteri que t’enganxa des de la primera i contundent imatge fins a la última. Senzillament, una gran pel·lícula!!!
Valoració: Excel·lent
·

6 comentaris:

pati di fusa ha dit...

avui que estava satisfeta, que n'havia vist 3, va i en posa 14! si és que... no hi ha manera! clar que comptabilitzar la de l'hombre menguante, que fa mil anys que vaig veure, i encara no tenia aquesta maduresa crítica actual, no sé jo... però en fi.

com sempre, bravo per les crítiques!

miri que havia decidit no veure "pa negre", me l'havien fet avorrir abans d'hora (que pesats que arriben a ser amb els premis i la promo i tot, buf), però m'ha convençut.

i ostres, de "biutiful" hi havia ganes, però tothom diu el mateix... ¿val la pena, ni que sigui pel paper del bardem? és que també em fa certa mandra, ja.

"marius i jeannette" la vaig veure fa anys (però no tants com el hombre menguante, eh?) i sí, coincideixo plenament amb vostè! com també coincideixo amb la valoració d'"el mal ajeno".

ganes de veure "control" i no tantes "el discurso del rey", tot i que al colin firth, des de "a single man" el tinc en un pedestal. quins merescudíssims globus d'or han donat enguany, eh? ;)

Ciutadà K ha dit...

Oh! gràcies, Patri... la meva més fidel client dels Festivals :D
Malgrat la mandra que li faci Pa negre és de visió obligatòria (i el seu director és un crack!)
El sr. Bardem a Biutiful és immens i sí, per a mi, justifica el visionat... sap què passa? que té tantes 'coses' la peli que segur que algun li arriba (com hem va passar a mi), però fluixeja en el conjunt, m'explico no?
El Colin Firth de 'el discurso del rey' no té res veure amb 'A single man', i la peli menys... aquella rasca l'obra mestra, aquesta no li arriba ni als turmells.

Ui! coincidim molt en les valoracions, no???
Sobre el globus d'or ... la resposta es mereix un post, no??

Bon dia!!

pati di fusa ha dit...

home, aquest post l'espero amb candeletes! :)

laura ha dit...

Me encantan estos post y las criticas que haces, qué bien me vienen!!! gracias!!!

Carolina ha dit...

osti, osti, que només n'he vista una! Ja trigo, no? Aquí no ens arriba el Pa negre! (tot i que en mengem cada dia, de pa negre)

Ciutadà K ha dit...

Gracias por el piropo, Laura... la verdad es que no espero que estas mini-críticas les puedan servir para nada... son más lo bien que te quedas y te desahogas con algunas.

Vinga, Carol, que ja triga... ha de veure més cinema, dona!!! NI UNA?? (vale, vale, ja entenc que la gent no està tan malalta com jo...) :P