dijous, 30 de juny de 2011

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXIX )

SIN IDENTIDAD (2011)
Com ja dèiem fa un temps, aquest era el film de confirmació del seu director, el sr. Jaume Collet-Serra, el director català que s’està obrint pas a Hollywood. Va cridar l’atenció amb el seu bateig a La Casa de Cera (2005), amb la comunió de la Huérfana (2009); i amb el film que ens ocupa va aconseguir està en el primer lloc dels films més vistos als EEUU. Es tracta d’un film en el que s’identifica l’ombra del mestre Hitchcock: una persona ordinària i feliçment casada té un accident i a l’hospital, en despertar-se, insisteixen en dir-li que ell no és el que diu que és... ni la seva dona el reconeix! El misteri està servit. Un Berlin fred i gris serveix d'entorn més que adequat per a la recerca d’una identitat en el que res és el que sembla... Un Liam Neeson perdut i desorientat per a un film amb bon ritme però que et deixa amb la sensació d’història allargada. No està mal, però ens caldrà un tercer film per a valorar, com toca, al sr. Collet-Serra.
Valoració: Notable

MIDNIGHT IN PARIS (2011)
No tornarem a parlar de si la freqüència de produccions del sr. Woody Allen és excessiva per a poder garantir un mínim de qualitat o no (vaja, ja n’hem tornat a parlar! :P )... ja que es tracta d’una discussió cansina: Allen agrada o no, algunes més, d’altres menys, però si t’agrada, t’agrada. Jo reconec que sóc dels que tenen poc criteri amb el sr. Allen i generalment m’agrada tot (excepte Vicki Cristina Barcelona que no li perdono ni a ell!). Midnight in Paris no és una obra mestra, però és un ‘bon Allen’ i ens porta a l’aire màgic que va saber ‘tocar’ a La Rosa púrpura del Cairo, allà era ficció cinematogràfica versus realitat, aquí passat versus present. Qui ens havia de dir que els sr. Allen, a la vellesa, ens parlaria de viatges en el temps! Doncs sí, a la seva edat és valent i ens ofereix un història nostàlgica per a demostrar-nos que qualsevol temps passat NO és millor. Un cant al carpe diem! Genial el sr. Owen Wilson fent d’Allen, brutal l’Adrien Brody fent de Dalí. S’ha de veure! (creieu que al parisencs els haurà agradat tan poc com a nosaltres Vicky Cristina Barcelona? coneixeu algú/na que visqui a Parí per a preguntar-li?).
Valoració: Excel•lent

ARCADIA (2005)
Aquest film planteja una solució enginyosa a la dificultat de buscar un lloc de feina: detectar el teus possibles oponents i ... eliminar-los, així de fàcil. El sr. Costa-Gavras, el veterà director encarregat de destapar qüestions poc ‘clares’ del nostre món contemporari (a Z, Estado de sitio o Desaparecido), ara assenyala la situació econòmica crítica en la que ens trobem immersos i, de retruc, les dificultats específiques que té el món laboral. Un film amb un sr. Jose Garcia omnipresent que és capaç de mostrar-nos la indefensió d’un burgés a l'atur amb una família modèlica però, també, la part psicòpata i fosca que tots/es portem a dins. El millor és l’originalitat de l’argument i l’interpretació de l’actor principal. Irònica, grotesca, ben explicada. Potser, en alguns moments, resulta massa in-creïble i guinyolesca, però val la pena!.
Valoració: Notable alt.

NO TENGAS MIEDO (2011)
Tema delicat el que tracta el sr. Armendáriz (penso que un dels autors de la penínsul•la no prou reconegut), mostrar l’abús sexual infantil no és feina fàcil perquè sovint s’ha mostrat de forma superficial, televisiva i poc seriosa. Se'ns proposa ser testimonis de com et pot marcar i desfer psicològicament una violència d'aquest tipus, el punt de vista és de la víctima (una fràgil i desorientada Micheller Jenner), sense escenes escabroses, sense ensenyar-nos res, només el patiment i la mirada subjectiva de la protagonista. Terribles els papers del patètic abusador-pare (Lluís Homar) i de la 'cega' mare (Belen Rueda) que no vol acceptar el que passa i, per tant, no ofereix l'ajuda que la seva filla tant necessita. Un tema massa silenciat que en aquest film se li dóna veu, però es queda curt... es troba a faltar un tancament adequat, una justícia poètica, una venjança davant tant dolor; s'abusa, també, dels plans de la protagonista perduda per la ciutat, anant, venint... tens ganes de que passin més coses i, sobretot, que a l'abusador el parteixi un llamp (literalment!).

Valoració: Bé

ARTHUR Y LOS MINIMOYS 3: LA GUERRA DE LOS MUNDOS (2010)Quan va estrenar la primera part, el sr. Luc Besson (autor de la història), va amenaçar en que això seria una trilogia ... i ho ha complert! Buf! On està el poètic de El Gran Azul?, el grandiloqüent de Juana de Arco?, el barroc de El Quinto Elemento?... doncs no està, ha desaparegut! Ha volgut fer una trilogia infantil sobre un món màgic diminut amb aires de Rei Artur i tocs ecològics. La primera, al ser la novetat, tenia cert atractiu... però la segona fou de badall i la tercera in-su-por-ta-ble! Film previsible, risible (però no per còmic sinó per ridícul), ni ritme, ni emoció.... una pèrdua de temps! Si us plau, recuperarem algun dia al sr. Besson de Subway, per exemple??? Si us plau, torna !!
Valoració: Insuficient

X-MEN. PRIMERA GENERACION (2011)
Era difícil aixecar el llistó d’una saga que estava arrossegant-se pel terra... la primera fou digna però les següents parts van anar desgastant uns personatges fins a nivell mínims. Sembla ser que el director encarregat inicialment de ‘tancar’ la saga X-Men és el que ha dirigit la que ens ocupa, però tenia altres compromisos i no ho va poder dirigir aquella, assumint-ho el sr. Brett Ratner, que no estigué a l’alçada. El sr. Bryan Singer responsable de la primera part es va anar relaxant a cada part següent... Aquest X-Men és un reset (o més conegut com a reboot) per a intentar reactivar l’encant de la primera part: el sr. Bryan Singer s’ha posat les piles i el director -Matthew Vaughn, director de la interessant Kick-Ass, ha estat una bona elecció. Aquest nou X-Men ens parla del naixement dels personatges de Xavier i Magneto (sabrem perquè són eterns enfrontats); l’estètica és com un film de James Bond, tope anys ’60: popera, àgil, amena, divertida,... però èpica i intensa quan cal. Crispetaire però molt recomanable!!!
Valoració: Notable Alt

INSIDIOUS (2011)Aquest film és un còctel de mútiples referències cinematogràfiques: comença en un Poltergeist, continua amb un El Exorcista, unes gotes de Pesadilla en Elm Street, un aire al Bitelchús del sr. Burton, un record del primer Raimi i una estètica grotesca molt pròxima al deliri de l’obra de culte nipona House (Hausu)(del sr. Obayashi). Aquest còctel és una arma de doble fil: aporta novetat el salt d’un referència a l’altra a llarg del metratge però et deixa amb la sensació de no saber detectar quin to li volien donar al film: és seriós? és broma? és ironia?... El jove director –James Wan- fou el responsable de la primera Saw i alguna cosa queda d’aquella, per exemple l'estètica del ninot grotesc... però en aquest cas no es tracta d’entrar en terrenys gore sinó de fer-nos por amb cases encantades, possessions, exorcismes i viatges al més enllà... algun ensurt t’emportes, però, l’aire constant d’ironia (o fotesa, directament) trenca qualsevol tensió. No, el sr. Wan no és el sr. Raimi... de moment.
Valoració: Suficient

THERE WILL BE BLOOD (2007)
Amb aquest film el sr. Daniel Day-Lewis es va emportar tots els premis d’interpretació del món mundial, incloent Oscar, Bafta i Globus d’Or. És un film fet a major glòria d’aquest –immens- actor irlandès... el sr. Day-Lewis no actua: ÉS el personatge que interpreta i ho ha demostrat en cada nou film en el que ha participat. El director –Paul Thomas Anderson- va començar la seva carrera sent erigit com a la gran esperança del cinema independent dels EEUU amb el film Boogie Nights (1997), continuat amb Magnolia (1999) i (sobretot sobretot) la –malauradament- infravalorada: Embriagado de amor (2002). Aquest és un film gran, èpic, amb una fotografia preciosa i amb molt punts de contacte amb El Ciudadano Kane. Un film que ens explica que si Nova York es va ‘construir’ als carrers (com va ensenyar-nos Scorsese, també amb el sr. Day-Lewis), Texas es va ‘construir’ amb el petroli i l’obcecació dels que cercaven l’or negre a qualsevol preu... Aquest film ho tenia tot, però, una excessiva durada innecessària i –sobretot- una música estrident (del guitarrista dels Radiohead: Jonny Greenwood) no arriba a emocionar-nos, ens distanciem i perd força, acompanyat d’una lleugera sobreactuació ,en alguns moments, del genial Daniel... provoca que no sigui l’obra mestra que podria haver estat. Llàstima!
Valoració: Notable

KUNG FU PANDA 2 (2011) Amics i amigues, la productora Dreamworks (del sr. Spielberg) està resultant una proposta de cinema d’animació molt digna, pelis com: Spirit, Madagascar, Shrek (bàsicament, la primera part), Ratónpolis, Kung Fu Panda i, sobtetot, Monstruos vs. Alienígenas i Como entrenar a tu dragón certifiquen això que us deia. Cert que en la saga Shrek se’ls va anar la mà i aquella ironia inicial es va tornar avorriment i previsibilitat, però les sagues de Madagascar i Kung Fu Panda ens fa pensar que segones parts poden ser tan atractives com la primera. Kung Fu Panda 2 és tècnicament impecable, és una delícia per a la vista: la recreació de l’estil xinés, dels paisatges, dels pobles, l’arquitectura i la combinació de diferents formats d’animació (tots digitals, és clar): sombres xines, traç clàssic... és un gran encert!. Film trepidant, àgil, divertit i un argument madur que ens parla de la recerca del orígens, de saber qui som, cap a on anem (ja present el primer film) i l’afany de superació. Genial!
Valoració: Notable alt (quasibé excel·lent).

2 comentaris:

Eva ha dit...

Sr. Ciutadà K,
Per desgràcia no puc criticar tant com voldria, afició que ja em coneix de fa temps, degut a que últimament he fet poques incursions al cinema. A sobre, m'ha tocat la grandíssima mala sort d'estar d'acord amb vostè amb les dues pel·lícules que he vist: Midnight in Paris, i There will be blood (nem una mica tard, no?). De la resta m'ha animat a anar a veure Kung Fu Panda 2... com ja sap m'encanta el cinema d'animació i ja no faig veure que acompanyo al meu nebot (que ja té 17 anys i no cola!. Potser també caurà el de Costa-Gravas...
X-Men Notable alt???? ens trobem bé, sr. ciutadà K?

Ciutadà K ha dit...

Hem d'anar més al cinema, Eva...
M'agrada saber que coincidim...
Kung Fu Panda 2 m'atreviria a dir que és millor que la primera part, imagini's!

Aquest reset d'X-men, cregui'm, és molt acceptable ... sempre en un entorn crispetaire, és clar, no esperi un X-Men d'arte y ensayo' :P