dilluns, 30 de gener del 2012

EL MONSTRUOS ESPAGUETI VOLADOR US ESTIMA

Un dels grans herois del nostre segle és austríac, es diu Niko Alm i és un lluitador incansable de la llibertat religiosa. Alm va entrar en conflicte amb les autoritats amb motiu del carnet de conduir: a la foto hi apareixia amb un colador de pasta al cap. Sí, en efecte, un vulgar colador de ferro, amb forats i mànec, com si fos un barret quixotesc. La resposta de les autoritats va ser prototípica: van enviar Alm a una revisió psiquiàtrica. Però Alm va al·legar que era una pastafari, és a dir, un seguidor de la Church of the Flying Spaghetti Monster o Esglèsia del Monstruós Espagueti Volador. Els pastafaris creuen en un dèu que és una enorme massa d’espaguetis que es desplaça fent servir com a rodes dues colossals mandonguilles, i que habita en un planeta ple de volcans, que en lloc de lava escupen llaunes de cervessa. (Les llaunes ja surten dels volcans fredes). Els avaluadors psiquiàtrics no van tenir més remei que admetre la bona salut mental de Niko Alm, i poc després va aconseguir el seu carnet de conduir on apareix amb un colador al cap.

Si ho pensem bé, quina legitimitat afegida pot tenir una religió, qualsevol, sobre qualsevol altre? De fet, Niko Alm es va llançar a l’activisme per denunciar les desigualtats basades en el fet religiós. Per què una monja pot tenir un carnet on apareix amb còfia i un pastafari no pot lluir un colador? Però el gran mèrit d’Alm és que ha invertit els termes. La definició tradicional de la llibertat religiosa consistia a ser indulgents amb totes les creences, per absurdes que fossin, pel fet que som una societat tolerant. Gràcies a Niko Alm tenim una nova perspectiva: totes les creences són absurdes pel fet de ser-ho, però les tolerem perquè són socials. I és que si contemplem la llista de religions només podem arribar a una conclusió: que l’ésser humà necessita molta paciència, moltíssima, per compartir espais racionals amb el seus congèneres. Segons sembla, el gènere humà no pot conformar-se amb la realitat. Necessita una resposta, una explicació. Existeix Dèu? Què hi ha després de la mort?I és lògic: si generem preguntes incontestables obtindrem respostes delirants. La suma universal més gran mai pensada d’absurds, de fet. N’hi ha per a tots els gustos. La lacrimologia, per exemple, és una religió basada en el poder miraculós del plor (de material no els en faltarà mai), mentres que els raelians creuen que l’homo sapiens va ser un experiment genètic extraterrestre. Per això construeixen ovniports, per quan els àliens tornin. (Per cert, no els ha passat pel cap que si van fer l’home aquí, al planeta Terra, és que ja van  ser-hi i no els va caldre cap ovniport per aterrar?) Però és que la galeria de disbarats és infinita. Elvis Presley, Maradona i Chuck Norris tenen religions pròpies. Una bagatel·la, comparades amb el nuwaubianisme, que  creu que molts fetus avortats han sobreviscut i habiten al clavegueram de Nova York, des d’on preparen una revolta per dominar el món (!), mentre que l’autoanomenada Esglèsia de l’Eutanàsia busca que la humanitat s’autoextingeixi, i per això es basa en la pràctica de quatre dogmes no reproductius: el suïcidi, la sodomia, el canibalisme (de carn morta, això sí) i, en contra del nuwaubianisme, l’avortament. El que els deia, un panorama d’idees perfectament aberrants. I és que si busquéssim bé, fins i tot trobaríem gent que creu que una verge va parir un nen déu.


En fi, aprofitant que ara ve Nadal, i amb l’habitual bonhomia que caracteritza aquesta columna, la setmana vinent demostrarem irrefutablement que la figura històrica de Jesucrist no va existir mai. I com que l’espai és limitat avui voldria acabar amb la que potser ha estat una de les estampes més belles i felices que ens ha regalat l’exercici etnogràfic. Com dèiem abans, el gènere humà hi habita una compulsió existencialista que l’obliga a fer-se preguntes que simplement no tenen resposta. Però de debò són preguntes tan imprescindibles? O potser no totes les societats han experimentat la necessitat de generar embolics intel·lectuals estèrils?

En certa ocasió un antropòleg que era a l’Àfrica tropical va pujar a un turó acompanyat d’un pigmeu. Des d’allà es podia veure un horitzó selvàtic grandiloqüent. Emocionat, l’antropòleg va preguntar al pigmeu per la seva religió. Segons les seves creences, ¿qui havia creat aquella magna selva, tota la pluralitat d’animals que l’habitaven, el cel, la terra, i la mateixa raça de pigmeus?

El pigmeu es va mirar el paisatge, va sospirar profundament, i va dir: “Miri, si vol que li sigui sincer, no en tinc ni punyetera idea”

Albert Sánchez Piñol
En el suplement dominical de l’Ara del 09/12/11