dilluns, 7 de setembre de 2015

PESSOA I L'ESLOGAN DE LA COCA-COLA


En morir, les necrològiques que van publicar els diaris apareixien marcades per la carència. No va tenir descendents, no va estar casat, no va disposar de cotxe ni de títol acadèmic, no va gaudir d'honors i no va deixar béns més enllà d'una petita biblioteca amb una mica més de mil llibres i un bagul de fusta de color mel, bonic, que el va acompanyar durant tota la seva vida.

Va viure en més de vint cases, de vegades habitacions d'amics o familiars, o en pensions a les quals arribava com un dandi una mica tronat, amb el bagul on anava guardant el seus papers.

Més de vint-i-set mil cinc-cents escrit -lletra pulcra, minúscula, una mica indesxifrable-, repartits en trossos de quartilles, papers d'embolicar, sobrets de sucre, fulls de calendari, quadrens i reversos de sol·licituds i albarans, rebuts i capsetes de lumins.

Són poemes, llibres inacabats, horòscops, feines d'astrologia, assajos i reflexions que acumulava a les butxaques, en papers arrugats com camises ense planxar. Al bagul també hi havia fotografies, com aquella en què se'l veu de perfil, bevent un vas de vi negre a la vinateria d'Abel Ferreira; la màs esquerra a la butxaca, davant un fris d'ampoalles i petits barrils -claret, moscatell, abafado, es llegeix a les etiquetes manuscrites-, camisa blanca, immaculada, vestit fosc, impecable, de lacasa Lourenço e Santesi barret d'ala.

A la pacient i delicada Ofèlia Queiroz, anava a dir al seva nòvia, li va agradar tant aquella foto que n'hi va demanar una còpia dedicada i, al revers, gamberro, provocador però sincer, li va escriure la coneguda frase: "Fernando Pessoa, en flagrante delitro".

Havia nascut a Lisboa, al número quatre de la plaça de San Carlos, el dia 13 de juny del 1888. De la seva infantesa recordaria sempre el setge de les malalties -febres, refredats, tos-, i els crits i bromeres, els cabells embullats, el gest al·lucinat de la  seva àvia Dionisia Estrela, boja.

El seu pare va morir quan tenia cinc anys. I la seva mare es va casar en noves núpcies amb el comandant João Miguel Rosa, cònsol del Portugal a Durban, on se'n van anar, tots, a viure. D'allí, el jove Fernando, educat en anglès i en els colls i punys de midó, va tornar amb quinze anys complerts i ja mai no es va moure de Lisboa.

Era fàcil veure'l caminar per allí, llargues gambades, sempre, gavardina, barret, i corbata de llacet, per La Baixa, en aquella ciutat blanca de voreres empedrades i mosaics. Treballava sense horari i sense un sou fix, només dies solts, a estones, com a traductor de correspondència comercial, i la resta del tempsel dedicava a escriure, a xerrar amb amics del cafè Brasileira, i a beure.

Un dia van fer-liun encàrrec. Escriure l'eslògan per a la Coca-Cola, una nova beguda, aleshores desconeguda, que intentaven implantar a Portugal. "Primero se extraña", va escriure. "Después se entraña".

Les autoritats la van prohibir argumentant que podia ser fatalment addictiva, com assenyalava la publicitat, i van ordenar retirar els refrigeradors que havien arribat dels Estats Units.

El pitjor eslògan, possiblement, de la història.

Va acabar els seus dies per la vella Lisboa, caminant amb aquest exèrcit seu, imaginari, de poetes -Caeiro, Reis, Soares- desenes d'ells, centenars, amics invisibles.

Jesús Marchamalo
al suplement Cultura|s 

de La Vanguardia 08/08/15