Notícia d'un llibre alliberat
Fa 12 hores
"CINEFÀGIA , CULTURA I VIDA"
Sembla ser que pescar el Photoshop i fer creuament de cares està de moda, una mostra la podeu trobar en la petita exposició de Felipe G. Gil Monstruos SL actualment a l'Strobe'16 de Lo Pati d'Amposta on podem veure creuaments com el del Papa Francesc i Fidel Castro, si visiteu la mostra podeu veure l'híbrid entre Kim Jong-un + Esperanza Aguirre o Rey Felip VI + Silvio Berlusconi... Malauradament, si les voleu veure haureu de venir a Amposta perquè l'artista té poques mostres penjades a la xarxa.
Black, però, fa referència a la banda que va liderar de 1981 a 1988. Aquest grup va editar senzills com Human Features (1981), More Than The Sun (1982), Hey Presto (1984)... El 1985 editaria Wonderful Life com a single, al que s'afegiria Everything's Coming Up Roses o Sweetest Smile; finalment, l'àlbum que recollia la majoria d'aquests singles arribaria el 1987, aconseguint gran èxit comercial i de crítica musical, amb el nom de Wonderful Life.
He rebut content la invitació de participar en les IV Jornades Emprenedoria i Coneixement de l'Institut Montsià d'Amposta que tindrà lloc del 14 al 17 de març.
Doncs sí, amics i amigues, just avui fa 8 anys que Ciutadà K obria les seves portes. És hora de fer una ràpida valoració de com ha anat l'any.
Demà, a Lo Pati, s'inaugura la Xena. edició de l'Strobe- Festival de Vídeo i Art Digital; i ho fa amb un convidat excepcional: el sr. Albert Pla, amb el seu espectacle A pleno pulmón.
En aquesta edició es tanca la trilogia dedicada a l'humor i l'Strobe porta el subtítol de: Riure#3- Matar el censor. L'exposició comptarà amb treballs de Maria Llopis (i l'inquietant 'La Bestia'), Jordi Castells (amb 'Güar Gaims', i com ens controlen la vida i la pau), Venga Monjas (amb 'Coneix la teva ciutat' i el Paral·lel de BCN), Felipe G. Gil (amb 'Monstruos SL', forografies que creen personalitats impossibles), Alberto González Vázquez (podrem veure 5 curtmetratges), Jaimie Warren (amb 'Horror Movies'. gifs animats d'estètica low cost i feista) i Xavier Zambrano (programa online Matar al censor. Una arqueologia dels mitjans).
Com a resposta a una petició de l'amic Xexu -que li agraden les estadístiques :P- us presento un post complement dels 'Grans perdedors de la Història dels Oscar', la cara amable d'aquell post: 'Grans guanyadors/es de la Història dels Oscar'.
Reelaborar cuadros clásicos funciona. De entrada, da una pátina cultural y, luego, asegura que la base -la obra de un pintor consolidado por los siglos- no puede fallar. Picasso lo hizo con Las meninas de Velázquez, pero antes que él lo habían hecho otros. El guiño, la referencia, el homenaje, casi siempre aporta frescor. Y si alguien no entiende qué sentido tiene, en general se guardará muy mucho de decirlo en voz alta, por miedo a que lo tomen por un ignorante incapaz de captar el mensaje o la ironía.
Incluye su versión de La Gioconda de Leonardo, que luce tatuajes en las manos, el pequeño trozo de brazo que se ve y el escote, en el que aparece una cara de mujer más bien tontorrona. La gran odalisca de Ingres le habrá dado más trabajo. Como está desnuda y de espaldas, ha podido explayarse a gusto: flores y plumas de colores verde, naranja y gris, desde el cuello hasta las nalgas. En el Almuerzo sobre la hierba de Manet, como los dos hombres van vestidos y la muchacha que se baña queda lejos, ha concentrado sus esfuerzos en la mujer desnuda, que muestra tatuajes en brazos, costillar, pierna y pie. En El nacimiento de Venus de Cabanel, Amiard ha dedicado sus esfuerzos a los brazos, la cintura y las piernas de la protagonista, la diosa del amor. Curiosamente, a los cinco angelitos que revolotean sobre ella les ha dejado la piel intacta. En la Lección de anatomía de Rembrandt, lógicamente el tatuado es el cadáver que ya han empezado a diseccionar y que, por la cantidad de dibujitos que luce, en vida de ser portero de discoteca.
Bueno, en aquestes alçades de la pel·lícula, parlar de la credibilitat que ofereixen els premis Oscar està fora de lloc. Moltes han estat les injustícies en nominacions i premis del què l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques consideren cada any com allò millor en la producció cinematogràfica. Són premis segons l'opinió d'aquesta Acadèmia i punt.
La matinada del diumenge va tenir lloc la 88ena. gala dels Oscar en el Dolby Theatre. Una gala, com ja va sent un habitual, marcada per diferents reivindicacions: el hastag i boicot #oscarsowhite, pels llaços marrons per l'absència de nominats llatins i la polsera 'enough' en protesta per les víctimes de les armes de foc als EEUU. Com si es tractés d'una compensació, el mestre de cerimònia tornava a ser Chris Rock (vestit de blanc) que basà el seu monòleg d'inici en el tema de la subrepresentació de la comunitat negra. Una gala que també estigué marcada per la polèmica de no deixar cantar -una de les cançons nominades- a la primera persona transsexual nominada als Oscar: Anohni, per raons de "manca de temps" (ai, Acadèmia rància...)
I en quant a les pelis més premiades, la gran guanyadora fou Mad Max: Fury road, amb 6 premis de les 10 nominacions (tots els premis de caire tècnic); El Renacido, amb 3 premis de les 12 nominacions, però amb alguns dels premis més importants: Director, actor i fotografia; Spotlight, amb només 2 premis (de les 6 nominacions) però amb el premi gros de millor pel·lícula i millor guió original. Les grans perdedores: The Martian, La gran apuesta, Joy o Star Wars: el despertar de la fuerza.