dijous, 3 d’octubre de 2019

'PLAY' AL CINECLUB LA RAPITA


Aquest diumenge tenim una nova sessió del CineClub La Ràpita amb un dels directors suecs més rellevant del cinema actual. 

Curiosament, el sr. Ruben Östlund ha anat a parar a la direcció de films per l'esquí, l'apassiona aquest esport i va realitzar 3 films on l'esquí era el protagonista, plens de seqüències llargues (que es convertiria en marca de la casa). Posteriorment, va estudiar cinema a la Universitat de Gotemburgo de la que actualment n'és professor.

El seu cinema està impregnat de sociologia, centrat en el comportament humà i les seves reaccions amb gotes d'humor (un humor més aviat negre), clar deutor del cinema del mestre Haneke.

Va aconseguir el reconeixement amb Fuerza mayor, guanyadora del Premi del Jurat d'Un Certain Regard en el Festival de Cannes 2014; i des de llavors, cada nou film seu és rebut amb expectatives. Anteriorment, però, el seu cinema ja anava acumulant premis i tenint presència en els festivals internacionals de cinema, per la seva òpera prima de ficció (ja havia dirigit documentals i, com dèiem, films sobre esquí) The Guitar Mongoloid, guanyà el premi Fipresci en el Festival de Moscú (2005); Involuntary, el seu segon film ja estigué en la programació de Cannes 2008; i el següent film, Play aconseguí el premi Coup de coeur en la Quinzaine des Réalisateurs del Festival de Cannes 2011. El quart film, Fuerza mayor, aconseguí el -ja comentat- premi a Cannes i fou nominat als Globus d'Or i seleccionat per a representar a Suècia en els Oscar. El seu cinquè film The Square- s'estrenà, de nou, en el Festival de Cannes i s'emportà la Palma d'Or a millor film i el Premi Goya al millor film europeu, culminació en el reconeixement d'aquest director.

Així doncs, el sr Östlund, film a film, està aconseguint una carrera cinematogràfica sòlida i coherent, on la seva vocació autoral es conjuga amb la capacitat de radiografiar la condició humana, radiografiar-nos... Sent molt capaç de posar en evidència l'hipocresia i els prejudicis de la societat occidental contemporània.

El seu és un cinema àcid, càustic, contundent però molt mesurat a nivell formal i amb un excel·lent domini de la càmera i el llenguatge cinematogràfic. La majoria dels seus films tenen una història senzilla, mínima però que arriba a alts nivell de profunditat i complexitat quan es capaç de dissecionar el nostre sistema de valors, sovint, parodiant-lo i poder-nos fer sentir, fins i tot, incòmodes.

La pel·lícula que podrem veure diumenge -PLAY- té tot això que us deia: uns nens negres es dediquen a robar mòbils a nens blancs fent jugar al seu favor el racisme i els prejudicis racials. Un film basat en fets reals que ens oferirà una nova radiografia del nostre present parlant-nos de bullying i racisme.