Mai no vessen soles;el vertigen les espanta,i amb la distància dels anysaprenen a defensar-sesense el recurs dels enganys.El temps em fa sensiblei rellisquen de seguida per no-res,i esclato pel més prim de tots els filsper la barana d'algun vers.Commou la pell el seu rastre,les plega el dit, al primer impacte.Mar petit que brolla,que em buida i omple tot alhora,perquè tot alhora vivim.
Jesús M. Tibau (2022).
Hi entra de puntetes la llum
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada