'Dante no es únicamente severo', dirigit per Joaquim Jordá i Jacint Esteva és el film fundacional de l'Escola de Barcelona un corrent cinematogràfic que es contraposava al Nou Cinema Espanyol a Madrid; si el segon tenia el neorrealisme italià com a referent, el primer tenia la nouvelle vague com a guia. Si el segon seria realista, costumbrista i -aparentment- sense ideologia, el primer seria vanguardista i contrari a l'ordre establert.
L'any 2017 es van celebrar els 50 anys de l'Escola de Barcelona, en aquesta situem a Vicente Aranda, Pere Portabella, Gonzalo Suárez i el teòric Román Gubern. Alguns l'ha comparat amb el Dogma 95, tenint en compte que no compartien cap estil definit, ni mestres, ni referents ni alumnes. La proposta prioritzava els actors no professionals, la subjectivitat i l'experimentació i l'intercanvi de funcions dels membres de l'equip en els rodatges, el cooperativisme, l'autofinançament i l'autoexclusió dels circuits convencionals de distribució.... tot això, unit a postures pròximes al sindicalisme, a posicions d'esquerra política i, en molts casos, catalanistes. El franquisme era un catalitzador d'aquests posicionaments.
'Dante no es únicamente severo' és un collage d'històries dins d'històries, no té un marcat fil argumental, amb situacions mig surrealistes, amb postures lleguerament elistes i personatges mig sofisticats que, aparentmente, no fan res però que mostren una insatisfacció enfront una societat carregada de repressió. Inicialment, havia de ser una confluència de curts dins del film dirigits per persones diferents: Pere Portabella o Ricardo Bofill, eren alguns d'aquests director, però finalment discutiren entre ells i assumiren la co-direcció de Jordà i Esteva.
El film de 1967 és la història d'una home i una dona que estan esperant en un rodatge, per matar el temps ella li comença a explicar històries.... moltes d'elles amb alts nivells de surrealisme. L'important no és el contingut del que ens expliquen sinó transmetre l'estat en que es troba la joventut del moment. No hi busquem cap lligam lògic, cap estructura narrativa; allò absurd emplena el film i l'arbitrarietat és la pauta.
Destacable és la trajectòria posterior de Joaquim Jordà que s'especialitzà en el documental i la no ficció, amb aires vanguardistes i clar compromís ideològic. Com Numax presenta... , Mones com la Becky o De niños.
Així doncs, avui, al CineClub La Ràpita tenim un film fonamental per a entendre el recent cinema contemporani de Catalunya. Un intent de copiar el fenomen Nouvelle Vague al cinema peninsular. Surreal, absurd, cosmopolita, esnob i gens convencional. Estem parlant de cinema 'modern', en un intent per abordar noves formes de 'fer cinema' diferent del convencional i costumbrista que s'havia fet fins ara.
Veniu, o què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada