dilluns, 27 de gener del 2025

NO FUI YO QUIEN TE MATO...

 


No fui yo quien te mató, además, ¿por qué, siendo médico, tuviste que salir a tomar parte del asalto nocturno? Tenías una novia cariñosa que te escribía cartas, engañosas tal vez, pero llenas de consuelo, y tú las guardabas en tu cartera. Rech te la quitó la noche en que te mataron. También hemos visto su retrato (un bombón, aunque alguien soltó comentarios indecentes) y fotos de tu palacete y de todo el lujo de pacotilla que había allí dentro y que te gustaba tanto; todo lo reunimos en un montoncito en el suelo alrededor del cual hicimos un corro, apretujados en nuestro refugio, contentos de haber rechazado el asalto, con una botella de vino como recompensa por nuestro arduo trabajo. No hace mucho que te moriste. Y ya no eres nada, nada más que una masa gris desplomada contra el acantilado, predestinado a heder, y nosotros tan vivos y coleando, alférez, tan inhumanamente vivos que en vano busqué un ramalazo de arrepentimiento en el fondo de nuestras conciencias. ¿De qué te sirve a ti el haber contemplado el mundo con tanta avidez, el haber sostenido el cuerpo joven de ella en tus brazos, el haber partido a la guerra como si fuera una vocación? ¿Tal vez hasta a ti te embriagó la elevada misión y tu posición en la vanguardia y la idea de que tal vez tu destino fuera el sacrificio? Muerto ¿por quién? Los vivos que tanta prisa tienen, los vivos que se han acostumbrado a la guerra como quien se acostumbra a un ritmo de vida ajetreado, los vivos que no creen que ellos vayan a tener que morir, esos ya no se acuerdan de ti. Es como si tu muerte no solo hubiese dado por terminada tu vida, sino que también la hubiese anulado. Por un tiempo, muy poco, aún permanecerás en la lista de furriel como el patético objeto de un discurso necrológico, pero tú, el hombre, ya no existes, y es como si nunca hubieses existido. Lo que está allí abajo no es más que carbono y sulfito de hidrógeno, tapado por los harapos de un uniforme; a eso es a lo que llamamos muertos"

Peter Englund (2011:370-371). 
La belleza y el dolor de la batalla

dijous, 23 de gener del 2025

'LA GATA SOBRE EL TEJADO DE ZINC' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Aquest vespre, al CineClub La Ràpita, us hem preparat un clàssic de l'època daurada de Hollywood. 'La gata sobre el tejado de zinc' (1958) dirigida per Richard Brooks compta en el seu repartiment amb dues estrelles indiscutibles de l'època: Elizabeth Taylor i Paul Newman.

El film es l'adaptació de l'obra de teatre d'un dels dramaturgs més rellevant dels EUU: Tenessee Williams; que l'any 1955 es va emportar el Premi Pulitzer amb aquesta obra (premi que ja havia guanyat l'any 1947 amb Un tranvía llamado deseo). L'obra de teatre ha estat representada infinitat de vegades a Broadway amb les actrius i actors de cada generació; la darrera ocassió amb Scarlett Johanson i Benjamin Walker, per exemple. Representada, també, a la península amb els rosters d'Aitana Sánchez Gijón, Carme Elías, Carmelo Gómez o Eusebio Poncela.

És la història de la família Pollitt, benestant i propietaris d'una plantació de cotó en el Misisipi. En motiu de l'aniversari del patriarca la família es reuneix, per a celebrar l'aparent recuperació d'aqust d'una malaltia terminal. El que semblava una família feliç ens adonem que té problemes ocults i crisis per a resoldre....i afloreixen en aquesta trobada familiar. El conflicte es concentra en els dos fills de la família amb estils de vida contraposats: per un costat, Gooper pare de família nombrosa amb muller embarassada i Brick i Maggie -Newman i Taylor- sense fills amb greus problemes de parella agreujat per l'alcoholisme d'ell. A tot plegat se li uneix el futur de l'herència...

L'obra i el film aborda temes recurrents en la literatura de l'autor, com la cobdícia, la decadència, les costums socials, el desig sexual o la mort en un entorn de conflictes familiars i de parella.

El film que gaudirem avui és la versió de Ricard Brook, director de A sangre fría (1967) o Lord Jim (1965). Existeixen dues versions televisives amb Natalie Wood i Robert Wagner el 1976 i amb Jessica Lange i Tommy Lee Jones el 1985.

El film que ens ocupa va estar nominat a 6 Oscar però no en va guanyar cap i la traducció seria 'La gata sobre el tejado de zinc caliente', però fruit de la censura el mot 'caliente' va 'caure' del títol. Van ser candidates a protagonistes femenines: Lana Turner, Vivien Leigh o Grace Kelly; i el de masculí: Ben Gazzar i Elvis Presley.

Es tracta d'una bona visita al cinema clàssic de Hollywood, al cinema de les grans estrellles, en un film amb pocs personatges simpàtics o amables, amb diàlegs i situacions punyents però amb una bona radiografia del sistema familiar i de costums del sud dels EEUU.

Avui, a les 20:00 a l'Auditorio Sixto Mir.

dilluns, 20 de gener del 2025

PRENDREM NOUS CAMINS....

 


PRENDREM NOUS CAMINS
lluny de les velles idees,
lluny dels somnis on l'amor
ho era tot i essent-ho tot,
presagi també del fracàs,
visió exacta del pas fatal.

Rafael Haro (2011:13). Els crisantems

diumenge, 12 de gener del 2025

'NO ES PAIS PARA VIEJOS' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Aquest diumenge, els germans Coen entren al CineClub La Ràpita. Ja tocava! Els responsables més brillants del cinema negre contemporani nordamericà havien de tenir el seu espai en el nostre CineClub.

Els germans Joel i Ethan Coen, l'any 2007, estrenaven la seva pel·lícula número 12 de les 18 que porten realitzades. Tot i que per a bona part de la crítica les primeres pel·lícules són les millors de la  filmografia d'aquests germans, per a 'No es país para viejos' es van emportar 4 Oscar (de les 8 nominacions que tenia): a Millor Film, Direcció, Millor Actor Secundari a Javier Bardem (el primer actor espanyol en aconseguir-lo) i Guió Adaptat (fins aquell any els Coen només havien guanyat el de Millor Guió l'any 1996 per Fargo).

Des de que van debutar com a directors amb Sangre Fácil (1984), els germans Coen es van erigir com un dels directors-autors més rellevants dels EEUU, en que la majoria de films estan escrits per ells. El seu cinema es caracteritza per la barreja de gèneres, històries complexes, personatges excèntrics, amb aire de literatura, violència i humor negre. 

El film que ens ocupa és una adaptació del llibre de Cormac McCarthy però que els germans Coen se l'han pogut portar al seu terreny en contingut i forma. Plantejant-nos un thriller amb aires de western modern intens  i violent com és habitual en la casa Coen. La història és la clàssica trobada de maleta carregada de diners i les conseqüències que aquest fet desencadena.

Amb Josh Brolin, Tommy Lee Jones, el toc còmic ddel personatge de Woody Harrelson i, sobretot, amb un Javier Bardem interpretant un dels papers més inquietant i estrany de la seva carrera i per a molta gent l'ánima indiscutible del film.

Per al que escriu no es tracta de la millor pel·ícula dels germans Coen, per davant estan: Fargo, Barton Fink o Muerte entre las flores; però sí que té l'estil dels Coen i està per damunt de qualsevol altra peli que tingueu ara mateix a la cartellera. Rodada a Texas i plena de paisatges desèrtics, el film té un caire nostàlgic i dur; amb menys ironia que en d'altres films dels germans Coen, el film aborda temes com la soledat, la vellesa o la maldat. Els Coen són els que millor ens ofereixen una radiografia de la societat nordamericana: decadent, classista, individualista i violenta... els EEUU és una país per a joves sense escrúpols.

Després de 18 pelis junts, els germans Coen, l'any 2019 van anunciar que començarien a realitzar projectes per separat: la tragèdia de Macbeth Joel (2021) o Dos chicas a la fuga Ethan (2024) ... sense arribar al nivell brillant de les seves produccions conjuntes.

Aquesta tarda podreu gaudir de 'No es país para viejos' dels germans Coen amb un Anton Chigurh (amb la cara de Javier Bardem) antológic.

dijous, 9 de gener del 2025

LES MILLORS PELIS I SERIES DE 2024

 


Com cada gener toca fer repàs de tot allò que hem vist al llarg de l'any passat. Ja sigue pel·lícules com sèries, ja siguen produccions actuals com a antigues. Enguany no hem fet récord i estem una mica per sota de l'any passat però per sobre dels darrers dos anys. És a dir, enguany he vist 500 produccions (el 2023: 519; el 2022: 358 i el 2021: 459) i estan totes referenciades en el meu espai personal de FilmAffinity (podeu clicar per veure la llista sencera).

Aquí podeu veure una gràfica amb l'evolució de pelis/sèries vistes cada any durant els darrers 8 anys (que és quan vaig començar a fer-ne registre).



La plataforma FilmAffinity permet inventariar, en llistes pròpies, les pel·lícules i sèries que has vist i pots puntuar de 0 a 10. Cap ha arribat a 10 i cap ha arribat a 0. Enguany tinc la sensació de que les millors pelis les he vist al final d'any: meravelles com Emilia Perez o Nosferatu, per exemple.

Tot seguit us faig la llista de les millors pelis (ordenades per any d'estrena), a les que he posat un 9 de puntuació:

Emilia Perez (2024)
Nosferatu (2024)
Conclave (2024)
Civi War (2024)
No Other Land (2024)
Furiosa: de la saga Mad Max (2024)
Dune: Parte Dos (2024)
Del revés 2 (2024)
El 47 (2024)
A different man (2024)
Meanwhile on Earth (2024)
Chain reactions (2024)
Una ballena (2024)
Maldoror (2024)
2073 (2024)
Corazones rotos (2024)
Bodegón con fantasmas (2024)
Rivales (2024)
Made in England (2024)
Here (aquí)(2024)
Yo capitán (2023)
Little Girl Blue (2023)
La zona de interés (2023)
Perfect Days (2023)
Vidas pasadas (2023)
Mil uno (2023)
Mientras seas tú (2023)
Que nadie duerma (2023)
Dogman (2023)
Ryuichi Sakamoto: Opus (2023)
Green border (2023)

The Fire Within: A Requiem for Katia and Maurice Krafft (2022)
Benediction (2021)
Folk Horror: Bosques sombrios y dias de embrujo (2021)
La historia del cine: nueva generación (2021)
Soul (2020)
Beginning (2020)
Wolfwalkers (2020)
La mujer de la montaña (2018)
Cafarnaúm (2018)
La donzella (2016)
La ciudad de las estrellas (2016)
Aunque tu no lo sepas (2016)
Sunset song (2015)
Love (2015)
La mirada del silencio (2014)
30 años de oscuridad (2011)
Midnight in Paris (2011)
Fake orgasm (2010)
I'm not there (2007)
The Fall: El sueño de Alexandria (2006)
Armonias de Werckmeister (2000)

El show de Truman (1998)
El profesional (Leon)(1994)
Pesadilla antes de Navidad (1993)
Un lugar en el mundo (1992)
Twilight (1990)
Mauric (1987)
El declive del imperio americano (1986)
Shoah (1985)
Masacre. Ven y mira (1985)
Ocaña, retrato intermitente (1978)
Tiburón (1975)
La matanza de Texas (1974)
El espíritu de la colmena (1973)
La caída de los dioses (1969)
El silencio (1963)
Te querré siempre (1954)
To kill a Child (1953)
Historia de un vecindario (1947)
Detour (1945)
El hombre de la cámara (1929)
La carretera fantasma (1921)


Pel que respecta a les millors sèries (ordenades per any): 

The Penguin (2024)
Como cazar a un monstruo (2024)
Ripley (2024)
Carol y el fin del mundo (2023)
Such brave Girls (2023)
Samurai de ojos azules (2023)
Exterior noche (2022)
Patrick Melrose (2018)

Pel que respecta a les pitjors pelis , aquelles que tenen menys de 5 punts són:La monja II (2023), Summertime (2012), 100 yards (2023), Dragon Dilatation (2024), Skinamarink (2022), Disco Ibiza Locomia (2024), Lego Star Wars Vacaciones de Verano (2022), Luna (2024).


divendres, 3 de gener del 2025

SRA. MARISA PAREDES

 

1946-2024

En els darrers temps, la vam identificar molt com a 'chica Almodóvar', però la sra. Paredes -que va morir el mes passat- era molt més. Una de les actrius amb la carrera més solvent de la península. La sra. Maria Paredes és una gran dama de la interpretació. Participant en més de 75 pel·lícules, 80 séries de televisió i més de 15 obres de teatre.

La sra. Maria Luisa Paredes Bartolomé va néixer i morir a Madrid. De ben petita ja es va interessar per la interpretació  iniciant estudis en el Conservatori i a la Escuela de Arte Dramático. L'any 1960 -amb només 14 anys- va participar en la seva primera pel·lícula: Esta noche tampoco (de José Osuna) i 091 Policía al habla (de José María Forqué); l'any següent ja va debutar en el teatre i va començar a participar en el programa teatral de televisió Estudio 1. Entre les dècades de 1960 i 1970 els seus papers en el cinema foren d'actriu secundària en films de géneres diversos: des de comèdies amb Marisol a spaghetti westerns; va ser l'any 1980 amb Opera prima de Fernando Trueba, el seu punt d'inflexió i el principi del reconeixement de l'actriu en el cinema.

L'altre gran punt d'inflexió fou l'entrada en l'univers Almodóvar amb Entre tinieblas (1983) i després vindrien Tacones lejanos, La flor de mi secreto, Todo sobre mi madre, Hable con ella o La piel que habito. Va ser gràcies a Almodóvar que va tenir accès al mercat internacional  i la seva professió l'ha portat a treballar a França, Mèxic i Itàlia, participant en films com: La vida es bella de Benigni, Profundo carmesí de Ripstein, Tres vidas y una sola muerte de Ruiz, Jonás y Lila de Tanner, El espinazo del diablo de Del Toro, Espelho magico de Oliveira, entre moltes altres.

La seva trajectòria en el cinema la va fer treballar amb gairebé tots els directors de la seva època: Jesus Franco, Fernando Fernan Gómez, Gonzalo Suárez, Jose Luís Borau...  però també era una actriu encantada en donar suport a directors novells, treballant amb Agustí Villaronga, Felipe Vega, Xavier Villaverde, Pablo Malo, Jaime Rosales o Lluís Miñarro (en el film que s'estrenarà aquest any que comença). 

Del 2000 al 2003 va ser la presidenta de la Academia del Cine Español en l'època convulsa de rebuig dels professionals del cinema a la Guerra d'Irak.

La sra. Paredes va ser premiada aquí (Goya, Astorga, Gijón, Málaga, Fotogramas, Melilla) i allà (París, Nova York). Tot i que el Goya que va rebre va ser l'honorífic, moltes vegades nominada però cap vegada premiada per alguna de les seves interpretacions.

La seva era una presència elegant, sensible, felina, contundent i dura. Amb aires moderns i actitud que podia encaixar en els melodrames més intensos o en la comèdia més afilada... sens dubte una gran dama de l'escena teatral i del cinema.

Va morir el 17 de desembre de l'any passat quan tenia 78 anys.