Ahir va morir Josep Igual als cinquanta-cinc anys a Amposta: feia molts anys que no l'havia tornat a veure (durant els noranta vaig ser editor d'uns quants llibres seus), però justament aquests dies estava llegint el que haurà estat el seu darrer llibre, L'eternitat enamorada. Notes d'un diari, 2016-2017 (Edicions3i4, 2020). Tot i haver guanyat el Premi Joan Fuster d'assaig 2019, és evident que Igual va ser un autor molt desconegut i infravalorat: jo mateix feia temps que no el llegia -li havia perdut del tot la pista- i no ha estat fins a començar a llegir aquest dietari que m'he adonat, amb perplexitat, de la desproporció excessiva entre el seu nivell i el seu ressò. L'eternitat enamorada em sembla un dels millors dietaris que s'han publicat aquests últims anys i, tot i amb tot, si l'he llegit ha estat per una carambola, no pas perquè me n'haguessin arribat comentaris verbals o escrits positius. Això vol dir que la caixa de ressonància de la nostra literatura continua sent molt deficitària, i més encara si sou un autor del País Valencià (Igual havia nascut a Benicarló). Conclussió: en lloc de sumar, ressonar i créixer, més aviat restem i ens encogim. Mentre el periple lingüístic no coincideixi amb el cultural i comunicacional, això continuarà passant pels segles dels segles: el nostre mercat estarà fatalment a la fragmentació. Diria més, tal com han anat les coses políticament no veig que el problema pugui tenir mai cap solució duradora: a tot estirar algunes inciatives editorials i algunes excepcions d'autors valencians reconeguts al Principat que confirmen la regla, però res que ens garanteixi que les grans obres ressonin arreu dels països de parla catalana (ni els autors del sud arriben la nord, ni encara menys els del nord al sud). I ell prou que se'n dol, dels 'invisibilitzats' o 'exiliats en terra pròpia', dels qui passen la 'maroma dels minoritaris'.
(...)
Continuo llegint el dietari d'en Josep Igual: cada cop més sorprès i admirat per la seva qualitat (i alhora entristit: m'hauria agradat poder-li dir, però no vaig arribar-hi a temps). Potser, més que d'un dietari stricto sensu, estem davant d'un quadern de notes (o d'una 'amanida variada', com diu ell mateix): sigui com sigui, ja fa molt de temps que aquesta mena de literatura personal de caire digressiu és la que més m'omple i interessa. Notes sobre el pas del temps, la vida de cada dia, trobades, lectures i autors admirats (des de Joan Fuster i Pla fins a Toga, Cunqueiro o Bernard Frank), música de tot tipus (Cristóbal de Morales, Zelenska, Bach, Amália Rodrigues, Miles Davis o David Bowie), així com el degoteig constant d'una rastellera d'aforismes aguts, irònics i alats com feia temps que no en llegia (sense mica d'aquella pirotècnia exhibicionista que tant em carrega). Notes sobre l'acte d'escrirue: "Escriure, pensar en escriure, fer la carta a la família híbrida, que l'atzar ens ha donat. Agafar l'anguila d'una intuïda per la cua, ficant la mà nua al bassal fosc (...). Pensant escrivim, i escrivint podem arribar a comprendre una mica, o comprendre que no comprenem prou -que ja és suficient resultat. Aqueixa és l'aposta, aqueix és el pacte. Costa la pell i no, no garanteix cap resultat. Però ens hi posem, hi tornem. Contra el temps, amb el temps, a destemps, compassats, descompassats, que de tot s'esdevé en la seriositat de no deixar de jugar, potser guanyant, de tard en tard, en destresses i fondàries". Tot servit per un llengua i un estil molt seus. Es nota que al darrere hi ha moltes hores de vol. Totes les que m'he perdut: altres dietaris publicats en editorials valencianes o catalanes de comarques dels quals no em va arribar cap notícia.
Alex Susanna (2024: 40-41, 46-47). La dansa dels dies.
Foto: Laura Medrano
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada