dilluns, 23 de març del 2026

UN GATO EN UN PISO VACIO

 


UN GATO EN UN PISO VACIO

                   Morir, eso no se le hace a un gato.
Porqué qué puede hacer un gato
en un piso vacío.
Trepar por las paredes. 
Restregarse entre los muebles.
Parece que nada ha cambiado.
Que nada se ha movido,
 
pero está descolocado.
Y por la noche la lámpara ya no se enciende.

Se oyen pasos en la escalera,
pero no son ésos.
La mano que pone el pescado en el plato, 
tampoco es aquella que lo ponía.
 
Hay algo aquí que no empieza
a la hora de siempre.
Hay algo que no ocurre
                   como debería.
Aquí había alguien que estaba y estaba,
que de repente se fue
                   e insistentemente no está.

Se ha buscado en todos los armarios.
Se ha recorrido la estantería.
Se ha husmeado debajo de la alfombra y se ha mirado.
Incluso se ha roto la prohibición
                   Y se han desparramado los papeles.
Qué más se puede hacer. 
Dormir y esperar.

Ya verá cuando regrese,
ya verá cuando aparezca.
Se va a enterar
de que eso no se le puede hacer a un gato.
Se irá hacia él
Como si no quisiera,
despacito,
con las patas muy ofendidas.
                   Y nada de saltos ni maullidos al principio.    


Wislawa Szymborska (1997:169). 
El gran número. Fin y principio y otros poemas.
(imatge generada per IA)

divendres, 20 de març del 2026

CIUTADÀ K FA 18 ANYS !!!

 


Que un blog faci 18 anys i que continuï tenint activitat cada setmana és un fet remarcable, una autèntica fita, un premi a la constància. Des de 2008 que Ciutadà ha anat publicant i parlant de Cinefàgia, de Cultura i de Vida en general. Ja fa anys que al valorar l'activitat d'un any més ressaltem la pèrdua de comentaris i la interacció amb els i les possibles visitants al blog... ara estem per estimulacions breus, ràpides i superficials. Dedicar estona a llegir un text ens fa mandra, optem pels estímuls audiovisuals i aparquem la 'lletra'.

En aquests 18 anys hem publicat 2.906 entrades amb un total de 553.066 visitants.

Aquest 2025 he publicat 109 entrades (5 menys que l'any passat i 15 menys que el 2023), per tant, s'està produïnt una petit davallada en la producció blogera. Ja fa anys que s'evidencia la reducció de visitants al Ciutadà K però, curiosament, enguany aquest blog ha tornat a tenir un considerable augment de visites en relació a anys anteriors, aquest 2025 hem tingut 4.731 visites (davant les 3.879 de l'any passat i les 2.721 del 2023); podríem parlar d'una tendència a l'alça que contrasta amb la poca presència de comentaris, per exemple.

I, com dèiem, pel que respecta als comentaris, es manté la tendència al silenci de les persones que ens visiten, si l'any passat només en va haver un, enguany n'hi hagut 2 però de persones no identificades, anònimes.

En relació a les entrades més visitades, aquí està el TOP 10:

5. SRA. MARIANNE FAITHFULL amb 73 visites.

A l'igual que en anys anteriors, el Top 10 de les entrades més visitades tenen a veure amb activitats culturals del territori, totes elles relacionades amb el cinema i ens les que el Ciutadà K ha participat: mónFILMAT i TRETS, però és bonic veure que el més visitat de l'any és el record i homenatge a l'amic Josep Igual amb la ploma d'Alex Susanna.

I, de moment, no tenim cap intenció de parar. Mentre puguem, anirem publicant i escrivint sobre tot allò que ens interessi, ens estimuli i en gaudim. 

Gràcies per visitar-nos, encara que sigui en silenci. Ciutadà K continuarà estant aquí sempre que vulguem venir... cap als 19 anys!

MARATO DE LA SAGA DE 'EL PADRINO' AL CINECLUB LA RÀPITA

 

Crec que el que podrem gaudir aquest diumenge no ho heu pogut veure en cap cinema de Catalunya ni de la península (i no dic d'Europa per a no fer-me el xulo)... veure TOTA la saga de 'El Padrino', les tres parts, en un mateix dia, en pantalla gran i en VOSE és una experiència única que només el CineClub La Ràpita us pot oferir.

Aquest diumenge 22/03/26:
-10:00 El Padrino (1972)
-14:00 El Padrino II  (1974)
-18:00 El Padrino III (1990)

Una autèntica marató amb pizza per a poder dinar entre peli i peli.

Sense cap mena de dubte la saga de 'The Godfather' és una de les millors sagues de la Història del Cinema. L'obra mestra del sr. Francis Ford Coppola va dinamitar el tòpic de les segones parts mai són bones gràcies a un 'Padrino II' que superava a la primera part aprofundint en l'origen de la família Corleone.

La saga, entesa com un obra única de 3 parts, té l'encert de barreja tragedia, cinema de gàngsters, aires shakespearians, context històric, repartiment de luxe i una producció impecable. La direcció artística és tan brillant que els films tenens un coherència estètica d'alt nivell: fotografia, música i escenaris van en una mateixa direcció i ens parlen d'elegància, sobrietat i maduresa cinematogràfica.

'The Godfather' és l'adaptació de la novel·la de Mario Puzo de 1969; tot i que la novel·la només ens parla de 10 anys en la vida dels Corleone, el sr. Coppola el va convertir en una història de tres generacions que abarca des de 1901 fins al 1980 i el mateix Puzo va participar en el guió de la tercera par. Ja en la novel·la hi són els grans temes presents en les pel·lícules: família, traïció, lleialtat, tradició, pobresa i riquesa, violència, venjança, emigració... i la màxima de Balzac: "Darrera de cada gran fortuna hi ha un delicte", amb la que comença el llibre. La triologia també ens parla, doncs, de sacrifici i dels papers que et toca jugar a la Vida amb els que no sempre estàs d'acord.

La trilogia arrenca el 1945, quan un jove Michael Corleone (impecable Al Pacino) vol allistar-se a l'exèrcit i té una novia a la que manifesta la seva intenció de desmarcar-se del què és la seva família... el que Michael no sap és que desmarcar-se no sempre és tan fàcil i ràpidament es posa en problemes que el fan marxar a Itàlia per a que no el detinguin... el contacte amb els orígens de la família a Corleone serà per a Michael Corleone un reforç del vincle amb la família tot i que la seva intenció és legalitzar els negocis tèrbols de la família i apartar-se dels negocis mafiosos... i de la línia de lideratge del seu pare (un fascinant Marlon Brando).

La segona part, com si fos una preqüela ens situa en la infància i joventut del patriarca de la família: Don Vito Corleone, amb el rostre de Robert de Niro. El film anirà alternant el present de Michael com a nou 'padrino' i el passat amb la creació de Vito com a líder de la màfia. Anem veient com els dos padrinos, en diferents èpoques, es van enfortint en el seu context i moment històric.

Per a Coppola, la saga de 'El Padrino' tenia dos parts i la tercera era un epíleg sobre la mort de Michael Corleone que Coppola volia titular, precisament, La muerte de Michael Corleone.

La tercera part és un intent desesperat per blanquejar la família per part de 'el padrino' Michael Corleone, amb dificultats òbvies. Si les dues primeres ens parlen de l'Amèrica i d'Itàlia de principis del segle XX, la tercera ens situa ens els '80 i s'afegeix un element menys present en les dues parts anteriors: la Iglèsia, en un intent de moralitzar i netejar la família.

El mateix univers del film es trasllada a la família del director, en la que hi tenen paper en repartiment la seva germana (Talia Shire), el seu nebot Andy Garcia, la seva filla Sofia Coppola (que surt de bebe en la primera part) i el seu pare creant la banda sonora (Carmine Coppola) la part que no era de Nino Rota.

Les referència shakesperianes són manifestades pel mateix director, amb ressons de Titus Andrónicus o Richard III però també dels 'germans Karamazov' de Dostoiesvsky o dels Borgia. 

La saga és una faraònica producció que ens porta a Nova York, Sicília, Nevada, Miami, Las Vegas o La Habana. Una fotografia impecable del mestre Gordon Willis amb unes ombres que ens recorden a les pintures barroques a Rembrandt o Caravaggio. L'estructura dels 3 films són similars:  Esdeveniment social, Atac a la família, Reestructuració i Venjança. 

La influència de la saga de El Padrino en la Història del Cinema és innegable, dubtós que haguessin pogut venir sense ella Tarantino, Scorsese, De Palma o Los Soprano. No oblidem que fou amb El Padrino que Coppola va ajudar a provocar el canvi cap al 'Nou Hollywood' on perdien pes els grans estudis per a prioritzar la visió del director autor.

Poder veure les 3 pel·lícules juntes, una darrera l'altra, és una experiència mai vista a Catalunya i en les condicions en les que el CineClub La Ràpita us oferim: pantalla gran i VOSE. Amb pizza per a dinar tindrem les 3 pel·lícules a les 10:00, a les 14:00 i a les 18:00 el proper diumenge 22 de març.

Una oferta que no podreu rebutjar...


dimarts, 17 de març del 2026

PER MOLTS ANYS, BIEL !!!

 


Aquest petit ja no és tan petit i avui en fa 22... I és un encant de persona: amable, carinyós, espavilat, sensible i molt bona persona. 

L'orgull de qualsevol pare.

T'estimo!!


dilluns, 16 de març del 2026

dimecres, 11 de març del 2026

'PICCOLO CORPO' AL CINECLUB LA RAPITA




Com activitat al voltant del 8M el CineClub La Ràpita ha programat per a demà un debut destacable de la cinematografia italiana. És del 2021 i dirigida per una dona: la sra. Laura Samani.

'Piccolo Corpo' és una petita joia, plena de realisme màgic, de dol, de sensibilitat i d'una espiritualitat que és difícil transmetre en paraules. La duresa de la mort d'una neonat, la filla de Àgata, en el mateix moment de nèixer és el punt de partida del procès de dol que engega la protagonista per a assumir i intentar superar una de les desgràcies que pot patir un ésser humà. La mare protagonista, en no trobar el cònsol en la gent que l'envolat i en una religió que -suposadament l'ampara i li hauria de donar suport- decideix que pot fer reviure la seva filla i emprén un camí amb aquest únic objectiu arribar al santuari que diuen que pot fer respirar els nadons només un cop per a que puguin ser batejats i no quedin retinguts en el 'limbo' dels no-nascuts. Drama i fantasia es donen la mà per a oferir-nos un relat sensible però punyent.

Es tracta d'un film debut carregat d'encerts, sobretot de la protagonista -Celeste Cescutti, també una debutant- que aguanta tot el pes del film. La potència de la mae carregant la caixeta de morts en la que sabem que hi és el cos del seu bebé, per si sola, ja és d'una potència innegable. Aparentment, el tractament que la sra. Samani li dóna al film té un caire naturalista, sobri, senzill però poc a poc l'aire espiritual i màgic va emplenant la història fins que el pes fantàstic eclosiona per oferir-nos un final d'una bellesa i emoció imponent però també d'una tristesa preciosa. 

'Piccolo Corpo' s'ha passejat per infinitat de festivals de tot el món i si l'hem escollit com a part de les activitats del 8M no és només per la temàtica i el contingut sinó perquè el film ha estat fet-gairebé- en exclusivitat per dones, reforçant una resiliència i sororitat palpable dins i fora del film.

El film és d'una tendresa amagada sota un entorn àrid, sec i dur. Sensibilitat darrera d'una aparentment duresa... De la fe quan has perdut tota esperança.

Veniu a descobrir-la demà al CineClub La Ràpita, a l'Auditori Sixto Mir a les 20:00

dimarts, 10 de març del 2026

¡A MÍ NO ME DEJA NADIE!

 
Ya antes de las redes y los algoritmos, allà por el 1300 antes de Cristo, las parejas tenían sus más y sus menos y algo me dice que Nefertiti y Akenatón, el primer matrimonio perfecto de la historia, se las tenían en privado.


- ¡La faraona me ha echado de los aposentos!

Cuando Akenón decía esto a sus cortesanos, yo imagino que pretendía dos cosas: mantener el relato pensando en los anales y justificar una inminente cana al aire, transfiriendo la culpa a Nefertiti, técnica que ha llegado a nuestros días. De no ser así, el tal faraón hubiese vociferado:

- ¡Me voy de los aposentos porque quiero y me da la gana!

A diferencia de Akenatón y Nefertiti, las parejas empiezan y acaban y surge entonces el relato o lo que cada uno de los contendientes alega para que familia, amigos y allegados se hagan una idea de las razones de la ruptura. Es lo que hoy llamamos socialización, concepto que permite meter las narices donde no te llaman.

Como las rupturas abundan entre la fauna de los divorciados, la variedada de reacciones de divide entre los que atribuyen la culpa al contrincante y los que se exculpan para no señalar al contrincante, con una franja -progresiva en función de la edad- que opta por el match nulo y la culpa fue del chachachá.

El orgulllo tiene su papel y no conozco a nadie, salvo a mí mismo, que al explicar una ruptura diga:

- ¡Si es que no hay quien me aguante!

¿Hay diferencias entre la narrativa femenina y la masculina del relato? Los hombres son de trazo grueso y recurren a razones contundentes, telegràficas y susceptibles de ser contadas en el vestuario de un club de pádel. Yo diría que las mujeres prefieren los matices, se dan su tiempo con las explicaciones y quieren disipar todas la dudas ajenas, acaso pensando en futuras relaciones.

Cada cual se busca un relato con tal de pasar el duelo dignamente en lugar de darse a la bebida o dar pena, opciones desaconsejables. Por suerte para ellos, Nefertiti i Akenatón terminaron sus días sin tener que decirse:

- ¡A mí no me deja nadie!

Joaquín Luna a La Vanguardia de 07/03/26

dilluns, 9 de març del 2026

2 ANYS DE NOSALTRES...


 
2 anys de Nosaltres!

"Pero bueno! Tu primer whats" + "Usted podría serlo... " + un primer petó preciòs al mig del carrer... tres moments decisius que ens han fet arribar on estem ara. 2 anys que han passat com un sospir, un sospir valuós i intens.

Quan en aquestes alçades de la pel·lícula, ja no esperava res, vas arribar tu.
Quan pensava que la primavera ja havia passat, la passió esclatava com mai l'havia gaudit.
Quan la solitud es feia inevitable i assumida, la teva presència magnètica em va captivar i ho va capgirar tot.

Has tret de mi JOs que no coneixia i has plenat el meus dies de joies inesperades. Perquè amb tu la Vida és més bonica i agraeixo als Déus, als Astres, al Destí, a les Energies, a les Fades bones, al Mago de Oz, a la Força i als Follets del bosc que les nostres Vides hagin coincidit...

Gràcies per aquests 2 anys, però en vull més,
ho vull TOT!!


divendres, 6 de març del 2026

SR. FREDERICK WISEMAN

 

(1930-2026)

Fa uns dies moria el director de documentals per excel·lència. El documental es lliga inevitablement al nom de Frederick Wiseman. El seus metratges llargs i exhaustius ens han ensenyat coses de la Vida que ens envolten com pocs directors han estat capaços de fer-ho.

Aprofitant la seva mort, ens hem dedicat a recuperar i descobrir bona part de les seva filmografia.

El seu treball agafa gairebé 6 dècades i ha documentat institucions públiques com escoles, hospitals, presons, museus, biblioteques, jutjats, universitats... i aquests contextos li han servit per a parlar-nos d'estructures socials, de democràcia, de relacions de poder i sempre sense narració, sense veu en off, sense entrevistes. L'estil del sr. Wiseman és 'cinema verité', de començar a gravar i que la Vida que filma flueixi i es desenvolupi, d'aquí que bona part dels seus films siguin d'una durada excepcionalment llarga perquè el seu objectiu és filmar la Vida, sencera,  situant la càmera en l'ecosistema que la situe i deixant que les 'coses' passin.

Va realitzar més de 40 llargmetratges plens de vida quotidiana, cultura i organització social amb un control intens de la seva feina. El sr. Wiseman va revolucionar el cinema documental convertint l'observació minuciosa, constant en una forma de crítica social i artística. Amb el seu cinema hem pogut 'entrar' a llocs en els que no haguéssim pogut entrar mai: centre psiquiàtrics, jutjats amb judicis per violència domèstica, la Comedie Française o el restaurant de 3 estrelles Michelin  La Maison Troisgros situat a França al que dedicà el seu darrer documental: El Gran Menú (2023)

El sr. Wiseman era de família jueva i professionalment era professor de dret abans de dedicar-se al cinema; va començar a dirigir pelis quan tenia  37 anys i el seu debut fou contundent: Titicut Follies (1967) va ser prohibit fins a l'any 1992 pel govern dels EEUU per la contundència com expressava els abusos dels guàrdies sobre els pacients d'un hospital psiquiàtric de Massachusetts. Excepte, aquell primer film, tota la resta han estat produits per ell i per diners públics i beques. 

En una de les seves darreres entrevistes, el sr. Wiseman comentava que els seus films serien recordats com a documents històrics, com a finestres per les que mirar i recordar el passat. El caràcter testimonial és innegable i autoreconegut. És impossible no aprendre alguna cosa amb els seus films: Hospital (1970), Law and Order (1979), Model (1980), Welfare (1975), High School (1968), Ballet (1995), Boxing Gym (2010), National Gallery (2014), Ex Libris: The New York Public Library (2017), City Hall (2020)... Els seus interesos eren infinits, semblava obsessionat en radiografiar tots i cadascun dels espais de la nostra societat occidental; de radiografiar i mostrar-nos tot allò que tenim al nostra voltant interferint el mínim possible, amb rodatges de més de 100 hores que quedaven reduïts a 4 hores a la sala de muntatge, el sr. Wiseman filmava la Vida, tal qual. No li calien guions ni missatges, només ensenyant la realitat dels 'espais' que filmava, l'espectador ja era capaç de fer-se el seu propi missatge, treure les seves pròpies conclusions sense que ningú hagi de dir-te-les. Ensenyar-nos hores i hores de la vida en un institut -a High School (1968)-, en totes les seves vessants (pares, mares, professorat, alumnat...) és suficient per a que el 'sistema' jeràrquic, meritocràcic, controlador i poc just és fes visible, sense provocar res. I això no vol dir que el cinema del sr. Wiseman fos 'objectiu', ell n'estava rotundament en contra d'aquesta etiqueta, el seus posicionaments estan però sense ser mastegats i tractant al públic com a persones madures i capaces.

El seu film més llarg és 'Near Death' (1989) de 6 hores de durada en la que ens permet entrar en una unitat de la UCI d'un hospital de Boston i en el que ens mostra els darrers moments de la vida com pocs cops hem vist en pantalla.

Tot i que el seu gruix de dedicació foren els documentals, sí va dirigir 2 pelis dramàtiques no-documentals i, fins i tot, algunes obres de teatre però la seva feina com a director de documentals és el què queda en la Història del Cinema. un bon exemple d'aquest cinema no-documental és 'The last letter' (2002) en el que una actriu recita fragments de l'impressionant llibre de Vasili Grossman  Vida y destino.

Bona part dels seus premis han estat honorifics, com l'Oscar entregat al 2017. 

Si no coneixeu el seu cinema, apropeu-vos i descobrireu que hi ha una forma d'explicar-nos la Vida com no heu vist mai abans.


dilluns, 2 de març del 2026

divendres, 27 de febrer del 2026

'L'INFERNO DE DANTE' + POSTHUMA (MUSICA EN DIRECTE) AL CINECLUB LA RAPITA

 

Demà dissabte a les 20:00 tenim sessió especial al CineClub La Ràpita, tindrem l'ocasió de veure una de les primeres pel·lícules de terror de la Història del Cinema acompanyada de música en directe, planazo per a un dissabte al vespre!

El quartet de rock d'Onda POSTHUMA visita La Ràpita per a musicar en directe el film de cinema mut L'INFERNO DE DANTE de 1911 dirigida a sis mans per Francesco Bertolini, Adolfo Padovan i Giuseppe De Liguoro. Quan l'invent del Cinema només tenia 12 anys, aquests italians es van atrevir a adaptar una part de l'obra mestra de la literatura: 'La Divina Comedia' de Dante Aligheri, la part en la que Virgili i Dante transiten pels diferents cercles de l'infern. El film va comportar més de 3 anys de feina  i les escenes que mostren l'infern estan inspirades en la feina de l'artista francès Gustave Doré. Es tracta d'un film amb d'altres aspectes destacables, tenint en compte els mitjans de l'època: la quantitat d'actors/actrius en escena, la caracterització dels dimonis i amb l'afegit de tractar-se del primer film que ensenya el tors despullat d'una dona. La peli és una viatge 'de millora' del propi Dante, acompanyat de Virigili per terres infernals i la sortida del mateix.

'L'Inferno de Dante' és el primer llargmetratge europeu de la Història del Cinema que fou tot un èxit des de la seva estrena a Nàpols i, sobretot, quan fou estrenada als EEUU, on va recaptar més de 2 milions de dòlars, xifra brutal per l'època.

Es tracta d'un film que ja ha estat musicat en diverses ocasions: per Tangerine Dream (2004) i pel Col·lectiu Edison Studio (2011). POSTHUMA ofereix una banda sonora de rock instrumental remarcant atmosferes amb l'ús de sintetitzadors.

Així, doncs, tot i no tractar-se d'una obra mestra, el film té el mèrit de ser fundacional de moltes coses: primer llargmetratge, primer film de terror... motius suficients per gaudir-la en pantalla gran i amb el gran valor afegit de veure-la musicada en directe per POSTHUMA.

Acompanyeu-nos en aquest passeig per l'infern musicat demà a les 20:00 a l'Auditori Sixto Mir.

dimecres, 25 de febrer del 2026

'MEMORIA' AL CINECLUB LA RAPITA



Gràcies al projecte FilmoXarxa, demà, al CineClub La Ràpita podrem gaudir d'un pel·lícula que és més que una pel·lícula... és una autèntica experiència sensorial. Ens trobem davant d'un film dirigit pel director més famós i valorat del cinema tailandés: Apicatpong Weerasethakul -de nom impronunciable- porta una trajectòria cinematogràfica marcada pel misteri. En els seus films es barreja la poesia, la màgia, el passat i allò sobrenatural amb una quotidianeïtat que la fa creïble i verosímil. 

'Memòria' (2021) és un dels pocs films que ha filmat fora del seu país; en aquest, cas a Colòmbia. Ens explica la història de Jessica (magnètica com sempre Tilda Swinton), una botànica britànica a la que una nit la desperta un so que no és capaç de reconèixer. Llavors comença una recerca, al cor de la selva, per a trobar aquell so que sembla que només pugui escoltar ella.

El plantejament argumental pot ser simple però el film ens porta per un camí carregat de poesia, fins a portar-nos al mateix origen de la Vida. Un film carregat de Filosofia i Espiritualitat, marca de la casa del director.

El director té un patró estructural en els seus films, generalment, consten de dues parts diferenciades; en aquest cas, també: en la primera, ens submergim en un entorn urbà, agressiu i fred. La protagonista arriba a Bogotà per a visitar a la seva germana que està hospitalitzada. Viatgem per la ciutat acompanyant a la protagonista confosa, estranyada i nosaltres ens submergim en aquest entorn misteriòs.

La segona part, ens porta a la selva, carregada de llum, cant d'ocells i una sensació de calma que emplena de mística la pantalla. Allà coneixem un personatge clau: Hernan, un enginyer de so, antic conegut de la protagonista que és capaç de recordar-ho tot... de 'coses animades i inanimades'.

'Memòria' és un diàleg amb les veus del passat, amb els records col·lectius, amb allò que ens uneix com a éssers humans...  a través d'un so misteriós. Un so al que la protagonista en un intent per saber-ne la procedència és capaç de descriure'l com un objecte, la protagonista arriba a parlar d'un so "més rodó" quan intenta descriure'l. El so, en general, juga un paper decissiu en aquesta pel·lícula i cal ser un espectador atent i predisposat per valorar-ho.

I millor no continuar escrivint, perquè es tracta d'un d'aquells films-experiència, d'atmosfera impecable, de suggerències, de magnetisme del que cal saber com menys coses, millor. El cinema de Weerasethakul és cinema màgic, contemplatiu, místic i hipnòtic. Un cinema que demana l'atenció plena de l'espectador, a estar receptiu a la sensorialitat que ens proposa i deixar-nos portar per les seves imatges i els seus silencis.

Demà a les 20:00, us esperem a l'Auditori Sixto Mir.


dilluns, 23 de febrer del 2026

A ALGUNOS LES GUSTA LA POESÍA

 


A ALGUNOS LES GUSTA LA POESÍA       

A algunos,
es decir, no a todos.
Ni siquiera a los más, sino a los menos.
Sin contar las escuelas, donde es obligatoria,
y a los mismos poetas,
serán dos de cada mil personas.
 
Les gusta,
como también les gusta la sopa de fideos,
como les gustan los cumplidos y el color azul,  
como les gusta la vieja bufanda,    
como les gusta salirse con la suya,
como les gusta acariciar al perro. 
    
La poesía,
pero qué es la poesía.
Más de una insegura respuesta
se ha dado a esta pregunta.    
Y yo no sé, y sigo sin saber, y a esto me aferro
como a un oportuno pasamanos. 

 

Wislawa Szymborska (1997:155). 
El gran número. Fin y principio y otros poemas.
(imatge generada per IA)

dijous, 19 de febrer del 2026

'FEMME' AL CINECLUB LA RAPITA




Com sabeu, al CineClub La Ràpita hem dedicat algunes sessions a que alguna personalitat del món de la Cultura del territori ens triï una pel·lícula i que ens la vingui a presentar. Aquest mes és el torn de Vicent Fibla, director d'Eufònic i motor responsable de moltes de les coses interessants que han pensat en el nostre territori en els darrers 10 anys. El sr. Fibla és un element imprescindible per a entendre la riquesa d'activitats culturals que tenim en aquests moments al territori.

El film escollit per Vicent és un recent, arriscat i potent. 'Femme' (2023) és un film debut del Regne Unit dirigit per Sam H. Freeman i Ng Choon Ping. Ens explica la història de Jules, drag queen que reb un atac homofòbic després d'una actuació, al cap d'uns mesos, ja recuperat de l'agressió reconeix al seu agressor en una sauna gai... començará el joc de seducció i venjança. El film era un curtmetratge de 2021 -guanyador d'un BIFA i 11 nominacions i nominat a un BAFTA-, dels mateixos directors que aran han traspassat al llargmetratge. Freeman és guionista de diverses sèries televisives i Ping és director de teatre, junts, amb el curt i amb el llarg han rebut reconeixement en diversos festivals de Cinema.

El film s'ha emportat diversos premis, entre ells el Premi Alquimias de la Seminci de Valladolid. Un dels atractius del film són les localitzacions del Londres nocturn, oferint altes dosis de realisme amb un càmera en moviment que ho reforça. La química entre els dos actors protagonistes és una peça clau per a que el fillm tingui altes dosis de verosimilitud, George MacKay i Nathan Stewart-Jarrett estan genials.

Un thriller eròtic, impactant, transgressor i provocador; un 'queer noir' que ens parla d'identitats fluïdes, canviants; dels múltiples 'jos' que tenim en diferents contextos i relacions. El film també explora les dinàmiquers de poder que sorgeixen del domini masculí i, sobretot, l'homofòbia i l'assumpció de la pròpia orientació sexual. Un film que no dissimula les escenes de sexe dures i contundents, amb tocs sados.

El poder acaba sent el gran tema del film: el poder queer, el poder drag, la pèrdua i la recuperació del poder. En paraules dels seus directos, afirmen que han volgut posar en imatges tot allò que els atemoritza i els enfada de ser homosexuals.

Veniu a descobrir una de les pelis angleses més impactants dels darrers anys el proper diumenge a les 18:30, a l'Auditori Sixto Mir.

dilluns, 16 de febrer del 2026

dilluns, 9 de febrer del 2026

LAS TRES PALABRAS MÁS EXTRAÑAS

 


LAS TRES PALABRAS MÁS EXTRAÑAS        

Cuando pronuncio la palabra Futuro,
a primera sílaba pertenece ya al pasado.
 
Cuando pronuncio la palabra Silencio,
lo destruyo.
 
Cuando pronuncio la palabra Nada,
creo algo que no cabe en ninguna no existencia.     
 

Wislawa Szymborska (1997:102). 
El gran número. Fin y principio y otros poemas.
(imatge generada per IA)

dimarts, 3 de febrer del 2026

dilluns, 26 de gener del 2026

MASTERCLASS DEL SR. BELA TARR EN EL D'A 2025 AMB MANEL RAGA

El passat dia de Reis va morir el sr. Bela Tarr, un dels grans directors del cinema contemporani europeu. Una altre dia parlarem de la seva vida i obra, però avui, permeteu-me que us comparteixi la masterclass que va oferir el 23 de març de l'any passat,  dins de la programació del D'A 2025 en el que se li va entregar el Premi Honorífic del festival. L'entregra del premi anà acompanyada d'una masterclass del sr. Tarr, amb un conductor excepcional, un dels alumnes del mestre: el sr. Manel Raga.

El millor homenatge és veure el seu cinema ...

dijous, 22 de gener del 2026

'TU ME RESSEMBLES' AL CINECLUB LA RAPITA

 
Aquest vespre, al CineClub La Ràpita i gràcies al projecte FilmoXarxa podrem gaudir d'un film debut que ha estat premiat en múltiples festivals del món però que no es pogué veure en pantalles comercials. 'Tu me ressembles' (2021)(podríem traduïr-la com 'T'assembles a mi') és l'opera prima de la periodista Dina Amer produïda per Egipte, França i EEUU, i que planteja un tema complex i actual: el comportament dels descendents de migrants de cara a la seva família i entorn cultural matern i el país on viuen. Sovint aquest comportament ambivalent (i, fins i tot, contraposat) pot ser motiu de frustració, confussió o angoixa.

El film ens parla de la història real de Hasna Ait Boulahcen falsament presentada pels mitjans de comunicació com la primera dona terrorista suïcida d'Europa, arran dels atacs de París de novembre de 2015... la directora ens ofereix un viatge per la vida d'aquest personatge i la seva germana, interpretades per actrius diferents depenent del l'etapa vital en la que es troba el personatge per entendre  la realitat de persones migrades en una societat que no es la 'seva'. Aquesta diversitat d'actrius a l'horsa de posar cosa al mateix personatge és una intenció clara de la directora per a universalitzar el tema que tracta i transmetre que podria ser qualsevol...

El film està carregat de situacions complicades, injustes, dramàtiques i les explica d'una forma gens convecional en contingut i forma. Una història potent exposada de forma arriscada i valenta que ens parla de la família, l'amor, la germanor i la pertenença encabida en un tema tant contundent com el terrorisme islàmic.

Premiada a Praga, Luxemburg, Phoenix, Atlanta, San Paolo o Venezia.

Avui, al CineClub La Ràpita, un film contemporani que ens ajudarà a entendre la realitat que ens acompanya. El Cinema entès com a mitjà d'entesa i comprensió de l'Altre. Cinema necessari per a entendre qüestions massa complexes i carregades d'emoció  i radicalismes per a ser enteses de forma ràpida.

Us esperem avui a les 20:00 a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita


dilluns, 19 de gener del 2026

NUBES

 


NUBES

                   Con la descripción de las nubes
debería darme mucha prisa,
después de una milésima de segundo
dejan de ser ésas y empiezan a ser otras.
 
Es propio de ellas
no repetirse nunca
en formas, matices, posturas y orden.
 
Sin la carga de ningún recuerdo
se elevan sin problemas sobre los hechos.

¡De qué van a ser testigos!,
en un segundo se disipan en todas direcciones.

En comparación con las nubes
la vida parece tener los pies sobre la tierra,
se diría que es inmutable y prácticamente eterna.
 
Frente a las nubes
hasta una piedra parece un hermano
en el que se puede confiar
                   y las nubes, nada, primas lejanas y frívolas.

Que exista la gente si quiere,
y después que se muera uno tras otro,
                    poco les importan a las nubes
 todas esas cosas
                    tan curiosas.

 Sobre toda Tu vida
 y también la mía, aún incompleta,
 desfilan pomposas igual que desfilaban.

                    No tienen la obligación de morir con nosotros.
                    No necesitan ser vistas, para poder pasar.
 
          
 


Wislawa Szymborska (1997:100-101). 
El gran número. Fin y principio y otros poemas.
(imatge generada per IA)

dijous, 15 de gener del 2026

LES MILLORS PELIS I SERIES DE 2025

 


A punt d'acabar el primer mes de 2026 és hora de repassar el què vam veure l'any passat. Enguany, hem superat el rècord propi de pelis i sèries vistes, arribant al 570, allunyat de les 358 de 2022, 519 de 2023 o les 500 del 2024. Podeu consultar la llista sencera en el meu espai personal de FilmAffinity, clicant aquí.

Aquí podeu veure una gràfica amb l'evolució de pelis/sèries vistes cada any durant els darrers 9 anys (que és quan vaig començar a fer-ne registre).



Com veieu, a partir de l'any de la pandèmia (i de la separació sentimental, tot ajuda) les xifres es disparen. A FilmAffinity vaig registrant cada peli o sèrie que veig i les puntuo del 0 al 10. Tot seguit us faig la llista de les millors pelis (ordenades per any d'estrena), a les que he posat un 9 de puntuació (ordenades per any d'estrena):

Sirat (2025)
Weapons (2025)
Eddington (2025)
La voz de Hind (2025)
Maspalomas (2025)
Una batalla tras otra (2025)
El extranjero (2025)
No hay otra opción (2025)
Chien 51 (2025)
La larga marcha (2025)
Kim Novak's Vertigo (2025)
Una casa llena de dinamita (2025)
Los domingos (2025)
Flores para Antonio (2025)
Drácula (2025)
Bugonia (2025)
She's got no name (2024)
The Brutalist (2024)
Memorias de un caracol (2024)
La infiltrada (2024)
Flow, un mundo que salvar (2024)
Bodegon con fantasmas (2024)
Conclave (2024)
The end (2024)
La sustancia (2024)
Israel Palestine on Swedish Television 1958-1989 (2024)
Aun estoy aquí (2024)
La zona de interés (2023)
20 días en Mariúpol (2023)
The Fire Within: A Requiem for Katia and Maurice Krafft (2022)
Ennio el maestro (2021)
Lo que el pulpo me enseñó (2020)
Un profeta (2009)
Mary and Max (2009)
Pequeña miss sunshine (2006)
La novia cadáver (2005)
El viaje de Chihiro (2001)
Mulholland Drive (2001)
Suzhou River (2000)
Voces en el tiempo (1996)
El odio (1995)
Mistery Train (1989)
Cinema Paradiso (1988)
Dublineses (1987)
Brazil (1985)
Erase una vez en América (1984)
Stalker (1979)
Punishment park (1971)
Muerte en Venezia (1971)
L'amour fou (1969)
Andrei Rublev (1966)
El juego de la guerra (1966)
El violin y la apisonadora (1961)
Psicosis (1960)
Fresas salvajes (1957)
Pechos eternos (1955)
La pasión de Juana de Arco (1928)
Napoleon (1927)
El acorazado Potemkin (1925)

Pel que respecta a les millors sèries (ordenades per any): 

Adolescencia (2025)
Anatomia de un instante (2025)
The Studio (2025)
Pedro x Javis (2025)
Pubertad (2025)
Superestar (2025)
Los años nuevos (2024)
Yo, adicto (2024)
Querer (2024)
Samuel (2024)
Poquita Fe (2023)
Separación (2022)
Slow horses (2022)
Pachinko (2022)
Arcane: League of legends (2021)
Condena (2021)
Cortar por la linea de puntos (2021)
Normal people (2020)
Lo que hacemos en las sombras (2019)
The Crown (2016)
Peaky Blinders (2013)

Pel que respecta a les pitjors pelis, aquelles que tenen menys de 5 punts són: Reir, cantar tal vez soñar (2024), La joia: Bad Gyal (2024), Que? (1972), The parenting (2025), Algo muy gordo (2017), El fantástico caso del Golem (2023), Blancanieves (2025), Smile 2 (2024), El caso Angelus: la fascinación de Dalí (2024), Pidem lo que quieres (2024), Tenemos la carne (2016), New group (2025), Predator (2018).