APOCALIPSI A BARCELONA DELS GERMANS PASTOR

Després de debutar amb èxit a Hollywood amb Infectados, els germans Pastor (Álex i David) van presentar en el darrer Festival de Sitges el seu nou projecte: The last days; títol prou suggerent i indicatiu de per quins terrenys ens volen portar els germanets. Es tracta de continuar aquell aire apocalíptic ja descrit en el seu primer film però situar-lo en entorns coneguts del lloc on van néixer: Barcelona. Les imatges-avançament del projecte que es van poder veure a Sitges’11 mostraven un cérvol corrent pel passeig Lluís Companys, ple de cotxes desballestats; un passeig de Sant Joan atapeït de fum, foc i destrucció. En paraules dels seus creadors: “La pel·lícula parteix d’un brot d’agorafòbia que impedeix a la gent sortir de casa. Serà la peripècia d’un oficinista que ha d’anar a buscar la seva nòvia superant obstacles. El que en metro seria un recorregut de 10 minuts, aquí serà una autèntica odissea”. L'acció es situa l'any 2013, unes setmanes després de que una epidèmia s'apoderi del món: un brot d'agorafòbia agut impedeix a la població sortir de les seves cases, enmig d'aquest panorama un jove ha d'anar a buscar a la seva núvia ... i aquí comená l'odissea. Començaran a filmar la primavera vinent

El germans Pastor que triomfen ‘allà’ tornen a filmar ‘aquí’ per a ensenyar-nos una Barcelona com no hem vist mai ...aquí va un avançament en forma de teaser!

RHEIN II DEL SR. GURSKY, LA FOTOGRAFIA MES CARA

Aquesta fotografia que veieu, amb el títol de Rhein II -del fotògraf Andreas Gursky-, s'ha convertit en la fotografia més ben pagada després de vendre's per 4,3 milions de dòlars (3,1 milions d'euros) en una subhasta de Christie's a Nova York la setmana passada.

Aquesta fotografia del sr. Gursky és del 1999 i forma part d'una sèrie de sis, que estan repartides pel món: MoMA, Tate Modern o el Museu d'Art Modern de Munic.

Certament, la qüestió del 'valor de l'art' és un tema molt curiós, i de ben segur que hi ha variables que als neòfits se'ns escapen, però ... vosaltres pagaríeu aquesta quantitat per aquesta foto? (jo, abans ho faria amb alguna de la sra. Laura Medrano, sense dubtar-ho!).

PESCANT SERIES DE TV (1): VIGILADOS. PERSON OF INTEREST

Que les series de TV estan passant per un moment daurat ja fa temps que ho anem comentant, que alguns treballs arriben a la categoria d'obra mestra és una veritat com un temple i que molts directors/autors estan deixant el seu segell en aquest mitjà televisiu ja és un fet.

Com que tinc poca feina (ja ho tenim això els/les que fem un blog) he decidit obrir una secció de 'pesca' de series, és a dir, detectar, comentar i visionar aquelles que poden valdre la pena.
Vigilados. Person of interest és un dels nous productes del sr. J.J. Abrams (el geni de Lost). Avui a la Sexta a les 22:25 podem veure el primer capítol. Acompanya al sr. Abrams el sr. Jonah Nolan (germà del sr. Christopher Nolan) que va signar el guió de Caballero Oscuro... de fet, Person of interest té molt de l'esquema Batman: milionari que ha invetat una aplicació informàtica de vigilància per a detectar crims abans de ser comesos s'alia amb un ex-agent de la CIA per a netejar els carrers de criminals. El símil Batman/Alfred és evident. En el paper de milionari -mr. Finch- trobem a Michael Emerson (guanyador de 2 premis Emi pel fascinant treball donant vida a Benjamin Linus) en el d'ex-agent -Reese- a Jim Caviezel (el Jesucrist a Passion de Mel Gibson). Junts s'uniran per a preveure els crims, tema molt present en una societat marcada per la paranoia post-11-S ... aquesta previsió és l'arma més adequada, ressons evidents del Minority Report (del sr. Spielberg).

La serie que barreja acció i misteri ha estat un èxit d'audiència a la CBS nord-americana (sort que no va tenir el sr. Abrams amb el seu darrer producte: Undercovers). Avui, tothom davant de la Sexta, el sr. Abrams contraataca !!!

LA JUBILACIO DE LA COMPANYIA ELECTRICA DHARMA ?

La Companyia Elèctrica Dharma (o, senzillament ‘la Dharma’) fou un grup de referència en els meus primers anys d’adolescència: les seves músiques inquietes, barreja de folk i rock, les seves lletres combatives que ens parlaven de la nostra identitat i del futur que volíem per al nostre petit país i, sobretot, el seu directe vibrant, incansable i elèctric ... es convertiren en la BSO de molts moments de la meva vida, la peça La presó del rei de França –per exemple- continua tan arrelada en la meva ànima com el primer dia. Passats els anys, aquell enamorament inicial es va anar refredant, però de tant en tant, m’he anat aproximant al seus nous treballs, a les seves noves inquietuds i propostes musicals. I és que, tot i alguna petita aturada, els germans Fortuny han estat sempre al peu del canó fins arribar a ocupar un lloc rellevant en l’anomenada ‘world music’, com a representants dels sons del nostre país.

La Dharma va néixer i créixer amb a marca d’una mort sobtada i transcendent: la d’Esteve Fortuny, membre cofundador i compositor principal del grup fins llavors. L’any 1986, durant un concert, un atac cerebral s’emportà l’ànima del grup amb una llarga trajectòria a les seves espatlles caracteritzada, principalment, pel rock i lleugeres notes folk. Aquella mort, va marcar per sempre el desenvolupament de la Dharma ja que van haver de trobar algú que assumís el paper del compositor del grup; li van retre homenatge en un disc emotiu i bell -Homenatge a Esteve Fortuny (1987)- ... i fa unes setmanes, quan es complien 25 anys d’aquell tràgic succés, el grup va decidir organitzar un concert amb un doble objectiu: retre homenatge al germà mort i anunciar el comiat d’aquest emblemàtic grup. Presentar un comiat tot recordant la memòria del germà evidencia fins a quin punt fou transcendent per la grup aquella desgràcia. Amb el nom de Nit col·lectiva: en memòria d’Esteve Fortuny, al Palau de la Música, el passat 24 d’octubre, grups com Obrint Pas, El Petit de Cal Eril, Raydubaum, Mesclat, Rosa Luxemburg o Roger Mas... van interpretar cançons dels Fortuny i els van acompanyar dalt de l’escenari. La Dharma no diu un adéu per sempre sinó que es tracta d’una aturada en el camí per a retrobar-se, redefinir-se... per a enfortir-se? Això esperem... Força Dharma !!!

EL TEATRE EM FASCINAVA...

El teatre em fascinava i se m’enduia el cap. El cinema era una altra cosa. Feien dues pel•lícules, la primera era la dolenta, la segona la bona. Les que m’agradaven, m’agradaven tant que a la nit les tornava a veure completes, amb els rètols inicials inclosos, en somnis. Algunes vegades havia sortit del cinema com un somnàmbul, sense saber ben bé què em feia, caminant de nord cap a casa, però amb el cap encara al llençol blanc de la pantalla. Hollywood era una paraula màgica, el llatí i la litúrgia que podia transformar les nostres vides. Admirava amb delectació els rètols clavats a la paret del vestíbul de la sala amb els noms anglesos impronunciables –Norma Shearer, Leslie Howard, Ronald Colman, Myrna Loy, Ginger Rogers, Mickey Rooney, Spender Tracy... ¿Qui, si no era el predilecte dels déus, podia dir-se així, amb aquells noms fabulosos d’un altre planeta?- i amb escenes i fotogrames –els cartons, en dèiem- de les obres anunciades per a la propera setmana, més suggestives que les pel•lícules. Gairebé tots els nois feien col•lecció de cromos de futbolistes; només dos o tres guardàvem i ens canviàvem programes de mà de propaganda de les pel•lícules. En sortien de nous cada setmana. Al mas, l’àvia es feia portar cada dia La Vanguardia del poble i així que la tenia, si feia bon temps, es retirava amb un cadirot prat enllà perquè ningú no la destorbés, seia sota el cirerer o sota un roure i es passava mig matí o mitja tarda llegint les notícies. Quan tornava a casa i abandonava el diari, jo l’agafava i obria les pàgines de cinema per veure els anuncis de les pel•lícules que estrenaven a Barcelona, i la gran ciutat em semblava el melic del món simplement perquè sempre hi havia pel•lícules noves per veure”

Emili Teixidor (2003:136-137) Pa negre