PESCANT SERIES DE TV (26): MINDHUNTER

Arriba a Netflix una nova producció amb el segell del sr. David Fincher, com ja féren amb l'exitosa House of Cards. Aquest cop, però, el sr. Fincher no estarà només a la producció sinó que també dirigirà alguns dels capítols de Mindhunter i és que el producte està pròxim a l'univers d'una de les pelis referencials del director: Seven.

Mindhunter està basat en el llibre del sr. John E. Douglas (especialista en psicologia criminal): Mindhunter: Inside the FBI's Elite Serial Crime Unit, que després de treballar 25 anys a l'FBI ens exposa i analitza alguns dels assassins en sèrie més coneguts dels EEUU. Aquest llibre ofereix amb detall els procediments per 'introduir-nos' en la ment dels criminals per a poder fer-ne un perfil que ajudi a capturar-los. Aquest llibre, va inspirar a l'autor Thomas Harris a l'hora de crear l'Annibal Lecter del Silencio de los corderos.

Si han 'cridat' al sr. Fincher és perquè vol tenir un aire 'Seven' gens dissimulat però amb tocs d'un altre film del director Zodiac, ja que l'acció transcòrrer l'any 1978 ... 

S'acaba d'estrenar però Netflix ja l'ha renovat per a una segona temporada.

LA DIFICULTAT DE LES VELLES TECNOLOGIES

Va passar fa unes quantes setmanes, a la central barcelonina de Correus i Telègrafs, a la plaça Antonio López. La taula d'informació l'atenia un home de cabells blancs, d'entre cinquanta i seixanta anys. Responia a les preguntes de la gent i la dirigia cap a tal o tal finestreta, sense cap problema. Fins que davant seu es van situar dues noies, d'uns disset o divuit anys, no gaire altes, primes, l'una més aviat rossa i l'altra decididament castanya. Parlaven espanyol. 

- ¿Com es fa per enviar una carta a Cuba?

L'accent denotava que no eren espanyoles. Probablement eren anglosaxones, però era difícil identificar-ne el país. Potser eren angleses, però també podien ser americanes, o canadenques... Rere la taula, l'home les mirava desconcertat.  - ¿Com, que com s'envia una carta a Cuba?- va contestar-. Doncs com a qualsevol altre lloc del món.

- Ja, però ¿com s'envia una carta?

El desconcert de l'home es va convertir en astorament. Com que era evident que elles esperaven més col·laboració per part seva, va improvisar:

- Doncs s'agafa un sobre, s'hi fica la carta a dins, es tanca el sobre, s'hi escriu l'adreça d'allà on s'envia i s'hi enganxa un segell.

- ¿Un segell?- va preguntar la noia castanya.

Com que, a la cua, jo anava justament darrere d'elles i darrere meu no hi havia ningú, l'home em va adreçar una mirada entre perplexa i còmplice i va dir:

- Tant d'emaili tant d'internet i no saben enviar una carta ordinària!

Era veritat. Les noies havien anat a la central de Correus buscant instruccions per enviar una carta perquè no sabien com fer-ho. Probablement no n'havien enviat cap a la vida. El fet que la carta fos a Cuba permetia deduir que amb tota probabilitat el destinatari era un cubà (o una cubana) sense adreça electrònica. Per això, per comptes de -tal com hauria sigut el seu impuls natural- anar a un easyEverything o qualsevol altre cafè d'internet dels molts que hi ha a la ciutat i al món sencer, s'enfrontaven al tràngol de veure's obligades a escriure una carta. Una carta en paper amb sobre i segell! La prova que les noves tecnologies les havien tingut allunyades fins ara d'aquell món pretèrit és que no portaven cap sobre, ni sabien on comprar-lo, perquè aquesta va ser la pregunta següent. A continuació es van interessar pel mètode que havien de seguir per aconseguir un segell. ¿No havien vist mai un segell? Segur que sí: en alguna pel·lícula. Però era evident que no s'havien trobat mai en el cas d'haver-ne d'utilitzar un. Evidentment, acostumades que, quan et connectesa internet per enviar un email, la trucada és sempre local -i per tant val el mateix envia un mail a Barbastre que a Singapur- les devia meravellar que el preu del segell que s'havi d'enganxar al sobre variés segons el país de destinació.

Me les imagino de tornada al seu país, envoltades pels amics, explicant-los el viatge i les aventures que havien viscut. 

- ¿I sabeu què? Un dia vam enviar una carta de paper!

- ¿Com?¿Una carta de paper?

- Sí, dins d'un sobre i amb un segell!

- ¿Un segell?

No hi ha res com viatjar pel món i conèixer cubans per viure experiències xocants.

Quim Monzó (2002:37-38) 

Esplendor i glòria de la Internacinal Papanates

11 DEL 11 I MAIOL EN FA 11 ... PER MOLTS ANYS!!

SANDRO/MALKOVICH EN L'UNIVERS DAVID LYNCH

Si fa uns mesos us parlava de la col·laboració entre Sandro (Miller) i (John) Malkovich per a recrear fotografies famoses, fotògraf i actor es van tornar a trobar per a crear el projecte col·lectiu Playing Lynch: un particular homenatge a l'obra del sr. David Lynch. Es tracta de recrear personatges dels films de David Lynch (i, fins i tot, al mateix director) amb el rostre i la interpretació del sr. John Malkovich.

Hi podem veure 'la mujer del leño', Henry Spencer d'Ereaserhead o Frank Booth de Blue Velvet, entre altres.

Un dels productes d'aquest projecte és el film  Psychogenic Fugue, anaquíudeixo el tràiler)

NO CEDAN SU ASIENTO

Si usted es de esas personas que, cuando viajan en metro, autobús o en tren, todavía conservan la costumbre de, cuando divisan a un anciano, levantarse para ofrecerle su asiento, piénselo dos veces. Porque su generosidad puede resultarle perjudicial; al anciano,  no a usted. Es algo tan lógico que case por su propio peso, pero hasta ahora nadie con prosapia le había prestado atención. Ahora sí. Ahora -¡por fin!- un catedrático de Oxford ha avisado de los peligros que eso comporta. Que sea de Oxford mola porque, junto a la universidades de Cambridge, Yale y Harvard, es de las que más prestigio tienen, incluso entre los que nunca han puesto un pie en ellas.

Dice el catedrático en cuestión -Muir Gray, por si a alguien le interesa- que las personas mayores deben caminar, subir por las escaleras en vez de en ascensor y estar de pie, no todo el día tumbados en el sofá viendo un programa de tele tras otro. A medida que envejecemos debemos estimular nuestra actividad física. Dice Gray: "No ponga un salvaescaleras para sus padres cuando se hacen mayores. Póngales un segundo pasamano. Y antes de ceder su asiento en el autobús o en el tren a una persona mayor, replantéeselo. Para ellos, estar de pie supone un magnífico ejercicio". Este ejercicio puede dar marcha atrás al empeoramiento físico y evitar que, cada vez más, los vejetes necesiten ayuda de otros. Además, mejora la habilidad cognitiva y, por si fuera poco, reduce el riesgo de demencia. Tienen que ir al gimnasio, apuntarse a grupos de esos que salen a andar como si no pudiesen hacerlo solos, darse en cuerpo y alma a la jardinería o asistir a cursos de cocina. Todo ese dinamismo, cuanto más frenético mejor, hace que la salud y el bienestar de los ancianos -incluso los que tienen enfermedades crónicas- mejoren y pueden vivir la mar de bien en casa en vez de ir a una residencia, convertidos en personas dependientes.

Afortunadamente, por lo que veo en el metro o en el autobús, apenas hay gente que ceda su asiento a los ancianos. Los ocupan -con la vista enganchada al móvil o no- y, si pueden, con los pies en el asiento de delante. Muchos viejos se quejan: "¡Menuda falta de educación, la de esta juventud de ahora!". Pues que no se quejen. Lo hacen por su bien, para que se mantengan en forma hasta el día en que, indefectiblemente, estiren la pata y ya no necesiten que nadie les ceda ningún asiento.

Quim Monzó a  Seré Breve del Magazine 

de La Vanguardia de 05/11/17