'EL GRAN DICTADOR' AL CINE-CLUB LA RAPITA

Un dels motius d'existir per a un CineClub és poder recuperar pel·lícules clàssiques i fer-les lluir de nou en pantalla gran. Això és el que farem aquest diumenge a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita, el CineCub La Ràpita us ofereix la possibilitat de tornar a gaudir del clàssic de Charles Chaplin El Gran Dictador, i en versió original subtitulada.

El film anti-nazi per excel·lència i una de les obres cabdals de la imprescindible filmografia del sr. Chaplin és aquest al·legat en clau de comèdia contra Hitler els seus plans d'expansió. El film és de 1940, per tant, només fa un any que la IIGM ha començat i els EEUU encara no s'hi han afegit. El règim nazi ja ha envaït Polònia i està iniciant la seva 'solució final' envers el poble jueu.

El sr. Charles Chaplin fou més que el creador i rostre de Charlot (la seva referència més evident i popular). El sr. Chaplin fou un autèntic autor dins del cinema, a més d'una persona molt polivalent: guionista, actor, director, productor i, fins i tot, compositor. 

El Gran dictador significa un punt d'inflexió en la carrera de Chaplin: es passa definitivament al cinema sonor (es resistia) amb un contundent speech final en favor de la concòrdia i contra qualsevol tipus de règim totalitari; abandona Charlot i emprén una etapa -la darrera, en la que vindrien 4 films més- amb les pel·lícules més madures d'aquest director.

El gran dictador és una recreació punyent i directa -amb un suposat barnís d'humor- de l'enfortiment que el règim nazi estava tenint a Alemanya... un panorama de rabiosa actualitat i vigència. El primer cop que el sr. Chaplin va obrir  la boca i li vam sentir la veu en un film fou per posar-se seriós i clar i per a mirar-nos a la cara mentre reivindicava la necessitat de pau i llibertat. En el film, l'actor encarna un doble paper: un barber jueu i un dictador d'un país 'inventat' que s'intercanvien les vides; les semblances físiques -ja abans d'aquest film- amb Adolf Hitler són evidents.

És una oportunitat de luxe poder gaudir d'aquest clàssic del cinema en pantalla gran i en VOSE.

Ens veiem aquest diumenge!

GARGOTEJAR FOTOS DEL PRESIDENT ES DELICTE A BURUNDI

La policia de Burundi es va presentar en una escola de la província de Kirundo per a detenir 7 estudiants d'una escola de la província. El delicte? Havien gargotejat una foto del seu llibre de text en la que hi sortia el president, Pierre Nkurunziza. Cadascun dels alumnes li havia donat a la fotografia el seu toc personal: que si ulleres, que si orelles punxegudes, que si bigoti ... ja sabem que està lleig ratllar els llibres, però qui no ho ha fet algun cop? Doncs a Burundi això es considera insult a la nació i et poden castigar amb 5 anys de presó.

Seria quelcom inverosímil si no fos perquè la història és real. Òbviament, les pressions internacionals, de les xarxes, campanya #FreeOurGirls i d'entitats com Human Rights Watch (HRW) va fer estovar al govern per a que alliberessin als/les estudiants. Tot i aquesta decisió, les conseqüències han estat contundents: Twitter i Facebook es van emplenar de fotografies gargotejades del president burundés. 

A Burundi no es tracta d'un fet aïllat, des de que Pierre Nkurunziza està en el poder ha anat modificant lleis i ordenaments per a evitar atacs contra la seva persona i accions més contundents com fer desaparèixer adversaris polítics. L'any 2016 van ser detinguts 8 alumnes més i diversos escolars foren expulsats dels centres per gargotejar les fotos del president dels seus llibres de text.

El gargot com a arma política !!!

LOS DETECTIVES

En noviembre crearon una cuenta de Twitter. Se hacen llamar Detectives de la ESO. Son veintiséis estudiantes de un instituto de Berlanga, en Badajoz, que se dedican a seguir cuentas de famosos y corregirles las faltas. Su primer tuit iba dirigido a Álex de la Iglesia, que había escrito: "Recuerdo el día que lei [sic] mi primer tebeo de La Masa...". Los detectives le dijeron: "Somos un grupo de 3º de ESO que velamos por un mundo mejor, sin faltas de ortografía. En este tweet aparece el verbo lei, que estaría mal porque sería leí. Sin ánimo de ofender y admirando su trabajo". Durante sus actuaciones en México, a Rosalía se le ocurrió escribir: "GRACIAS MÉXICO ayer me llené de vuestra energía, espero que vosotros también me sintierais de vuelta... disfruté tanto en el escenario OJALÁ OS VUELVA A VER MUY PRONTOOOO!!!! p.d. aquí el aguacate esta más rico". Lor berlangueños le replicaron: "Buenas tardes, Rosalía. Tu error ha sido poner esta em vez de está. Me encantan tus canciones y cómo cantas". Curiosamente no le indican los errores de ortotipografía: falta de comas, minúsculas improcedentes, falta de signos de exclamación inciales y excesos de signos de exclamación de cierre. Supongo que se frenaron para no dar una excesiva imagen de tiquismiquis, o porque ellos mismos caen a menudo en ese error. A Juan Carlos Monedero lo han reñido por escribir animo cuando quería decir ánimo: "Todas las esdrújulas lleban tilde". Perdo Sánchez escribió: "Trabajamos por tender todos los puentes posibles desde la política. Esta es la propuesta del Gobierno de España para Cataluña: convivencia, dialogo y ley". Le recordaron que diáologo lleva tilde.

La iniciativa recuerda la que, hace años, emprendió Ecuador un grupo llamado Acción Ortográfica contra los grafitis mal escritos. El primero que corrigieron fue uno en el que se leía: "Para qué y Porque mi amor por ti por mi lo siento". Con espray rojo pusieron los interrogantes, las tildes y las comas que faltaban, cambiaron la mayúscula incorrecta por una minúscula y convirtieron la minúscula errónea en mayúscula, hasta que se pudo leer sin que te sangrasen los ojos: "¿Para qué y por qué, mi amor? Por ti, por mí, lo siento". Siento debilidad por iniciativas como éstas, quizás porque he llegado a la conclusión de que mucha gente escribe mal a posta, con orgullo. Lo consideran su gran gesto de rebeldía, el único que probablemente harán en toda su vida.

Quim Monzó, a Seré Breve en el Magazine 

de La Vanguardia del 05/05/19

'ROJO' AL CINE-CLUB LA RAPITA

Aquest vespre teniu una nova cita amb el CineClub La Ràpita que no podeu deixar escapar: la possibilitat de veure la pel·lícula que es va emportar els premis a Millor Direcció (Benjamin Naishtat), Millor Actor (Darío Grandinetti) i Millor Fotografia (Pedro Sotero) en el darrer Festival de Donostia (2018).

ROJO és el nou regal cinematogràfic que ens arriba des d'Argentina. El seu director -Benjamin Naishtat- ens ofereix un viatge a l'Argentina de mitjans dels '70 del segle passat, i només temporal, sinó també cinematogràfic ja que l'hàbil tasca del director de fotografia ens proporciona l'experiència de veure un film actual com si fos d'aquella època. Viatge doncs històric i també estètic. 

Thriller situat en un poble d'una província d'Argentina que ens parla de la violència, de venjança, de les responsabilitats, dels silencis de la comunitat en segons quins actes col·lectius mentre el cop d'estat que imposaria una dictadura al país està a punt de produir-se. Tot embolcallat en una atmosfera malsana i inquietant però amb lleugeres gotes d'humor.

Aquest és el tercer film del seu director, Benjamin Naishtat, responsable de El Movimiento (2017) i Historia del miedo (2014); dues propostes en les que els ambients malsans i inquietants es barrejaven amb tocs polítics... com en Rojo.

Ens veiem a les 20:30 !!!

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO -#PROGRAMA57