dimecres, 27 de maig del 2026

'HOLA, FRIDA!' A LO SAFAREIG DE LO PATI

 

A la segona sessió de 'Mirades de Cinema', dins de les activitats de Lo Safareig de Lo Pati de cada dissabte a la tarda, us proposo una pel·lícula d'animació. 'Hola, Frida!' (2024) dirigida per Karine Vézina i André Kadi, co-produïda per Canadà i França.

El film parteix del llibre escrit per la canadenca Sophie Faucher i  il·lustrat per la mexicana Cara Carmina, amb el títol de Frida, c'est moi (2016). El llibre adreçat a un públic infantil reimaginava els primers anys de l'artista Frida Kahlo. Aquell llibre fou adaptat a una sèrie de 7 capítols i 5 minuts de durada per capítol. Aquell libre ha estat el que ara Karine i André han convertit en llargmetratge.

La idea es recrear en l'estètica del film l'univers pictòric i colorista de la mateixa Kahlo. Tot i la malaltia de l'artista durant la seva infància el film té un tractament amable i tranquil... a partir de la polimelitis la nena protagonista, la petita Frida, comença a presentar una imaginació desbordant i creant una identitat com a artista. El film també té un missatge d'empoderament femení, emancipació i resiliència però alló central és la capacitat de desplegar l'imaginari de Frida Kahlo amb els colors vius i les textures particulars.

Si el pimer film de 'Mirades de Cinema' ens parlava de memòria i imatge, el segon ens parla de creativitat i sensibilitat; situant l'Art i l'abordatge en el Cinema en el punt central de la proposta.

La podrem gaudir el DISSABTE 30/05 a les 17:00 a Lo Pati.


dilluns, 25 de maig del 2026

dimecres, 20 de maig del 2026

SR. BELA TARR

 

(1955-2026)

Fa uns mesos un dels directors autors europeus més rellevants -que ens quedaven vius-, el sr. Bela Tarr, moria; i un any abans vam tenir l'honor de rebre'l a les Terres de l'Ebre en diverses activitats organitzades per una dels seus alumnes i amics del 'terreno', Manel Raga. Un cap de setmana de febrer de 2025 vam veure a l'esglèsia de l'Ermita de la Pietat d'Ulldecona una de les pel·lícules preferides del diretor: 'La passió de Joana d'Arc' de Dreyer; hi va ser i la va presentar. I, l'endemà, va venir al CineClub La Ràpita per a presentar-nos un dels seus films -Damnation-  i fer una xerrada posterior. Mai havíem tingut a les nostres terres un director d'aquesta dimensió i importància...

El sr. Tarr va néixer a Hongria. Fou guionista, actor i, sobretot, director amb una personalitat única i reconeixible. Va néixer a Pécs però va crèixer a Budapest en una família de classe treballadora. La seva mare el va portar quan Bela tenia 10 anys a un casting a la televisió hòngara; aquest i algun paper més va ser la seva breu carrera d'actor. Ell va manifestar en alguna ocasió que 'lo seu' era la filosofia i que el cinema era un hobbie... després d'una pel·lícula document sobre treballadors gitanos el govern hongarès no el va deixar estudiar filosofia i es va dedicar al Cinema. Les seves primeres pel·lícules foren de caire documental, centrada en persones vulnerables o classe treballadora.

L'any 1977 estrena el seu primer llargmetratge de ficció: Nido familiar (1977). Tenia 22 anys i la va filmar en 6 dies, sense pressupost i amb actors no professionals. Després del primer rodatge, el sr. Tarr va començar a estudiar a l'Escola Hongaresa d'Arts Teatrals i Cinematogràfiques. El 1980 estrenaria El intruso i l'any següent Gente prefabricada (1981). Des d'aquest any, va dirigir els seus films amb la seva muller (des de 1979): Agnes Hranitzky. 

L'any següent arribaria una adaptació de Macbeth (1982), filmada en vídeo per a la televisió.

L'estil que va anar construint a partir dels '80 li dóna una personalitat inqüestionable al seu cinema: primers plans tallants, plans generals llargs, travellings infinits, blanc i negre i una mirada metafísica a totes les produccions amb unes atmosferes gairebé oníriques que contrasta amb els seus films inicials més documentals. 

L'any 1985 estrena Almanaque de otoño, i comença a col·laborar amb el novel·lista -també hongarés- Laszlo Krasznahorkai; i ho féu en 3 films més.

Amb La Condena (Damnation, 1988), molts consideren que comença l'etapa madura del director. Tardà 7 anys a estrenar el què considerem la seva obra mestra: Satantango (1994) que dura 7 hores, ens parla del fracàs d'una granja col·lectiva no molt ben vista pel govern soviètic de l'època. 

Al 1995 roda Journey on the Plain (de 35 minuts) i estiguè uns anys sense estrenar film. En aquest moment, ja és reconegut per la crítica i festivals com un dels grans directors contemporanis. 

L'any 2000 estrena, la seva segona gran obra: Las armonías de Werckmeister, amb un toc marcadament fantàstic. 7 anys després arriba El hombre de Londres (2007), una adaptació de la novel·la de George Simenon.  El Caballo de Turín (2011) va ser el seu darrer film (que podrem veure a mónFILMAT 2026, a l'Orfeó d'Ulldecona).

El seu reconeixement potser va arribar tard, però a hores d'ara és innegable el seu paper en la Història del Cinema amb directors com, per exemple, Gus Van Sant manifestant l'influència en el seu cinema del director de Satantango.

Director de poca producció però d'una personalitat i impacte admirables. Entrar en l'univers del sr. Tarr no és fàcil però si ho fas... la recompensa és d'una bellesa i intensitat poc vista.

Aquí teniu a ma filla Abril (que vol ser directora de Cinema) amb el mestre...



dilluns, 18 de maig del 2026

18-VIII-87 (MIQUEL MARTI I POL)

 


A còpia d'anar-hi treballant m'adono de les diferències que hi ha entre escriure poemes i escriure aquests papers. Ho remarco perquè vaig dir que seguia un procés semblant en tots dos casos. De fet, però, cada cop veig més clar que el procés pot ser, com acabo de dir, semblant, però de cap manera igual. La diferència essencial, al meu entendre, radica en el fet que es tracta de nivells de llenguatge diferents. L'altre dia, en un programa de tevé, vaig sentir que el senyor Federico Mayor Zaragoza deia, parlant de poesia, que era una expressió abstracta. Penso que té raó, almenys pel fet que el nucli essencial d'un poema s'ha de percebre i es pot comprendre, però difícilment es pot localitzar o explicar. La poesia, fins i tot l'èpica, és més reflexiva que discursiva, s'adreça més al pensament que al sentiment, és més una exaltació que una narració. Però axiò es pot concenbre i realitzar d'una banda amb una economia de mitjans molt superior a la prosa, i de l'altra sense necessitat d'establir coordenades prèvies, perquè el fil que uneix els poemes entre si és pràctiment inexistent, ja que, en certa manera, cada unitat poemàtica s'esgota en ella mateixa, acompleix un cercle perfecte. La prosa, en canvi, té unes altres exigències. La prosa presenta, en certa manera, els aspectes que ara mateix deia que no presentava la poesia. Parlo, evidentment, del tipus de prosa que podríem encloure dins del terme narrativa. En conseqüència, el procés mitjançant el qual s'escriu el poema és necessàriament diferent del procés mitjançant el qual s'escriu una novel·la, un conte, un diari o aquestes papers. I és diferent perquè persegueix finalitats distintes, d'una banda, i de l'altra perquè es tracta, com deia, de nivells de lenguatge diferents.

Miquel Martí i Pol (1988: 97-98. Obertura catalana
Barcelona: Editorial Empúries

dimarts, 12 de maig del 2026