dilluns, 3 de novembre del 2008

1/11/88: 20è. ANIVERSARI D'UN NAUFRAGI

"La mañana había despuntado gris y fría, como corresponde a los primeros números del calendario en noviembre. El viento de levante había hecho acto de presencia de madrugada y soplaba con una fuerza descomunal. El capitán de la Guardia Civil Manuel Prado acababa de tomar posesión del mando en la Tercera Compañía con sede en Tarifa, adscrita a la Comandancia de Algeciras. Poco podía imaginar el recién ascendido oficial la tragedia que horas antes había tenido lugar en esa costa, tan cerca y tan lejos del continente africano.
Una patrulla había localizado a cinco marroquíes deambulando por la carretera Nacional 340. Empapados y sin documentación, blanco y en botella. Prado apareció en la playa con ellos cuando el periodista llevaba allí más de media hora.
El escenario sigue fijo en la retina: el casco de una patera varada en la playa se confundía con el gris claro del horizonte. A pocos metros de la frágil embarcación, el cadáver de un hombre joven, de rasgos marroquíes, completaba un cuadro que 20 años después sigue representando el drama de quienes emprendieron un viaje rumbo a una vida mejor pero llegaron a ninguna parte.
-¿Sabes francés?, inquirió Prado al periodista.
-Me defiendo, dijo el reportero.
-Pues pregúntale a éstos si tienen algo que ver con el fallecido.
A quien esto escribe se le sigue poniendo la piel de gallina, así pasen 20 ó 30 años. Uno de los marroquíes comenzó a hablar para relatar que habían partido sobre la medianoche de una playa de Tánger. De madrugada, cuando la mar es una inmensa penumbra, las luces de una urbanización cercana les hizo pensar que la tierra firme estaba cerca y se lanzaron al agua. Pero habría más de tres metros de fondo y muy pocos sabían nadar. Trataron de volver a la patera, pero esta volcó por sobrefuerza en uno de los costados. Algunos supervivientes vieron cómo muchos de sus compañeros se hundían sin remedio. El mar se los había tragado.
En los días sucesivos el Estrecho fue devolviendo a tierra firme los cuerpos sin vida de aquellas primeras víctimas de una tragedia que no cesa. La playa de Los Lances, la costa Este tarifeña era un continuo sobresalto por el reguero de cadáveres. Nueve fueron enterrados en el cementerio de Tarifa. Al día siguiente la noticia dio la vuelta al mundo. El incipiente fenómeno de la inmigración irregular por el Estrecho, relegado a un tercer o cuarto plano hasta la fecha, cobró dimensiones gigantescas y Tarifa se llenó de periodistas. De pronto, el mundo miró hacia el Estrecho. Como dos décadas más tarde mira a la costa canaria, donde el drama se ha repetido con puntos y comas, un trágico clon de la historia que convirtió a la calle más transitada del mundo en un inmenso cementerio." (Ildefonso Sena, Europasur.es, 26/10/08)
·
El sr. Sena fou el primer en captà allò que s'esdevindria, ell fou el que fotografià el primer dels morts que haurien de venir (la foto que veieu).

Aquell dia 1/11/1988 comença oficialment el recompte de persones que moren buscant un vida millor, una esperança de futur.... a la recerca d'una Vida es topen amb la Mort.... des de llavors 18.000 persones.... un macabre marcador indiferent, fred, insensible va sumant unitats cada dia que passa...

Aquells primers dies d'incertesa portà a la Guàrdia Civil a pensar en intents d'entrar droga a l'Estat Espanyol, però els mancava un detall important, el cos del delicte, és a dir, la droga. Fou després quan s'entengué el que començava a esdevenir-se i, a partir d'aquí, comença l'autèntic naufragi.... El naufragi moral, ètic i humanitari de no saber què fer, de tancar portes amb tractas europeus, de detenir a tot aquell que amagués o ajudés a un nou-vingut a casa seva... òbviament, l'ajuda instintiva, desinteressada i humanitària de la població de Cadis i voltants es transformà en por i rebuig: la seva acció també era perseguida.... una vergonya.... 20 anys de vergonya!!!!
Des de llavors:

Xifres que són persones,
amb família,
amb amics i amigues,
...amb somnis, esperances i il·lusions,
... com nosaltres,
com tu i com jo !!!!
PER A ELLS I ELLES EL MÉS GRAN DELS RESPECTES



8 comentaris:

Anònim ha dit...

mira que hi ha coses vergonyoses al món, però aquesta em revolta especialment, i la "imatge del dia" no pot ser més explícita, contundent i lamentablement real.

ahir van parlar d'una peli que han fet sobre el tema i que van estrenar a tànger, de la chus gutiérrez. i diria que va del cas concret que explica, ciutadà, el de la platja de los lances. no ho sé segur.

Anònim ha dit...

ja m'he documentat: la peli, "retorno a hansala", premiada ahir al festival de tànger.

Ciutadà K ha dit...

Bon dia, Pats,

la peli que dius és per a un altre post, el voli incloure, però ja era massa (i com sempre em dieu fícil i espés... :)
Els fets de la peli succeïren el 2003...
Certament, el tema és de vergonya, però el més dur per a mi és conèixer la persecució i denúncia de persones que ajudaven als immigrants que arribaven, COM SI FOSSIN COMPLICES D'ALGUN ASSASSINAT!!!!! fuerte, fuerte!!
(això es veu molt bé a la peli de Pablo Carbonell: Atun y Chocolate)

neska polita ha dit...

se m'ha posat la pell de gallina amb aquest post, ciutadà.

una gran vergonya, cert.

Anònim ha dit...

a mi em sembla vergonyós que sigue delicte somiar i intentar tenir una vida millor, o, simplement, sobreviure, com si a això només hi tinguéssim dret uns quants.

Anònim ha dit...

A mi m'agradaria llegir-vos el poema de Nadal que li estan ensenyant a Maiol, el que passa es que ara no el tincs davant, però mes o menys fa aixi:
Aviat sera Nadal
i de lluny vindran
els tres reis mags
Melcior, Gaspar i
el negret Baltasar
Vos ho juro, el negret , pobret, Baltasar, jo li tinc que ensenyar aixo al meu fill!!!!??????
I els altres dos, algu em pot dir de quin color eren? O em falta informació , o m'en sobra!!!!!

Ciutadà K ha dit...

Sí, Nur, sí

després ens queixarem que SOM racistes... quina bona aportació al post d'avui... sí, senyor!!!

:)

Anònim ha dit...

Collons!
I quina barra...
Apa que els del cole també deixa'ls anar.

Bona nit i tapat a can ciutadà