dimecres, 18 de febrer de 2009

POST-BERLINALE 2009 !!!!

Aquest diumenge finalitzà la darrera edició del Festival de Cinema de Berlín, conegut com a Berlinale, en la seva edició 59, i amb el final arribaren els premis...

Com ja vam comentar en el dia de la inauguració, el Festival d’aquest any estava més ple d’actualitat que mai (ja amb el film d’inauguració The International i les seves conspiracions bancàries, que no va convèncer massa a la crítica) però també d’anàlisi de l’Alemanya nazi a The Reader (El Lector) d’Stephen Daldry, peli fora de concurs i que sí emocionà .... en una història que escapa de l’habitual forma de mostrar-nos la Història nazi, per a parlar-nos de secrets, silencis, sentiments de culpa i redempcions en l’enllaç de tres generacions de la Història ‘post-Guerra Mundial’ alemanya.... un film que ens parla de moltes més coses de les que diu i ens mostra i que, inevitablement, et remou la consciència. I sí amb una genial Kate Winslet!

Allò més destacat del Festival fou:
  • Ricky, el nou film de François Ozon que deixa aparcat la seva vocació d''enfant terrible' d'anteriors pel·ícules seves per a oferir-nos la història d'una parella a la que al seu fill li creixen ales, amb la presència del francès d'adopció Sergi López.
  • In the electric mist, del veterà Bertrand Tavernier sobre el profund sud dels EEUU i la presència -inevitablement ianqui- de Tommy Lee Jones.
  • Storm, de Hans-Christian Schmid -el director de Requiem- que ara ens parla dels judicis internacionals contra els crims de guerra de Bòsnia... en to documental sense ser-ho.
  • Gigante, d'Adrian Biniez, un dels films més aplaudits; en co-producció d'Uruguai-Argentina i la seva història d'un enorme guarda-jurat de supermercat que s'enamora d'una empleada de veure-la per les TV de seguretat.
  • Rage, de la interessant Sally Potter amb un Jude Law transvestit com a model Minx i que fou l'únic reclam d'una pel·lícula decepcionant tot i l'intent d'oferir una crítica sangnant del món de la moda i divinitats vàries (aquí teniu una foto, com ho veus Polita?)
  • Bellamy, de l'incombustible Claude Chabrol amb Gerard Depardieu i al que donaren el premi honorífic Berlinale Kamera per la seva trajectòria (a Chabrol, eh??)
  • The Messenger, d'Oren Moverman sobre la dura tasca de dos veterans de la guerra d'Irak encarregats de visitar les famílies que han perdut un fill a la guerra per a donar-los la notícia.
  • The Shock Doctrine, de Michael Winterbottom sobre l’adaptació del llibre La doctrina del Shock Naomi Klein sobre com les crisis social faciliten l’entrada en vigor de mesures econòmiques gens populars, al treure profit de l’anulació de la voluntat dels ciutadans.... fora de concurs. ... el món és neoliberalista!!!
  • Cheri de Stephen Frears amb Michelle Pfeiffer (últimament una mica perduda) en una història situada a principis del segle XX i molts vincles amb Les Amistats Perilloses (del mateix director i actriu) ja que comparteix guionista i tracta dels perills del joc de l'amor i ens mostra una Pfeiffer en primeríssims plans com Frears ja fèu amb Glenn Close en aquella de 1988.
  • London River de Rachid Bouchareb sobre la recerca desesperada de dos pares dels seus fills en els atemptats a Londres del 2005; els pares patidors, emocionats i emocionants són els creïbles Brenda Blethyn (aquesta senyora ha vingut al món a patir) i Sotigui Kouyate. Film colpidor.
  • The Dust of Time de Theo Angelopoulos. La nova lliçó de cinema del mestre grec en aquesta segona peli d'una trilogia que es transformarà en el seu inevitable testament. Per a molts un director pedant, llarg i avorridament profund... per a mi, un geni i punto!.
  • La teta asustada de Claudia Llosa sobre la dura història de les dones violades a Perú en els temps de guerra i terrorisme a finals del segle XX i que traumatitzaven als seus fills al donar-los el pit. Una d'aquestes filles fruit de la violació és el paper que interpreta Magaly Soler que es posa una patata a la vagina per no haver de passar pel mateix que la seva mare (com a mesura anticonceptiva eficaç ha de ser, 'desde luego'!!!). Un dia abans de l'entrega oficial de premis rebé el Premi de la Federació Internacional de la Premsa Cinematogràfica (FIPRESCI).... un premi premonitori !!

I els Premis:

Aquí teniu el moment en el que la presidenta del jurat, Tilda Swinton, entrega l'Ós d'or a La Teta Asustada, llàgrimes, emocions i crits... és el que tenen els premis!!:


6 comentaris:

Kelitxi ha dit...

Hola, senyor K! Que sàpiga que sí que el visito sovint, el que passa és que no li deixo cap comentari!
Vaig veure que, a l'entrega de l'Ós d'Or, la protagonista va cantar en quítxua. Hi parlen, en quítxua, a la pel·lícula? Ho subtitulen? I no he entès que es pugui transmetre un trauma donant el pit ni això de la patata... És en sentit literal o simbòlic?

Salva ha dit...

si que es alta la Tilda Swinton! fins aquí el meu comentari de la Berlinale.

Ciutadà K ha dit...

Gràcies per les visites Kelitxi, encara que siguin silencioses...

Sobre la peli guanyadora, tot i que encara no l'hem vist... diuen que el 40% del film està parlat en en quitxua -suposem i esperem que-subtitolat i sobre la teva pregunta t'adjunto la sinopsis per a que vegis que contestar a la preunta de si és simbòlic o real no és gens fàcil...
"Sinopsis:
Fausta (Magaly Solier) padece de "La teta asustada", una enfermedad que se transmite por la leche materna de mujeres maltratadas durante la época del terrorismo en el Perú. Los infectados nacen sin alma, porque del susto se escondió en la tierra, y cargan un terror atávico que les aísla por completo. Pero Fausta esconde algo más; guarda un secreto que no quiere revelar, hasta que la súbita muerte de su madre desencadenará hechos inesperados que transformarán su vida y la de otros."

Com veus podríem dir que és simbòlic però els símptomes són ben reals ... el tema de la patata a la vagina és literal, literal: com a defensa, com a escut.

Eres la pera, Salva!!! Jo crec que la Magaly és petita malgrat que la Tilda medeix 1,79cm....

Bona tarda!!!

(em sento el sr.Wikipedia for one day!)

Carolina ha dit...

He de dir que una mica més i em foto a plorar amb el video. Home, ja està bé, no ens posi coses tan emocionants, que fora de casa els sentiments es multipliquen x mil! ;)

I he de dir que la Tilda aquesta fot molta por, que serà molt bona actriu, sí, però que sembla un fantasma, i que a veure si algú li cuina un plat de llenties calentes perquè li pugi coloret a les galtes, que jo me la trobo de nit i em poso a córrer.

I que la peli pinta molt bé!

Laura ha dit...

hola!

només entro a saludar, ciutadà. és que no tinc temps per seguir-lo com voldria, que hem d'educar el país!

BON DIA A CAN CIUTADÀÀÀÀÀ!

Ciutadà K ha dit...

Doncs jo sí que vaig plorar... a mi aquestes manifestacions públiques m'emocionen...
Certament, la Tilda fa por però té un presència hipnòtica, almenys per a mi! (m'ha encantat lo de les llenties!!! :)

Treballi Polita, treballi que el treball dignifica als homes... el que no recordo és si a les dones, també....

:P