SITGES'09 (i part 3): FESTIVAL DE CINEFAGIA

Mi vecino Totoro (1988)
Aquest és un dels primers èxits de Hayao Miyazaki i la seva productora Ghibli (el logo d’aquesta és un dibuix del mateix Totoro) i una de les seves peces claus per entendre el geni del sr. Miyazaki, mestre d’un cinema d’animació capaç de competir amb el cinema ‘convencional’ guanyant l’Oscar o el Festival de Berlín... el seu reconeixement present té la llavor en aquest film on s’aglutinen constants dels seu cinema: convivència entre món màgic i real, donar mirada i veu al món infantil, donar valor a la vida rural i senzilla, respectar els nostres avantpassats i les persones grans i, per damunt de tot, transmetre un amor a la natura, que és la font de tot equilibri. Cinema màgic, tendre, meravellós... ho era l’any 1988 i ho continua essent film rera film fins el Ponyo del 2008. Imprescindible i necessària!
Valoració: Matrícula d’honor

Accidents happen (2009)
Tot i que jo no acabo d’entendre per què havia d’estar a la secció oficial fantàstic del Festival... el film resultà interessant, és una barreja entre American Beauty i Roseanne. Entorn ianqui, famílies desetructurades i força humor negre per a una pel·lícula que ens recupera a una Geena Davis que la teníem una mica desapareguda i aquí està en estat de gràcia. Peli divertida, àgil, però amb un rerafons dramàtic sobre el difícil que pot ser la vida a vegades i la gran força que poden arribar a tenir les casualitats... una veu en off molt encertada i un prinicipi espectacular!! Recomanable.
Valoració: Notable

The Road (2009)
Ja sabem que el cinema està molt catastròfic i encara que en queden força per estrenar sobre el mateix tema... grips i crisis desencadenen el que desencadenen: un imaginat futur fosc, fosc i un món a les acaballes. The Road és la representació cinematogràfica de tot això, film desesperançat, trist, gris, brut, terrible i dur, molt dur... no perquè les imatges siguin massa escabroses (que alguna hi ha!) sinó pel missatge desesperat que transmet tot el metratge. Film que reafirma la idea de que només les noves generacions (netes de prejudicis i paranoies) tenen la clau del futur i que només amb la re-valorització de la comunitat i el desprestigi de l’individualisme ens en sortirem... bé, això és que el vaig interpretar jo! El sr. Mortesen està impecable!
Valoració: Excel·lent

Yona yona penguin (2009)
Aquí tenim una de les conseqüències del mestre Miyazaki, nous directors que reivindiquen les seves temàtiques, les seves textures, els seus personatges... el sr. Rintaro que sempre aposta pel futurisme i el ciber-punk aquí mira cap al passat, per a mostrar-nos amb nostàlgia l’època de les històries orals, dels Dèus dels elements, de la mitologia... unint la nipona i l’europea. Film tendre, dolç, màgic.

Valoració: Notable baix

Infectados (2009)

Aquest film és un debut important, es tracta de dos germans -Alex i David Pastor- catalans que han aconseguit realitzà el seu primer llargematratge als EEUU (com somnien l'immesa majoria de directors novells d'aquest país). No es tracta de cap obra mestra però la paraula 'debut' és decisiva per valorar la tasca que han fet i, sobretot, el resultat, el producte. Es tracta d'un film de factura impecable, d'estètica i atmòsfera aconseguida i sobre un tema de 'rabiosa actualidad': un virus letal ha infectat a quasibé tota la humanitat i el no contacte amb els malalts és la única forma de garantir la supervivència. Llàstima que l'han acompanyat amb un trailer que sembla una peli de zombies i la peli no va d'això. Personatges poc definits i actuacions no massa lluïdes no desmereixen un debut que promet moltíssim!

Valoració: Notable

The Imaginarium of doctor Parnassus (2009)
El sr. Terry Gilliam és un ésser fascinant, és així!. La gran majoria de l’imaginari col·lectiu sobre cinema fantàstic que tenim és gràcies a ell: Brazil, El Rey Pescador, 12 monos,... (amb permís del sr. Scott i el seu Blade Runner i Alien). En el cas de Gilliam la seva vida i el seu cinema és barregen, es confonen, la gran majoria dels seus projectes són faraònics, barrocs, excessius i acompanyats de mala sort, els seus rodatges han patit inundacions, tornados, cancel·lacions... i la mort! El sr. Ledger (personatge) apareix en el film penjat sota un pont, però es salva de la mort; a meitat rodatge, el sr. Ledger (l’actor) mor, però en el film ressucita gràcies a la feina-homenatge de Johnny Depp, Colin Farrell i Jude Law, interpretant el paper que ell deixà vacant. Film delirant, grotesc... Gilliam 100% (para lo bueno y para lo malo). Ah! I un Tom Waits-diable fascinant!!
Valoració: Notable

The night of living dead 3D (1968/2006)
Veure aquest clàssic del cinema en pantalla gran ja és un goig. Veure’l en versió 3D essent de 1968 és…. Tot un experiment!! Ja que el film original en blanc i negre fou colorejat per a poder crear l’efecte 3D… Buf! Els puristes del 7è art es deuen estar ‘rasgant les vestidures’. El resultat? Provoca algún efecte realista però no canvia especialment el missatge del film. Zombies forçats?, exagerats?, sobreactuats?.. sí, d’acord, però el cinema de zombies actual no existiría sense aquest film fundacional.
Valoració: Excel·lent

Giallo (2009)
El sr. Dario Argento és un director de revisió obligada i reconeixement merescut en la Historia del Cinema, fou un dels inventors d’un subgpenere cinematogràfic amb denominació d’origen: el Giallo, que tingué la seva época daurada en els anys ’70… ja han passat quasibé 40 anys i al sr. Argento se li acudeix reivistar-lo amb un film-auto-homenatge que porta el mateix nom: Giallo…. Però és el que els anys han passat i després de que el públic s’hagi curtit amb sevens i silencis dels anyells, aquest Giallo continua sent com un film d’aquells ’70. I el millor mot és: risible. Ni Adrien Brody ni la Pataky salven un film que provoca la hilaritat de la platea per les seves situacions ridícules i diàlegs absurds…. Si m’està llegint sr. Argento, se l’hagués pogut estalviar… no li tindrem en compte, però, no s’amoïni, el passat pesa…
Valoració: Insuficient

The haunted world of the Superbeasto (2009)
Rob Zombie és tot un personatge, només amb el nom ja ens dóna pistes… aquest señor és molt polivalent, començà la seva carrera com a músic però poc a poc s’ha anat decantant cap al cinema… i la seva és una mostra de carera interessant: La casa de los 1.000 cadáveres, la segona part: Los renegados del diablo i el remake de Halloween. Films contundents, visualment potents en les que es mostren un Amèrica cutre, pobra i políticament incorrecta. Certament, són pelis grolleres, lletges i, fins i tot, desagradables. Ara es decanta per un film d’animació sobre un personatge de còmic seu: Super-beasto. És una actualització del treball que ja fèu Ralph Baskin: cinema de pits i culs, d’ereccions i acudits gruixuts… tot i la meva cinefàgia és un estil que m'arriba a cansar i és el que em succeí a mitja projecció… film de paròdia saturant. Recomanable per a seguidors del Rob Zombie!!!
Valoració: Bé