SR. JOSE SARAMAGO

“Entraré en la nada y me disolveré en ella”

(1922-2010)

Divendres passat, a les 12:30, va morir el sr. Jose Saramago. El de la ment lúcida, crítica i coherent. El de l’escriptura madura, sòlida, insubornable i sempre interessant. Tenia 87 anys.

·
El sr. Saramago va nèixer a Azinhaga (Portugal) el 1922, en una família humil de pares analfabets. José de Sousa i Maria da Piedade eren una parella de camperols sense terra i de mínims recursos econòmics. El mal nom de la família era Saramago (‘Jaramago’, nom d’una planta silvestre). El petit Jose s’havia d’anomenar José Sousa però el funcionari del registre civil es va equivocar i el va inscriure com a José Saramago (hi ha qui diu que fou una broma del funcionari que coneixia al seu pare). Però el 1925 la família es traslladà a Lisboa. Va deixar els estudis de ben jove per ajudar econòmicament a la seva família.

·

Quan tenia 25 anys publicà el seu primer llibre Tierra de Pecado (1947), però trigà 30 anys en tornar a publicar una novel·la, entremig només edità 3 llibres de poemes; en paraules seves, si no tens res a dir millor no dir res... El 1977 tornà a la novel·la amb Manual de pintura y caligrafía i, a partir d'aquesta, tingué una producció literària més continuada. Mentrestant, treballà com a serraller, administratiu, periodista...
·
El 1980 publicà la seva primera novel·la marcadament política, Levantado del suelo, que fou un dels trets més marcats de l’autor.
·
El reconeixement internacional l’aconseguí en 60 anys, fruit de Memorial del convento, de 1982.
·
El 1988 es casà amb Pilar del Rio, la seva companya i traductora. El 1993, després de que el seu llibre El evangelio según Jesucristo fos censurat van decidir marxà del seu país (curiosament, ara reb funeral d’Estat a Portugal i s’oblida tota la censura i crítiques que rebé en vida). Portava 17 anys, en un exili voluntari, vivint a Tías (Lanzarote). El 1998 rebé el màxim reconeixement quan se li entregà el Nobel, l’únic de literatura per a Portugal.

Al sr. Saramago el vaig descobrir a l’Evangelio según Jesucristo (1991) i des de llavors esperava cada nova obra amb moltes ganes. La seva prosa és clara, segura, sòlida, sovint sense signes de puntuació i amb temes compromesos, de rebuig cap al poder, de clara crítica comunista cap a un sistema injust. Els arguments de les seves obres sòn originals, plantejant unes hipòtesis insòlites, en un constant ‘què passaria si...’, per exemple: que passaria si la Península ibèrica es desenganxés d’Europa i es transformès en illa, què passaria si durant un temps ningú morís, què passaria si ens trobéssim en el nostre doble, què passaria si tothom s’anés quedat cec fruit d’una epidemia, què passaria si en unes eleccions el 83% de l’electorat votés en blanc... I analitzar meticulosament les conseqüènies que tindrien aquests fets per configurar un conte en el que s’amaga una clara lliçó moral... el sr. Saramago fou la consciència moral del nostre temps. Ell fou un humanista en un món que no li agradava però ple d’una esperança cap a un canvi possible, ell definí aquesta època contemporània com l’’època de la mentira’.

Les novel·les destacades: El año de la muerte de Ricardo Reis (1985), La balsa de piedra (1986, El evangelio según Jesucristo (1991), Ensayo sobre la ceguera (1995), Todos los nombres (1997), La caverna (2000), El hombre duplicado (2002), Ensayo sobre la lucidez (2004), La intermitencias de la muerte (2005), Las pequeñas memorias (2006), Caín (2009).
·
En el 2008 encetà el seu blog: http://www.josesaramago.org/ i la seva darrera entrada (2 dies abans de la seva mort) fou un vídeo contra la impunitat dels crims franquistes, en el que 15 artistes (Almodóvar, Maribel Verdú, Javier Bardem...) es posen en la pell d’un assassinat pel règim franquista... Crític fins al darrer dia, ens ha deixat un autor imprescindible.

“Soy un materialista. Sé que, cuando llegue mi hora,

entraré en la nada, me disolveré en átomos,

como hizo mi perro hace unos meses.

Ya está. Y, un día, se terminarà todo:

la Tierra, la galaxia, el sistema solar.

Y no habrá ningún Dios que diga:

‘¿Pero dónde están todos esos seres

que había creado con tanto amor?’.

Dedicamos demasiado tiempo a barruntar qué hay más allá de la vida,

y demasiado poco a preguntarnos

por lo que está sucediendo en la propia vida.

Yo soy viejo, lo asumo. Pero, a pesar de mis años, vivo como si tuviera 75, que es una edad estupenda.

Cuando nací, la esperanza de vida en mi aldea era de 33 años.

Hay que desdramatizar, comprendo que es un disgusto para la familia,

pero qué quiere usted que hagamos”

(Jose Saramago, 2009)

·

·