dimecres, 29 de desembre de 2010

SR. MARIUS TORRES

La Sargantana (1938)
·
Ella no em veu.
Passeja al meu entorn amb confiança
com si jo fos un roc. S'atansa,
-quasi m'espantes, cocodril pigmeu!
Si ara mogués el braç, o el peu,
com fugiria!
Però no em mouré pas.

Jo penso en tu, Senyor, potser algun dia
no t'he vist prou, de tan quiet que estàs.
Sargantana de mi, sota un cel massa ras!
O Déu meu, i en quin cau m'amagaria
si moguessis el braç?
·
Aquest any que acaba ha estat l'any del poeta Màrius Torres -celebrant el centenari del seu naixement- i tenint en compte que només ens queden 3 dies per acabar-lo... quina millor manera d'acabar-lo que homenatjant uns dels poetes contemporanis més interessants del nostre país.
·
Un 30 d'agost de 1910 va nèixer a Lleida el sr. Màrius Torres i Perenya, en una família republicana, catalanista i laica. Als 16 anys va marxar a Barcelona per a estudiar Medicina (a l'igual que el seu pare) i, secretament, també escrivia poemes. Després del viatge de fi de carrera per França i Itàlia que inspirà diversos sonets s'instal·la a Lleida com a digestòleg i col·labora escrivint sobre cultura i música en la premsa local.... per aquella època ell mateix s'autoidentifica com 'un metge que fa versos'. Amb només 26 anys és precisament una qüestió mèdica la que canvià la seva vida de forma radical al diagnosticar-li una tuberculosis que el fa ingressar en un sanatori. Allà l'aïllament físic, l'escriptura incansable, el contacte amb d'altres escriptors com Joan Sales o Carles Riba, el contacte amb el personal mèdic, l'amistat amb d'altres pacients... la vida del sr. Torres fou una constant preparació per a la mort mentres trobava cònsol en la poesia.... a partir d'aquest moment pren consciència de 'ser aquella cosa absurda: un poeta líric'.
·
Amb l'inici de la guerra espanyola el patiment del poeta es multiplica en veure que, a més del sofriment interior, li cal assumir l'incertesa per la situació d'un país, el seu, durament castigat mentres ell continua el seu exili mèdic.... Amb només 32 anys, un dia com avui, el 29 de desembre de 1942 la mort li fèu la darrera visita i apagà una de les veus més carismàtiques del nostre país.
·
Aquí teniu una poema musicat i interpretat pel sr. Lluís Llach -Cançó a Mahalta- en un sentit homenatge cap al poeta:


·
"Quan jo vaig posar-me malalt i vaig aquirir consciència de la importància de les meves lesions, vaig considerar que, probablement, la meva vida havia estat truncada definitivament i que em calia resignar a ser, per més o menys temps, un inútil -a penes un home. No em va quedar altra vàlvula que la poesia. Durant aquests sis anys he fet versos sense cap altra intenció que la de treure'm les espines que em sentia dins. Escrivint-los, t'ho dic sincerament, no aspirava a altra cosa sinó a quedar-me tranquil" (fragment d'una carta a Joaquim Gili, del 4 de novembre de 1941)
·
Aquest 2010 ha estat un any d'homenatges, exposicions, recitals musicals, reedicions de la seva obra ... i podem gaudir de l'obra definitiva del gran Màrius Torres a cura de Margarida Prats Ripoll (que podeu veure en l'apartat estic llegint ...), aquest llibre us el recomano especialment per a aproximar-nos a la curta però intensa, transparent i lúcida obra del poeta de Lleida.
·
Cançó (1934)
Morir cada nit em plauria
i renéixer cada matí.
Perquè he perdut allò que un dia
semblava el nus del meu destí
i veig, que si el meu fat canvia,
jo, en canvi, sóc igual que ahir.
·
I no puc ésser deslliurat
d'una alegria ja finida,
sense sentir que, d'amagat,
algú, que no concec, em crida-
Com si altre temps hagués estat
passavolant d'una altra vida.
·
Jo que voldria, dolçament,
ésser feliç de poca cosa
i no tenir l'enyorament
de tants records que ara em fan nosa.
Viure només en el moment
en què esclatés alguna rosa.
·
Si cap passat no l'humilia,
com el present fóra mesquí?
El món, tan jove, semblaria
creat sols per a mi. Així,
morir cada nit em plauria
i renéixer cada matí.