dijous, 13 d’octubre de 2011

SR. JOSEP MARIA DE SEGARRA

LA IMATGE D'UNA VEU, LA VEU D'UN POBLE

Realitzar un homenatge -o potser no cal tant!-, un modest reconeixement, sempre implica dipositar en ell unes dosis d'emotivitat per tots aquells moments històrics, personals, etc. d'allò o aquell que rep l'homenatge i pel qui sentim un especial interés.

Realitzar un homenatge -per modest que sigui!- implica l'obligació de fer viu un record que semblava mort o que no estava tan viu com es mereixia, de fer justícia d'un fet o personatge que per la seva importància cal ser tingut en compte i, com sempre, aprendre i fruir-ne d'ell.

Realitzar un homenatge -i encara més!- celebrar un centenari, ens fa obrir els ulls a la idea de que el pas del temps no és la raó de l'oblit sinó la porta del record,

aquesta és La Història d'una llavor teatral...

Un nadó obria els ulls un 5 de març de 1894, però ara del trobem dalt d'un tren, uns quants anys després, sortint de Madrid i dirigint-se a Barcelona. Ell mateix és té per un poeta (o si més no, per una persona activament inquieta per tot el que l'envolta, i que necessita expressar-ho i explicar-ho d'alguna manera) i que carrega damunt les seves espatlles dos llibres de poemes.

Estem a les portes de l'entrada a l'any 20 del segle XX i un viatger de tren encara desconegut llavors desconeix que en breus instants la seva visió artística serà ampliada sobtadament i serà (en bona part) aquest canvi el que provocarà l'entrada del nostre personatge dins del firmament 'd'èlit' de la literatura catalana. Molts l'han definit com una persona senzilla, divertida, tendra, generosa, elegant, de simpatia incansable; un tertuliador consumat: infatigable, mai avorrit, sempre amb un to irònic, "sempre amb una mica de pebre però mai de vinagre". Sorprenia, en ell, aquella curiositat universal que el caracteritzava i que li permetia parlar en propietat de no importava què i que ho feia sense cap mena de pressumptuositat o egocentrisme, ans al contari, amb la veu de ser un explicador per naturalesa.

Aquest tren, aquest recorregut vital, va passant per les diferents estacions i el tren s'atura a Reus, és en aquesta ciutat on dos bons amics del nostre personatge -Pere Corominas i Ignasi Iglesias- pugen al tren -també van a Barcelona- i es troben amb ell. La conversa entre ells resulta interessant, aquesta arriba al punt de parlar sobre la dedicació del nostre personatge: la Poesia i, amb ella, va venir una recomanació:

- Què en penses d'introduir la teva capacitat poètica en el món teatrel, Josep Maria?

La llavor havia estat plantada i la germinació no tardà en produir-se...


Sembla increïble com un autor com Josep Maria de Segarra, va poder arribar a dir en alguna ocassió: "Jo ja ho sé, quedaré per només tres o quatre poemes", és cert, tenia raó, però Sagarra ha quedat per molts més de tres o quatre poemes: per la novel·la, pel periodisme, per les traduccions de Dante i Shakespeare (entre d'altres), per la seva poesia... i pel seu teatre, un teatre encetat quasibé de forma atzarosa, fruit d'una recomanació dalt d'un tren i que donà peces com 'L'hostal de la Glòria', 'La corona d'espines', 'El cafè de la Marina', 'La rambla de les floristes', 'Galatea', 'La ferida lluminosa'...que no són gens atzaroses, sinó conseqüència d'una tasca ferma, de gran embranzida, un teatre que significava tot un ritual (l'autor llegia en veu alta cada nova obra a la companyia teatral abans de representar-la); un teatre que el va fer arribar a dir: "Poques coses hi haurà en aquest món més suggestives, més diabòlicament fascinadores que el teatre". Un teatre que sorgeix de la mà d'un autor amb una vida tan intensa, que se'm fa impossible incloure en aquesta limitades i modestes línies.

Hem de veure a Sagarra com l'últim poeta popular de Catalunya, en paraules de Vidal Alcover: "Fou l'últim dels grans poetes aristocràtics que arribà al poble"; perquè Sagarra no fou mai un escriptor tancat en el seu propi món, Sagarra va viure amb intensitat el món que li va tocar viure, i la seva curiositat voraç, el fèu participar en tota mena de manifestacions, ja fossin polítiques o culturals.

Sagarra estigué tan compromés amb el poble (la temàtica, el llenguatge dels seus escrits sortien de les entranyes d'aquest) que sentia un immens neguit a l'estar lluny d'ell, és per aques motiu que davant la dsfeta que ens vingué amb el franquisme, el nostre autor es veié amb l'obligació de renunciar, s'hagué de separar a la forçac del caliu del seu Poble. Fou llavors quan emprengué una tasca revitalitzadora de la identitat d'aquest Poble seu a petita escala: en els seus versos, en els seus poemes, en el seu teatre... ell fou un dels gran revitalitzadors del teatre català de posguerra (encara que fos amb aficionats) a partir de 1946, sempre estigué al costat del seu poble i fou la seva veu...

...i la feina fou molt gran i necessària...

div align="justify">Malauradament, com molts altres personatges als que la Història obliga a estar entre bambalines, Sagarra no ha estat reconegut com s'hauria de merèixer, cal arribar als cent anys del seu naixement per a fer-ho?
... mai hem de tancar la porta del record!.


Ciutadà K, 1994

(això fou escrit fa 17 anys en honor al naixement de Josep Maria de Segarra, ara es compleixen 50 anys de la seva mort)